Escriure la crònica d’un espectacle dirigit per un mateix no és, precisament, l’activitat més honesta. Per això, com a coordinadors de la dramatúrgia de l’espectacle Variacions sobre l’amor suprem juntament amb l’expert en jazz Martí Farré, hem pensat que seria interessant compartir algunes idees sobre la conceptualització de la posada en escena i com s’ha desenvolupat el procés creatiu de tot plegat. Els jutges, finalment, no deixen de ser els espectadors.
Conceptualització
Elaborar la conceptualització d’un espectacle com Variacions sobre l’amor suprem no semblava, de cap manera, una tasca fàcil ni senzilla. Això sí: com a dissenyadors de la dramatúrgia érem plenament conscients que als ulls de l’espectador l’espectacle ho havia de semblar.
Treballar amb poesia i jazz, els dos germans més bandarres i autèntics de la literatura i de la música, i fer-ho, a més, en homenatge al saxofonista i compositor John Coltrane (1926-1967), eren reptes tan engrescadors com delicats. Tenen, el jazz, la poesia i el mateix Coltrane, adeptes aferrissats. Un públic fidel, creient i practicant.
 |
| La Sala Moragues d'El Born CCM moments abans del recital |
Cinquanta anys després de la mort del Profeta Pastor del jazz estatunidenc, volem reivindicar la vigència de la música i dels poemes coltranians, l’eix gairebé central que va influir l’obra d’autors com Amiri Baraka, Angela Jackson, Askia Muhammad Touré "Juju", Doughtry "Doc" Long, Joy Harjo o Mwatabu Okantah, i fusionar l’obra d’aquest autors amb poemes creats per a l’ocasió per Marçal Font i Núria Martínez-Vernis, poetes de cor present i rapsodes juntament amb l’actor Quim Lecina. La cirereta del pastís la posa la presència musical d’un combo de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), coordinat per Francesc Capella i format per Emilio Martín (contrabaix), Antoni Mora (piano), Jordi Morell (bateria) i Gianluca Zanello (saxo alt).
El bessó d’aquest homenatge al que probablement va ser l’artista més influent de l’avantguarda jazzística i de la cultura afro-americana d’ençà dels seixanta és precisament la idea de mestissatge. Posar l’accent en com de bé i de profundament es poden arribar a entrunyellar música i paraula, textos i músiques d’altres temps, amb creacions contemporànies i fins i tot improvisades. Generar un espai de convivència on les identitats racials, les religioses, les diverses lluites de classe, les llengües, la mística i el cop puny al ventre no només puguin cohabitar en harmonia, sinó que fins i tot trobin en la barreja i la promiscuïtat la seva raó de ser, el seu sentit final. Fer brillar les notes blaves com no ho havien fet mai.
 |
| Marçal Font, Quim Lecina i Núria Martínez-Vernis reciten en primer pla, mentre el combo de l'ESMUC els acompanya amb ressons coltranians @ Pep Herrero |
Les vies d’expressió d’aquesta idea són volgudament senzilles i –voldríem– potents: l’espectacle entès com una litúrgia de la paraula dita i de la música en viu, com una missa pagana, negra, arrelada als paisatges més àrids de la sabana africana, al Harlem més viu i també al cor del Born de Barcelona, tots tres espais regats de sang i de significat. Un recorregut auster amb diàlegs sonors i fins i tot físics entre la veu i el saxo, entre el silenci i el swing.
No només recordar –“re-cor-dar, […] acostar les coses al cor”, que diria Blai Bonet— el llegat de John Coltrane, sinó, parafrasejant els versos de Joy Harjo que tanquen el recital, fer que canti per sempre. Un sempre que dura poc més de cinquanta minuts.
Sobre el procés creatiu
El procés de treball i de conceptualització ha passat per diverses etapes: des de la primera reunió, en què vàrem conèixer en Martí Farré, veritable instigador de la idea d’unir la poesia amb la música de Coltrane, fins a les proves de so i llum d’avui mateix.
Segurament, un dels moments més decisius va ser la traducció dels poemes al català: així com ens endinsàvem en els textos, per copsar-ne el significat i trobar-hi els referents, ens adonàvem més i més de com la figura de John Coltrane era, per a tots aquells poetes, quelcom més que un referent. La dimensió simbòlica, gairebé messiànica, que sobrevola tots els versos, juntament amb la càrrega política i subversiva, aquesta reivindicació de la negritud a través de la cultura popular, de l’ancestre i de la ciutat, del Harlem, de l’East Village i d’Àfrica, la selva. Aquest era el veritable batec de l’espectacle: la nació negra. En Malcolm, l’Aretha i Lady Day. Els Black Panthers i la Marxa sobre Washington.
 | |
|
Haver tingut l’oportunitat de treballar amb tantes capes, en un muntatge que unia intel·lectualitat, emoció i història i fer-ho amb veritables experts, amb poetes d’una qualitat indiscutible i d’una professionalitat fora de mida i d’un actor que, lluny de cenyir-se a la interpretació ha enriquit l’espectacle amb aportacions valuosíssimes ha estat un veritable regal.
Diuen que un bon combo de jazz funciona quan cadascun dels seus membres sap el paper que li toca jugar i, alhora, confia en la resta de músics. Si el contrabaix improvisa, el bateria sap com seguir-lo. Si el saxo s’enfila, el piano s’espera. D’una manera gairebé natural i orgànica, així és com ha acabat funcionant tot.
Com dèiem a l’inici, escriure la crònica d’un espectacle coordinat per un mateix, no és del tot honest. El que sí que podem dir és que en aquesta mena de missa pagana per celebrar Coltrane s'hi ha respirat tota l’estona aquest amor suprem i ancestral, terrenal i una mica brut, de la mà del combo, d'en Marçal, de la Núria i d'en Quim, que s’han fet seves les nostres propostes ⎯i fins hi han confiat a cegues⎯, quan aquestes variacions eren tan sols una llavor. Sense ells, res d’això no hauria estat possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada