dimecres, 17 de maig de 2017

Tocata i fuga (amb brindis)

Ja està. Hem arribat al final de la Setmana. Sembla que fos ahir que estrenàvem el Coltrane i aquí ens teniu, fent l’última cigarreta –la Míriam, que aquest és dels vicis que no té en Sebastià– abans d’entrar al Palau. Entrant i sortint, els habituals de la poesia barcelonina que, com cada any, recullen les invitacions, el llumet de pinça i el llibret amb els poemes que aquesta nit llegiran Gioconda Belli, Ana Luisa Amaral, Paolo Agrati, Maria Sevilla i Billy Collins.

El públic del Palau va prenent posicions

A l’escenari, el Nautilus d’en Xavi Lloses –i el seu col·lectiu artístic, els Nubölaris– presideix. Aquesta genialitat, guanyadora del Premi Puig Porret 2014, és una bèstia amb vint-i-quatre tubs que contenen aigua a diferents nivells –Sabeu allò que fèiem de petits amb les copes? Doncs això i que estan il·luminats amb llums de colors que van canviant de tonalitat. Tots aquests tubs estan connectats a un orgue de color rosa, el color fetitxe del músic ganxó. 


S’apaguen els llums i la veu en off de Leonard Cohen recita Com dir poesia, de Death of a Lady’s ManNo tinguis por de ser feble. No t’avergonyeixis d’estar cansat. Quedes bé, quan estàs cansat […] ara vine als meus braços. Ets la imatge de la meva bellesa”. A escena, un faristol buit és il·luminat.


