José Mercé i Luis Garcia Montero conjuren Lorca a la Catedral de Barcelona

La Catedral està il·luminada de malva i la plaça, plena a vessar. José Mercé canta en un llenguatge que encara que no entengui, em fascina. Culturalment, el flamenc em queda lluny, però sempre m’emociona.

Luis Garcia Montero, poeta de Granada, com Lorca, serà l’encarregat de posar veu als textos del poeta. Parla tranquil·lament, amb una accent suau i encantador. Diria que està, fins i tot, una mica emocionat. Tot el porta als seus orígens, poètics i vitals.

Luis Garcia Montero parla del terror de Lorca després de la primera gran guerra.  li feia pànic. I en veia venir una segona. N’hi va haver una, de segona, esclar, però ell ja no la va poder veure perquè una Guerra Civil que no va preveure el va assassinar una matinada, com a tants d’altres. “He golpeado los ataúdes. Mi hijo, mi hijo (...) Yo tenía una niña. Yo tenía un pez muerto bajo los brazos de los incendiarios” recita versos de Poeta en Nueva York.

Si em fessin triar un llibre de Lorca, amb tota seguretat seria aquest. Per diversos motius. M’agrada imaginar Lorca a Nova York. La seva família l’hi va enviar el 1929 perquè aprengués anglès a Columbia, començava la Gran Depressió i ell tenia 100 dòlars a la butxaca. Poeta en Nueva York és un llibre majoritàriament fosc, no estava content, quan el va escriure, però va aprofitar el temps: va recórrer la ciutat, I va meravellar-se amb les correspondències entre la seva cultura i la de l’altra banda de l’Atlàntic. La cultura dels outsiders i dels baixos fons. Sempre penso que, si Lorca hagués decidit quedar-se a Nova York, veient els partits de beisbol que tant li agradaven, potser ara no hauríem de dilucidar a quina fossa comuna està enterrat. Però ni s’imaginava el que li esperava a la tornada.

Com amb el flamenc, també sento aquesta fascinació per Lorca, per bé que el seu llenguatge  sí que l’entenc. Diria que no hi ha cap de les seves obres que no m’hagi fet emocionar o m’hagi tocat alguna cosa endins. Potser perquè penso en ell com el blanc de les bromes de Dalí i Buñuel. Com el Chien Andalous. -“El perro andaluz soy yo”, va dir en una ocasió, ja a Nova York-, com el fill de casa bona que volia ser artista. El que va unir els negres de Harlem i els gitanos d'Andalusia. L’aprecio i em commou.

“Un poema de obligada lectura esta noche para dar paso a mis amigos.”, diu Garcia Montero “Empieza el canto de la guitarra. Es inútil callarla. Es impossible callarla (...) oh, guitarra, corazón malherido por cinco espadas.”  Mercé s’arrenca per soleás, corresponent-lo. Ja us ho he dit, no n’entenc gens, de flamenc, però té alguna cosa de pell que em fascina i em corprèn. El lament, el cert consol de la guitarra, el llenguatge propi.  “Ahora vamos a cantar un poco por seguidillas" Seguidillas, tangos, soleás, bulerías, fandangos. No sabria distingir-les, em sap greu. Només sóc capaç de notar el canvi d’intenció i la intensitat del lament. El flamenc, el cante, és tan complex com ancestral, tan solemne com comunitari i festiu. Potser sigui això el que el fa tan misteriós, als meus ulls.

Mercé canta per Alegrías. Aquest pal és l’únic que reconec perquè cada estrofa de la cançó ve precedida pel mític “tirititrantrantran”. Això i perquè cantar per alegries em sembla una expressió fantàstica. Des que hem arribat és el primer tema en què la música perd el cert to de lament. La catedral s’amara de vermell i de llunes, sonen les palmes sordes. Mercé s’aixeca i balla l’última estrofa. El públic l’ovaciona. Ell i Garcia Montero s’abracen i el poeta es queda sol a l’escenari, llegint un fragment de l’Oda a Salvador Dalí. El dedica a Joan Margarit, amb qui diu, manté un diàleg similar Catalunya-Andalusia “Canto tu corazón astronómico y tierno (...) el miedo a la emoción que te aguarda en la calle (...) huellas dactilográficas de sangre sobre el oro. Tienes otro lado del padrenuestro para pedir que se reparta entre todos el fruto que da la tierra.”

El Lorca que mira Nova York és un dels que sento més propers. L’home que mira la ciutat i que es qüestiona que està fent l’home amb el món, des de la seva petitesa, des de la seva incidència. Montero es dirigeix al públic: “Quiero compartir este poema con ustedes y gritar de Barcelona a Washington. El públic aplaudeix. Els versos de Lorca, l’absurd del món pren vigència. Llegeix Grito a Roma (Desde el Chrysler Building)

(...) rosas que hieren

Y agujas instaladas en los caños de la sangre,

mundos enemigos y amores cubiertos de gusanos

caerán sobre ti. Caerán sobre la gran cúpula

que untan de aceite las lenguas militares

donde un hombre se orina en una deslumbrante paloma

y escupe carbón machacado

rodeado de miles de campanillas.

Porque ya no hay quien reparte el pan ni el vino,

ni quien cultive hierbas en la boca del muerto,

ni quien abra los linos del reposo,

ni quien llore por las heridas de los elegantes.

No hay más que un millón de herreros

forjando cadenas para los niños que han de venir.

(...)

ha de gritar aunque le estrellen los sesos en el muro,

ha de gritar frente a las cúpulas,

ha de gritar loca de fuego,

ha de gritar loca de nieve,

ha de gritar con la cabeza llena de excremento,

ha de gritar como todas las noches juntas,

ha de gritar con voz tan desgarrada

hasta que las ciudades tiemblen como niñas

y rompan las prisiones del aceite y la música,

porque queremos el pan nuestro de cada día,

flor de aliso y perenne ternura desgranada,

porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierra

que da sus frutos para todos.

Tornen a pujar Mercé i els seus músics. La Catedral és malva de nou. “Yo me salí a un caminito a buscar la libertad.”, canta. 

El concert està arribant a la fi i sembla que hagi perdut les cadències més solemnes per prendre un to més festiu. Després de l’útlim tema, s’aixequen i saluden per emprendre els bisos sense fer-se pregar.

Mercé tanca el concert amb Al Alba de Luis Eduardo Aute. “Presiento que tres la noche, vendrà la noche más larga, quiero que no me abandones, amor mío al alba” la darrera carta d’un condemnat a mort serveix per posar punt i final a l’homenatge al poeta de Granada i recordar la seva mort injusta.

El cantaor calla i la plaça canta. “Buenas noches Barcelona, Bona nit.” Ovació dempeus.

Un cotxe espera Mercé just a la porta de l’escenari. Quan surt de dins les carpes que fan de camerino, amb els cabells blanquíssims, de negre rigorós i un somriure d’orella a orella, ningú diria que acaba de fer més d’una hora de concert. Una multitud l’espera, devota, davant la reixa, per saludar-lo i fer-s’hi fotos. Ell els correspon, amable. No havia vist mai un cantaor de prop i m’adono que m’ha provocat una sensació estranya, emana força.  Deu ser això que en diuen Duende.

La plaça es va buidant i els operaris desmunten els tendals. Ens acabem el càtering dels músics perquè entre una cosa i l’altra no hem sopat. Avui he fet trenta-cinc anys i estan just tocant les dotze. Les últimes hores del meu aniversari, menjo fruita tallada a la plaça de la Catedral, amb en Sebastià Portell, el meu inseparable cronista, la Neus Junquera, de l'ICUB i la Teresa Colom, co-directora de Barcelona Poesia.  Farem l’última perquè no sigui dit, però tants dies d’anar amunt i avall ens comencen a passar factura. Haurem de parlar amb Mercé perquè ens expliqui el secret de l'eterna energia. 

Míriam Cano