Un poema de Joumana Haddad

Geologia del Jo

Sóc el sis de desembre de mil nou-cents setanta,
sóc l’hora primera després del migdia,
els crits de ma mare en parir-me
i els seus crits en parir-la,
el seu úter foragitant-me per sortir de mi
i la seva suor, testimoni de la meva resistència.
Sóc els ulls de la família,
les mirades del pare, de l’avi i de les ties.
Sóc les expectatives d’allò que esperen de mi,
els somnis avortats,
els buits penjats com amulets al coll.
Sóc la que no té nom
ni mans
per tot el que hi ha enllà.
Sóc les taules de multiplicar que encara no em sé,
la suma dels dos que fa un, sempre un,
la teoria de l’obliqua, sempre obliqua;
sóc
el meu odi per la història, l’àlgebra i la física,
i la certesa pueril que la terra gira al voltant del meu cor,
i el meu cor, al voltant de la lluna.
Sóc la mentida del Pare Noel,
que encara em crec.
Sóc la mentida de Déu,
que ja no em crec.
Sóc
l’astronauta que havia somiat que seria,
les arrugues de la meva àvia suïcida,
el meu front reclinat sobre aquella enyorada falda.

Sóc la devastació, la conqueridora dels meus defectes,
i sóc la guerra,
el cadàver de l’home que els combatents arrossegaren davant meu,
i aquella cama dislocada, que maldava per tornar-se-li a soldar.
Sóc
els llibres que no em convenien de petita i vaig llegir
(i els que ara no convenen i escric).
Sóc la pubertat del meu pit dret
i la plenitud de l’esquerre,
la potència dels pits sota la brusa estreta
i la consciència del seu poder: principi de la decadència.
Sóc el meu avorriment inquiet, el meu primer cigarret, la meva tossuderia
tardana, les estacions passades.
Sóc la néta de la nena que vaig ser:
la seva fretura de la meva ràbia, i els meus fracassos, els laberints, els
anhels, les meves mentides, les guerres, les cicatrius i els giravolts.
Sóc la tendresa que duc malgrat jo mateixa, i el meu déu, la meva
cobdícia, les absències plenes dels meus morts i llurs darrers
sospirs al coixí de cada matinada.
Sóc
el meu fàstic, la meva malaltia contagiosa, el meu perill i el meu fugir
d’una covardia vers quelcom pitjor.
Sóc el meu silenci après
i el silenci que encara no domino,
i la solitud que tresca pel meu esperit com un insecte.
Sóc
la dissort de l’amor,
i l’esdevinc.
Sóc els llops de la poesia que corren per la meva sang
i al costat dels quals descalça corro.
Sóc aquella que percaça son caçador
i no el caça.

I també sóc les meves ungles, el que hi ha a sota i on s’enfonsen; el
record de llurs ferides, el record de llur indignació, el record de llur
feblesa i el record de llur força, que no necessita prova.
Sóc els bocins de carn arrencats de les esquenes en cada orgasme.
Sóc les meves dents,
les meves cuixes desitjables
i els meus desitjos obscens.
Sóc els meus pecats, i com m’agraden!
Sóc els meus pecats, i com se m’assemblen!
Sóc l’amiga que em va trair;
gràcies!
Sóc la meva columna vertebral bordant
a la cara d’aquells que se’n van.
Sóc el meu dolor,
sí, el meu dolor,
i el meu crit a mitjanit
(que reprimeixo en el moment adient).
Sóc el que em diuen que no digui,
que no somniï,
que no pensi,
que no gosi,
que no prengui.
Sóc el que diuen que no he de ser.
Sóc el que amago,
el que no vull amagar però amago,
i el que vull amagar però no amago.
Sóc el “Digues que m’estimes”
i el “No m’ho crec”.

Sóc la meva mort prematura,
ho dic sense drama,
i les runes que deixaré,
nimietats ridícules i reveladores:
postals, retalls de cartes, notes sota el vidre de la taula,
els meus somriures en les fotos antigues.
Sóc tots els homes que m’estimaven i no vaig estimar.
I sóc els qui vaig estimar i no m’estimaven, els qui no vaig estimar i
no m’estimaren, els qui sospitaren que els estimava i els qui sospitaren
que no els estimava.
Sóc l’únic home que estimo.
Sóc els set dies i els segles que em calgueren per a crear-me,
i l’instant que em calgué per a destruir-me.
Sóc els meus cossos
i els carrers humits de la meva ciutat.
Sóc les mirades que no he concedit, les paraules que no he dit i els
llavis que no he besat,
i tot el que no deixaré:
totes les bogeries que encara no he comès,
totes les anades de les quals no he tornat encara.
Sóc
la filla que no he tingut
i potser tindré.
Jo sóc la qui ara no hi és,
les coses i la gent que vaig ser,
ahir,
les i els qui seré demà
i em faran.


(JOUMANA HADDAD, traduït per Margarida Castells Criballés
-Poema extret del llibret del Festival d'enguany-)

5. Poesia satírica (I de II)

   

POESIA SATÍRICA:

I ja som diumenge. Barcelona es lleva amb pluja. Mentre la ciutat va encara funciona a mig gas, la gent del Verger del Marès ho té tot previst i es disposa a canviar la ubicació de l’escenari. Ara les arcades faran de cel a públic i participants. I un apunt: L'Apuntador voldria des d’aquí recordar i agrair l’esforç a tota la gent que, des de l’anonimat de la seva feina, malgrat no ser visibles en els actes ni als escenaris corresponents, fan possible cada dia el Barcelona Poesia 2016. El Verger acull l’espectacle titulat Poesia Satírica, que comptarà amb la participació del mallorquí Miquel Àngel Joan, Llonovoy (nom artístic), i l’incombustible, inconfusible, barceloní Josep Pedrals. Malgrat la pluja va arribant la gent. Les llibreteres del ‘marché’ segueixen impàvides, estoiques, al peu del canó. Sota de les arcades, la zona del públic queda un xic més estreta, cal allargar per darrera. I tot és apunt. Presenta el codirector Manuel Forcano que, un cop més, es congratula que el Marès esdevingui el centra neuràlgic del Barcelona Poesia i agraeix que el pati sigui dúctil per acollir els actes en cas de pluja. A continuació explica que el Barcelona Poesia d’enguany ha volgut acollir el màxim de gèneres poètics, perquè “quantes més maneres de poesia hi quedin representades, millor”. “La poesia no és només  per recordar-nos la bellesa sinó perquè sigui eina de crítica social que ens faci pensar, i si amb la sàtira ens en podem enriure millor” [més que enriure d’enfotre es deu referir, permeteu-me el matís, a ‘riure amb’ més que ‘enfotre de’, i a que: l’humor esmolat i ben dirigit, pouat a la deu fonda del riure, pot ser emprat com a eina per a prendre consciència dels problemes que ens envolten. Bon dia Pellfinesc. Bon dia Apuntador].  A continuació informa que els protagonistes no sortiran plegats sinó que “aniran un darrera de l’altre”. 

I som-hi! Surt Miquel Àngel Joan, vestit de Llonovoy, barreja d’arlequí refistolat i trobador que des de la tangent de l’oremus busca tocar-hi, i troba. Comença: “Haw!”, “des de la reserva de Mallorca, des d’aquí al costat.” Val a dir que la seva vestimenta (vestit  fosc amb ratlla fina blanca i un barret mexicà retallat, de tal manera que la part superior  li fa de barret i la superior ve a funcionar com una esclavina sense caputxa) predisposa a riure. Diu que explicarà la història del seu poble, i ho fa a través d’un recital monòleg, lligant paraules i amb jocs de mots que articulen el sentit i la crítica [articular, com t'agrada aquesta paraula Apuntador]. 

Miquel Àngel Joan, Llonovoy, en un moment de la seva actuació

“I si la paraula cultura vol dir cultiu i la paraula país vol dir pagesia, el què és a Mallorca estem arreglats. “El poble n’està fart, fart d’estafa de fer el ‘primu’, perquè la paraula aprimar [...]”, “mos han dit que hem estat vivint per sobre, i jo de sobre encara no n’he vist cap!”, “si aquí teniu pujols allà teniu muntanyes”. La gent riu. I ell encadena: “a Mallorca sempre ens havíem pensat que un malversador és un mal poeta”,  “sempre en números vermells, ja ho diuen: sin blanca!”, “ha estat un gasto por liebre, nos han enganyat!”. Ara tirarà d’una llista d personatges de Mallorca, començant per Ali-babà, diu. La gent es peta. “Als mallorquins els turistes ens han ensenyat que sí que hi ha vida fora de Mallorca, la pregunta és si hi ha vida a Mallorca, i és més: hi ha vida intel·ligent?”. “Hi ha qui diu que el primer Mallorquí en realitat va ser foraster”. “Ahir estava a la reserva avui ja m’han portat a un museu”. El públic esclata en rialles. “I el sol, que ja anava molt calent...”, “la qüestió, que el sol va ser pare. Perquè la costa se’n va anar a parir, això que era verge!”, “al nostre poblat li van dir càmping”. I continua: “me’n vaig anar  de vacances a la meva illa”. Va arribant més gent al verger. Les cadires plenes i la gent dreta. El públic s’ho passa d’allò més bé. “Are you english? No, I’m threenglish. Resulta que ara tenim tres llengües a l’illa: una d’estrangera, una de forastera i la nostra, clar: de reserva”. “Ens han fet carreteres que són més amples que llargues”. “El què ens ha ensenyat l’Home blanc és que els de la dreta sempre tenen preferència”, “i tot això que l ‘Home blanc asfalta, és falta de carinyo”, “van dir que posarien plantes; de plantes n’han posat un edifici que en té quinze, i de flors; a l’hotel li han posat el nom de Margarita!”. “Tot el que ens era característic avui dia es característic”.  “Després de tot, no és fàcil ser turista avui dia”. “preguntar als turistes: escolti, on és la meva casa?”. I encara: “A Mallorca hi ha turistes que es tiren del balcó, quin turisme avui en dia, no es pot caure més avall”. I acaba: “arribarem algun dia els mallorquins a fer balcòning? En tot cas, no ens precipitem!”. “Gràcies!!”. Aplaudiment sonor. Urres i bravos!!! I és el torn de Josep Pedrals. Es col·loca el faristol a mida, veu aigua. Breu introducció a la sàtira: “per denunciar allò que és mesquí”, a la sàtira “hi ha un  paradigma real que s’enfronta a l’experiència del món. I ho fa amb la caricatura. Com fan més o menys les falles, que els hi fots tota la merda de l’any i després la cremes” [Ja era això el que jo volia dir abans. Ai, Pellfinesc]. “Sr. Pirotècnic pot començar la mascletà!”. 

Josep Pedrals, en un moment de la seva intervenció

Pedrals farà un recorregut pels diferents  temes candents que susciten o han suscitat el seu moment discòrdia i indignació: el nou museu del disseny de Barcelona, es caga en qui va decidir el nom de 22@ per la zona que queda entre els barris d’El Clot i Poble Nou: “marca és sinònim d’estigma”. “22@ són quasi 230 kilos. [somriu]En català. Un quart d’un quintà, 26 lliures, 10,4 kg. Curiós, no?” afegeix tot divertit. El públic somriu. El públic està entregat. “L’univers natural és la província!”. Ara el poeta va movent les cames al ritme del poema-cant. Pedrals estira fils sonors i conceptuals per a construir una història i al final fer-la retronar en si mateixa per extreure’n el grinyol on la cosa crema i, cremant, mostra. I ja és això la sàtira, de fet, però vull dir que ho fa bé [El que vols és “remarcar-ho, emfatitzar-ho”, apunta L’Apuntador tot mirant en Pellfinesc]. D’en quan en quan Pedrals empra un treure-li importància a les coses enfoteta que actua com a contrast i retorna l’artista a la seva condició d’Home [veies sinó, en Pedrals amb tants de ‘bolos’ com carreteja, veies com s’ho faria sinó]. Ara es fot amb els codis bidimensionals, “Virtuosa virtualitat, vida de seguretat, ____ i informes a l’ensems. Quan no hi ha senyals ni cables ens queden els ulles, les mans, que són operables per a casi tots els sers humans”. La gent somriu. “toquin-se, sisplau” rebla Pedrals. Ara la gent esclata a riure. Ara fa un sonet a partir d’una notícia. Els seus gestos que acompanyen pauses i entonacions: la veu i la cosa com tots dos en un de sol i perfecte riure que les va fotent. Ara se’n fot de la polèmica entorn una portada de El Jueves, ara parla del personatges del seu barri. L’Apuntador ho té tot apuntat però no arriba a tot així que ho deixa a la llibreta. Abans d’acabar, Pedrals recita-declama-expulsa un poema que tracta la violència de gènere i que, a dins del poema, introdueix tot de poetes, tot instar-nos a anar-los descobrint. El poema no és de broma, però fa riure. Pedrals s’emballaruca.  Gongora rima amb tómbola: Pedrals balla i canta la La tómbola.. Arribem al final “gon-gora-gon-goragongoraaaa!!!””. Se’n va. Aplaudiments. Bravos i ueeee, molts. El públic marxa content. Els dos ho han fet rebé. I és hora d’anar desfilant. El senyor que fa de veí a L'Apuntador se li acomiada molt educat. Quin gust la gent amable. L'Apuntador manté una breu xerrada amb N i F. F. remarca el número de participants que hi ha enguany provinents de Mallorca. “Mallorquisme il·lustrat”, rebla sorneguer. N. riu, i dóna algunes indicacions a L’Apuntador amb detalls que a aquest se li havien escapat. Gràcies també a N. i a la resta de simpatitzants. I gràcies a vosaltres que hi sou cada dia, els que hi sigueu.  [Apuntador, que vas faltat de carinyo o què et passa?]. L’Apuntador ha de marxar a corre cuita a passar la llibreta al blog. A la tarda el Barcelona Poesia segueix al Verger. Avui hi haurà ‘jarana’: Els accents de la poesia i, atenció, l’AntiHOMEnatge PARAPArèmic a CARLES HAC MOR, lleiDADÀ universal. Ho veurem en una estona.

[Continuarà...]

  

Presentació del XXXII Festival de Poesia de Barcelona

I entrem al penúltim dia del Barcelona Poesia 2016. Fa tot just una estona s'ha presentat el XXXII Festival de Poesia de Barcelona, que ha comptat amb la presència dels participants i els organitzadors. Heus-ne aquí una foto representativa:

D'esquerra a dreta: Mireia Calafell, Easterine Kire, Teresa Colom (al darrera), 

Mohsen Emadi, Joumana Haddad, Violet Grigoryan, Manuel Forcano (al darrera) 
i Francisco Brines (Foto: Pep Herrero).

 

4. El nus la flor (IV de IV)

     

Recinte Modernista Sant Pau enfora [que bell que és!], L’Apuntador sopa un bocata i cervesa, mentre remenant el mòbil s’adona (de fet ja ho sabia) que la crònica que ha penjat unes hores abans necessita unes quantes correccions [Probablement aquesta també. Queda pendent]. Un bar tranquil. Futbol de fons a la televisió. I som-hi. I vinga Metro comboi avall etcètera direcció l’Institut d’Estudis Catalans, al Raval. El nus la flor és “alhora un recull de poemes inèdits d’Enric Casasses i un cicle original de música a l’entorn d’aquest recull”, versa el tríptic oficial. El claustre on se celebra l’acte ja està força ple, i van arribant gent. L’Apuntador troba lloc al costat d’un company d’escuderia que no el reconeix.  Entre el públic, alguns nens i nenes. També alguns actors i actrius. Ja és de nit. I apareixen els artistes. Al piano, Daniel Ariño. A la veu, Maria Mauri. Enric Casasses, fent de Casasses. Darrera L’Apuntador hi ha una nena amb un Cub Rúbic mentre interpel·la sons pares per si ha heretat el nas prominent del pare. En veritat fan broma però recordin, amics lectors, que sempre hi ha una orella esguardant-los en el moment menys esperat. Ha estat un dia llarg però l’espectacle promet. [L’Apuntador escrivent necessita un te o algo; fins deixa que soni el Rèquiem de Mozart que li ha tocat per sorteig en el ràndom de youtube]. Davant de l’escenari, una mica a la dreta: un parell de micròfons. Just darrera una mica a l’esquerra: el piano. I al fons a la dreta, una butaca i una tauleta que acolliran el poeta, amb el seu bolso d’espart. L’orella de L’Apuntador se’n va a l’actriu situada davant seu, que comenta: “l’Albert Roig va fer un recital la setmana passada, m’hagués agradat veure’l”. I comencem. 

El claustre de l'Institut d'EStudis Catalans, durant l'espectacle

(Foto: Pep Herrero)

La cantant Maria Mauri, amb veu de falset [que no sé si es diu així, probablement no però ja ens entenem, o això anhela L’Apuntador], preu tonada i Cassases recita-declama-envola un poema. En total serà un cicle de quaranta una peces breus, diuen, intercalades amb els poemes, ens diu, Mauri, i que si es vol aplaudir entre part i part que genial però que tampoc cal. Cassases aclarirà que els cants vénen a ser com Suites breus. Casasses: “ara mateix aquí comença la molt antiga cerimònia”, “la poesia ha de ser com _____, descarregar el carro de les mentides”. El poeta llegeix lent-mastegant, arrossegant la dicció que va s’enfila als pujols per, acte seguit, baixar al riu i perdre’s una estona a fer la viu-viu entre els ocellets –i ocelletes– del bosc.  [Bona gent de ciutat, res, que passava per aquí. Potser fins i tot em trobàveu a faltar.  I cuita que ja hi tornen... ]. L’anar intercalant funciona així: quan el poeta acaba s’asseu a la butaca, quan finalitza la cantant, s’enretira una mica. El pianista, per la seva banda, està a totes. “La clau que no forma cap pany tot li és pany i tot li és porta”, “la força del viure, indefens”, “el reveres de la dansa macabra”, “el gratar-te l’esquena amb un arbre”. Ara un poema en forma d’acudit, diu Casasses: “La nena ha fet un canvi. Si no se li nota més. Diu: per això mateix!”. La gent riu. Entremig, L’Apuntador aprèn una paraula nova: espinguet. Casasses modela descripcions gairebé pastorils amb tocs mordaços i irònics molt... molt Casasses [Bravo!]. Ara Maurí, amb el seu to agut agut: “riu amunt i riu avall, riu amunt i riu avall, també”. Ara en fan un tots tres a la vegada. És, de fet, un divertimento al ritme de música de saló [Com poden veure, L’Apuntador justeja bastant en matèria de refinaments musicals]. D’en quan en quan algun aplaudiment tímid. Casasses a lo seu: “Compreu-me aquesta d’aquest  test, és la millor: regada amb llàgrimes”. Que be que llegeix. Impecable. És clar, no llegeix. O si ho fa és simplement per fer veure que llegeix. [Nois, L’Apuntador està fos. Agafin-se’l amb paper de fumar]. Faria sonar bé gairebé qualsevol poema. “Tot el que es veu”, “i és que tot el que és viu, és veu”. 

El poeta Enric Casasses

(Foto: Pep Herrero)

I com que t’ho dic amb aquell to i aquell gest no et queda més remei que combregar-hi. [Vinga Apuntador, un esforç més!]. “He trobat una romança sense paraules que no sé si la sabré escriure”. Mauri. Casasses. Mauri. Casasses. Ariño, fent de les seves al piano. “Mig cel volia [...] ja volia serr de nit, i l’altra nit volia, volia i no podia ser de dia”. La cosa avança. Ara el poeta riu. Ja no s’asseu a la butaca sinó que es queda dret un xic enretirat. Solo de piano, que es deixa anar, mou el cos, mou els llavis, per uns instants les mans semblen una mar embravida a toc d’escull. Aplaudiments. Un “bravo!” de fons. El poeta: “no haver-te conegut seria terrible, però terrible terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria.” Rialles còmplices. El públic gaudeix. Amics, ja els hi puc anar escrivint els versos que ‘cagarela’; aquests poemes han de ser escoltats en boca de l’autor. Casasses és unpoeta que inspira, i és de fet quelcom tan natural com dir que en el pulmó on es dibuixa l’escriptura ell aspira i el que l’escolta expira. La cosa va arribant al final. “Com tan ben ordenats caminen els estels pel cel”. “I un milió de cortines gairebé immòbils”. Mauri acaba i baixa de l’escenari.I mentre el poeta recita se sent la veu de Mauri de fons provinent d’algun racó del claustre, que va agafant volada. Es com una sibil·la dant els campanades de la nit dins l’univers Casasses. I s’acaba. Aplaudiments. Aplaudiments. 

D'esquerra a dreta: Daniel Ariño, Maria Mauri i Enric Casasses

(Foto: Pep Herrero)

És sens dubte la ovació del dia i del què portem de Barcelona Poesia 2016. Que la gent vingués predisposada ni li treu cap mèrit. Fan una mica de bis. Diuen que ara agafaran el tema una mica més fonètic i embarbussat. Primer el poeta. Despres Marui que, acompanyada del piano, declama-mastega petites Suites d'embarbussaments que són producte de combinar diferents idiomes, ens dius, tals com: búlgar, alemany i japonès. També el català. Fins hi xiula El Segadors de fons. El resultat és força espectacular. Aplaudiments. Com a espectacle, impecable. És una poesia que agombola caràcters, diguem-ne popular però que tracta al lector com es mereix, això, és amb intel·ligència i obertura d'esperit. Si el mon fos ideal els poemes de Casasses serien de lo més alt mundial. El món però, va més per lliure. [Apuntador/Escrivent, deixa’t d’ironies i etcèteres que me’n vull anar al llit, va]. Tanquem la nit del dissabte. La gent, contenta. Va sortint a fora. Tots anem sortint. I la ciutat a fora, que ja ens espera.

    

Demà més. 

I recordin: 

"la nit explora els somnis"

(Francesc Garriga Barata)

4. 25 anys sense Montserrat Roig (III de IV)

L’Apuntador arriba a l’imponent recinte Modernista de Sant Pau. Passa capdins. Sala Cambó. L’espectacle d’homenatge a Montserrat Roig -enguany fa 25 anys de la seva mort prematura- és a punt de començar.  Pren seient, fa algunes fotografies. I comença. Al fons de l’escenari es projecta un vídeo fet a partir d’entrevistes a Montserrat Roig i de diferents veus de persones que la van conèixer. Les imatges ressalten el seu compromís amb la honestedat i defensa de les causes justes. Es veu que el què volia Roig de bon principi era dedicar-se al teatre. Ara citaria algunes frases com: “no vull avorrir-me”;, “jo crec que el que escriu o  produeix una obra d’art no té més sensibilitat que els altres”, “jo personalment prefereixo que no em coneguin tal com sóc”, “m’han dit  massa feminista, anti-feminista, massa nacionalista, poc catalana,[etc.]”,  “la felicitat és una idea, un somni que tots duem aquí [s’assenyala el cap], i aquest és el temps de les cireres”, “el nazisme introduït a la vida quotidiana, això em va impressionar”, “la vida d’un deportat no es resol mai”, “de vegades, de sobte, tornes a néixer”, “hi ha gent que viu tota la seva vida morta”, però seria treure-les de context. [Ara L’Apuntador recrimina a en Pellfinesc el fet de creure’s que les gracietes neixen dessota les pedres]. S’acaba el documental. És el torn dels participants. 

D'esquerra a dreta: Montse Guallar, Ignasi Riera, Pilar Aymerich, 

Marta Pessarrodona i Àngels Gregori

(Foto: Pep Herrero)

Comença Guallar llegint uns textos de L’agulla daurada on s’expliquen algunes passatges que intenten aproximar-se a l’horror de les víctimes de la 2ª guerra mundial. A continuació Àngels Gregori presenta breument els participants, remarca que el fet de que tot i que Roig no va escriure poesia té tot el sentit que l’acte estigui inclòs dins del Barcelona Poesia 2016 (també en dóna les gràcies als organitzadors), i que, amb tota seguretat, Roig era una gran lectora de poesia, segurament més que molts poetes que escriuen versos. Pim. Dóna pas a Marta Pessarrodona que, amb veu segura i greu, de fumador perllongat, explica que Roig va ser probablement la primera escriptora professional (tenint en compte la seva faceta de periodista) i rebla en el fet que l’acte estigui inclòs dins del Barcelona Poesia 2016, per a continuació afegir: “els grans narradors són grans lectors de poesia”. Pam. 

Cita noms com: Rodereda, Doris Lessing, Cabrera Infante, Virginia Woolf i, és clar, la mateixa Roig. En destaca l’última obra de Roig, La veu Melodiosa, i la seva faceta com a assagista i investigadora, remarcar-ne la rellevància –malgrat que han anat apareixent tants estudis al respecte– del seu llibre Els catalans als camps nazis [és el primer cop que se sabia, dirà en el seu torn Aymerich] També recorda les aventures que van córrer juntes de joves: l’estància a gran Bretanya, complicitats vàries, etc. Tanmateix, no només no es fa carregosa sinó que, per un  àvid d'anècdotes com és L'Apuntador, convida a seguir-la escoltant. 

Marta Pessarrodona amb Pilar Aymerich al fons

(Foto: Pep Herrero)

Segueix la fotògrafa Pilar Aymerich, que comença explicant la impressió que van tenir tan ella com Roig el dia que van conèixer Maria Aurèlia Capmany: “faldilla de tubo, uns tacons d’agulla i fumava puros”, “i sempre ens defensava, com una gallina amb els seus pollets”. Explica Aymerich que amb Roig eren companyes a l’Escola d’Art Dramàtic i, tot i seguir camins diferents, més endavant van tornar a coincidir i treballar juntes en diferents projectes. Destaca que roig tenia “aquesta cosa de voler estar en el món i explicar el què està  passant”. Fa una  mica de repàs de la recerca que va fer Roig pel seu llibre sobre els catalans als camps nazis “arriba aquell moment que una història et pertany i ja no la pots deixar”. L’Apuntador apunta i està content perquè està aprenent coses. I el torn d’Ignasi Riera. Remarca que “Roig era molt capaç de seduir els poetes”. També ell destaca el llibre La veu melodiosa com una obra de maduresa, i on es veu reflectit el trajecte d’una Roig ingènua i brillant que va entrar en el tema del mal i la seva complexitat. Riera va viure molts els contactes editorials de Roig (treballava en una), en un tracte que era molt personal i de confiança. “La descoberta del mal va actuar com una educació sentimental que la va a portar a descobrir la ____ complexitat”. Els participants fan algunes bromes entre ells. Es nota que fa anys que es coneixen. I sentint-ho molt L’Apuntador ha de fer via cap a l’últim espectacle de la nit, El nus la flor. L’Apuntador s’ha quedat amb ganes de més [fixin-se com calla en Pellfinesc]. Caldrà treure la pols a l'obra de Montserrat Roig.  

[Continuarà...]

4. Veus personals. / Poesia i veritat. (II de IV)

VEUS PERSONALS:

El Metro s’encanta. L’Apuntador travessa el barri gòtic en mode cursa d’obstacles. [Welcome guiriees!!]. L’Apuntador arriba esbufegant al Verger del Marès, just però bé, l’acte de les 18.00 hores encara ha començat. Cel ennuvolat. Algunes cares habituals i el ‘marché’ que va funcionat i reunint gent. [Per cert, molt encertada la opció de col·locar els llibres per autor i no per editorial]. Tomàs Arias, que recita a continuació, etziba, rialla sota el nas, a L’Apuntador: “treu el millor de mi eh!”. “Si t’ho mereixes rai”, li respon el Pellfinesc mentre L’Apuntador somriu. I entrem en matèria. La codirectora Teresa Colom presenta l’acte, Veus personals, i ens explica que degut a un impediment la participant Antònia Vicens no podrà assistir al recital. La resta de poetes són: Tomàs Arias, Montserrat Costas i Jordi Llavina. 

Comença Arias. Ens llegirà poemes del seu llibre ‘Odi sobre tela’ i després de ‘En fi, començo’. Dóna gràcies a la pluja pel parèntesi, i vinga: “Donar les gràcies per aquest aiguat a cel obert i, tan mateix, al mig del desert [Nou avís, nova norma: a partir d’ara, quan L’Apuntador dubti d’alguna part del fragment el senyalarà amb la ratlleta a sota]. De fons s’escolta la música que acompanya les sardanes que s’estan ballant a la Plaça de la Catedral. [Veies que no ho hagin fet a posta per acompanyar en Tomàs]. Som-hi. “El vi només és bo quan ets feliç”, “hi caic, sovint fora del mapa”. Veu segura, mastega bé els mots, arrossega els finals, els acompanya amb la mà com solcant l’aire. El ritme i la musicalitat hi ajuden. De fons el gemec d’un nen. “Les habilitats de l’aigua per entrar i sortir de tot”, “tot això passa en silenci”, “el millor passa i no fa cap soroll”. Del poema Clarividència: “quan t’atures i et reses en cada mirall”, “quan la clarividència t’arriba, per fi, prepara’t”. Arias et sap  posar dins del poema, en Arias la sensació de trair el poema pel fet d’escriure’n aquí tan sols  versos solts, s’amplifica. Es noten tots els recitals a les espatlles.  

El poeta Tomàs Arias

I fi de la primera part. Una intervenció notable [alt]. “Gràcies”. Aplaudiments. De fons, el so de la música que acompanya les sardanes. És el torn de Montserrat Costas. “Hola bona tarda a tothom”. Llegirà poemes del seu llibre La murga, que, aquelles coses de la vida, inclou els poemes en català i en japonès. “De tota closca viva el que val és la closca”, un poema que va d’amor i bolets. “Que és més important, ser o saber-ho”, los ocasions perdudes no has estat mai ocasions”. Són poemes breus i incisius, que busquen la reflexió del mon que ens volta, poemes que segreguen després d’abeurar-se en la quotidianitat [‘quotidianitat’ és certament un mot complicat], prenent referents pop actuals (Hello Kitty, el futbol, els superherois, etc.). Costas desprèn un aire fresc, impertinent i tendra a la vegada, desmenjada i crítica i afable al mateix temps, que a L’Apuntador li fa pensar -una micona- en el to diguem-ne poètic d’una Anna Ballbona. Seguim. Ara algun poema més oral, jocs de paraules. Ara viatgem a Portugal, poema sota l’influx de Pessoa: “després d’ell com podria escriure ja mai més sense trair-lo”. Ara ens n’anem a Japó: “Sucre sucre sucre, Hello Kity es pentina  davant el mirall sucre sucre sucre”, “I algú a l’altra banda esmolant el ganivet, sucre sucre sucre”. Poemes àgils, agraïts pel públic. Aplaudiments. 

La poeta Montserrat Costas

I passem al següent: Jordi Llavina. Comenta que li ha agradat escoltar els dos poetes anteriors perquè així ha tingut temps de fixar-se en les coses en comú que tenen amb ell (gusts pels sonets, una certa ironia, diu). I som-hi. Poemes de La corda del gronxador: “té una veu implacablement humana”, “em diuen els meus fills que les formigues han descobert el pot de la mel”. Ara un tros que L’Apuntador no entén (coi de mala lletra!). “L’home és enterramots, la dona llevadora”. Alguns dels poemes venen precedits per anècdotes del poeta amb el fill, que el poeta explica ordenadament i clara, amb gest didàctic, es nota que és professor. Poemes de Contrada: “s’esmuny com aquest vent la vida”, “aquella mà es va fer per dir-me déu [ep, aquest bé que plora bé! En Pellfinesc és dels de burxa’m però no em toquis. Ara en Pellfinesc demana drets a L’Apuntador per la troballa ‘burxesca’. Seguim]. Llavina introdueix els poemes amb algunes explicacions prèvies, poemes que expliquen vivències a partir de les quals intentar transcendir. “D’un vers que ens fa molta falta, perquè en farà un tresor qualsevol nosa”, “qui té l’estil té una eina ferma al puny per arribar ____ a la fruita estranya” [Et falta la paraula clau, Apuntador. També és mala sort]. Ara un poema en record de l’àvia, sobre com guardava els mistos guardats [goita, com ma àvia!, en pau descansi.]: “tot i que ja no poden fer foc encara poden conduir-lo”. Bona. Va acabant. Aplaudiments. Porten mitja horeta. Els poetes faran una ronda més i acabaran puntuals, deixant temps a L’Apuntador per anar a ‘repostar’. Chapeau. [L’Apuntar medita sobre si furtar, trencar i retallar versos resulta gaire lícit. Hhmmm. És cert que prendre versos solts del poema és trair el poema, però no és menys cert que també funciona com una manera àgil de veure si el poema tendeix a prosa o no. De moment ho deixa en empat].

