És diumenge i fa un sol que espetega. A la
plaça de la Catedral, que ahir aplauda el cantaor José Mercé, s’hi apleguen els
primers balladors de sardanes, observats de prop per alguns turistes fascinats.
Algun fins i tot, mira de copiar els passos i no es nusa les cames de miracle.
Enfilo la pujada de la catedral just quan la cobla enceta l’aire i quan creuo
el llindar del Verger, la tenora ja s’enfila amunt. Fan diumenge, les sardanes.
De sempre.
A l’escenari del Verger, convertit en un
obrador de cuina, tot està preparat
perquè la cuinera Ada Parellada i l’escriptora Ada Castells comencin el seu
show-cooking poètic. Un show cooking és una demostració pràctica d’una recepta
que, en aquesta ocasió, s’ha de completar amb poesia. Com ho faran? Ni idea.
Agafo lloc a l’ombra i queixalo el meu croissant de pernil i formatge, que tant
parlar de menjar m’ha obert la gana.
Veig que a les cadires hi ha fulletons
impresos amb diferents poemes i que, alguns dels assistents en tenen a les
mans. Ada Parellada explica que faran una copa de llimona i maduixots. I la
part poètica del show? Serà feina del públic: als poemes repartits per les cadires
hi ha amagats els ingredients d’aquesta recepta. Som-hi.
El primer pas és aixafar galetes amb mantega.
Ada Castells llegeix la cançó del Corsari, de Lord Byron. “A Lord Byron li
agradaven molt les chocolate chip cookies”, explica. D’aquí el motiu de la
tria. “Escolta, boges, tímides, les meves darreres paraules. La virtut als
morts no nega aquest favor”, Ada Parellada trinxa galetes. La combinació de
totes dues coses és curiosa.
El següent ingredient serà la llet condensada.
Com que no hi ha poemes específicament sobre aquesta delícia hipercalòrica, ho
deixarem només en llet. “Algú té un poema de Joan Salvat Papasseit?” demana
Castells “és un poema molt famós, que segur que a alguns de vosaltres us van
fer aprendre a l’escola” Una senyora del públic diu que ella té “Res no és
Mesquí”. “El puc llegir jo?”, pregunta “Res no és mesquí no cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit”, recita. La llet hi surt al final, directa
del pit de la verge més jove.
El Verger es va omplint gradualment. Fa un dia
esplèndid
A veure què més? Llimones. M’avanço, ara
tocarà Carner, oi? Sí, el príncep dels poetes. Castells avisa: és Noucentista i
potser és un llenguatge una mica difícil. “Cansada, pren la copa de bella
transparència/on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,/ i riu, sabent que
a l'aigua mesurarà amb ciència/el raig de la llimona, la mel de romaní.”
Llimones Casolanes “Carner va perfecte per cuinar”, diu Parellada, “perquè com
que va escriure un llibre que es diu Els
Fruits Saborosos...” El públic riu. “Va, busquem llimones que no siguin
Casolanes. Algú té més llimones?” Un nen del públic aixeca el braç i amb ajuda
de la seva mare llegeix Eugènia, de
Carles Riba. Castells aprofita per explicar les particularitats del Tankka.
El públic es va engrescant a buscar els
ingredients dins els poemes. Alguns més evidents que altres, però el que
finalment anima el matí és que tothom s’acaba atrevint a llegir i el Verger
acaba acollint un recital en què el públic pren un protagonisme absolut i en
què desfilen alguns poemes mítics de les lletres universals: Correspondències,
de Baudelaire, Interludi Romàntc, de Maria Mercè Marçal, Poètica de Mireia
Calafell i fins i tot la lletra d’Òrbites Blaves d’en Sisa ( per la Galeta
Galàctica, suposo?) La Vaca Cega i la Vaca Suïssa.
Parellada acaba d’omplir els gotets que els
recitadors del públic seran els primers a tastar, com a premi per haver
participat a l’espectacle “Deu ser per allò de que la poesia té mètrica que he
quadrat les quantitats exactes per tots els gotets que duia”
A la taula, la filla d’Ada Castells escura el
bol que l’altra Ada ha utilitzat per barrejar els ingredients. Tots sabem que
escurar les barreges és una de les coses no sé si més poètiques, però sí més
divertides. Si no tingués trenta-cinc anys, potser jo mateixa els donaria un
cop de mà a fer net el recipient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada