La Setmana de la Poesia de Barcelona no podia començar en dilluns.
Faltaven pocs minuts perquè aquest dimecres, 10 de maig, se celebrés al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’acte de lliurament del Jocs Florals 2017 al poeta, editor, traductor i gestor cultural Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984).
En l’aire hi havia una barreja estranya però amable entre solemnitat i gresca. Pau Vadell encara no hi era, encara, però no estava per res sol: entre bancals, algunes personalitats de la poesia catalana esperaven l’ocasió per a felicitar-lo, per a abraçar-lo, per a perseguir-lo per les copes de després. A la primera fila, una Glòria Julià eufòrica seia al costat del també poeta Guillem Gavaldà, i de Pau Carbó, meitat de l’ànima i del cos d’Adia, el segell editorial amb què Vadell trafica amb versos i altres fungibles culturals. Al seu costat, per descomptat, dos pares orgullosos d’aquell fill que els havia sortit artista i que avui constata una trajectòria, un camí on seguir trepitjant en ferm.
Més enrere, el traductor Xavier Montoliu xerrava distretament amb el crític i professor Francesco Ardolino; Eduard Sanahuja, premiat l’any anterior pel volum Teories del no, seia al costat de Núria Isanda, tota una institució per alguns cercles de la poesia barcelonina: la Nuri de l’Horiginal. També hi eren el cantautor Dídac Rocher i la fotògrafa Marta Huertas, el poeta i editor Marc Romera i el seu fill, en Blai, Mireia Vidal-Conte i Miquel de Palol, també guardonat al mateix certamen dos anys enrere, o bé el poeta i traductor Francesc Parcerisas i un atent Josep Lluch, editor de can 62.
Passada una estona, però, ha arribat el moment esperat: un Pau Vadell exultant, estranyament seriós per aquells que el coneixen, irrompia al Saló de Cent acompanyat de Jaume Collboni. Mentrestant, el Barna Brass Quintet, integrat per Antoni Chelvi, Manolo Montesinos, Rubén Zuriaga, Santi Gozálbez, Jesús Munuera i Miguel Zapata, interpretava la Marxa de Joan I. Aquesta, en un arranjament de Joan Albert Amargós, era la banda sonora de l’entrada del poeta, juntament amb els aplaudiments que omplien la sala i feien ressonar els tapissos de senyera del Saló. Un Sant Jordi de pedra s’ho mirava des de dalt d’un cadafal.
Faltaven pocs minuts perquè aquest dimecres, 10 de maig, se celebrés al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’acte de lliurament del Jocs Florals 2017 al poeta, editor, traductor i gestor cultural Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984).
En l’aire hi havia una barreja estranya però amable entre solemnitat i gresca. Pau Vadell encara no hi era, encara, però no estava per res sol: entre bancals, algunes personalitats de la poesia catalana esperaven l’ocasió per a felicitar-lo, per a abraçar-lo, per a perseguir-lo per les copes de després. A la primera fila, una Glòria Julià eufòrica seia al costat del també poeta Guillem Gavaldà, i de Pau Carbó, meitat de l’ànima i del cos d’Adia, el segell editorial amb què Vadell trafica amb versos i altres fungibles culturals. Al seu costat, per descomptat, dos pares orgullosos d’aquell fill que els havia sortit artista i que avui constata una trajectòria, un camí on seguir trepitjant en ferm.
Més enrere, el traductor Xavier Montoliu xerrava distretament amb el crític i professor Francesco Ardolino; Eduard Sanahuja, premiat l’any anterior pel volum Teories del no, seia al costat de Núria Isanda, tota una institució per alguns cercles de la poesia barcelonina: la Nuri de l’Horiginal. També hi eren el cantautor Dídac Rocher i la fotògrafa Marta Huertas, el poeta i editor Marc Romera i el seu fill, en Blai, Mireia Vidal-Conte i Miquel de Palol, també guardonat al mateix certamen dos anys enrere, o bé el poeta i traductor Francesc Parcerisas i un atent Josep Lluch, editor de can 62.
Passada una estona, però, ha arribat el moment esperat: un Pau Vadell exultant, estranyament seriós per aquells que el coneixen, irrompia al Saló de Cent acompanyat de Jaume Collboni. Mentrestant, el Barna Brass Quintet, integrat per Antoni Chelvi, Manolo Montesinos, Rubén Zuriaga, Santi Gozálbez, Jesús Munuera i Miguel Zapata, interpretava la Marxa de Joan I. Aquesta, en un arranjament de Joan Albert Amargós, era la banda sonora de l’entrada del poeta, juntament amb els aplaudiments que omplien la sala i feien ressonar els tapissos de senyera del Saló. Un Sant Jordi de pedra s’ho mirava des de dalt d’un cadafal.
 | |
|
Acte seguit ha pres la paraula una Àngels Bassas de negre rigorós, segurament una de les persones que més anys han testimoniat aquesta cerimònia: fa dècades que l’actriu de Figueres és l’encarregada de conduir l’acte de lliurament del certamen.
El primer torn ha estat per a les efemèrides. Aquest, una de força sentida entre els poetes de la sala. Sebastià Alzamora ha compartit amb els assistents “La curiositat de Prometeu”, un intens text seu entorn de la figura de Josep Palau i Fabre, amb motiu del centenari del seu naixement. “Picasso tenia la màgia, però Palau i Fabre tenia l’alquímia. Llull tenia Déu i Palau i Fabre el dolor de no creure-hi. Rosselló-Pòrcel tenia l’eterna joventut i Palau i Fabre el goig de deixar-la escrita als seus Poemes de l’Alquimista”, ha començat. I després ha parlat de l’home, de Déu i de l’home entre els homes. Ha reivindicat Vinyoli, Ferrater, Espriu, Vicent Andrés Estellés i Maria-Mercè Marçal. Ha reivindicat els Poemes de l’Alquimista, l’obra magna de Palau, com un tractatus renaixentista: un text en què la filosofia, la religió, l’art i els sabers arcans convergeixen de manera orgànica i natural.
 | |
|
Jaume C. Pons Alorda ha llegit un text de Manuel Forcano, president dels mantenidors dels Jocs, que no hi ha pogut ser, titulat “Una flor natural que sobreviu al naufragi del món”. Ha destacat la més d’una norantena d’originals vinguts d’arreu dels territoris de parla catalana. Ha afirmat que “hi han trobat de tot”, i ha aclarit que tots els mantenidors —ell mateix, Forcano, Eva Baltasar, Àngels Gregori i Jordi Marrugat—, per unanimitat, n’havien seleccionat un: les Esquenes vinclades de Pau Vadell i Vallbona, “poeta mallorquí de Calonge”. Al final de la seva intervenció, Pons Alorda s’ha excusat per violar el protocol: “segur que en Francesc [Garriga] avui estaria molt content”, ha dit.
Després de Pons Alorda ha estat Àngels Gregori, com a secretària dels mantenidors, qui ha llegit el veredicte i ha convidat Jaume Collboni a lliurar la flor natural a un Pau Vadell que no cabia en si mateix.
L’aplaudiment ha estat llarg i catàrtic. Necessari, segurament.
Però la rauxa no ha estat cosa d’un sol moment: l’encarregada de llegir una glossa sobre Vadell era una Lucia Pietrelli amb les emocions –i ja ens perdonareu per la broma fàcil– a flor de pell. “No parlaré de Pau Vadell i Vallbona com a Amic i Amat”, ha sentenciat a l’inici del parlament. “Parlaré de Pau Vadell i Vallbona com a poeta.” I això és el que ha fet, amb un discurs lúcid i contingut fins a l’últim moment. S’ha referit a la poesia de Vadell, poeta “entre el call vermell de Santanyí i l’asfalt de la ciutat de Barcelona”, “entre l’apnea i l’esquerda constant de les coses”, com la barreja de “l’impuls d’un cavall salvatge amb la concisió d’unes brides ben tensades”. Ha citat els sempre presents Miquel Bauçà i Blai Bonet, i també ha tingut un record pel mestre i amic Francesc Garriga: “El desitjo present, assegut entre nosaltres. Enteneu el sentit de l’expressió?”. Però ningú no ha rigut davant una de les frases més emblemàtiques del poeta de Sabadell: parafrasejant alguns dels seus versos, tot era massa intens.
“Pau Vadell i Vallbona sempre ha estat el poeta de la passió. […] “A flor de sexe i a punt pel plor”, ha pogut acabar dient Pietrelli just abans de rompre ella mateixa en plors i de córrer a abraçar el seu amic de l’ànima i company de lletres. Un altre allau d’aplaudiments ha trencat el silenci, que pesava ple de sentit.
 | |
|
No ha estat fins llavors que un esperat Vadell ha fet acció de gràcies i ha afirmat ser un “successor adequat” d’Eduard Sanahuja, l’anterior llorejat. No era per res un comentari protocolari: va ser Vadell qui, des d’Adia, ja reivindicà la trajectòria del poeta barceloní amb l’antologia Sang barata, mesos abans que fos premiat. També ha dedicat unes paraules, les poques que li han tremolat a la boca, a Francesc Garriga: “llenceu la brúixola, poetes / no marca sempre el nord” han estat els versos en minúscula que Vadell ha triat per recordar aquest amor majúscul.
Després de parlar molt breument sobre Esquenes vinclades, que compta segons l’autor amb dues línies diferents, una amb “poemes més concisos” i una altra “amb d’altres més narratius”, Vadell ha recitat amb una veu fonda, que li venia del ventre. Segur i potent, es feia escoltar: “després del vent pixelat la calma és fosca” era un vers que sintetitzava el moment. Ha acabat amb un poema de títol vadellià a més no poder: “Cants de la fel”.
Després d’un mar de mamballetes —aplaudiments de Calonge, sí—, Àngels Bassas ha recordat als assistents que a la sortida podrien aconseguir un anuari de l’activitat poètica de l’any, “una mena de brúixola del batec actual de la poesia catalana”.
 |
| Coberta de l'anuari dels Jocs Florals de Barcelona 2017 |
Collboni ha estat l’encarregat de la cloenda, agraint als poetes que mantinguessin viva “la flama de la poesia com a gènere literari i com a més que un gènere literari”. El tinent d’alcalde ha esmentat els noms d’Antònia Vicens, Hilari de Cara, l’activitat de la també poeta Maria Antònia Massanet com a dinamitzadora cultural de La Poeteca, Blai Bonet, Marçal, Mesquida i el mateix Sanahuja. També s’ha animat a dir un dels poemes del recull premiat, per acabar amb un “Visca la poesia!”.
El Cant dels Segadors, interpretat pel Quintet, ha estat l’últim ritual abans que Vadell iniciés el camí, gairebé en pelegrinatge, fins a dur la flor natural a la taula blava de Francesc Garriga, al temple de l’Horiginal.
 | |
|
 |
| Jaume Collboni fent el lliurament de la Flor Natural a Pau Vadell i Vallbona © Pep Herrero |
Moltes felicitats!!!
ResponElimina