Poesia d'emergència

Avui arribo més just al Verger, però el recital encara no ha començat. M’acompanya en Bernat, el meu germà, que ha passat per casa i li ha vingut de gust ser-hi. Estudia disseny de moda. M’encanta imaginar quantes persones, com ell, es deixen arrossegar pels actes que proposa el Barcelona Poesia d’enguany. Digueu-me naïf, si voleu. En qualsevol cas, avui serà excepcionalment  el meu bàrman i, com de costum, el meu home de companyia. Allò de què faria jo sense tu.

La primera cara coneguda que veig avui avui és Corina Oproae, traductora i poeta, que espera que la també romanesa Ana Blandiana, que acompanya, sigui fotografiada per diversos mitjans. A l’altre extrem baixa les escales el poeta, traductor i editor Antoni Clapés, que a més de publicar La meva pàtria A4, de Blandiana, al seu segell Cafè Central, en traducció d’Oproae, també acaba de publicar La por de la literatura, un recull de textos sobre el fet creatiu, en coedició amb Adia Edicions, de Pau Vadell. S’asseu al pati de cadires al costat de Dolors Udina, traductora també. Com una picada d’ullet, sona Bob Dylan: no debades, han corregut veus que Blandiana, juntament amb Mircea Cărtărescu, podria haver estat a punt de guanyar el Nobel els darrers anys.

El Verger del Museu Frederic Marès, a l'ombra, sota un cel clar

Avui qui presenta els poetes és l’altra directora del festival, Teresa Colom, abillada amb un jersei de ratlles que dibuixen triangles. Primaveral. El recital es diu “La meva pàtria A4” i en prendran part Josep Ballester (Alzira, 1961), Gemma Gorga (Barcelona, 1968) i la poeta romanesa Anna Blandiana (Timișoara, 1942). La traductora i també poeta Corina Oproae (Făgăraș, 1973) dirà els seus poemes en català. Els poetes pugen a l’escenari i tot és pausa. Com ahir, una guarda de turistes –per què dono per fet que són turistes?– guaita pel reixat del fons. En Bernat em duu el beure: avui seré molt professional i em limitaré al cafè amb llet.

Comença Ballester, presentant-se com a poeta vingut del País Valencià, part dels Països Catalans. Porta pantalons foscos i americana gris marengo. Cita Leopoldo María Panero. “Sols el foc escriurà un instant, imperceptible, minuciós i càlid, de la nostra quimera”, declara, amb paraules que també van mudades per a l’ocasió. Fa referència al Jardí de les delícies de Hyeronymus Bosch: “sóc els llavis que assaboreixen les cireres d’arboç”, segueix, “m’he transformat en un carnívor voluptuós”. També parla de llapis d’Ikea i dels sonets del pastisser de Sarrià, Josep Vicenç Foix.

D'esquerra a dreta: Josep Ballester, Ana Blandiana, Corina Oproae i Gemma Gorga, recitant

El segueix Gemma Gorga, que avisa que farà un sol bloc. Explica que es va inspirar en el títol del recital, “La meva pàtria A4”, i va elaborar la seva tria a partir d’aquesta idea de pàtria. Primer, un poema sobre la poesia com una pàtria hospitalària: “poso la paraula al pany i convido àngels i mosques, Déus i borinots, ortigues i orquídies, a habitar-hi amb mi”. Diu que també és una pàtria receptiva als experiments: “mesclar dos adjectius, desfer-los amb el pinzell […] fins a ajustar-ne la tonalitat expressiva”. Recita amb veu dolça però amb cos, sense estridències. Tímida, potser. Però això no impedeix que els versos arribin. És per això que genera un contrast quan parla, també, de la poesia com a pàtria verinosa. I, és clar, també hi ha lloc per a la metaliteratura: “Com saber si un poema funciona”. “I, com que en aquesta pàtria hi ha moltes llengües, la traducció és una de les preocupacions dels seus habitants”, remarca. I evoca les abelles que treballen minuciosament fins a elaborar la mel. “Cada ésser rima secretament amb tots els altres” és una màxima que deixa anar de manera totalment espontània i que podria formar part perfectament d’un dels seus poemes. “Cada detall és una síl·laba tònica”. Acaba amb una pàtria amb déus estranys i oracions que no sempre entenem. 

Ballester torna. Al poema “Valltorta” invoca de l’”ésser suprem” que “ens ha creat, com al seglar i a la fosca”. I desemboca en una mena de panteisme antropocèntric: “Res no té nom: sóc part de tot i tot de mi”. El segon poema, “De la ponderació del temps”, pertany al seu darrer volum, L’odi: són versos durs, gens amables, que punxen segons per on els agafi l’escoltador: “Per a no escriure, fins i tot per a no somiar”. Acaba amb “Muntanya assolada”, un poema breu: “ara som pols i cendra, la roca, el penyal i la carrasquera. Com el meu desig: crosta marcida per la destral del temps”. “I demà no hi haurà demà”, l’últim vers que recita. Diria que en aquest moment no sóc l’únic que agraeix el sol de primavera que fa de contrapès.

Corina Oproae i Ana Blandiana diuen poemes de La meva pàtria A4

Ara és el torn d’Ana Blandiana, que recita en veu baixa, amb una prosòdia que pot recordar, en certa manera, la manera de dir d’Antònia Vicens –Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, n’ha dit que és com “mediúmica”. Seria ben bé això, però diferent. Més d’un aixeca les celles: per descomptat, recita en romanès. Vesteix de blanc i negre, i ho fa també Oproae, que en diu les traduccions en català. Són veus que casen, des de l’agut de Blandiana fins a la veu més d’entranya d’Oproae: em fan pensar en Biel Mesquida i la seva creença que la poesia és música i que cal escoltar-la, de vegades, com a tal. I res més. Dues músiques que es troben. Aquests mateixos dies, a Palma, se celebra el Festival de poesia de la Mediterrània, que fa gairebé dues dècades que Mesquida organitza a l’illa gran.

Però torno a Blandiana: el seu dir, entre el plany i la invocació, no podria ser més intens. “Més innocent, però no innocent”, aclareix Oproae que ha dit. “I jo, si tanco els ulls o el televisor, tinc la sensació que participo menys en el crim”. L’horror que sentíem abans, sí. “Culpable encara que no, era jo qui premia el gallet i em tapava les orelles horroritzada per l’olor de la mort”, es defineix Blandiana. I ho remata amb uns versos de ressons bíblics: “vas ser tu qui em va ensenyar a parar l’altra galta”. Oproae recita, Blandiana es compon els cabells. Mira el cel de Barcelona i m’agradaria molt saber què hi veu: la petja d’un déu, un posisble estiu de sol i platja, versos que atraparà en el blanc de l’A4…? Potser sóc l’únic que ho fa, això: entre les cadires només se senten xiuxiuejos i oh, quan els assistents entenen finalment la lletania de Blandiana. Després ve el poema “Biografia”, sobre la seva infància i el fet d’escriure: “cada poema no dit, cada paraula no trobada posa en perill l’univers que penja dels meus llavis”.

És llavors quan el Verger romp en aplaudiments i les poetes es miren i s’abracen. Veig com ha arribat el periodista i editor Bernat Puigtobella, i també el poeta Jordi Valls, company d’editorial de Blandiana amb Guillem Tell, aparegut a finals de l’any passat a Adia. Es posen un al costat de l’altre: Puigtobella s’ho mira, Valls ho immortalitza amb el mòbil. “L’hi enviarà a en Pau, potser?”, em demano.

Oproae i Blandiana també intercanvien posicions: ara Blandiana a l’esquerra, a la dreta Corina. Blandiana branda el seu llibre amb mà ferma i s’aguanta el braç amb l’altre. Ara també duu el mocador blanc i negre a la mà. Oproae, en canvi, estreny fort les pàgines del seu i el puja i l’abaixa a cada cadència de veu. Dos nens juguen amb els peixos de color taronja de la font i formen part dels poemes sense sospitar-ho, tan sols. D. Sam Abrams tampoc no dubta en apropar-se a l’escenari per a fotografiar l’escena. Les poetes, vull dir. En l’ambient hi pesa una forta sentor de solemnitat mentre Blandiana diu “Una pèrdua contínua”. Acaben amb “La pàtria del neguit”, d’on surt el vers que dóna nom al recital i al recull que n’ha traduït Oproae. Ressonen generosos els aplaudiments mentre arriben al Verger els poetes Andriy Antonovsky i Catalina Girona. Ballester, Gorga, Blandiana i Oproae abandonen el cadafal.

En aquesta alenada ràpida és quan puc dur a endollar el portàtil. En Bernat, que ha decidit quedar també al segon recital, em guarda el lloc. Parlo amb una Teresa Colom emocionadíssima pel que acabem de presenciar i amb la poeta Glòria Coll, que em diu que amb la crònica d’ahir vaig ser el que en diu un in-discret: discret perquè gairebé no em vaig deixar veure durant el recital, indiscret perquè vaig –intentar, afegeixo jo– anar directe al detall. Estic content que avui sí que hàgim pogut parlar. Al costat de l’escenari, un grupet de periodistes literaris assetja Blandiana. Sona Leonard Cohen, Suzanne.

Miriam Reyes recita en un primer pla. Darrere (d'esquerra a dreta), Susanna Rafart, David Ymbernon i Josep Lluís Aguiló esperen el seu torn

Ara Colom torna a l’escenari i presenta els poetes que vindran: Míriam Reyes (Ourense, 1974), David Ymbernon (Igualada, 1972), Susanna Rafart (Ripoll, 1962) i Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967). Aquesta vegada el nom de la lectura és “Enterrar ossos de sèpia en la boira”.

Enceta el recital Míriam Reyes, que diu els poemes literalment de cor. Duu un llibre a la mà però el deixa a un costat, no el necessitarà: “Te tengo todo marcado como a un yacimiento arqueológico” és començar a dalt de tot. Sonen les campanes en el moment més adient. “Y no me detengo hasta que soy tú y tu sexo es el mío. Hasta que soy yo la que estoy dentro”: la resignificació de l’acte sexual a través de la paraula. El públic vol aplaudir però ella l’interromp: “No cal, gràcies”. El seu discurs, humil i arrelat en algun lloc amb aigua, no desentona gens després dels poemes de Blandiana. “Cuando te miro se me enredan hebras en los tobillos”, segueix. “No sólo de belleza se alimenta el deseo”. Ara sí: el Verger s’omple d’aplaudiments i també vénen dels poetes que l’acompanyen.

La segueix un Ymbernon amb posat seriós, que no va de taronja. Diu un poema que comença amb una citació del seu fill: “Ésser estel, ésser zero, ésser fugaç, ésser trosset, ésser so”. Parla d’immediateses, de coses essencials: “Aigua de pluja, ruixim, cau i s’evapora”. S’embarca en recerques del tresor que són millors que el tresor mateix, àncores, brases blanques, paper escrit. Joan Brossa i Carles Hac Mor sobrevolen un cel blau grisós quan Ymbernon fa aparèixer “una desfilada de majorettes per unes muntanyes nevades” o “Cadaqués pintat de taronja amagat darrere un fanal”, o “cent grams de mentides en una paperera, una conversa embolicada en paper de regal”. Arrenca algun riure entre un públic amatent, que ja no cap a les cadires: “El que és inexplicable no es pot explicar”.

Josep Lluís Aguiló diu poemes del seu nou recull, Banderes dins la mar

Rafart segueix amb versos que parlen d’aus i de tempestes: un ocell “deixa plomes en l’aire on s’aliena. Mes, si en trobeu el cos, preserveu l’aigua que dorm perduda als ulls desarrelats”. Recita suau versos que pesen. El Verger vesteix ara una mena de cortines de vellut. Rafart prega a través del poema: “Senyor, no m’abandonis a l’amor. El cor serà jardí desfet de dàlies”. Acaba la seva primera intervenció amb el poema “Cacera” i rep, després de la contenció del silenci, els aplaudiments.

Josep Lluís Aguiló, amb americana i mocador, diu que els poetes tenen moments perillosos, que són els moments en què acaben escrivint poemes i que en dirà un: “He anat a comprar minerals amb la Maria. Té set anys”. Presenta uns textos de caire discursiu, que poden ser llegits o sentits com petites narracions condensades: “Aquesta és la pedra dels ulls, aquesta és la pedra del cor. Aquesta d’aquí té molta energia”. Aguiló celebra que tenia previst llegir inèdits però que ja no ho són: acaba de publicar Banderes dins la mar, que ha vingut a presentar a Barcelona coincidint amb la Setmana. Ens transporta a Córdova, al cap de Barbaria. Recorda i se sent afortunat per haver vist tres vegades “l’arbre del sol”. El segueix un poema breu: “Quan seré mort escriu-me moltes cartes, que tornaré a ser viu durant el temps que me les portarà el carter a casa”. Després, un “d’amor de gènere fantàstic”, amb dracs i lleons, i serps, terratrèmols, tribus caníbals, basiliscs, arenes movedisses, laberints i coves.

