Arribo al Verger amb el temps just. Vinc del
Born, on acabem d’estrenar “Variacions sobre l’Amor Suprem” l’espectacle que he
coordinat juntament amb en Sebastià Portell Clar i en Martí Farré. He tingut el
temps just de brindar i creuar la Via Laietana esperitada per veure començar el
primer recital d’un dels espais clàssics de la setmana: “Altres maneres de fer
servir la boca”, un títol suggeridor que pren el nom del llibre de l’autora
canadenca d’origen indi Rupi Kaur, que recitarà aquest vespre. L’acompanyarà
la seva traductora al castellà, la també poeta Elvira Sastre.
Quan arribo al Verger del Marès m'adono que difícilment
hi cabria ningú més. Miro de recordar altres recitals massius i fent cas de la
meva memòria, diria que mai l’havia vist tan ple. M’obro pas entre la multitud
per intentar veure alguna cosa. És impossible. Davant l’escenari, als laterals,
tot és ple d’un públic que deu rondar la vintena, a tot estirar.
 |
| Primer repte: trobar un lloc on seure al Verger del Marès |
 |
| Aquesta era la meva perspectiva des de la cadira de vímet |
Sé d’Elvira Sastre que és un autèntic fenomen
de masses i que, gairebé sense excepció, penja el cartell d’aforament complet quan diu els seus versos, sola o amb la banda que l’acompanya ocasionalment.
Començo a entendre que no hi càpiga ni una agulla. Gradualment, la sensació de ser un pop en un garatge es va apoderant de mi. Descobriran que no formo part de la multitud fanàtica? ho dec portar escrit a la cara.
La primera manera que se m’acut
de fer servir la boca és beure’m una cervesa si aconsegueixo arribar al bar del
Verger. La segona manera serà pidolar als de seguretat de l’escenari que em deixin
veure el recital des de dins per poder-ne escriure alguna cosa. Aconsegueixo
totes dues coses. M’assec en una cadira de vímet. Em sento gran.
Us seré completament honesta: hi ha alguna
cosa que se m’escapa, bé sigui per edat o per usos. Tant Rupi Kaur com la pròpia
Sastre s’han donat a conèixer, sobretot, a través de les xarxes socials. Totes
dues són molt joves -24 anys- i el públic les ovaciona gairebé cada cop que
respiren. Kaur té més d’un milió dos-cents mil seguidors al seu compte d’Instagram.
És una autèntica estrella. Jo no n’havia sentit a parlar mai.
 |
| Elvira Sastre i Rupi Kaur, en un moment del recital |
“Podeu fer tant de soroll com vulgueu, ens
agrada”, diu. Ovació. Duu un vestit de flors que recorda els seus orígens indis i una melena llarguíssima d’un negre atzabeja brillant. Recita amb calma,
amb aquella cadència gairebé de conte per abans d’anar a dormir que tenen els
anglòfons. Ovació. Sastre la tradueix. Més ovacions. Aquesta serà la tònica. Miro
la noia de seguretat des de la meva cadireta de vímet “és una rockstar!”, li
dic. Ella assenteix, amb complicitat adulta. De fons, ovacions, ovacions i més ovacions.
El poemari de Kaur es divideix en quatre
parts: El dany, l’amor, la ruptura i la cura. Els seus versos alternen la
necessitat de ser estimada, l’autoafirmació, el dolor del desamor i la regeneració.
Tinc la sensació que si jo tingués vint anys menys, hi connectaria més. Però tot
està amarat d’una certa problemàtica adolescent que– Oh, fortuna! - em puc mirar amb una certa perspectiva. “Parles
massa/em xiuxiueja a cau d’orella/Em vénen al cap altres maneres/ de fer servir
la boca” Ovació. “No, no serà amor a primera vista/serà amor al primer record/perquè
t’he vist als ulls de la meva mare quan em diu/ que em casi amb la classe d’home/
a qui vull que s’assembli el meu fill” però “has de voler passar la resta de la
teva vida amb tu, primer”. Hi ha un pèndol que tota l’estona oscil·la entre l’anhel
de trobar el príncep blau i la necessitat d’afirmar-se com a dona. L’escriptura
com a salvació i les escenes quotidianes acaben de conformar el seu univers.
Hi ha una veta que, almenys en aquest recital,
Kaur no ha explorat més a fons: l’afirmació de la seva identitat ja no com a
dona sinó com a persona d’orígens indis nascuda al Canadà. Quan ho fa, molt breument, no
puc evitar pensar que aquí hi haurà la teca d’aquí cinc anys, perquè sona
honesta i es nota que s’ha qüestionat a ella mateixa. Explica la vergonya
inicial, a causa dels seus trets físics, tan marcats, i de com se’n va començar
a enorgullir gradualment, fins a enarborar-los. Ovació, esclar. Elvira Sastre
diu als assistents que en acabar, podran fer-se fotos amb ella. Aplaudiments.
Ovació. Mòbils enlaire.
 |
| La multitud fa cua per retratar-se amb Kaur |
Quan Kaur encara no ha abandonat l’escenari,
ja hi ha una munió de fans fent cua per
retratar-se – ho veieu, eh, que ja parlo com una iaia?- amb ella. Kaur passa
pel meu costat escortada pels seus acompanyants. S’obre pas entre la multitud,
talment Moisès separant les aigües. Al meu costat, una noia demana a l’Àngels
Gregori què ha de fer si vol parlar amb ella, perquè li ha de dir una cosa. Està molt nerviosa. No puc evitar
somriure.
Quan arribo al metro, hi ha un ambient de
festa que no m’explico. Tres segurates custodien l’entrada. “Això passa tots
els dilluns?”, els demano. Em responen que sí, que al centre, cada dia. En fi,
marxo a dormir que a setmana tot just acaba de començar i si no dormo set
hores, l’endemà sóc un drap.
Definitivament, hi ha alguna cosa de tot això que
se m’escapa. La joventut, potser? Potser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada