dijous, 12 de maig de 2016

7. Poetes i editors de camp i ciutat. Festival Internacional de Poesia 2016


POETES I EDITORS DE CAMP I CIUTAT:

Hem arribat a l'últim dia d'aquest Barcelona Poesia 2016. Per descomptat, la pluja tampoc podia faltar. Com de costum el Barcelona Poesia s’acomiada amb el majestuós Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2016, enguany el XXXII, que comptarà amb la presència de: Mireia Calafell, Mohsen Emadi, Joumana Haddad, Violet Grigoryan, Easterine Kire i Francisco Brines. Un Festival que s'articula, en el cas dels poetes estrangers, al voltant de poetes que han patit la repressió i l'exili i les repressions que pateixen ells i/o la seva llengua al seu país d'origen.
Com deia, plou i L'Apuntador es passa el dia passant notes i actualitzant el blog. Tanmateix, abans d'assistir al Festival anirà a un petit recital que se celebra en el marc d'un d'aquells cicles que estan inclosos a les activitats del Barcelona Poesia  però que, malauradament, no tenen a penes visibilitat.
En aquest cas concret L'Apuntador es refereix al Poesia a La Xina A.R.T. Poetes i editors de camp i ciutat, un cicle que ha funcionat durant tota la setmana i per on han passat poetes com Orlando Guillén, Núria Martínez-Vernis, que ha acollit lectures de llibres d'autors com Osvaldo Lamborghini, i que avui clou amb tres poetes i traductors: Edgardo Dobry, Osías Stutman i Arnau Pons. La presentació va a càrrec de Bruno Muntané. Abans de començar l'acte, l'editor de Roure obsequia a L'Apuntador amb el llibre que acaben de publicar El meu germà femení, de Marina Tsvetàieva. Realment és un home molt amable, un plaer. Dins del local hi ha una taula amb llibres d’editorials petites, difícils de trobar, un esperit fraternal i, oh!, els organitzadors regalen cervesa. 
S'hi intueix un teixit social brodat a base de complicitats, treball a l'ombra i, en molts casos, amor  a l'art. Fent camí als marges, a lo ample. Passions subterrànies que afloren, que busquen remoure i que són dignes de ser anomenades cultura viva. 




El local de La Xina A.R.T a l'inici del recial




Una cultura conscient que articular la poesia només en funció de la visualització que aquesta pugui tenir és un error de base, i gens innocent. Un treball –i ara en Pellfinesc parla d'una manera diguem-ne més general– que s'articula, de fet, des de i per a cert exili (permeteu-me la paraula) poètic i cultural vers allò que es fa i desfà a casa nostra, al pati interior de casa; que no renuncia forçosament a la visibilitat (de fet, es manté sempre obert al possible interlocutor) però que es manté intransigent amb determinat preu a pagar, no pas com a quelcom esnob o de cenacle d'estirats sinó com a espai de preservació i, al mateix temps, de crítica i acollida. Queda dit. Pensem-hi. [En Pellfinesc diu que no sap si s'ha acabat d'explicar bé o no però que, per avui, ja s'ha guanyat les garrofes. "-Ho portes clar", li replica L'Apuntador]. I comença l'acte amb la presentació de Bruno Muntané. L'Apuntador mira el rellotge i dóna un cop d'ull a alguns dels llibres exposats. El primer poeta és Arnau Pons, que farà una lectura de poemes de Llum de ganivet acompanyada d'unes quantes explicacions (el títol prové, en part, de Tu serás mi cuchillo de David Grossman, i que, al seu torn, prové de Cartes a Milena de Franz Kafka). El local de La Xina A.R.T s'ha quedat petit i hi ha gent que resta a l'entrada dempeus. L'Apuntador tot just té temps de treure-hi el cap una estoneta i poc més: ha d'anar desfilant cap al Palau de la Música. El Festival Internacional comença en trenta-cinc minuts. Enfila Raval enllà i se'n va cap al paral·lel a agafar el Metro que el durà, budells de la ciutat endins, i amunt, al Palau de la Música. Som-hi!


***


XXXII FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESIA DE BARCELONA:

Amb el paraigua com a barret L'Apuntador arriba al Palau de la Música. Recollir entrada, llibret i 'lampadeta'. Cares conegudes, algunes salutacions; la ceremònia acostumada. El hall i el bar acullen una ambient distès i animat. A poc a poc la gent va pujant per les escales i prenent posicions. L'Apuntador deixa que l'amic FR (un 'sketcher' que ve amb la llibreta, diu, a punt per fer alguns esbossos d'allò que vagi veient durant l'acte) enfili pis amunt mentre ell es dirigeix a la tribuna lateral. Té sort; estarà al costat de la tribuna dels poetes convidats. El Palau, imponent com sempre. S'escolta una remor de fons del públic que es va dirigint als seus seients mentre la fan petar entre ells. L'Apuntador ja ha pres posició. Els poetes entren per un dels laterals de l'escenari i es col·loquen a tribuna. Van tots molt elegants, val a dir-ho. L'acte està a punt de començar. Mireia Calafell, la primera participant a sortir a escena, observa l'escenari amb cara de concentració i al mateix temps de "i ara em toca sortir davant tota aquesta gent!?". Som-hi! La veu en off dóna breus indicacions i a continuació surten els directors a presentar breument el festival, tot destacant el fet que aquest any s'ha volgut donar rellevància a poetes que viuen la condició d'exiliats (es fa menció especial al genocidi armeni) i a atorgar-los un altaveu, en un moment en què veiem permanentment el drama dels refugiats i la passivitat/hipocresia/impunitat de les elits davant una desfeta humana d'abast mundial com aquesta. Des del Festival Internacional es vol ajudar a difondre la seva veu i ajudar a que es prengui consciència de tot plegat. També s'explica que clourà l'acte l'il·lustríssim Ramon Llull en veu dels participants, en un intent de buscar en la seva figura un punt de trobada, diàleg, concòrdia i amor entre els diferents pobles. I comença pròpiament el Festival. La veu en off deixa anar el primer nom de la nit: MIREIA CALAFELL:

Mireia Calafell
(Foto: Pep Herrero)


Aplaudiments, algun bravo, es nota que juga a casa. Silenci. Un focus il·lumina la poeta i la zona del faristol on recita. Com cada any, la platea està engalanada per les discretes lampadetes recorda a un bosc poblat de cuques de llum". Llueix texans, americana i samarreta de tons obscurs. "Menjar el que no diu cap paraula/ i així, amb la boca plena, escriure". A continuació llegeix el poema Naufragi, i fa una introducció prèvia: ella que, diu, encara pot parlar de naufragi com una metàfora el dedica, amb tots els respectes, als poetes que avui recitaran al Palau i que han sofert en la pròpia carn la repressió,i l'exili, els que "tenen tota la càrrega", diu. Tot i que ella no la té, continua, sent la vergonya de formar part d'aquesta gent que permet els naufragis que, conclou, no tenen res de metafòric. Calafell recita seriosa, amb temprança i una modulació neta, quasi diàfana, que tanmateix esdevé dura. Finor de ganivet quan passa i traspassa. Un llegir pausat que sembla venir d'una implosió interna continguda i que s'ajusta al text i a la pròpia respiració. A continuació llegeix alguns poemes de caràcter més amorós. El vers: "l'amor romàntic alimenta les putes. // Però ni amb la repetició t'has convençut" esbossa alguns somriures entre el públic. En un moment del recital Calafell també té un moment de record i suport a  Dolors Miquel i el seu polèmic poema Mare Nostra. A continuació un poema contra aquells que han suspès la llei de pobresa energètica. "Contra ells: llops", rebla abans de començar a llegir el poema de nom homònim. Segueix amb un poema inèdit ("ho desfem tot/ que la veritat/ ho sé del cert/ és tan sols fe/ i fe vol dir/ voler-ho tot"), i finalitza amb el seu ja conegut poema, Diacrític. Aplaudiments. Fos al negre. Silenci. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. El següent a sortir és MOHSEN EMADI:



Mohsen Emadi
(Foto: Pep Herrero)


"Muy buenas noches, voy a empezar". Llegeix en persa, mentre la gent va (f)ullejant el llibret per seguir-lo en català. El primer poema el dedica a l'activista Farzad Kamangar (professor, poeta, periodista i activista pels drets humans), que va ser executat a Iran. Durant l'execució van repartir xocolata entre els assistents, afegeix. Comença: "m'estic assegut a la fi del món". Es tracta d'un poema llarg dividit en parts. L'Apuntador apunta alguns fragments: "amb el primer foc/ cremen la llenya i totes les abstraccions,/ i el gust de xocolata es torna cendra a la boca", "jo a la fi del món/ cremo els papers/ on es barregen en la decoració de les cases / ala pell de les dones i les meves mans", "Les barques van a rem pel no-res,/ el vent recorre les cases buides,/ i totes les flames són de color blau", "una tomba, un bressol,/ on les flames blaves/ són l'única metàfora ardent que hi balla,/ com una cita a la fi del món/ mentre em trobes a faltar". La resta de poetes escolten atents. Brines amb les dues mans recolzades en el bastó. El volum de veu d'Emadi puja i baixa fins a assolir un punt xiuxiuejant, de fregadís. Aquí L'Apuntador no sap si és cosa de l'autor o de la llengua, que té quelcom d'arrossegament, probablement es tracta de les dues coses trenant-se com una xarxa remolca i empeny. Emadi continua amb el poema Amsterdam: "el pou és la teva boca/ unida a un cos ardent,/ que davalla cap al centre de la terra,/ a la massa fosca de les ferides anònimes.", "la paraula és cendra.", "Cantem, i aboquem les cendres/ sobre les ferides/ per aturar l'hemorràgia,", "Les dones,/ s'asseuen vora el riu amb cubells de cendra,/ canten mentre renten plats,", i encara: "La cendra porta el record/ de la forma original de totes les coses, excepte d'ella mateixa. / Canten les dones,/ i en el seu cant hi tremola la lluna". Aquí el to d'Emadi pren més intensitat encavalcant cada vers de manera concèntrica, que es retroalimenten a si mateixos, els versos, com un seguit d'onades. "Aquesta nit els cants es tornen cendra al fons de la gola;/ ombra al mirall": El poeta acaba. Aplaudiments. Fos al negre. Silenci.
És el torn de la dansa i la música. Un focus. Joel Bardolet, violí, es planta al passadís del mig de platea i toca mentre es va acostant a l'escenari. Ara entra un ballarí a l’escenari i comença a moure's com seguint el fil del violí. Dos focus. Ara músic i ballarí a l'escenari: la intervenció esdevé una mena de mímica que interpreta la música. Acaben. Aplaudiments. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. El següent participant a sortir és JOUMANA HADDAD:


Joumana Haddad
(Foto: Pep Herrero)


"Bona nit", saluda. Va vestida d'etiqueta: vestit color 'lúrex' gris marengo amb faldilla volant a 15 cm del genoll [gràcies Est.!]. Sembla més una estrella que no pas una exiliada. L'Apuntador busca a internet: consta com a activista, entre altres coses. Haddad llegeix El retorn de Lilit, un poema llarg que barreja el vers amb la prosa. La poeta àrab destil·la una veu sensual, amara i que amara, convida a deixar-s'hi arrossegar. "Jo sóc Lilit, la dona selva", "Fecundo tots els meus membres per fabricar la llegenda)

El poema sembla funcionar com a reconstrucció/readaptació del mite. De tant en tant Haddad deixa anar uns versos en català: "els beso en el meu cos, són les nafres dels que i intenten". Segueix avançant: "Jo sóc Lilit, el secret dels dits quan són diligents", "sóc la donzella nua/ i concedeixo a la nuesa la flor del seu sentit", ara uns versos en català (en total ho farà quatre vegades): "Jo sóc Lilit la copa, i sóc el coper". I segueix: "Uneix-te a mi,/ que l'afer és només un", "Jo sóc Lilit, el versicle de la poma", "I per a restablir la lògica de la creació, torno a Adam la seva realitat i, a Eva, els pits furiosos", "Sóc el fetus poeta". Acaba amb uns versos que recita en català: JO sóc Lilit,/ i torno del meu exili/ per heretar la mort de la mare que vaig parir.". Aplaudiments. Fos al negre. Silenci. Haddad ha estat potser un xic més breu. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. L'Apuntador dóna un cop d'ull als poetes que seuen al costat: en falta algun. Ara la veu en off anuncia que és el torn de  VIOLET GRIGORYAN:


Violet Grigoryan
(Foto: Pep Herrero)


Vestit negre i samarreta cenyida de color vermell a sota. Arracades penjants amb una peça vermella al mig. A platea les llumetes-cuques de-llum estan en el seu punt àlgid. Giorgyan somriu, i comença: "Besa'm, i.../ ja no envelliràs,/ besa'm i.../ no emmalaltiràs,/ besa'm, i/ mai no moriràs.". Poemes que esdevenen càntics d'amor i d'unió fraternal. De vegades la poema adopta un to més diguem-ne quequejant, producte del joc de repeticions d'alguna part del poema i també, suposa L'Apuntador, de la mateixa llengua de l'escriptora armènia. L'Apuntador intenta apuntar traslladar la fonètica d'alguns d'aquests versos al seu quadern: "hartashem shish, hartashem shish" ("i inhala'm i exhala'm, i inhala'm i exhala'm). Grigoryan llegeix gairebé immòbil, estàtica, el mans damunt el faristol. A continuació el poema Elegia: "-Era bona, bona –brollava el cor afanyós/ dels gats negres a quatre veus." ("Era bona, bona" sona alguna cosa així com: "omera, omeh"). "I tot s'ha perdut per sempre més..." (Que sona alguna cosa així com: "iebandelatar kulab armenitsh"). Els poemes vénen a ser invocacions. "I tot s'ha perdut per sempre més.../ I tot s'ha perdut per sempre més.../ I tot s'ha perdut per sempre més ("iebandelatar kulab armenitsh, iebandelatar kulab armenitsh, iebandelatar kulab armenitsh"). Aplaudiments. Fos al negre. Silenci. I torna a ser el torn de l'espectacle de dansa i música:
  
Pep Ramis i Maria Muñoz
(Foto: Pep Herrero)



Una música oriental (o que hi evoca) de fons, surten un ballarí i una ballarina a cada banda de les portes d'accés, als extrems de l'escenari. Avancen a poc a poc, s'aturen, els focus pugen una mica d'intensitat lumínica, avancen fins a estar un davant de l'altre. La música es torna més intensa, apareixen tambors. Comença la dansa, els ballarins acarats i mòbils en un diàleg gestual, sensual, sense tocar-se però com hi hagués una corda transparent entre ells que els uneix. Dolls. Ara es toquen, s'agafen de la mà, es deixen anar, giren sobre el seu propi eix, els gestos i la música prenen volada. En un moment concret L'Apuntador ha apuntat (la mà li va sola, escriu per defecte): "acaben de fer un moviment molt guapa" (es deu referir a algun gir dels dos ballarins aplegats), ara els ballarins funcionen com una sola peça, superposats. Un parell de salts més i final. Aplaudiments. Un cop finalitzat l'espectacle algú ha 'xivat' a L'Apuntador que mentre ballaven es podia apreciar, projectat al fons, un cavall. L'Apuntador no s'ha fixat en aquesta part de l'espectacle. L'Apuntador es pregunta si FR deu estar dibuixat tot el que va passant. Cronista gràfic! Fons al negre. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. Algú acaba de rebre un 'uatsap'. I és el torn d'EASTERN KIRE:

Easterine Kire
(Foto: Pep Herrero)


Aplaudiments. La noia que l'acompanya i que està asseguda a la tribuna deia anar un yuuuh! I aplaudeix fort al mateix temps que somriu amb boca i ulls, orgullosa. Kire lluu un vestit i sabates negre, mitges gris fosc i un fulard gran que l'embolcalla. És de color blanc i té unes traces verdes i vermelles gravades, albira el miop Apuntador. Deu ser quelcom trdicional o significatiu del seu poble, es diu. Acabat el Festival L'Apuntador preguntarà i corroborarà que, efectivament, va vestida amb les gales del seu poble. Kire, nascuda a Nagaland (una zona del nord-est de l'Índia històricament sotmesa per diferents estats), llegirà en tenyidie, una llengua de tradició principalment oral. Poemes clars, que es busquen prop dels elements de la natura i que semblen cercar la fraternitat del món. "Reis gitanos/ que reparteixen cançons de llibertat/ com ceptres orgullosos". Com a curiositat, llegeix tots els títols els poemes en anglès. Del poema Tenir dret als contes: "Arbre, penya, ocell, foc, ocell, flor,/ cada riu té el seu nom/cada muntanya una història/ cada història el dret a ser explicada.". Kire té un llegir pausat i dolç, amb un punt ensomniat, potser és cosa de l'idioma. I Segueix: "com la pluja que cau/ damunt la llavor nova", "Germà arbre sense cordons umbilicals entre nosaltres, ni estranyesa tensa per allò desconegut, les només escorça i confiança pregona [...]". Els seus poemes tenen un punt més naïf, però que, de tant en tant, potser de manera més velada, també les van fotent. Poema Llibertats: "Una mica de sangria/ i una mica de tu". Algú una part del públic somriu. (["Una mica de tu", que sona a algo així com: "hipna ti neri". L'Apuntador dóna un cop d'ull a la zona de tribuna dels poetes. Mohsen no hi és, ni Grigoryan. Tampoc Francisco Brines, que es deu estar preparant per a sortir. Haddad, acompanyada d'un home elegantíssim com ella. Calafell, darrere, va seguint el festival a cavall de l'escenari i el llibret. Kire va acabant: "i sóc el núvol de la nit/ que besa la brillantor de la lluna plena", la seva dicció resulta tan suau que a L'Apuntador se li acut comparar-la amb un ventet amarant les fulles. "Escolta com cau la neu/ és com la veu del meu amor,/ igual de suau, igual de tendra,/ tota plena d'afecte callat". "Gracias". Aplaudiments. Fons al negre. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. I és el torn del darrer poet de la nit, FRANCISCO BRINES:

Francisco Brines
(Foto: Pep Herrero)


Fa la seva entrada a poc a poc, lenta i arrossegant cames i bastó però amb determinació. Un senyor l'acompanya. I comença: "esta difusa espera, que es la fidelidad de mi cansancio", "todas las noches de mi vida, envejeciendo". Brines passeja una veu que té quelcom de viscuda i gastada, i que també se li compassa amb la respiració, en aquest cas més lenta. Com si li costés, com si cada dues paraules dites mereixin una breu pausa per a fer-les més present. "son una iluminada rosa negra,/ un secreto esplendor que aún no es ceniza/ y nadie puede ver". Dedica el poema El usurpado a Enrique Morente i ens explica una anècdota que va tenir amb ell. "Y como el beso ya no servía/ mordí los labios del difunto", "Mi memòria/ te araña rigorosa. Tú, usurpado,/ me has dejado ignorado en el olvido". Llegeix lent. Com Haddad, passa de llarg un dels poemes que figuren al llibret del Festival. Llegeix el poema Imagenes de un espejo roto: "(aún rozan los cristales/ los jazmines, las alas de los pajaros)". A la tribuna de l'esquerra algú –L'Apuntador suposa que és de l'entorn proper de Brines– ho grava amb una tablet. L'home que l'acompanya (L'Apuntador, miop de mena, diria que és tracta del ballarí Pep Ramis. De fet, la foto ho aclara.) es manté impertèrrit en un segon pla al costat de Brines. Ara la veu de Brines desfila més desenrogallada, val a dir que a la seva manera té una veu imponent, aquell tipus de veu que amida la grandesa per la fondària, diguem. "¿Y en dónde se han perdido el amor y el dolor,/ esta verdad pequeña de haber sido?". Tanca la seva intervenció amb el poema Mi epitafio. Explica que el primer vers és, de fet, la rèplica d'un altre poema seu que va publicar pel ja llunyà any 1977, i afegeix que tot que el poema no està en el programa el llegirà. L'Apuntador ha apuntat el títol però amb les presses escriu de qualsevol manera i no s'entén la lletra (Tanmateix, juraria que el poema forma part del llibre Insistencias en Luzbel). I anem al poema Mi Epitafio. Brines llegeix: ""Como si nada hubiera sucedido"/ Es este mi resumen y está en él mi epitafio./// Habla mi nada al vivo/ y él se asoma a un espejo/ que no refleja a nadie." Aplaudiments. Aplaudiments. Fons al negre. Ara diferents operaris col·loquen tres micròfons a l'escenari.
És el torn de Ramon Llull, diu la veu en off. El públic somriu. Durant uns breus instants no apareix ningú. El públic somriu més, divertit . Val a dir que conceptualment la cosa, buscada o no, té la seva gràcia. I apareixen tots els poetes participants per a posar veu a l'il·lustre homenatjat. Els poetes es reparteixen en parelles: Kire-Brines, Haddad-Calafell, Emadi-Grigoryan, i llegeixen, per torns, cadascú en el seu idioma, uns fragments del Llibre d'Amic e Amat. I ara sí, fi. Aplaudiments. Aplaudiments. Es van obrint els llums. Els poetes es queden a l'escenari, apareixen els directors del Barcelona Poesia 2016 Teresa Colom i Manuel Forcano, els dos ballarins i el músic. 

D'esquerra a dreta: Pep Ramis, Joumana Haddad, Mireia Calafell, Easterine 
Kire, Manuel Forcano, Francisco Brines, Teresa Colom, Violet Grigoryan, 
Mohsen Emadi, Joel Bardolet i Maria Muñoz
(Foto: Pep Herrero)



Saluden el públic, riuen, parlen entre ells. Aplaudiments. La gent es comença a aixecar, va sortint. Darrere de L'Apuntador hi ha part dels treballadors de l'ICUB comentant la jugada, fan broma, estan distesos. Feina feta.
I un apunt: no ens oblidem dels traductors dels poetes, que realitzen una tasca que resta més oculta però que, tanmateix, resulta imprescindible. Això és: Alexandre Queraltó (per Mohsen Emadi), Margarida Castells Criballés (per Joumana Haddad), Maria Ohannesian (per Violeta Griogryan) i Francesc Parcerisas (per Easterine Kire). A bambolines, a la sala diguem-ne vip, cava un piscolabis i comentar la jugada amb els poetes i la gent del 'gremi' que hi ha assistit. L'Apuntador comparteix amb F.A. la postura que ha estat un dels millors Festivals Internacionals que s'han vist, com a mínim dels que L'Apuntador recorda. Els poetes, el fil argumental de fons, l'equilibri entre espectacle escènic i poesia, el final Llull tots aplegant tots els poetes per a posar-li veu. L'Apuntador no fa lletjos al cava ni al generós pica a pica; és hora de sopar i hi ha gana. Més tard L'Apuntador es trobarà amb l'amic FR i aquest, molt amablement, li cedirà un dels 'sketchs' que ha dibuixat.

'Sketch' del Palau de la Música, per Francesc Ricart


El cronista es treu el vestit d'Apuntador i fins a l'any que ve si déu vol. A fora ja és de nit i, és clar, plou. L'Apuntador encara farà una copeta en bar proper on unes amigues estan sopant. Comenten el recital, els poetes: val a dir que situen a L'Apuntador en la pista d'alguns detalls que aquest havia passat per alt. La resta, off the record. I toca anar desfilant, el definitiu. Fi de festa. Amics, coneguts, i visitadors ocasionals, ha estat un plaer.
Un Taxi conduirà a L'Apuntador i en Pellfinesc, que ja fa estona que dorm, a destí
Llegeixin, llegeixin-se i recordin que "la nit explora els somnis", ni que de vegades sigui a través d'un calbot. Siguin bons i fins a la propera. Fos al negre. Siau!


dimecres, 11 de maig de 2016

6. Rosas de papel. (II de II):

    
I arribem a l'últim recital del penúltim dia d'aquest Barcelona Poesia 2016. El TNC acull l'espectacle Rosas de papel, una obra basada en els texts i els pensaments de Jaime Gil de Biedma, en el 25è aniversari de la seva mort. Falten deu minuts per l'inici. L'Apuntador pren el lloc que li han reservat, els acomodadors van col·locant la gent. Avisen que no es podran fer fotos. 

El públic prenent lloc poc abans de l'inici de l'espectacle


"Senyores, senyors, comença l'espectacle". [Diu la veu en off que es veu que ara al teatre no pots desembolicar caramels ni estossegar; on anirem a parar! Però si tu ets el primer a qui li molesten els sorollets així que, Pellfinesc, què coi dius?]. L'escenari en negre. S'albiren ombres dels protagonistes prenent posició. Es tracta d'una cantant, Sílvia Comes, i un actor, Pep Munné. Un focus il·lumina Comas, asseguda, guitarra en mà, i les mans que ja hi desfilen. Cançó de lament amorós. Acaba. S'encén un focus a la dreta de l'escenari. Just a sota: Munné amb ulleres, camisa i pantalons blancs, caracteritzat com a Gil de Biedma. Assegut en un escriptori que acull llibres, una làmpada i un marc amb una fotografia. Darrere seu un penjador sosté una jaqueta i el característic barret panameny. Munné comença a parlar en mode monòleg (si L’Apuntador ho ha entès bé, l'autor treballa a partir de textos extrets de Diarios 1956-1985 de Jaime Gil de Biedma). Fa una breu introducció biogràfica i en acabat va entrant en temes concrets. L'acte constarà de diferents parts els títols els quals s'aniran indicant en la pantalla situada al fons de l'escenari: la imatge projectada és un llibre en blanc amb el títol del tema que s'està tractant a escena. Així les coses: va passant pàgina a mesura que avança l'espectacle, acompanyant-lo. "[Somos] por mala consciencia escritores de poesía social". Se'n recorda de la mare, en el bon sentit, va enfilant textos i temes. Comas acompanya amb la guitarra de fons. S'ho van combinant. Per exemple: hi ha moments on només hi ha la veu de l'autor, d'altres on ell calla i deixa pas a què la cantant interpreti una cançó. Gil de Biedma Munné s'aixeca i es posa un whisky, no deixa de parlar, ho té tot dins el cap. "Este resentimiento contra la clase en la que nací". Ara la guitarrista acompanya el so de la guitarra tot xiulant. 

La cantant Sílvia Comes a l'inici de la funció


"Sean ellos, sin más preparación que su instinto de vida", “que la ciudad les pertenezca un día, como les pertence la montaña”. [Ja se sap que els mots 'Massa' i/o 'obrer' resulten paraules complicades]. Gil de Biedma Munné sosté un cigarret que no s'encén, el passeja. [deu ser pel coi de norma que prohibeix fumar, ni que sigui part justificada de l'espectacle, de la mateixa manera que ho heu el whisky, o el suposat whisky]. Gil de Biedma Munné va encadenant temes, d'allò personal a afers polítics, amb ell i les seves circumstàncies com a taló de fons. "De todas las historias de la Historia sin duda la más triste es la de España, porqué termina mal", "triste precio pagado a los demonios con hambre y con trabajo de sus Hombres", "a menudo he pensado en una nueva España en donde si importe un mal gobierno". Les connexions de la seva obra amb l'actualitat resulten evidents, i no deu ser pas per casualitat que han escollit alguns dels passatges emprats. A continuació entrem en el tema –diguem-li tema, va, tinguin la bondat d'acceptar-me la imprecisió– de la sensualitat, molt present en l'obra i vida de Gil de Biedma: "el dia que me falte la sensualitat [...] la vida serà un sitio inhóspito". La guitarra ha estat una estona en silenci i ara hi torna. Ell està recolzat damunt de l'escriptori: "las llàgrimas por ser más que un Hombre". S'alça, canvi de tema: l'homosexualitat. Algunes anècdotes nocturnes, i com "un mundo cerrado es la primera condición para escribir buena literatura". Ara s’inclou un escena un xic picant; l'autor té un punt burlesc. Part del púbic riu discretament. L'espectacle va resseguint la vida i obra de l’autor barcelonès: amors, viatges, reflexions... tot plegat intercalat amb algun poema i l'acompanyament de fons de Comes, que de tant en tant també esdevé, en forma de cançó, la veu principal.

L'Apuntador ha escrit molt: li agrada i interessa allò que va escoltant i, quasi per defecte, no pot deixar d'apuntar-ho. En un moment determinat, però, s'adona que del què es tracta és d'adquirir els diaris de Jaime Gil de Biedma i llegir-los. I van acabant. Ara el seu conegudíssim poema No volveré a ser joven: "Que la vida iba en serio empezé a saberlo más tarde". Gil de Biedma Munné encén el cigarret, per fi. I un poema final per cloure l'acte: primer el declama Munné i a continuació Comes el canta i musica. "Las rosas de papel no son verdad, y queman" Llums que es van apagant a poc a poc. Silenci. Fons al negre. Aplaudiments. El públic dempeus. Els actors saluden. Aplaudiments. Merescuts. I el ritual habitual, ja saben: actors que saluden, aplaudiments, actors que se'n van, aplaudiments, actors que tornen, aplaudiments, i així un parell de vegades. Ha agradat. A L'Apuntador també. I és qüestió d'anar desfilant. A fora continua el plovisqueig. A fora, la nit s'ha estès jove, tendra i humida. L'Apuntador està cansat però rep una proposta per anar a prendre copes amb alguns poetes i arreglar el món. Tot el que succeeix a partir d'aquí ja és off the record. Tan sols afegir un breu incís final per a destil·lar una mica el què va ser la nit: visca Mohsen Emadi!!!

6. Pertorbadora realitat. / Poesia i responsabilitat. (I de II)

PERTORBADORA REALITAT:

I arribem al penúltim dia de la Setmana de la Poesia 2016. La pluja torna a ser protagonista. Dilluns endillunsat. Fa dia d'hivern. La programació d'avui –per ahir– , a banda de les exposicions fixes, consta de dos recitals al Verger del museu Marès, el recital poètic Maleïts Poetes, al qual L'Apuntador no pot assistir i, finalment, l'obra-homenatge a Jaime Gil de Biedma, Las rosas de papel, en el 25è aniversari de la seva mort. Dit això, ja podem anar-hi. I aquí L'Apuntador ha de fer un petit incís: com alguns de vostès ja saben, avui L'Apuntador serà apuntador i apuntat al mateix temps. No és que l'univers hagi decidit implosionar ni res per l'estil, no. O, com a mínim, no més que de costum. En pellfinesc ho sap prou bé. Hi ha qui diu que potser L'Apuntador no s'hauria d'auto-apuntar. L'Apuntador hi està d'acord. En Pellfinesc no. De fet, diu en Pellfinesc que es portarà tot d'amics pellfinescos col·locats estratègicament a fi que hi diguin la seva. [I, escolteu, L'Apuntador ve pot fer d'Apuntador des de l'escenari. Total...]. Fet l'incís, continuem.

Previ fer unes cerveses en bona companyia al ras, cadascú el seu, dins d'un bar [que car que és el centre de Barcelona, llamp de llamp!], L'Apuntador enfila cap al Verger. Plou. L'escenari, sota les voltes. Una de les gràcies del Verger del Marès és que resulta polivalent i permet certa ductilitat per casos com la pluja, entre d'altres. Els protagonistes del primer acte (Laia Carbonell, Joan Duran, Xènia Dyakonova i Francesc Parcerisas) ja estan asseguts al seu lloc. Títol del recital: Pertorbadora realitat. Per pertorbador, el títol. Presenta la codirectora Teresa Colom. I comença Carbonell. Avisa que alguns poemes poden resultar pertorbadors. I llegeix poemes del seu llibre Finlàndia: "la teva mare m'escriu cartes en finès", en un moment determinat L'Apuntador caça el vol un fragment final de poema en francès. El caça, però se li escapa. Segueix: "com poden viure sense saunes al sud?". Poemes que tracten la quotidianitat i el fred. Aplaudiments. Ara surt el poeta Joan Duran que dóna les gràcies al públic i els organitzadors, i enfila amb tres poemes del seu llibre "potser més realista pertorbador", diu, Domèstica Veritat




El poeta Joan Duran en un moment del recital, amb el públic al fons





Diu: "la mort [o era l'amor?] em put a tija", "tinc l'edat del teu groc", "del teu verd de morta". I coses com: "Suava com el pa a la pallissa", "a tu la mort i a tu la vida ens put a tija de boixac". O: "ens acordem amb el silenci que segella els pactes". Llegeix-recita. Una mateixa línia de tou, suau, vocalitza. Poemes a flor de mot que desfilen en paisatges de la pell endins. [Apuntador, deixa ja de voler escriure com un poeta. Tots t'ho agrairem]. Acaba Duran: "Si ningú no et dirà mai la veritat". Hi ha algunes cadires buides al fons de la sala; la climatologia, és clar, no ajuda. L'Apuntador, dempeus, apunta però cap a una altra banda [en Pellfinesc li roba molt de temps. Apuntador, en veritat sóc jo qui està 'musaranyejant' a una altra banda; adona-te'n d'una vegada, llamp de llamp!], la bufeta comença a notar el 'cervecisme il·lustrat'. Ja el dispensaran. [Ha! Goiteu, ja comença. En Pellfinesc en una altra vida deuria ser una paparra amarada de canícula

]. Apareix el codirector Manuel Forcano, saluda, es queda darrere el públic i fa un cop d'ull. Saluda. Valen'déu. Ha de marxar; en Llull el ten ben foll, pobre. [Pobre? Ja t'has mirat al mirall avui?].