Ara és quan Reyes hi torna: “El río es un dios pardo, dice. De su divinidad yo sólo veo agua y tierra arrastrada por el agua”. I segueix responent a aquest déu bru: “Mi cama no es a prueba de lobos ni de crecidas”. Es demana “cómo avanzar a la par que el paisaje” mentre sonen sirenes d’ambulàncies des de darrere, de la Via Laietana. Poesia entre tanta emergència. Ho reprèn Ymbernon, autor precisament de Carabassa emergent (llum de bengala), que enumera i compara. “Diferències bessones”. Torna a Cadaqués. “Semblem rics arraconats per l’arc de Sant Martí”, diu, “semblem un càmping sense gas”, “un puzzle de dues peces”. També dóna motius per a rialles tímides: “Sóc una sorpresa, vaig dir. I aquí estic: encara per desembolicar”. Ymbernon sona amable i transparent. Recorda que de petit s’havia de casar amb una companya de primària i que ella es va casar amb un altre perquè es va posar malalt. Rafart, de la cadira estant, somriu. “Si tingués tot el temps del món el perdria”. Ymbernon se sent còmode, ara, i ho arriba a contagiar. Ara també riu Reyes. Ymbernon acaba. Tots aplaudim.

David Ymbernon recita amb Carabassa emergent a les mans

Torna a ser el torn de Susanna Rafart, que diu que “la força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena”. Són versos que no són per res germans dels d’Ymbernon, però, com el seu somriure davant els del poeta, s’hi porten bé. Allò de la pàtria hospitalària, receptiva als experiments, que deia Gorga: són compatriotes, finalment. Ara sona una guitarra des d’allà al carrer dels Comtes. És de fons i sembla que acompanya Rafart: “recorda aquest recer”. Volen coloms, bufa el ventet. Continua amb “El que recordo del meu pare”, una evocació. Acaba amb “la mudesa de la neu” i tot és natural, s’hi adiu.

Ho clou Aguiló: “no ho he dit abans, però jo sóc de Mallorca”. La gent riu davant l’evidència. Explica com a les illes les lleis “són opcionals” i diu un poema sobre el contraban: fil de seda, tabac de picadura, licors, penicil·lina, “llibres que parlen del que no sabem”. Segueix el viatge: ara habita “un país on res no està prohibit i on tots els llibres parlen de nosaltres”. Diu “l’espai d’entre els barrots de tota gàbia” i, massa casualment, un grup de persones criden des de la quadrícula metàl·lica del fons: “no tinc res. Només tinc tot el que us manca”. Com Rafart, també diu els “vols d’ocells”. Ara recita fort, molt decidit: “I si faig que et creixin roses a tots els gerros de casa?”. Canta a “un amor regulat, de vuit a tres”, amb un punt d’ironia, i torna amb els seus companys per a rebre junts una nova onada d’aplaudiments. El recital ha acabat.

Fora del Marès, a la plaça de la Catedral, una gentada ja és asseguda a les cadires on hores després es retrà homenatge a Federico García Lorca: José Mercé i Luís García Montero. Observen la prova de so. Guitarres i un caixó flamenc. En un Portal de l’Àngel que no podria estar més ple una senyora se m’apropa, m’allarga un fulletó: “Dios te ama”. I jo em demano a quin déu es refereix, i s’hi n’hi ha un, o si n'hi ha molts, i si de veritat m’estima i em coneix. Li torno el paper, amb respecte: segur que algú altre l’aprofitarà millor. Sé que no és res excloent, però a mi són altres papers, els que m’interessen. Mentrestant, entre l’emergència, m’acolliré on sé que ningú no s’arriba a conèixer mai, on gairebé sempre s’estima d’alguna manera: l’espai A4 del poema.

Sebastià Portell