POESIA I VERITAT:

I entrem al segon recital, titulat: Poesia i veritat, que anirà a càrrec d’Héctor Bofill, Míriam Cano, Miquel de Palol i Pau Vadell. Introdueix l’acte Teresa Colom.  Comença Bofill. Americana, corbata daurada i pantalons rosats. Explica que la seva poesia versa sobretot en dos àmbits, l’èpic i el líric. Comença amb l’èpica: “Apunt per expulsar tots aquests anys de pau, invalidesa, que no surten als mapes de la història”. Un altre poema comença amb una cita que el soldats alemanys cantaven, diu, camí de la guerra durant la 1ª guerra mundial, i que traduït seria: “no hi ha en el món mort més bonica”. El poeta segueix però interrompen L’Apuntador i no té temps de captar el poema. Crec que va de quelcom de la pàtria. [L’Apuntador rep un calbot d’en Pellfinesc. A veure si espaviles! Passa que la cosa advoca per una esmena a la totalitat, em replica L’Apuntador]. És difícil caçar versos a l’aire perquè són diguem-ne versos llargs que d’alguna manera van serpentejant i L’Apuntador és dispers de mena. 

El següent és Miquel de Palol: “crèdul em tolero en la mesura que la meva desgràcia em convé”, sóc un neoplatònic pervertit” [En Pellfinesc murrieja i somriu], “les coses més greus les dic rient”, “jo traeixo cent cops al dia els tractes que vaig fer amb la mort”, “busco refugi en l’última certesa d’haver mort”. Poemes discursius amb versos i sentències que són de bon caçar al vol: “no hi ha després perquè tots som tu”. Alguns versos conviden a rumiar. I és el torn de Míriam Cano: “Hola bona tarda, quin  plaer recitar aquí”, diu, amb bonhomia [En Pellfinesc advoca pel neologisme compost ‘amb cert melindrosisme, més aviat’. Ets  conscient que demà dilluns et toca a tu pujar a l’estrada, sòmines més que sòmines!?, li replica L’Apuntador. Collons, què paassa!? A més, és a tu a qui t’han convidat!, replica en Pellfinesc. Sí sí, demà prepara’t nano, respon L’Apuntador]. Cano comença amb un poema de Phillip Larkin que, explica, va ser important pel seu últim llibre, Ancoratge. “t’obligues a actuar com si el que tens, en realitat, t’encantés”. 

A continuació, llegeix poemes d’Ancoratge: “l’oblit de la sang no és l’oblit de la ferida”, el poema Receptacle (que s’obra amb una cita de Simone de Beauvoir ): “no seré una plora cossos que espera ____ amb el ventre badat”, “la por que alimenta aquestes ganes salvatges de vida”. 

Vista posterior de l'escenari, amb els poetes i el Verger al fons

Declama suau però amb energia, es fa entendre. “L’amor que tot ho pot als llavis flonjos”, i un de breu que, explica, pot funcionar com a resum del llibre: “em tiba la pell si aboco massa ànima al cos que em limita”. Aplaudiments. 

I arribem a Pau Vadell: “un  plaer estar entre dos mestres i la Míriam”, comença. Vadell farà una tanda de poemes dedicats al seu amic i autor (recordem que a més de poeta Pau Vadell és editor de Adia Edicions) Francesc Garriga i que, explica, conformaran un llibre que sortirà l’any que ve. Vadell llegeix directament des d’una tablet, amb la seva veu nassal característica, va per feina: “no et mereixes la fretura? no”, “no badallis de suor”, “tan alt t’enfiles que l’esclat s’esdevé mortal”, “plom a plom”, “el dubte et farà carnisser”. I goita: “de quin color vols la pluja, ànima de pedra?”, “la mateixa perfecció plora pel vel i no per això els ulls s’arrosseguen per la fosca impunement”, “mastegar amb silenci i febre el declivi de la terra”. I també: “devorar la terra cremada, el desert dels cadàvers no deixarà el pòsit, la llavor d’un mot en flames”.  Fi de la primera ronda. Sembla que en total faran tres intervencions cadascú. I torna Bofill a escena però L’Apuntador fa tard, va a tope de solapaments, i l’esperen a l’Homenatge a Montserrat Roig. 

A L’Apuntador li sap greu perquè és el primer recital que deixa a mitges, i perquè és fa difícil valorar el poeta i el poema en escena amb tot just una ronda. En fi. Marès enfora carrer enllà, L’Apuntador pren la ruta habitual camí del Metro Línia Groga. A la Plaça de la Catedral, eixams de guiris formiguegen a la velocitat acostumada. [Verdaguejes, Andreuvidalejes!]. Comboi endins budells enllà pel subterrani de la cuitat, previ transbord, L’Apuntador arriba a l’imponent recinte Modernista de Sant Pau, Sala Cambó. La sala ja està  plena, “queden llocs a dalt”, li xica la Rosa l’ICUB a L’Apuntador. Quines vistes,  quin de tot i que cuidat, es nota que se’ls gasten. Els participants, Pilar Aymerich, Montse Guallar, Marta Pessarrodona, Ignasi Riera i la morderadora, Àngels Gregori, ja són a lloc, un escenari amb cinc cadires en paral·lel de cara el públic i un ambó-faristol situat a l’esquerra de tot, a punt per llegir-hi. L’espectacle 25 anys sense Montserrat Roig és a punt de començar.  

[Continuarà...]

Un poema d'Easterine Kire

Tenir dret als contes

Als espais que jo anomeno casa
els tigres s’ensenyoreixen del centre del turó
i molt al fons dels boscos
viu el fill de l’home
que va convertir-se en ós.
Als cels que tapen
els espais que jo anomeno casa
marits celestes apareixen al cel nocturn
cerca que cercaràs mullers a la terra.
Arbre, penya, ocell, flor,
cada riu té el seu nom
cada muntanya una història
cada història el dret a ser explicada.


(EASTERINE KIRE, traduït per Francesc Parcerisas
-Poema extret del llibret del Festival d'enguany-)

4. Escudella de poemes. / (I de IV)

  

ESCUDELLA DE POEMES:

Seguim amb les cròniques. Ahir comentava el tema de la durada de dites cròniques. Així les coses: la opció curta seria del tipus: Bé, va anar tot bé. Fins i tot molt bé. Per la seva banda, la opció llarga: demostra una palesa falta de temps. Provem doncs una opció intermitja, a mode de píndoles, a veure què passa. De moment L’Apuntador ja perd. Som-hi.

I ja som dissabte. Plou. Millor dit, plovisqueja. Avui sessió matinal. Com sempre que dos actes es solapen, L’Apuntador ha d’escollir. Es decanta per l’acte Escudella de poemes, un espectacle infantil a càrrec de L’estenedor Teatre [no recordo el nom del titellaire protagonista i no veig que aparegui enlloc. Catxis.] i que, com cada any, acull la Biblioteca Sagrada Família. El Metro va lent, l’espectacle ha començat. Tot a les fosques, tot just un focus estratègicament ubicat enfoca el titellaire, que combina titelles-peces-senzilles com ara: un quadrat, un triangle o: un sol, una terra i una lluna per atorgar-li/incorporar-li, en el primer cas, ales, cua de dimoni, i, en el segon cas, uns palets que relliguen movil d’astres, i d’aquesta manera explicar/articular rondalles i poemes. [De vegades allò difícil d'escriure, i de llegir, són les comes]. De fons els sons habituals d’infants. 

Un moment de Escudella de poemes, a càrrec de L'Estenedor teatre

[Aquestes fotos no guanyaran cap premi ni re, però bé, donen una idea de la cosa]

Ara un crit, ara un que respon, un que li diu quelcom a la mare, al pare, algun gemec. El titellaire amb veu didàctica de Pare Noël (la barba blanca que lluu i la boina-barret-de-cuiner damunt els cabells ajuden fers-e dit imaginari). A través de senzills jocs de paraules que la canalla ajuda a completar, el titellaire fa albirar als infants –verges de tot espill, que diu el poeta en una altra ocasió– el crec-crec melodiós on el poema planta la llavor. Alguns riuen. Alguns pares: oh. Aplaudiments. Un nen enfila d’una cadira a l’altra. El món meravella i aïllat de l’infant és patent en tot l’espectacle. Convida a somriure. L’Apuntador somriu. [Ah, si el món fos ideal... no seria món. Ah, el doble revers de les coses. I tot i així, somriure quan cal és manament capital. Sure. L'Apuntador em convida a relaxar-me i gaudir per una estona]. “És un sol o una estrella allò que brilla la...”  “paella!!”, criden els nens. Un altre: “és un sol!”. 

L’edat mitja dels nens es bastant baixa. El titellaire acaba l’acte recomanant que es llegeixi més i es miri menys la televisió, que llegir és molt important, i que a tots i totes salut i felicitat. S'obren els llums. Entre persones i personetes hi deu haver un total de cinquanta assistents. Just en acabar titellaire convida els nens a l’escenari a fi que puguin veure de primera mà els “titelles” emprats i la seva zona de treball. Els nens i nenes s'ho miren amb ulls esbatanats com astres. [Els pares, alguns, irradien una mirada -permetem-li la llicència al Pellfinesc- més de cràter].

Al passadís, converses de pares, un xiquet estirat al terra que sembla que nedi. Rebé. Benvingudes siguin més iniciatives d'aquest tipus. I també actes per a nens i nenes de més edat. [I això que no ets pare, verge!, no et vull ni veure, si ho ets, quan ho siguis]. A fora plou. Millor dit, plovisqueja. I vinga metro-transbord-metro dins el comboi budells avall de la Ciutat Comtal, i enllà.  

I som-hi cap a casa [‘casa’, ja saben: una paraula complicada] a redactar la crònica del dia anterior, escrivint des de la confortable cadira ‘reclinable’ [reclinar-se –el moviment endavant i endarrere té quelcom del caminar– ajuda a pensar. Peripatèticament.] de la que disposa l’amic FR. Escriure, escriure, és tard, dinar, escriure, fregar plats, és tard, escriure, canviar-se, metro, és tard. Sessió de tarda.

[Continuarà...]