A continuació és el torn de Xènia Dyakonova. Saluda. Va per feina: "em roben el temps reservat per Shakespeare, que tampoc llegeixo", "em llevo amb febre perquè pico des de dins", [L'Apuntador no ha escoltat –sigui per 'despistamenta' o perquè no ha dit– la procedència els poemes; suposa que són del seu primer llibre publicat en català: Per l'inquilí anterior]. A continuació llegeix el poema Superstició: "no sé per què, t'imagino en un hotel submarí". Dyakonova també treballa de prop amb la quotidianitat, però la barreja amb un imaginari prou particular. La poeta d'origen rus llegeix amb un accent casi perfecte i el deix que li resta esdevé ja marca de la casa. I arriba el torn de Francesc Parcerisas, el diguem-ne sènior de la tarda. "Bona tarda". Aire serè, llibre en mà, llegirà 3 poemes del llibre 62 poemes, diu: "l'aire és una manera blana [o era blava?] de parlar dels somnis", "s'adona que, tot i adormit, estima". El poeta continua: "allò que és bo i allò que és dur són, per ventura, en ell natura". Del poema Companyia: "que l'ombra morta faci giragonses damunt els nostres peus". Aplaudiments. Ja saben. En general els poetes mesuren i no s'estenen gaire en les seves sessions. I nova ronda. Torna Carbonell, que llegeix uns quants poemes més de Finlàndia: poema El dia del casament, poema Spotify: "per ensordir el vòmit de l'amic ___ a la tassa del vàter", "les rialles són massa intenses per la mediocritat de la conversa". Duran, aprofitant que avui és la Diada d'Europa, llegeix un poema que vol ser crític amb el funcionament de la mateixa Europa. L'Apuntador en pesca el següent vers: "jo he vist com els somnis perdien alçada i gravitaven pels patis ___ dels orfenats". 



D'esquerra a dreta: Joan Duran, Xènia Dyakonova, Francecsc 
Parcerisas (tapat per aquesta última) i Laia Carbonell


Dyakonova: Recita primer un poema escrit a partir d'una visita a l'aquari amb la seva neboda de tres anys, després un altre que, explica, parteix d'un conte de Joan Amades. En el torn de Parcerisas, aquest segueix amb alguns poemes del llibre 62 poemes. Faran una breu ronda més encara. [En pellfinesc s'entesta en voler una cervesa, plou; el bar està tancat. No pot més, diu. Busca l'En-bona-companyia-al-ras i s'escapen furtivament a consumar l'entestament. Cal anar de pressa; a penes queda temps pel següent recital]. El recital acaba. La gent ocupa part de l'escenari per parlar amb els protagonistes. El temps constreny. Teresa Colom demana a la gent que miri d'anar seient per a poder començar el següent acte, titulat Poesia i responsabilitat.


***



POESIA I RESPONSABILITAT:



Colom comença a presentar informant que el poeta Carles Duarte no podrà assistir a l'acte i que, per tant, l'acte comptarà amb la presència de tres poetes i no quatre: Pep Joan Noguerol, Estel Solé i Ramon Boixeda . Atenció, punys fora! Implosió! [...]Llibres i papers damunt la taula, l'aigua de rigor, les butaques: prou còmodes però no els hi aniria malament un coixí. Els focus enceguen una mica. Surt Pep Joan Noguerol. Llegeix poemes d'una compilació de poesia de "4 autors joves de Mallorca” anomenada Tetràgon d'exilis. A dins, la part de Noguerol: Afàsies. Llarga cabellera i dessuadora casual. Ubica micròfon. Saluda, i explica breument el què llegirà. No sembla nerviós, potser un punt tímid que escau amb el lloc i el temps. Llegeix bé, 'mallorquinament', el to potser resulta un xic monòton. Comença amb alguns poemes breus, després la cosa s'allarga una mica. També un parell de poemes d'altri. I bé, com que ningú ha apuntat res del que deia, heus aquí un poema:


DUTXA EN SOLITUD



No la pots trobar.

Si tens ànima, deu ser

la ferum que et ve

del petit punt de l'esquena

on les teves mans no arriben



Aplaudiments. Fora, al cel, segueix la llangor gris-plom. Potser és Hac Mor, que es manté encara amb la seva ja alta i pura poesia del fer ploure, de cap a cap de broma. A dins, al fons, s'hi albira Arnau Orobitg, les seves llargues rastes al vent que no. Ha assistit a gairebé tots els actes, cal aprofitar l'escapada. L'Apuntador ho pot corroborar. [Baixi més sovint per aquests verals, Sr. Orobitg, baixi que calen més cames fermes que treguin a pasturar les ànimes dels Homes, que deia el poeta]. I som-hi. La següent a llegir-recitar és Estel Solé; està embarassadíssima. "De 7 mesos", diu. Lluu un barret negre i un penjoll d'aquells que –si l'Implosionat no l'erra – diuen que relaxen els nadons. Llegeix poemes de – si l'Implosionat no l'erra– Dones que somiaven ser altres dones. És actriu i es nota quan parla. I com que tampoc ningú n'ha apuntat res, heus aquí un fragment del seu poema de títol homònim:



Recordes com ens cremaven

els dies entre els dits?

Arribàvem sempre tard a l'andana

de les oportunitats,

se'ns escapaven tots els trens

i no podíem ni pagar el bitllet senzill

per anar a classe.

Més que animals terrestres,

érem bèsties assedegades de senyals,

subterrànies i nocturnes,

mal acostumades al desastre,

crisàlides que ja no eren cucs,
però tampoc papallones.
[...]



Llegeix segura, tranquil·la, vocalitza. Fa algunes explicacions dels poemes. Poemes sobretot de la diguem-ne experiència [ja saben, experiència és una paraula complicada], no se n'amaga. Fins i tot ho fa servir per a un poema quan, diu, un vespre li ve la inspiració després de sopar i es posa al sofà a deixar portar per les muses i el xicot, el company, li diu que a veure què, i que ja està bé de posar la inspiració com a excusa per escaquejar -se de fregar plats i de les feines diguem-ne més mundanes. És actriu i es nota. I arriba el torn de Ramon Boixeda. Adidas gazelle i jaqueta negra a joc. Es col·loca el micro a l'alçada, amb una mà es rasca el cap, amb l'altra sosté els papers. "Bona tarda i bona pluja" i no sé què de quina llauna que el bar estigui tancat. Un tímid atrevit. Breument explica que, ja que han titulat l'acte Poesia i responsabilitat, que llegirà també, com a acte de responsabilitat diguem-ne poètica, diu, alguns poemes d'altri les veus dels quals no s'escolten prou. Implosió! ["¡no, no, nos moverán!", vocifera en Pellfinesc abans que l'instant se'l cruspeixi]. El diguem-ne poeta comença a llegir. Poemes més aviat breus, d'aquells que es mengen la cua. Coses com: "Si fum, llegeixi's pel fum l'escriure de la flama" [Aquí ningú apunta però, vostès saben, L'Apuntador disposa de la 'xuleta']. A continuació tres poemes breus d'altri: un d'Arnau Pons, un de Lluís Solà i un de Luiza Neto Jorge. Heus aquí el breu poema de Neto Jorge:



"La gravetat:

el pes just de què disposes

per riure."



