dilluns, 15 de maig de 2017

Institut d'Estudis Rapejats, per una tarda.

Al 1989, un David Foster Wallace universitari, va escriure un assaig a quatre mans amb el seu amic Mark Costello. Signifying Rappers. Tot el que sé del rap ho he après llegint-lo. L’acaba de publicar l'Editorial Malpaso en castellà, per si el voleu llegir: Ilustres Raperos: el rap explicado a los blancos. L’assaig, que pren el nom d’un tema del raper Scholly D, explora diversos aspectes essencials de l’emergència del rap com a fenomen no només cultural, també social i, fins a un punt, literari. Parla principalment del rap (i de totes les seves variants) produït pels negres americans a finals dels vuitanta. Eminem encara havia de fer acte de presència.

Programar Nach a la Setmana de la Poesia té molt a veure amb una de les tesis principals d’aquest estudi: l’acostament entre alta i baixa cultura. El rap es poesia? És una pregunta recurrent. Per què ens neguem a reconèixer el fet poètic en quelcom que té mètrica, té missatge i és recitat? És per la manca de solemnitat? Pels temes? No en tinc ni idea. Més enllà del gust personal – a mi mateixa no m’agrada el rap- sí que em costa d’entendre que a a aquestes alçades (l’estudi de Wallace i Costello va ser publicat als noranta) encara ens estiguem qüestionant quelcom que, al capdavall, no deixa de ser una etiqueta.


En una de les seves primeres intervencions, Foster Wallace es fa una pregunta extremadament pertinent: I si el rap ens fa por perquè només està predicant als conversos?

Si així fos, el pati de l’Institut d’Estudis Catalans, que encara accentua més aquest encreuament entre alta i baixa cultura, és ple de conversos. “Parto de la base de que mi presencia estorba”, recita amb la cadència típica del hip-hop. No hi ha base, Nach diu els poemes a pèl sobre l’escenari quadrat. Aclareix que és el primer cop que ho fa i se sent estrany. Demana a la gent que faci soroll “que yo vengo del hip-hop y necessito calentarme” el públic udola i aplaudeix.

L’alacantí domina la proclama prèvia als versos. Parla de les motxilles emocionals com “ un vaso que se llena y que hay que saber achicar. Ell en diu “las gotas”: El desdeny dels professors, la relació difícil amb el pare, el rebuig de les noies, la pèrdua dels éssers estimats i la nostàlgia. “Así el vaso de la vida se va desbordando e intentamos vaciarlo con pastillas, con terapias, con engaños”, recita “Gotas”, un poema inclòs en el seu llibre “Hambriento”, publicat recentment per Planeta. 

Deixeu-me tornar un moment a Foster Wallace, a veure si en treiem l’entrellat. Diu al seu estudi que les lletres dels rapers–el que estic escoltant ara- són recitades o cridades en vers rimat de mètrica simple i marcada i sovint, la sintaxi o la mètrica del vers es forcen per tal d’obtenir un benefici rítmic. Aquestes lletres, sovint autorreferencials, solen ser variacions al voltant de mitja dotzena de temes bàsics. Com de perillosos/molons/autèntics totals que són el raper i les seves lletres, atacs atacs contra els seus músics rivals, com de problemàtiques/banals i cobdicioses són les dones, com de meravellós és que et paguin al comptat per rapejar en comptes de vendre droga , les bandes de carrer, el sexe i la violència. 


Me’n quadren algunes, tot i que suavitzades- insisteixo, l’estudi és del 89- Els poemes de Nach són, sobretot, autorreferencials. També parla d’amor i, sobretot, de sexe, especialment durant les explicacions dels poemes més amorosos “Por qué lo llaman amor cuándo solo es necesidad momentánea de calor? (...) Hay quién se enamora de un dildo clonado de Rocco que da mucho placer y pide muy poco” D’acord, ara he rigut.Torna a demanar soroll “lo véis? Ya estoy otra vez a tope”

 “Os ha pasado alguna vez que conocéis a alguien y saltan chispas però luego no le aguantaís ni dos minutos de conversacion? Ya vuelvo otra vez al sexo, parece que esté obsesionado. Bueno, éste poema se llama Incompatibilidad Eléctrica” canvia el to per recitar. Els rapers sempre canvien el to per recitar, no sabria explicar-vos com. També ho fem, els poetes? “tú buscas tu espacio y yo regalo mi tiempo, tu nunca tienes demasiado que decir y yo no paro de hablar”

“Qué raro se hace (...) sin música y aquí todos en silencio mirándome” Demana que la gent del públic que hagi nascut entre el 1965 i el 1980 aixequi el braç. Se n’alcen pocs. “Bueno, venga, hasta el 85”. Ja tinc la radiografia dels assistents: malgrat la diversitat –he d’admetre que esperava trobar-hi conversos i prou- és majoritàriament gent d’entre 20 i 30 anys. Potser algú d’abans del seixanta cinc. Més o menys. “Os lo digo porque los que vivimos el final de los 70 y los 80 tuvimos una infancia feliz. Teníamos los mejores dibujos, los mejores programas educativos...” Be, tot no va ser idíl·lic, eh? Que jo vaig néixer al 82 i vaig haver de dur alguna musclera, malles fluorescents i cues al costat, com l’Alaska. La nostàlgia és benèvola. En fi, llegeix un poema plegat de referències a sèries, jocs, llibres, programes de televisió i fins els bolis de deu colors. No sé si això els agradaria, als rapers que surten al llibre de Foster Wallace. El de Nach és un rap –o una poesia- més benèvola que les referències que apareixen a Ilustres Rapers.
 
Anuncia el final del recital. “Yo espero mucho de la vida. La sensación perfecta, el amor perfecto. Yo creo que cuando llega esa persona especial, lo sabes” definitivament és molt més benèvol. No vulgueu saber què pensen de les dones els hiphoperos de Wallace. “Mientras te espero voy probando tu perfume en otros cuellos”

Ara sí. Poema final: Agraeix l’oportunitat que ha tingut, per la seva feina, de viatjar i de veure tantes coses. “por eso me jode tanto la intolerancia. No consintamos que la ignorancia crezca” declama un poema dedicat als seus llocs.

“No tenemos copas però levantad las manos, que quiero hacer un brindis” Brinda per la gent que fracassa, explica, perquè vivim a l’època de la psicologia positiva i sempre hem de triomfar i estar bé. “Quiero brindar por los que se rinden”

El públic l’ovaciona dempeus. Ell s’acomiada. Jo aprofito per seure una estona, mentre el pati de l’IEC es va buidant. Els més fans fan cua perquè l'artista els signi el seu llibre. 



Mira, m’he divertit, no us diré que no. Algunes rimes m’han semblat enginyoses i ell ha sabut connectar amb el públic. I el públic, en corespondència, l’ha escoltat atent, no sé si pel pes de l’entorn o perquè sense els scratchs tot prenia un aire més solemne. I si he de ser honesta, el que he escoltat avui és més a prop de la poesia que del rap agressiu i provocador dels noranta. Però fareu bé de no fer-me cas perquè com deveu haver comprovat si heu arribat al final d’aquesta crònica, tot el que sé de rap ho vaig aprendre llegint Wallace i Costello. Pel mig, deu haver-hi milions de matisos que, no us enganyaré, desconec del tot.


Dos dies i la setmana arribarà al final. Demà toca una mica de Verger i dimarts ens mudarem per anar a Palau. Posa't guapo, Sebastià. 



Cap comentari:

Publica un comentari