El Nautilus en acció 

Lloses fa sonar el Nautilus. Sabeu què? Una vegada la Míriam el va tocar. La sensació és increïble: una barreja entre ser el Rei del Món i tenir cinc anys. Leco aquàtic ressona a les parets del Palau i els tubs s’il·luminen alternativament. Malgrat la cadència electrònica, sembla ben bé que el Nautilus hagi estat fet expressament per un lloc així: no hi desentona gens i, a banda de la seva funció primigènia, produir sons, actua també com a escenografia de la gran Nit de la poesia a Barcelona.
La poeta encarregada d’encetar el recital parlat és Gioconda Belli (Managua, 1948), tota una presència escènica sota el blanc dels focus i davant el rosa dels tubs de metacrilat del Nautilus de Lloses, que s’encenen i s’apaguen adesiara. Saluda i diu l’honor de recitar poesia en una ciutat com Barcelona, que tota ella és poesia. Diu, també, que vol dedicar la seva lectura a una amiga seva catalana que ens va deixar fa poc, Carme Chacón. Enceta la lectura amb el poema “De noche, la esposa aclara”: “No. No tengo las piernas de la Cindy Crawford”, i “No. No tengo la cintura de Cindy Crawford”, ni els braços, ni els pits… El que sí que té, sens dubte, és el públic a la butxaca, que riu mentre l’acompanya en el seu dir espontani, orgànic, altament viu. Aquest és segurament un dels poemes que més ha recitat en públic la poeta nicaragüenca i malgrat tot el pati de butaques del Palau el rep fresc com un peix que cueja, que fuig de les mans: “Pensálo bien. Evaluá lo que te ofrezco. Cerrá esa revista y vení a la cama”.
El següent poema, “Ocho de marzo”, és una mena de manifest floral contra les violències masclistes: “Queremos flores de quienes no nos mandaron al colegio para que cuidáramos a los hermanos y ayudáramos en la cocina. Flores del que se metió en la cama de noche y nos tapó la boca para violarnos mientras nuestra madre dormía”. I, progressivament, el que eren riures ara s’ha tornat un silenci ple de respecte. “Queremos flores hoy”, segueix Belli, “Cuánto nos corresponde. El jardín del que nos expulsaron”. Són versos que recorden la Maria-Mercè Marçal de Bruixa de dol (1979), aquells poemes més arrauxats de la poeta d’Ivars d’Urgell i que avui encara serveixen de divisa de tantes i tants.
Gioconda Belli
El darrer poema, “Amor en dos tiempos”, torna a arrencar alguna rialla, més tímida ara: Belli, de negre i amb un mocador llarg estampat de zebra, recita ara amb ritme ràpid, amb una vivor que acompanya el poema i contribueix a transmetre’n també el contingut: allò del peix a les mans. “Hago música bailo taconeo me desnudo te envuelvo me envuelves besos besos besos besos besos besos besos besos silencio sueño”, acaba. Somriu i fa una capada discreta. El Palau es fon en aplaudiments.
Paolo Agrati
Ara és el torn de Paolo Agrati (Milà, 1974), poeta, performer i cantant de l’Spleen Orchestra, que segons llegim al programa és un grup de culte a Itàlia. El buscarem. Explica que l’any passat li van passar dues coses: es va subscriure a Netflix i va començar a conviure amb la seva parella. A la plataforma digital, diu, hi va veure molts documentals danimals i va adonar-se de com els mascles oferien regals a les femelles per a festejar-les. Ell també volia fer-li un regal a la seva companya. Ho explica al primer poema que llegeix, “Tècniques de seducció animal”:Construïria un niu amb la bava perquè tu hi poguessis covar els nostres ous, però “tanmateix jo, tan sols un home, he pintat el dormitori, he muntat l’armari, he fet dissabte, he afegit el teu nom a la bústia, m’he proveït de paper higiènic per fer-te sentir segura i resto a lespera de la teva arribada, primavera meva”. Riures i aplaudiments. Agrati és simpàtic i introdueix els poemes amb un toc d’humor. Domina l’escena. Al final del següent poema, s’escapa algun Oh” entendrit des del pati de butaques, quan diu, després d’enumerar tot d’ofrenes animals, que no pot regalar-li a la seva estimada una bellesa que ja és seva. Ai, els italians, com en saben. Els dos darrers poemes parlen de mort:Me gustaría marchar dejando un poco de tristeza. Todos estamos muriendo un poco ahora mismo, aunque no nos guste” , introdueix, en un castellà perfecte.  El públic aplaudeix. Per la intensitat de l’ovació, intuïm que el poeta italià ha caigut en gràcia.
I de l’exotisme quotidià d’Agrati, tornem a la veritat de casa. És el torn de Maria Sevilla (Badalona, 1990), la representant catalana del Festival d’enguany. De negre rigorós, pantalons acampanats i esquena descoberta, l’autora de Dents de polpa (Adia Edicions, 2015), camina aparentment decidia. Diu, amb les repeticions sincopades i habituals de la seva poesia en loop, un primer poema: “Assassinada. Si moro vull que sigui assassinada. Almenys així, morir-se serà un triomf de la brusca potència de la vida, sobre la blanquíssima mort”. I, abans del següent poema, un aclariment: diu que és aquí per a dir-nos “uns poemes sobre violència: concretament, la violència de l’exposició”. És, segons Sevilla, “la violència dels aparadors, de l’espectacle, de la quarta paret de les pantalles i dels culs immòbils que s’ho miren des de les butaques”. Reivindica Barcelona com un espai per habitar, i no un espectacle: “els nostres cossos no són un decorat”. Rep aplaudiments i xiulets d’aprovació. Bull el Palau.
Segueix amb el poema “Crip is Sexi”, amb Frida Kahlo i Carol Rama, habitat segurament pels posicionaments teòrics del Paul B. Preciado del Manifeste contra-sexuel (2000): “La bellesa d’una erecció pneumàtica, ortopèdica, esquinçant-vos la brutor entre les natges”. I més violència, aquesta pròpia i policial: “Perquè jo no tinc paraules per descriure l’horror de la meva policia dins la roba”. Acte seguit, és el poema “Terral” ––el del Kentucky, un clàssic pels que hem seguit la trajectòria de Sevilla–: “No és de matinada si no acabo al Kentucky pidolant. […] No és de matinada si no pixo de puntetes al lavabo. I m’esquitxo. Se me’n fot. I no m’eixugo”. La dissidència corporal que passeja i orina pels carrers més baixos del Raval.
Maria Sevilla
El següent text, “Detroit”, és un homenatge a la música techno, a les factories de Berlín, al riu Spree, a la cervesa i a la poesia cíclica, que retorna sense redundar: “o soroll a les parpelles industrials: c o r c s  i  h i p o t à l e m s. o soroll a les parpelles industrials: c o r c s  i  h i p o t à l e m s. o soroll a les parpelles industrials: c o r c s  i  h i p o t à l e m s”, diu Sevilla, que converteix el pati de butaques amb llibres, muses i llumetes en el Berghain de la Música Catalana.
La poeta clou la seva intervenció amb el poema “Exorcisme”, que porta encara més enllà la sonoritat de la seva escriptura, i “Bleu, saignant, a point, bien cuit”, biopolític, farmacopornogràfic, deleuzià: “Crua. Estic viva, però crua. […] La pleura: no és on és. El pàncrees: no sé on és. La melsa: no sé on és. […] el meu ventre és un avenc. Potser fa suc i és mentider com déu cuinant-te la carn crua. Estàs viva. Repugnant. I crua”.
És llavors quan Sevilla fa una passa enrere al faristol, acota una mica el cap i, gairebé acompanyada per la presència d’una Marçal després de dir “El meu amor sense casa”, al Price dels poetes de l’any 1995 allà mateix, abandona l’espai.

