divendres, 12 de maig de 2017

D'est a oest, de dalt a baix

D’ara endavant sabré que als recitals de la Setmana s’hi ha d’arribar uns vint minuts abans que comencin.
Arribo al Verger del Marès, vaig directe a la terrassa del fons i demano un cafè amb llet. Aquell ritual que em prepara per. M’aixeco i, al fons del pati de cadires, els cabells rulls d’un vermell vivíssim i camisa d’un blanc de calç, m’espera la mirada sempre múrria i fonda de Rosina Ballester (les Borges del Camp, 1949). Tenim una conversa que ja m’ho perdonareu, però no us explicaré. Múrria i fonda com ella mateixa. Riem a voler. Veiem com les cadires es van omplint i noto com la poeta respira tranquil·la: la deformació professional de tota bona infermera –infermera de dia, poeta de nit, “sempre entregada al meu ofici”, que diu—, sempre preocupant-se perquè tot acabi sortint bé. Una persona de l’organització la ve a reclamar, i em sabria greu que me la prengués de les mans si no fos perquè és per a començar el recital.

L'escenari al Verger, pocs minuts abans de començar el recital
Silenci. Des del fons, des del carrer dels Comtes, arriba la veu d’una cantant lírica. Me la imagino asseguda en un tamboret, somrient a l’ombra del carreró davant el pas mig indiferent, mig interessat, dels turistes. L’aplaudeixen. Alguns guaiten per la reixa del fons del Verger, darrere l’escenari: “Per què es deuen aplegar, ara, aquesta gent?”. I és una cosa que m’agradaria explicar. La resposta, en pocs minuts.
Àngels Gregori és l’encarregada de donar el tret de sortida a la ronda de tarda i presenta les poetes: Rosina, María Eloy-García (Màlaga, 1972), Rosa Porter Moix (Barcelona, 1934) i Teresa d’Arenys (Arenys de Mar, 1952) s’asseuen a darrere. El nom del recital, “La nostàlgia viu en un sisè pis”. Veurem si hi podem arribar des d’aquests baixos. Des de fora, la soprano segueix cantant.

Àngels Gregori (dreta) presenta les primeres quatre poetes (d'esquerra a dreta): Teresa d'Arenys, Rosina Ballester, María Eloy-García i Rosa Porter
La primera en recitar és Teresa d’Arenys, amb barret i mocador negres. Comença per un sonet: “Enlloc”. És una elegia per un amic mort massa aviat: “No provenim del sol, ans del misteri”. La poeta introdueix cada text: “els que diré avui tenen tots alguna cosa a veure amb campanes”. Evoca les de Santa Maria d’Arenys, que de petita feien que no se sentís sola. També recorda una nit al Park Güell amb àcid lisèrgic. Alguns riuen tímidament. Segueix recitant i, entre rima i rima, el clang d’una campana. El pati torna a riure, temptat d’aplaudir. 
La segueix Rosina Ballester: “Estic molt il·lusionada i he perdut les ulleres”. Enceta la lectura amb un poema dedicat als seus fills i a totes les persones que en tenen. Tot i dedicar-lo, no l’explica, no hi aporta complements. Regna el blanc, com en la camisa. Poesia nuclear. Després en diu un altre de dedicat “als que fugen, que no són pas emigrants”. Ballester, quan diu, és una altra. Cita Llull i el Verger l’acull sense qüestionar-la. També enumera, des de la seva carpeta de color vermell carn: “Noia encadenada u, noia encadenada dos, noia encadenada tres…”. Es dibuixa mig somriure entre el públic, que sembla que hi va entrant.

Rosina Ballester diu els seus versos de blanc nuclear
Abans de recitar, María Eloy-García comparteix amb els assistents el seu pànic amb avions: “¿Por qué coño no les llaman puertas en vez de Terminal A?”. En efecte, l’avió que la duia a Barcelona s’havia avariat. Comença amb un poema dedicat a una nevera, que diu a tot volum, a mà alçada, amb una potència que trenca l’ambient i el fa créixer. Navega entre el discurs florit i els referents més kitsch. Ara el públic riu a pler, res de somriures. Arrenca un aplaudiment. Al pati, una dona diu a l’altra: “Malaguenya”. “Ah”, l’altra, diu. Eloy-García, com Teresa d’Arenys, també explica els seus poemes. Ara passem d’una nevera a un moble bar. El marida amb Kant. “La concepción de lo artístico se resuelve en lo cotidiano” podria sintetitzar perfectament la seva poètica, a primer cop d’ull. Eloy-García estira els nervis del coll i ajunta el dit índex i el dit gros quan diu els seus versos: ho viu. També homenatja Bequer i Cernuda: “Cualquier tontería tiene la dignidad de un tesoro”.
La darrera en intervenir és Rosa Porter Moix, que cita Miguel Hernández i les seves tres ferides: la de l’amor, la de la mort i la de la vida. Després, Carner: “Perquè a l’amor d’ala daurada / ara cruel, ara lleial, / s’hi pot morir d’una besada. / Una ferida el fa immortal”. També té un record per a Joan Alcover i la seva “Desolació”, i Verdaguer. Després sí: el seu torn. La veu li tremola  lleugerament però el seu aspecte no pot ser més sòlid, més pregon. Porter se sent al seu lloc i en fa per als espectadors, “sense paraules, més fondament encara”.
Ja em disculpareu, però l’acte també és el que passa fora d’escena: al pati de cadires, els caps –i els cossos, volem pensar– de Josefa Contijoch, inseparable de Ballester, Montse Vergés, Lluïsa Julià, Stefano Cingolani, que xerra discret amb Joan Todó, Glòria Coll, Mireia Calafell que arriba per a recitar després, un Víctor Obiols que no pot estar més atent, el cos abocat cap endavant… Porter es fa escoltar però es queixa del temps. “Ja, ja. He d’acabar? Doncs adéu!”.

Teresa d'Arenys recita sota l'esguard del públic, Ballester, García-Eloy i Porter
Després dels aplaudiments, la segona ronda. Torna d’Arenys i diu que “de campanes només n’hi queden tres”. Recorda una amiga i la seva mare. Ballester torna i recorda el seu “estar d’infant en la delícia”, “sense mort anomenada”. “La memòria serveix per a adornar l’instant dels anys que es rememoren”, sentencia. Són versos breus, bisturins. “Lleparia el verí del baladre rosa” és difícil de contestar. Eloy-García –“Hola otra vez”– segueix parlant de la família, de la declaració de la renda. Demana al públic si en vol “uno social o uno friqui”. Fa un glop de cervesa i diu “Historiografía de estar siendo”. Tanca amb un poema fet d’onomatopeies, d’amor. Rosa Porter ho clou amb tres poemes sobre el paradís, “ja veurem quin”.
Una mica accidentat per qüestions de temps –Porter tenia raó, i quanta!–, el recital acaba amb aplaudiments.
Mentrestant, el també poeta Joan Duran se m’ha assegut al costat i xerrem mentre esperem que comenci el següent recital. Parlem amb Víctor Obiols que, en efecte, diu que ha quedat astorat amb Rosa Porter. La va a saludar, ens deixa. Jo he de tornar a l’ordinador. En Joan, que fa més d’una dècada que organitza, juntament amb Cèlia Sànchez-Mústich, la Festa de la Poesia de Sitges i entén perfectament la pressió dels actes culturals, em convida a una cervesa des del bar. Tot és a punt de començar.
Gregori presenta els participants d’aquest altre recital, sota el nom “Allà on l’est es troba amb l’oest”: Aurora Luque (Almeria, 1962), M. Ana Diz (Buenos Aires), Pau Riba (Palma, 1948), a qui reivindica com a poeta i autor, i Mireia Calafell (Barcelona, 1980), el nom de la qual ja fa que tot el pati de butaques rompi en aplaudiments. Deu ser que recorden la seva intervenció magistral, l’any passat, al Festival Internacional de poesia al Palau.

