Raquel Santanera: «Escrivim amb una motxilla a l'esquena»

Raquel Santanera (Manlleu, 1991) és una de les poetes més joves que han participat en alguns dels actes del Barcelona Poesia d'enguany. Guanyadora del Premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat pel volum Teologia poètica d'un sol ús (2015) i estudiosa en l'àmbit de la construcció i la representació de les identitats culturals, ha parlat amb nosaltres per a fer-nos cinc cèntims sobre el seu primer llibre, el paradigma d'identitats que hi proposa i moltes coses més.

La poeta manlleuenca Raquel Santanera (1991)

Sebastià Portell: El títol del teu primer llibre és Teologia poètica d’un sol ús. Què en penses, de la convivència entre Déu i la poesia?

Raquel Santanera: Penso en la necessitat insadollable que sempre hi ha hagut i que hi haurà alhora d’oferir respostes a «Què cal fer?, Què fem?» davant d’una existència humana, terrestre... que no sap gairebé res. El déu, la divinitat, ja sigui en singular o plural, masculí o femení és ―dins una visió postmoderna― un conjunt de constructes que ofereixen aquestes respostes en forma de metarelats. Hi ha una part bonica en això, no? El metarelat seria una història que articula l’inici i la fi del món. S’ordena el caos, s’aplica una lògica i uns codis que permeten regular la desconfiança de l’humà perquè ara ja sap on és el seu lloc: tot ha començat aquí i ara toca fer tots els possibles per arribar allà. A primera instància es pot dir que això genera una certa calma, i el dubte és postergat. Per fi els caps pensants o els que no ho acabaven de veure clar descansen ―aquest descansar és fàcilment intercanviable per un callar. Pa i circ! Això és amansar feres!, que hauria dit el meu avi. Malauradament, el món no és tan bonic i en tot això hi ha la part fosca, la paret sense escletxa, l’absolutisme i la convicció ferma de fer pensar que preval per sobre de la resta una única resposta, mirada o sentit. Conquerir el poder sempre està de moda i, si bé ara no es reivindica en nom de déus (o d’alguns sí), sempre hi hauran altres formes estratègiques de control i de reconduir el ramat. Per molt que Lyotard anunciés la mort dels metarelats, penso que és ara més que mai que els ressuscitem i els fem mutar, i viuen tots alhora. Ja no n’hi ha un o dos que es disputin el tron, més aviat s’han pluralitzat i, per més que assenyalem amb el dit que certs discursos són perillosos tothom vol jugar a ser déu. Amb tot això, i per acabar d’embrollar-ho més, hi afegiria parlar de l’essencialisme, que no és sinó aquest pensar que hi ha una naturalesa de les coses o de les idees que, si rasques molt, al final apareix. En altres paraules, considero que l’essencialisme funciona com a pòsit d'aquests metarelats que fa segles que circulen i que, si no es sacsegen una mica, al final es tornen massa compactes. És en aquest contratemps que reivindico i situo en relació —i per tant convivència— amb tot això la poesia. Precisament perquè aquesta té —almenys és com la penso i l’estimo jo— o hauria de tenir la capacitat de preguntar-se constantment per tal d’esberlar, poema rere poema, els grans discursos que volen imperar per sobre d’altres. Ja sigui, d’una banda, presentant un jo poètic que està incòmode i, per tant, es poetitza per oferir la seva perspectiva, i, de l’altra, generant mons paral·lels que l’acompanyen i on la narració, l’ordre i la calma esdevenen un calidoscopi trencat que flirteja amb imaginaris que poden interpel·lar des d’un individu fins a una col·lectivitat.

S.P.: Qui és, Babà?

R.S.: A l’inici del poemari hi ha un text molt breu en què vaig escriure: «Tot déu neix d’un impuls inventiu culturalment humà. Tal ficció evoluciona fins on el creador vol que arribi. I el déu és beneït com un fenomen que supera la natura. Babà neix i mor en el jo que l’inventa. Babà té l’esquelet forjat de llenguatge. Babà és el meu tu i el teu jo. Babà és ordre i desordre. Babà és múltiple i infinit dins el gènere, el sexe i el desig. Babà té tots els rostres del món cada cop que l’espècie humana pensa i escriu la poesia. Que s’elevi de nou la torre per al déu novell: Babel torna a necessitar arquitectes.» Considero que en aquestes línies ja es resumeix Babà, que és una al·legoria de la poesia, però alhora és una figura desconstruïda perquè, d’una banda, té tota una història pròpia i perversa —desenvolupada en la primera part del poemari— en què, per mitjà del llenguatge, Babà aspira arribar a la perfecció, a la totalitat de poder dir-ho tot alhora. I, de l’altra, juga constantment a desestabilitzar, a fer aparèixer i amagar referents molt diversos, des de bíblics, grecoromans, passant per al·lusions a Frankenstein i arribant a imatges totalment de la vida quotidiana. D’aquesta manera, a la història principal s’hi sumen, com un cabdell de fils, totes les altres trames que els referents deixen aflorar. A banda de tot això, hi ha també una tensió entre la matèria i la paraula.   

Si bé el seu nom és una fàcil picada d’ullet al dadà del dadaisme, paral·lelament hi ha també la voluntat de trobar un nom prou ambigu per designar una divinitat que vol confondre i no deixar clar ni el seu gènere, ni el seu sexe, ni el seu desig. Això per a mi era molt important per tal de no construir una figura gaire coherent —tot i que jo, dins el desgavell babaista, hi veig tot el sentit i coherència del món, Ha, ha, ha!. Però m’agrada la idea que no acabi de quedar clar qui coi és aquest personatge ni quina identitat té. D’aquesta manera, s’hi poden aplicar moltes més capes d’interpretació i resulta més interessant. 