Xavi Lloses
Ara és el torn de Xavi Lloses, que torna a posar-se al timó del nautilus: una melodia més lúcida, ara, més brillant. Una tonalitat major en bombolles que s’endinsa sense esforços al cos.
Després de l’escultura musical de Lloses, que l’artista deixa en un arc de Sant Martí en suspens, el pati de butaques del Palau es torna a convertir en constel·lació per a rebre Ana Luísa Amaral (Lisboa, 1956). Comença la seva intervenció saludant i agraint la presència al assistents en català: és l’única poeta internacional que ho ha fet. Tot seguit, el seu poema “What’s in a name”, sobre les relacions familiars i els noms i les coses, que es fan els uns als altres i a l’inrevés: “Un nom és cosa de parla i de paraula, tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar, em contemplarien des d’aquell gerro, preguntant-me per què es diuen així”.
Ana Luisa Amaral
Embolcallada com Belli amb un xal, però de tonalitats taronges, Amaral segueix, la parla amorosida i sorprenentment similar –una traducció molt literal, molt encertada, de Jordi Cerdà Subirachs– al català: és, justament, un poema sobre llengües, lliçons de francès, Madame Denise, “que deia Toi ma petite amb aire de sergent”. La norma contraposada a aquell amor adolescent: “Escriure una paraula, una sola, a la llum de la lluna que demani concordança com una carícia”.
Són, els d’Amaral, poemes riu, extensos, que giravolten a través del discurs i que amaren l’espectador que decideix ficar-s’hi de peus, fins als genolls, potser. “Te’n recordes que deies que la vida era una fila? Eres petita i el cabell més clar, però els mateixos ulls” és l’inici del poema “Només una mica de Goya: carta a la meva filla”. El segueix “L’excés més perfecte”, on hi cohabiten Rubens i Murillo, un Góngora que empal·lideix: “Aquesta contra-reforma del silenci. La seva mà alçada camí cap al cel, carregada de no-res—“.
Billy Collins
Billy, Collins, poet Laureate a Nova York, Estats Units i membre de l’Academy of Arts and Letters des del 2016, és l’encarregat de tancar la nit. Arrenca amb “Oblit”, un poema del 2001:No m’estranya que la lluna a la finestra, sembli sortida, surant, d’un poema damor que et sabies de memòria”. Sembla que duguin la capacitat de recitar, la cadència, als gens. De sèrie. Cita Robert Frost —He envejat el planeta de les quatre llunes”— per encapçalar, precisament, el poema Quatre Llunes”:Però pensa en la parella d’amants a la platja, el braç d’ell sobre l’espatlla nua d’ella, emocionats de sentir-se tan propers, aquesta nit, mentre ell es mira una lluna i ell una altra”. Sonen riures i aplaudiments.
Els participants al festival saluden flanquejats per Teresa Colom (esquerra) i Àngels Gregori (Esquerra) directores de Barcelona Poesia. 
Collins acaba la seva intervenció amb un poema dedicat a Floquet de Neu:la seva blancor absoluta destaca contra tots els noms importants”. Al públic, somriures. Ai, com som els barcelonins. Com ens agrada que parlin de nosaltres. Oh, Floquet de Neu, no tenia cap interès per la Capital de Catalunya –la seva gent, la història, la rica arquitectura—, no, tu has estat la raó que mantingués el llum encès tard en la nit, que anés passant totes aquelles pàgines, buscant-te arreu”.


Neus Junquera, la tercera directora
Hem arribat al final. El Palau, tal com abans somplia, es va buidant. Pugem a brindar amb els poetes, amb lequip i amb les directores i, en acabat, baixem a lescenari a veure els Nubölaris, que ja comencen a desmuntar el Nautilus. En Sebastià, retut, torna cap a casa després dels eterns comiats habituals després d’actes de poesia. I, com que són amics, la Míriam aprofita que els Nubölaris han baixat del seu Empordà per fer l’última amb ells. Però si vol anar a dormir relativament d’hora, no n’hi queda d’altra que ajudar-los a carregar la bèstia dins la furgoneta. Així s’acaba la nostra Setmana de la poesia: dormint necessàriament els versos, per una banda, i carregant tubs de metacrilat amb una faldilla prisada, per l’altra. Fins l’any que ve.

Crònica d'un brindis

La Míriam acaba la setmana ajudant a carregar el Nautilus


Fotos del Festival Internacional de Poesia: Pep Herrero 

Cap comentari:

Publica un comentari