Mireia Calafell recita al costat de (d'esquerra a dreta) M. Ana Diz, Aurora Luque i Pau Riba
Calafell s’hi posa: en aquesta primera ronda diu que ens explicarà una “possible història d’amor”. Amants que no es besen i que després només en fan literatura. Els versos de Calafell dolen de veritat, de vers que són: “Res no pot ser l’amor sinó trinxera”. Diu els seus poemes amb pausa, amb els papers a la mà, protegida sota la festa d’una camisa florejada. Es nota que gaudeix. “Si tot és una farsa, tu i jo som figurants?”, demana a l’aire. I ningú no respon. Continua amb el poema “Naufragi”, un dels més celebrats de Tantes mudes, el llibre que va merèixer el Premi Lletra d’Or al millor títol publicat el 2016. I acaba: “Som a les portes d’un naufragi. Tu i jo, estimada, ens ofeguem. Quin privilegi més cruel. Aquest costat del món és la metàfora”.
Pren la paraula M. Ana Diz amb un poema ple de comparacions, ple de “como si...”. Duu un abric de patchwork, fulls impresos a la butxaca. Entre poema i poema es gira, mira els companys i somriu. Amb el seu gest em giro i veig arribar una Aina Torres de verd fosc, mig èlfica —i que no em mati amb mil sagetes per la comparació!–, que cerca seient. Diz segueix amb un poema que es diu “Extranjería”: “El extranjero no hace memoria ni hace bien”. “Diciembre es siempre verano y es invierno”, diu la poeta de l’hemisferi sud. El segueix un poema dedicat als anacards, “Anacardina”. Sensual com el seu nom. Prometedor. “Tu nombre, alguna playa”, mentre arrossega la y fins que s’assembla a una de les nostres g. Àngels Gregori, codirectora del festival, s’ho mira des del fons amb un posat quasi equilibrat entre la preocupació i la satisfacció grossa.
Aurora Luque diu que gairebé acaba de renéixer: si García-Eloy havia patit una avaria en avió, ella ha descarrilat amb el tren que la portava fins aquí. Celebrant la petita catàstrofe, diu un poema sobre trens. Parla de ”Halloween y orgías similares de difuntos” mentre ressonen les campanes des de dalt. És poeta amb barret. Em fa gràcia escriure la crònica en un Mac mentre recita el “Rap por la romería de Steve Jobs”. Com García-Eloy —“Oh, Jobs, oh, Jobs, mi saeta te canto!”— també juga amb l’imaginari més contemporani i popular. “Los griegos nunca se dejaron perder en gaseosas trascendencias sino que nos contaron la vida con toda su belleza, toda su crudeza”, afirma, per dir després un poema sobre Ulisses, sobre Orfeu, sobre Fedra, Ariadna, Helena… “No comieron perdices. Nunca comieron demasiadas perdices, los helenos”, conclou. Després recita un poema ancorat a l’estiu de fa quatre anys, que va més enrere: “Empápate de yodo los pulmones, nos decía mi padre al llegar a la playa cada agosto”. 
L’encarregat de tancar la primera ronda és un Pau Riba amb posat seriós i camisa de fantasia. Enceta l’intervenció amb un poema dedicat a la seva mare en el dia en què va fer noranta anys. Les seves són paraules que d’alguna manera busquen l’estranyesa, el xoc: “Nostre sexe, nostre nexe, nostra història, la poncella de nostra raó inicial”. L’aconsegueixen, segurament. “Sí, tu, causa comuna i ineludible, mare indiscutible, creadora afable dels nostres dies, els nostres àmbits, les nostres llums”, segueix dient per a sa seu mare.

Pau Riba diu un dels seus "forismes" a la recta final del recital
Al seu torn, Calafell s’aixeca i s’apropa al micro sense quedar-hi: “En voleu un altre del Pau, oi?”. Aplaudiments i crits de sí. I ell hi torna, eugeniant: “Mira, faré aquell que diu…” Barbes púbiques, sang lila, sang roig-llamp i taronges obertes com ulls ressonen en l’ambient. Encén un encenedor: “giro pàgina, cremo el temps”. I ara sí que acaba. Torna Calafell. “Sempre pensant que tu eres la víctima”. Fa que Joan Duran es posi vermell quan li dedica el poema següent, publicat a  l’antologia Assumiràs la veu, a Terrícola, el segell que regenta amb Esteve Plantada: “de tant en tant, se senten crits encara”. En acabar, ell xiula. Reprèn la seva intervenció amb “Diacrític”, un poema “moribund” segons la poeta a causa de la nova reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans. “Dona dóna dona dóna. // Que violent és un accent quan no fa prou diferència”. S’emporta el que serà l’aplaudiment més generós de la tarda i li pren el relleu Diz amb “Los vestidos de Madame Cézanne”: “levanto mi bandera, aquí estoy yo”. Mentre recita s’aturen persones al carrer, que s’ho miren una estona des de l’altra banda de la reixa: “Y hay días donde algo nos llama desde lejos por el campo”. Aurora Luque torna i parla dels grecs i de com els estima i dels seus errors, entre els quals el patriarcat: “Grecia la vieja”. Ho compensa amb Epicur, un poema “fruto del día”, sota el vol dels coloms.
La tasca de cloure la cosa pertoca a Pau Riba, que avisa que dirà no uns aforismes, sinó uns “forismes”, que també anomena “tanketes”. En aquesta segona intervenció es nota en l’aire com s’ho passa pipa. Gesticula moltíssim, el públic riu sense fer escarafalls. “Amb temps i una cucanya arreglarem Espanya”, i vénen els riures. “Ai, des que em van girar la cara que vaig de cul”, i ha-ha-hà. Acaba amb uns poemes breus dedicats a les vocals i dirigeix els assistents talment un director d’orquestra passat de voltes, hilarant. Acabem mugint, literalment. Punt i final.
Deixo el Verger amb una certa sensació de centrifugat. Bona, segurament. Em retornen els títols dels dos recitals que hem sentit. Hem viatjat dels baixos al sisè, de Buenos Aires a la mar nostra, tacada de sang, passant per Andalusia, per Arenys, per les Garrigues, per l’Empordà. De baix cap a dalt, d’oest a est, i no a la inversa. I mentrestant, el temps. Poesia en quatre dimensions.

Cap comentari:

Publica un comentari