divendres, 12 de maig de 2017

Ni canten ni espanten

Són quarts de deu del vespre i el Verger del Marès no és del tot ple. El públic, però, s’intueix devot. Sap què ha vingut a veure, què és el que li espera, de quin vers i de quin arpegi morirà. A l’hora marcada tothom espera assegut. Tot i no ser un concert a l’ús, és de norma fer esperar una mica els espectadors. Entre els caps de la gent –n’hi ha molts pocs de blancs!— hi reconeixem Jaume Sisa, col·lega intergalàctic d’Oliver, i també Josep Lluís Aguiló, company de Grans èxits i de gresques d’Alzamora, Meritxell Cucurella-Jorba, que ha quedat després de recitar allà mateix i està acompanyada per un David Caño de negre habitual, o Andreu Gomila, periodista, poeta i narrador.
El bar, amb un enrenou lleuger que fa una mica el paper de teloner, tanca, i qui hi apurava la darrera cervesa entre rialles acaba baixant al pati. 
Ara sí que hi és tothom. 
Pot començar la funció.
Passats gairebé deu minuts de l’hora programada, un Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) vestit de negre, amb texans, arriba amb la seva inseparable guitarra blau cel, acompanyat d’un Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) somrient i concentrat, amb americana i camisa blava, també. S’asseuen. Oliver no té micro. Avui qui parlarà serà Alzamora, que, tot i comptar amb un faristol, subjectarà els papers amb unes mans sense tremolar. N’és ben conscient: avui torna com a poeta i ho fa sense cap vacil·lació.
“Ni canten ni espanten” és el nom del recital.

Oliver i Alzamora tot just començat el recital
© Pep Herrero
Amb el primer acord d’Oliver, Alzamora enceta la primera part del recital. Dirà poemes del seu nou llibre La netedat, d’imminent publicació, el seu retorn als versos després de vuit anys de silenci poètic.
Per començar, una sèrie de poemes metaliteraris, sobre la literatura mateixa: “Un poema indecent”, “Un poema més presentable” o “Intent fallit” són alguns dels títols d’aquesta secció. Sebastià Alzamora diu els versos amb rigor, amb paraules concises i treballades, mentre Oliver l’acompanya amb acords repetitius, subtils, gairebé màntrics. “Diuen que el món va cap a la catàstrofe. M’hauria agradat fer-hi alguna cosa”, comença. I parla, després, de “la por de la mort dels altres”, ens fa pensar “en els tords que migren cap al fred” o ens amolla la brillant sentència “El passat és retràctil com un cuc”. Parla de Tolstoi, de les lletres espanyoles i de les lletres catalanes, de les quals el suposat lector a qui s’adreça “no en vol ni sentir a parlar”, mentre Joan Miquel Oliver s’enfila, passant-s’ho bomba, per l’escala pentatònica, que com la del desig que deia Marçal segurament tampoc no té barana.
El darrer poema d’aquest primer grup és “Els erudits”, una versió d’Alzamora d’un altre text de William Butler Yeats, on enumera caps pelats, calbes que compten poemes: "Pixaran tinta fins al primer dia. Pelaran la catifa amb solemnes sabatots. […] Si han pecat no ho sabrà mai ningú”. Oliver construeix una sonorització amb greus bruts que tremolen. Sonen campanes, tres quarts de deu sobre guitarra i veu.
És al final d’aquest poema que Oliver i Alzamora per fi riuen, es relaxen, i el públic els segueix. Seria una complicitat molt propera a donar peixet ja d’entrada, si no fos perquè la barreja de personalitats i discursos —el poètic, el musical, el físic, allò del tarannà de cadascú— encaixa de meravella.
La següent secció de La netedat que recita Alzamora sembla ser una mena d’animalari: gossos, gats, porcs, insectes i ocells envaeixen el Verger sense que als encarregats de seguretat els suposi cap problema.

Sebastià Alzamora dient alguns dels versos de La netedat, el seu nou llibre
© Pep Herrero
Alzamora es posa en la pell i en el pèl d’un gos que ens convida a pensar: “La vida és el conjunt de funcions que resisteixen la mort”. I, en acabat, i amb sornegueria, diu que “si hem parlat d’un ca ara també haurem de parlar d’un moix”. Recita el poema “Moixot” mentre Oliver ofereix un punteig mínim, amb molta reverberació. Alzamora deixa a lloure la cavalleria pesada: “El jove tem la mort i el vell l’espera”. O bé: “Algun cop s’enamora, el porc, i això li excita un cert desig de transcendència”. El poeta evoca l’avellana, el moraduix, el saïm. Recorda una tórtora que "quan érem nins el meu cosí Rafel" –deu ser el Rafel de Rafel (1994)?– duia "damunt l’espatlla", que "era grisa i d’ull viu, el coll esvelt, amb un collar molt prim de ploma negra". Ara l’acompanyen magranes, figues o nespres. Les segueix un vers gairebé oliverià: “transformàvem bicicletes en naus espacials”. Oliver, al seu aire com de costum, repassa l’escala major amb determinació mentre Alzamora acaba per dir “Xot”.
La darrera secció d’aquesta primera part és composta per paisatges, marines, escrites gairebé a l’oli per Alzamora. Una “Marina ultramarina”, una “Marina a les fosques” i una altra “Marina cremada”. El poeta bada la boca i en treu “algues, per descomptat, que lentament van podrint-se”. També en surten gavines, pegellides, ànecs, crancs, banyistes, nens, parelles, transeünts, pardals de moro, morts per aigua, l’estimat de na Ruixa Mantells –homenatge a mossèn Costa i Llobera. Ho rebla amb una visió amb ressons platònics: “El sol és una pasta primitiva que sols fermenta en contacte amb el mar”.

El Verger del Museu Frederic Marès, atent al maridatge de música i vers
© Pep Herrero
Però Alzamora no només és animal, i paisatge, sinó que també es posa en la pell de les dones —“les marees ignoren la tristesa de la muller del navegant quan salpa”— i en el to gairebé didàctic i essencial del sufí lul·lià: “No hi ha necessitat de ser tan fondo, deia l’ocell al mar. Tampoc n’hi ha de volar tan amunt, era la rèplica. L’home escoltava. Assentia amb el cap”. L’Amic-Amat que tot ho escolta i que no sempre respòs.
La “Marina cremada”, amb pins doblement arbrats, xops de resina, matolls de càrritx i macs de torrent, fonoll marí i talaiots clou la primera part del recital, la part més neta, acompanyada dels acords progressius i més ritmats, més propers a alguna casta de rock, d’Oliver.
“Bon vespre”, segueix Alzamora. “Heu duit una rebequeta?” I aclareix, pels desinformats: “Això és un concert de guitarra, no dels que fa en Joan Miquel; avui no canta. Jo tampoc no cantaré: ho he intentat aquest matí i s’ha fotut a ploure”. El Verger respon amb rialles que desenfaden, que destensen, que ajuden a alenar després de l’ambient suggestiu que s’ha arribat a generar. 

La segona part del recital és una sorpresa per alguns i no ho és per aquells que coneixen bé la faceta d’escriptor i poeta d’Oliver: Sebastià Alzamora, que segueix amb la veu [no] cantant, dirà les lletres de les cançons d’Atlantis, el darrer treball discogràfic d’Oliver.

Un Joan Miquel Oliver molt concentrat desfila per l'escala pentatònica
© Pep Herrero
Comença sobre silenci. “Nins a tobogans”. Una desfilada que sembla acompanyar la de la primera part, amb “cetacis, paquiderms i brontosaures”. S’hi afegeixen els electrodomèstics i els invents, fetitxe del cantautor solleric: “la gelera fa renou, i així com les han deixades, portes mig obertes”.
També s’hi deixen veure els “Agricultors ingràvids”, entre cràters a la lluna i perfils de formacions calcàries, “voltadores de ciclistes” i “horitzons apoteòsics”. Amb el seu dir gairebé dadà, automàtic, Oliver dit per Alzamora “pren l’arquitectura d’una planta, i el futur se configura”.
Acte seguit, hi ha també un “Incident a la pista dos”, que potser ha afectat l’astronauta rimador ja que fa estona que no se’n sap res, i “mapes de supersònics a magnituds extremes.”
I arriba el moment dels hits. Alzamora diu “Atlantis”, que dóna nom al disc, sobre un silenci conscient. La recita més ràpid que la resta de textos, de manera més fluïda. Repeteix. Escala. Torna a dir. Com en un joc d’embarbussament, Alzamora crida, creix. Acaba de cop: un xiulet d’aprovació, gens tímid, arrenca un bon grapat d’aplaudiments des d’un pati de cadires conscient que està presenciant una litúrgia rara, irrepetible, especial.
També hi ha lloc per l’altre hit: el single del darrer disc, de fet. És la “Rumba del temps”, que s’enceta amb una citació d’Stephen Hawking que Alzamora, juganer, fa sonar gairebé com un acudit. Quan comença a dir-ne la lletra, Oliver s’hi suma amb un punteig d’harmonies estranyes, etèries, entre la foscor i el “Vehicle lunar”: “El temps és relatiu. Relatiu, de què? Relatiu per què?. En acabar, Oliver es gira a Alzamora i el públic pot sentir amb prou feines el que li diu: “Està clar, no?”. Riuen. El Verger també riu. La font brolla.
La següent cançó també duu una citació: l’accepció del mot “contacte” a l’Enciclopèdia Catalana. Són versos matèrics, que fan estiu, amb posidònia i “musiqueta dins la panxa”. I segueix: “avui som amb tu, treballant damunt les algues”. Oliver dialoga amb les marines d’Alzamora a través dels “ginebrons, partícules salobres”, imatges de paisatges més plàcids i paisatges també inquietants: “a una platja que no hi va la gent la mar treu pianos”. Una mica com si Rothkovic no hagués deixat l’escenari.

Oliver i Alzamora sota els focus
© Pep Herrero
Tanquen el recital dues cançons més d’Oliver dites per Alzamora, a ritme de bossa nova: “Les persones” i “Les coses”. Acaben amb un acord amb molta reverberació. Poeta i músic s’aixequen, saluden, somriuen. Piquen de mans. El públic aplaudeix a pler. Se’n tornen. Hi ha un segon aplaudiment. “Tant heu pregat…”, fa broma Alzamora, mentre tornen a les seves posicions: “som així de despresos”. I repeteix “Pregadéu” i diu dos poemes d’Odissea trenta mil, el recull de poemes que Oliver publicà amb el segell mallorquí Lleonard Muntaner Editor i que sembla que tothom té massa oblidat: són dos poemes de la part “Que no rima” del volum, “És vera que les presons són buides…” i “Sentim bategar la natura…”.
Tornen els aplaudiments. Oliver i Alzamora saluden i, ara sí, se’n van. No han cantat, no han espantat ningú o, si ho han fet, no ho hem vist. El que sí que han aconseguit és situar en combinacions diferents, necessàries, incòmodes –això és: poètiques– la paraula i la música.

Cap comentari:

Publica un comentari