dijous, 11 de maig de 2017

Poesia al Verger: Rupi Kaur i Elvira Sastre exalten les masses

Arribo al Verger amb el temps just. Vinc del Born, on acabem d’estrenar “Variacions sobre l’Amor Suprem” l’espectacle que he coordinat juntament amb en Sebastià Portell Clar i en Martí Farré. He tingut el temps just de brindar i creuar la Via Laietana esperitada per veure començar el primer recital d’un dels espais clàssics de la setmana: “Altres maneres de fer servir la boca”, un títol suggeridor que pren el nom del llibre de l’autora canadenca d’origen indi Rupi Kaur, que recitarà aquest vespre. L’acompanyarà la seva traductora al castellà, la també poeta Elvira Sastre.


Quan arribo al Verger del Marès m'adono que difícilment hi cabria ningú més. Miro de recordar altres recitals massius i fent cas de la meva memòria, diria que mai l’havia vist tan ple. M’obro pas entre la multitud per intentar veure alguna cosa. És impossible. Davant l’escenari, als laterals, tot és ple d’un públic que deu rondar la vintena, a tot estirar.
Primer repte: trobar un lloc on seure al Verger del Marès


Aquesta era la meva perspectiva des de la cadira de vímet





Sé d’Elvira Sastre que és un autèntic fenomen de masses i que, gairebé sense excepció, penja el cartell d’aforament complet quan diu els seus versos, sola o amb la banda que l’acompanya ocasionalment. Començo a entendre que no hi càpiga ni una agulla. Gradualment, la sensació de ser un pop en un garatge es va apoderant de mi. Descobriran que no formo part de la multitud fanàtica? ho dec portar escrit a la cara. 

La primera manera que se m’acut de fer servir la boca és beure’m una cervesa si aconsegueixo arribar al bar del Verger. La segona manera serà pidolar als de seguretat de l’escenari que em deixin veure el recital des de dins per poder-ne escriure alguna cosa. Aconsegueixo totes dues coses. M’assec en una cadira de vímet. Em sento gran.

Us seré completament honesta: hi ha alguna cosa que se m’escapa, bé sigui per edat o per usos. Tant Rupi Kaur com la pròpia Sastre s’han donat a conèixer, sobretot, a través de les xarxes socials. Totes dues són molt joves -24 anys- i el públic les ovaciona gairebé cada cop que respiren. Kaur té més d’un milió dos-cents mil seguidors al seu compte d’Instagram. És una autèntica estrella. Jo no n’havia sentit a parlar mai.
Elvira Sastre i Rupi Kaur, en un moment del recital

“Podeu fer tant de soroll com vulgueu, ens agrada”, diu. Ovació. Duu un vestit de flors que recorda els seus orígens indis i una melena llarguíssima d’un negre atzabeja brillant. Recita amb calma, amb aquella cadència gairebé de conte per abans d’anar a dormir que tenen els anglòfons. Ovació. Sastre la tradueix. Més ovacions. Aquesta serà la tònica. Miro la noia de seguretat des de la meva cadireta de vímet “és una rockstar!”, li dic. Ella assenteix, amb complicitat adulta. De fons, ovacions, ovacions i més ovacions. 

El poemari de Kaur es divideix en quatre parts: El dany, l’amor, la ruptura i la cura. Els seus versos alternen la necessitat de ser estimada, l’autoafirmació, el dolor del desamor i la regeneració. Tinc la sensació que si jo tingués vint anys menys, hi connectaria més. Però tot està amarat d’una certa problemàtica adolescent que– Oh, fortuna! -  em puc mirar amb una certa perspectiva. “Parles massa/em xiuxiueja a cau d’orella/Em vénen al cap altres maneres/ de fer servir la boca” Ovació. “No, no serà amor a primera vista/serà amor al primer record/perquè t’he vist als ulls de la meva mare quan em diu/ que em casi amb la classe d’home/ a qui vull que s’assembli el meu fill” però “has de voler passar la resta de la teva vida amb tu, primer”. Hi ha un pèndol que tota l’estona oscil·la entre l’anhel de trobar el príncep blau i la necessitat d’afirmar-se com a dona. L’escriptura com a salvació i les escenes quotidianes acaben de conformar el seu univers.

Hi ha una veta que, almenys en aquest recital, Kaur no ha explorat més a fons: l’afirmació de la seva identitat ja no com a dona sinó com a persona d’orígens indis nascuda al Canadà.  Quan ho fa, molt breument,  no puc evitar pensar que aquí hi haurà la teca d’aquí cinc anys, perquè sona honesta i es nota que s’ha qüestionat a ella mateixa. Explica la vergonya inicial, a causa dels seus trets físics, tan marcats, i de com se’n va començar a enorgullir gradualment, fins a enarborar-los. Ovació, esclar. Elvira Sastre diu als assistents que en acabar, podran fer-se fotos amb ella. Aplaudiments. Ovació. Mòbils enlaire. 


La multitud fa cua per retratar-se amb Kaur
Quan Kaur encara no ha abandonat l’escenari, ja hi ha una munió  de fans fent cua per retratar-se – ho veieu, eh, que ja parlo com una iaia?- amb ella. Kaur passa pel meu costat escortada pels seus acompanyants. S’obre pas entre la multitud, talment Moisès separant les aigües. Al meu costat, una noia demana a l’Àngels Gregori què ha de fer si vol parlar amb ella, perquè li ha de dir una cosa. Està molt nerviosa. No puc evitar somriure. 
Quan arribo al metro, hi ha un ambient de festa que no m’explico. Tres segurates custodien l’entrada. “Això passa tots els dilluns?”, els demano. Em responen que sí, que al centre, cada dia. En fi, marxo a dormir que a setmana tot just acaba de començar i si no dormo set hores, l’endemà sóc un drap.
Definitivament, hi ha alguna cosa de tot això que se m’escapa. La joventut, potser? Potser.







Cap comentari:

Publica un comentari