Poetes contra helicòpter al Verger, un dijous a la tarda.

Començo a entendre que fer de cronista de la Setmana de la Poesia és anar tot el dia amb el coet al cul. El combo de poetes de les sis s’ha agrupat sota el vers “Hi ha un pam de mar al desert”. Quan arribo al Verger del Marès, després d’haver fet els cent metres tanques entre la munió de turistes que inunden el centre, Silvie Rothkovic ja recita. Feia temps que no la sentia dir poemes, penso. Avui, a diferència d’ahir, puc trobar un lloc on seure, just al darrere del poeta Eduard Sanahuja, que recitarà després i de la Marta Torres i en Ferran i la Núria, ànimes de l’Horiginal i habituals dels actes de la setmana. La Rothkovic té alguna cosa angèlica, que no angelical. Recita seriosa, sense fer gairebé comentaris sobre els seus poemes, sense pausa, donant protagonisme al text i a la paraula.

Ah, no us ho he dit. Com que duc el portàtil a sobre, passo a net les notes apressades del recital de les sis asseguda a les escales del fons del Verger, mentre escolto recitar l’Àngels Marzo, una de les poetes del recital de les set: “La vida, aquest cop, no podrà aniquilar-nos”.  Si hi penso, tenen alguna cosa en comú amb la Silvie: aquesta rotunditat i presència, des de llocs diferents, però convergint en algun punt. Rothkovic ha recitat inèdits. Llibre nou aviat? 

El París de Gelonch

Just després de Rothkovic ha pres la paraula Francesc Gelonch. Com m’agrada, en Francesc. Si no heu llegit “La Mandra no és un Ocell” (LaBreu, 2016) heu de fer-ho, de totes, totes. “Hi ha pensaments amb faltes d’ortografia”, recita, “Una soledat que comunica amb les altres”. Mentre escric, recita Lluís Calvo; també es connecten: Gelonch va escriure un epíleg meravellós per al darrer assaig de Calvo, “El Meridià de París”(Edicions Poncianes, 2016).  Calvo celebra enguany trenta anys de –prolífica – trajectòria literària i ve amb el seu flamant “Talismà” (LaBreu, 2017) sota el braç. El seu nou poemari és un viatge físic i espiritual, del Ganges a Quermançó, de les divinitats hindús fins als trobadors provençals. “Algú et pirateja l’ànima/El teu virus es diu jo”, recita. La poesia de Francesc Gelonch i la de Lluís Calvo, són molt a prop del pensament elaborat, de la filosofia. Tots dos miren el món de manera analítica, com si fos un qüestió de vida o mort.

Disculpeu, torno al recital de les sis.

Raquel Santanera és domèstica, en el millor sentit del terme. No sé si és el seu to de veu, el seu llenguatge corporal o la manera com mira, però et fa sentir a casa. Ha recitat poemes del seu primer llibre, “Teologia Poètica d’un Sol Ús” ( Viena, 2015) guanyador del Premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat. El llibre de Santanera és complex i ben travat. Babà, la divinitat que ella ha inventat li serveix per abordar qüestions socials, de gènere i espirituals. Abans de començar, dóna les gràcies per l’oportunitat de recitar en un lloc com el Verger, amb els acompanyants que li han tocat. Em recordo a mi mateixa, l’any passat, quan vaig recitar-hi per primera vegada i comprenc perfectament el que vol dir: el Verger té alguna cosa màgica i solemne. Avui hi fa olor de després de ploure i un ventet lleuger. Santanera invoca Babà, recitant la seva manifesta. Declama amb una certa cadència litúrgica que reforça la intenció irònica dels seus versos. Mentre escric sobre Santanera, recita Meritxell Cucurella-Jorba. Presenta el seu nou llibre. La Meritxell és magnètica. Si Silvie Rothkovic i Àngels Marzo, tenien quelcom d’angèlic, ella és tot el contrari: foc i terra i carn. No hi ha manera de sentir-la, ens està sobrevolant un helicòpter inoportú, com en aquell poema d’en Carles Rebassa (Taca-taca, taca-taca)  però Cucurella Jorba alça la veu per sobre el batre insidiós de l’hèlice. Aixeca victoriosa el seu nou llibre l’alça, contenta i en diu el títol:  “Úrsula”, a mode de comiat. Aplaudiments.

Recita Sanahuja. Bat l’helicòpter. No fos cas que ens féssim forts al Verger. “L’energia del viure es crea però no es transforma. O la bossa o la vida (...) Si entens l’eternitat, és que ja ets mort” Mira de cridar més que l’helicòpter “m’està boicotejant”, diu. “Sóc un home amb mala sort.”

“Haver-se escrit és molt més dolç que escriure” Són versos de Teories del No, que li va valer el Premi Jocs Florals de l’any passat. Teresa Colom, co-directora de Barcelona Poesia, decideix aturar momentàniament el recital, davant la insistència de l’helicòpter. Sembla que hi ha una manifestació. Aprofito per tornar al recital anterior.

A banda de Rothkovic, Santanera i Gelonch, també hi ha recitat el mallorquí Miquel Àngel Llauger. No coneixia la seva poesia fins avui, però li estic molt agraïda perquè va traduir al català un dels meus llibres preferits: L’”Antologia de Spoon River” d’Edgar Lee Masters, que li va valdre el Premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica el 2013. Declama tranquil, un punt tímid. “Paraules que declinen com roses que s’esfullen” “Venim del Silenci i tornam del silenci”, més tard, dirà poemes dedicats als Reis d’Orient, als animals i les rimes i als carcellers que no canten, inclosos als seus dos darrers poemaris.

Ei, tornen els poetes. Marzo pren el micro. Cita Dylan Thomas per recitar un poema apocalíptic del seu llibre Saba Bruta (Pagès, 2013), “El Blat es torna pa de vida dins un glaçat perfil de búnquer, el darrer despertar” “estols de vellutades papallones”, diu just quan l’helicòpter torna.

Calvo pren el relleu “Has vingut de lluny
i el meu cor t’estalona, silenciós. Però ara ja ets lliure. Quan arribis al cim continua pujant. Demana al públic que l’acompanyi recitant la coda d’un dels hits del seu llibre “Per pietat
algú guarirà la nafra que brilla a les mans clavades
amb ira i tremolor”. “Però no per amor”, coreja el públic del Verger. “L’amor, dius? L’amor encega, ullprèn, defuig. L’amor és implacable.” Aplaudiments.

Torna Cucurella-Jorba. “Ara que ha arribat en Caño, nen prodigi de les lletres catalanes, diré un poema que du per nom Porto” En David Caño riu, dret al costat de la Núria Isanda, de l’Horiginal, que ens té a tots afillats. “El teu ball sóc jo, et dic (...) perquè Porto és un riu i un riu és sang verda (...) no demanis, que demanar és pecat, canta el gitano de la baixa quan la veïna crida i crida”

Arriba l’Ester Andorrà, trenta-tres per cent de Labreu i se m’asseu al costat. Escriure acompanyada és molt millor. Cucurella-Jorba recita La Sabata de Palau i Fabre. L’helicòpter ha marxat i els del bar del Verger comencen a posar espelmes. Acaba Sanahuja, amb els crits dels manifestants de fons “El cafè és més amarg que la bilis del temps”.

Doncs mira, com aquell qui no vol la cosa, ja hem passat la tarda al Verger. Havent sopat, hi haurà en Joan Miquel Oliver amb en Sebastià Alzamora, però això li deixo en Sebastià, que com que és mallorquí m’ha suplicat poder escriure aquesta crònica. Sóc incapaç de negar-li res a l’altre cronistade la setmana. 

Miriam Cano