Santanera en plena rauxa babaista, posant a l'interior d'un emprovador
© Arxiu personal de l'autora

S.P.: La poesia, millor dita, escrita o llegida?

R.S.: Crec en totes tres. Considero que es pot parlar, en relació amb això, des de dues vies per arribar a la poesia o estar-hi en contacte: per activa o per passiva. A la primera diria que els recitals han ajudat no molt, sinó moltíssim, a apropar la poesia a persones fora dels cercles estrictament poètics. I també han contribuït a fer-la més viva perquè el component oral sempre m’ha semblat que tenia aquest to de resistència i visibilització precisament perquè genera moviment. A més a més, la poesia dita té de particular la manipulació constant del poema, ja que en l’acte de recitar es pot jugar moltíssim fins al punt de —per què no?— modificar del tot el poema. En això veig una part molt creativa, i també necessària, i cal que continuï essent així: explorar possibilitats que no tenen perquè reproduir-se en paper. Allò efímer i del moment que tenen els recitals em sembla meravellós. Pel que fa a la segona via, és la lectura per a un mateix. No gaire cosa a dir... Ja se sap... Qui llegeix poesia i li agrada ja sap el que hi ha, el que hi busca i el que li proporciona. Feliços els qui entenen el que vull dir! Ah!, això sí, i valgui com a apunts per a futures preguntes (Ha, ha, ha!). 

Apunt 1. Segurament hi ha poesia que es podrà gaudir més per una via que per l’altra i viceversa. 

Apunt 2. Ser bon poeta no té per què anar lligat a ser bon rapsoda i viceversa.

Apunt 3. La percepció d’un poema en el procés de ser dit a ser llegit pot variar exponencialment i modificar, fins i tot, la idea que teníem a primera instància sobre la qualitat i el que ens havia suggerit.  

S.P.: Sembla que hi ha una tendència, per part de la crítica i de la premsa, a agrupar autors tan bon punt s’endinsen en el panorama poètic. Què diries a aquells que et situen en un mateix conjunt generacional, amb noms com Maria Cabrera, Maria Sevilla o Guim Valls?

Els diria que moltes gràcies! Tots tres són persones i poetes a qui admiro i aprecio molt. I si he de pensar a incloure'm en un conjunt generacional, doncs millor que m’envoltin de noms que em fan el pes i m’alegren el dia. No obstant això, discrepo bastant a agrupar per aparició en el panorama poètic, o per edats o el que sigui... Considero que si es volen fer estudis sobre la poesia catalana contemporània és més fàcil agafar de tal any a tal altre i analitzar què i qui ha passat per allà —de fet, fa poc que ja se’n ha fet un intent amb Poesia catalana avui 2000 - 2015, que sorgeix del segon encontre d’escriptors i crítics a les Garrigues. Per tant, estic d’acord amb fer aproximacions i ser conscients de fer «la trampeta» i crear categories, grups o subgrups amb unes característiques que més o menys puguin incloure tals poetes o tals altres, perquè d’altra manera no podríem parlar, ni debatre, ni continuar donant menjar al gegantet de la història de la literatura catalana: amb alguna cosa ens hem de distreure, coi! Però tornant al maremàgnum actual, on hi ha poètiques molt diferents, qualsevol intent de parlar de generacions compactes crec que sempre serà fer malabarismes amb el discurs analític i voler fer encabir un triangle dins un rombe o una galeta dins un didal. Tanmateix, em pregunto: la crítica no és això? 

Postmoderna, fresca, irreverent: Santanera mira a càmera
© Arxiu personal de l'autora

S.P.: Vares cursar un grau en Estudis Literaris i el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals a la Universitat de Barcelona. Poesia és identitat?

R.S.: Sempre. La posició que cadascú adopta davant la vida i els aspectes que la configuren no serà mai una posició neutral, ingènua o arbitrària. De la mateixa manera, quan s’escriu poesia hi ha una identitat al darrere que l’avala. Triar determina. I triar també vol dir trair moltes altres coses. Per exemple, la utilització dels referents o les citacions que s’inclouen en un poemari o llibre no són perquè les hem trobat molt maques ―bé, potser algú sí; doncs aleshores que tal persona es qüestioni què li aporta aquest fer sense reflexionar―, sinó que en aquesta elecció s’hi troba una declaració d’intencions i un posicionament envers allò que s’està escrivint. Paral·lelament, hi ha també tota una part, moltes vegades, inconscient. Què vull dir, amb això? M’explicaré. Escrivim amb una motxilla a l’esquena on s’hi troben les lectures i experiències que hem tingut ―i segurament aquesta part influencia moltíssim en l’escriptura―, però, la part que conforma la nostra identitat també hi és i fa pes. Posem el meu cas: blanca, occidental, nascuda a Manlleu, catalana, dona, de família obrera però amb una posició benestant, d’educació cristiana, de complexió física formosa, heterosexual, etc. Totes aquestes categories generen unes visions, uns pensaments, i, si bé és cert que he pogut replantejar-me-les i segons quines decidir o lluitar per canviar-les i pensar-me d’una altra manera, si no hagués fet aquest exercici (que encara dura i dura i durarà, perquè això no s’acaba mai), pot passar que pesin i que un no se’n faci conscient, d’aquest pes, i poden haver-hi malentesos, i d’aquí a ficar-se en fangars només hi ha un pas. Perquè un mateix s’hauria de responsabilitzar de tot això i veure en quin lloc queda i com es gestiona respecte del que escriu, o respecte de la seva obra o del que sigui que vulgui. Així que la poesia és identitat i més! I fins i tot encara quan creus no parlar de tu en allò que escrius, no te n’escapes, perquè aquesta també és una posició que parla de tu...