Acaba amb un fluixet "gràcies". Som-hi. Faran dues rondes més i una última d'un sol poema. Avantatges/inconvenients de ser un poeta menys. Torna a ser el torn de Noguerol, cabellera al vent que no; ara ens llegeix un poema més llarg. Des del seu seient corresponent, l'Implosionat aconsegueix quedar-se amb un vers (Mentida. L'has buscat després al llibre, botifler. Llamp de llamp). Diu: "Si sóc la Mort, és simplement perquè he fet sempre el que m'ha donat la gana". Ull. I acaba Aplaudiments. A hores d'ara ja es poden imaginar que el públic aplaudeix cada vegada que el poeta finalitza la seva sessió. Solé continua en la mateixa línia que abans. [Potser els poemes que ara llegeix són del seu llibre Si uneixes tots els punts, l'Implosionat no ho té clar]. Encadena els poemes amb algunes explicacions, [fins al punt que en alguns moments un té la sensació de que costa diferenciar entre allò dit i allò llegit]. Solé és actriu i es nota. Vegis a tall de mostra un fragment extret de llibre Si uneixes tots els punts: "Ni jo sé sobreviure a la hipotèrmia ni elles saben res del sentiment de culpa". Els focus irradien massa llum, massa directe als ulls. Es troba a faltar el bar i la cerveseta de torn. I surt Boixeda. Diu no sé què que llegiran alguna cosa més amb el permís del públic, si no es cansa, i si tampoc se n'han cansat abans els poetes [vols dir que va anar així?] amb to de broma, sorneguer [Ppssst! Es deu pensar que fa gràcia el xaval. La típica excusa dels tímids atrevits per a dissimular la cosa escènica. Ai, aquest jovent que puja. Llamp de llamp]. De primer uns poemes del llibre El sedàs: "La sal amb regust de nàufrag". Després, alguns inèdits. Coses com: "la crosta es resisteix a ser paisatge". Faran una ronda més d'un poema i ces't fini. Són gairebé les set. Teresa Colom clou l'acte amb unes paraules d'agraïment. És el darrer acte al Verger del Marès. El Barcelona Poesia 2016 va entrant en la seva recta final. Aplaudiments. La gent s'aixeca, va desfilant, hi ha qui passa per l'escenari, que està situat al mateix nivell, a saludar. 




D'esquerra a dreta: Pep Joan Nogueral, Estel Solé i 

Ramon Boixeda, al final de l'acte





Tothom és molt amable. Ja se sap. Al fons, a l'entrada del Verger, hi ha qui fuma. [Alguns pellfinescos deixen anar breus comentaris a l'Implosionat, es contenen. Vegis una mostra: "opacitat a lo Bob Dylan". "-No s'entenia? -No!" "-Ah, el vocalitzar. Mon pare fa igual, deu venir de família." I: "però és creïble, i els poemes: bonicos". Un altre: "Ho vas fent millor". "I en general?" "Bé, lo esperable. Cadascú en la seva línia." [aquí les cometes hi campen a tall d'ajudar a quallar el relat; no són paraules literals]. Ah, l'opacitat. Es nota que no els pago. Llamp de llamp.]


***



L'Apuntador torna a ser L'Apuntador, hola, i som-hi que no ha estat res. Poetes i altres es disposen a allargar la jornada en algun bar de la ciutat. L'Apuntador, però, està de servei i ha de seguir cobrint els actes. El Barcelona Poesia no s'atura. De fet, cada dia hi ha prop d'una desena d'actes que es van celebrant en paral·lel per la ciutat. L'Apuntador enfila, metro endins comboi enllà pels budells de la ciutat comtal, cap al TNC, que acull un dels homenatges que el Barcelona Poesia 2016 ret: Rosas de papel, un espectacle basat en l'obra i els pensaments de Jaime Gil de Biedma, en el 25è aniversari de la seva mort. Metro amunt L'Apuntador arriba a Glòries. A fora plovisqueja. Dilluns endillunsat. Fa dia d'hivern. Mentre L'Apuntador deixa enrere la Torre Agbar i fa via al TNC, l'skyline gris-plom de la ciutat s'ha convertit en una boira que engoleix les torres Mapfre. Mordor i Diazepan. Desprèn el paisatge un no sé què de fi del món.

dimarts, 10 de maig de 2016

Exposicions: 'L'atzar és breu' i 'Versos a peu de carrer'.


Per si no us podeu escapar a donar un cop d'ull a les exposicions L'atzar és breu (que acull el Palau de la Virreina) i Versos a peu de carrer (situada a la Rambla de Guipúzcoa), heus-ne aquí un petit tast mitjançant unes fotografies (cortesia de Pep Herrero):


L'Atzar és breu







***


Versos a peu de carrer







5. Els accents de la poesia. / AntiHOMEnatge PARAPArèmic a Carles Hac Mor. (II de II)


ELS ACCENTS DE LA POESIA:


Tarda al Marès. Ara sembla que el cel aguanta. Teresa Colom fa les presentacions de rigor per l'acte titulat Els accents de la poesia, que compta amb la presència dels/les poetes: Maria Josep Escrivà, Josep Piera, Mireia Vidal-Conte i Rodolfo Häsler. L'Apuntador, cervesa en mà, pren lloc. Comença Vidal-Conte i ens diu que farà un recorregut pels seus llibres de poesia. Anomena'm nom: "L'orgull se'm fa d'àlgebra", "neteges la sorra i hi trobes penjolls". Explica: "així es veu, fent una mica de retrospectiva, com el poeta ha anat llimant". 


Mireia Vidal-Conte recitant els seus poemes


Orlando Natural: "com si fossis tu, realment, aquell altre punt de vista", "esbossos sensacionals, mai solcs reals". Aplaudiments. Vidal-Conte llegeix amb el to incisiu al qual ens té acostumats, fa pauses llargues, encadenaments sostinguts i moviments de braç i mà acompanyant la veu, 'gestualitzant-la'. El següent és Rodolfo Häsler, que llegeix –L'Apuntador remarca: llegeix– poemes de Cabeza de ébano. És alt i li han d'apujar el micro. De posat més estàtic, comença a llegir.: "mi padre, que ahora es mi hijo", "desde la altura de las nieves defiendo la casa de las bestias", veu aparentment tranquil·la, llegeixeux amb un sol to, empalma força els poemes: "cuerpo y alma buscando como inscribir la impresión de plenitud". "Mastica la carroña que tanto te nutre", "todo por el precio de un pensamiento". A continuació, la poeta valenciana Maria Josep Escrivà ens llegirà poemes del seu últim llibre Serena barca. "Passen nius i passen freds". Més: "un poema molt senzill que és una cançó de bressol" i que la va escoltar del cantautor alcoià Hugo Mas, i que li va donar permís per usar-la i modificar-la, explica: "la lluna bella avui; quantes estrelles mortes al seu cel brillen encara per nosaltres". I segueix, poemes que se situen entre el fet quotidià i allò diguem-ne estrany que hi neix o s'hi insereix. "què espenta el sol cada matí fins el cap del carrer?", "tot és qüestió de foradar ben fondo". "Gràcies". L'Apuntador no ha esmentat que al final de cada intervenció el públic aplaudeix, entén que a hores d'ara vostès ja s'ho imaginen.

Maria Josep Escrivà en un moment de l'acte


I per cloure la primera ronda, Josep Piera. Llegirà poemes del seu últim llibre El temps trobat. "Trobat en el seu múltiple sentit", puntualitza: "trobat és allò que busques i de cop apareix, trobat és allò que no busques i de cop apareix, trobat també és, com deien els antics trobadors, cant". "Perquè per a mi la poesia es cante, una altra cosa és que jo sàpiga cantar". El públic somriu [Segur que a hores d'ara jo ho dedueixen vostès solets]. L'Apuntador fa un glop de cervesa. Molts dels poemes de Piera funcionen amb una barreja de versos i fragments cantats, fragments extrets de cançons diguem-ne populars, de l'època del poeta. "vooolaré, voolaaréé, uo o o o", "caantaréé", recita suau, com acaronant les paraules: "melodies amables en crits de gessamins". Canta: "nel blu de pinto de blu", recita: "les parelles es buscaven amb les mans", "ells i ells a la pista com ocells pel cel més blau", canta: "volaré oooh, cantarééé, oooohh", més suau encara, abaixa el to. Silenci. Aplaudiments. La cervesa amb regust de sucre. Ara el Verger, que ja tenia una bona entrada, es va omplint més i més. Molts coneguts i amics de Carles Hac Mor, l'homenatge del qual comença en uns minuts. Els poetes de l'escenari faran un parell de rondes més. Piera s'allarga una mica. Ja passen de les set. Hi ha una remor de fons inevitable degut a tanta gent aplegada. Parnàs-anti-parnàs. 


***


AntiHOMEnatge PARAPArèmic a Carles Hac Mor:

I comença l'antiHOMEnatge PARAPArèmic a Carles Hac Mor: a l'escenari principal Ester Xargay, companya del poeta, fa de mestre de cerimònies. Després de fer cinc cèntims de l'acte que tindrà lloc a continuació –que, de fet, es un anar sumant gent i complicitats–, agraeix la presència de tothom i també la feina i la bona disposició de la gent de l'ICUB per tal de fer possible l'acte, en especial a les incansables Rosa i Neus, de les quals en subratlla els anys que porten al peu del canó fent feina que no es veu. Aplaudiment per a elles. També explica que per a l'ocasió s'ha editat un diari d'homenatge amb texts d'amics d'Hac Mor i que n'hi ha per tothom. A la portada del diari, una foto de l'acció d'Hac Mor, "La cadira com seu". Va passant diferent gent per l'escenari (la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Laura Borràs, en Ferran de L'Horiginal, etc.).
 
Ester Xargay ensenyant el mitjó hacmorià
(Foto: Pep Herrero)


L'acte, continua Xargay, s'articularà al voltant de tres espais principals: l'escenari principal i dos de laterals més petits que s'han muntat per a l'ocasió. Des d'allí aniran passant poetes, amics i artistes varis, cadascú amb el seu repertori: poemes, astracanades vàries, jocs fonètics, cants, lectura d'obra seva, algun apunt crítico-literari. Xavi Lloses i Co han vingut amb petards. 


(Foto: Pep Herrero)


Tot plegat, regat per una orquestra dispersada per diferents punts del Verger, a punt per a fer soroll. "Sembla que improvisin però el cert és que en un racó hi ha el director donant instruccions", xiuxiueja N. a L'Apuntador. La zona del 'marché' també està plena. La gent s'ho passa bé. Cauen quatre gotes. Poetes, editors, socis, simpatitzants, algun guiri. Paraigües oberts, gent que es refugia a les voltes, que es mou un metre per aprofitar la cobertura d'un arbre. Tot just quatre gotes. En algun moment un poeta fa servir l'expressió: "Pocasoltisme il·lustrat". L'Apuntador va rondant una mica per tot arreu: en aquesta ocasió ha decidit fer una anti-crònica i ha abandonat el quadern, pren nota mental de l'expressió esmentada i se li acut que la farà servir per a la crònica perquè defineix prou bé el què s'està veient al Verger. L'Apuntador, quan s'ha posat davant l'ordinador i ha hagut d'escriure sobre l'anti-homenatge que, tanmateix, va ser homenatge, s'adona que la seva anti-crònica es queda en mera preterició, i en fer-ho constar.

(Foto: Pep Herrero)


Nens que corren per aquí. Pip-pips de fons per allà. Un poeta li comenta a L'Apuntador que tot i estar a la llista de participants no sortirà, que ja hi ha molta gent. Corre cervesa, flaire d'herba i d'altres remeis de l'elisi de l'anar a peu, passa una senyora cridant més que la resta tot mentre va tocant una espècie de tambor. Histrionisme. Tot plegat fa bullir l'olla del Verger del Marès. Es respecten, això sí -per descomptat-, els torns i la llista de gent que va sortint a l'escenari. En certa manera és el món Hac Mor –el seu i el que ha generat al seu voltant– combregant-se, desplegant-se, fent una darrera (darrera?) aparició al cor de Barcelona. Festival HacMor. Perquè l'acte ha quedat institucionalitzat i per tant el resultat és necessàriament efímer, paraparèmic, grotesc i, sobretot, humà. Ara comença a ploure més. Gent que se'n va, gent que torna. La majoria es queda.

(Foto: Pep Herrero)


I així, l'anti-poesia de Carles Hac Mor, que al cel deu ser bella i pura poesia del fer ploure, decideix tronar, en silenci, deixant anar uns quants caps de broma al Verger. L'acte passarà a centrar-se en un sol escenari que ubiquen a corre cuita dessota les voltes. Comença a fer-se tard, la cosa sembla que va per llarg i a L'Apuntador li queda feina per fer així que: toca retirada. Paraigües. Cames, Metro, casa [Ja saben la paraula 'casa' és un mot complicat]. I posar-se a escriure. Teclejar. Hola.


***


[10/05/2016. Tot just ara es lleva en Pellfinesc. Un caminar arrossegat, cara de ressaca. (Ja notava L'Apuntador un buit a dins que..., es diu). Es veu que ahir va tenir una trobada nocturna amb alguns poetes. S’hi va deixar caure una estona i després es va retirar. Diuen que un d'ells recita avui. Diuen que diuen que l'han hagut d'anar a despertar per assistir a l'assaig previst, que no hi havia manera. L'Apuntador es gira cap a en Pellfinesc i li pregunta si vol afegir alguna cosa. Ell fa un gest amb la mà, saluda, i no se sap mai si la seva salutació és un hola! o un adéu!. A continuació, deixa anar un parell de frases: "ja t'ho faràs" i "l'off the record es queda off the record". "Jo treballant i tu foten-te la gran vida", li replico. En Pellfinesc afegeix que, a canvi, s'encarrega del dinar. Que cal agafar forces pel Festival d'aquest vespre. I que allà ens veiem, senyores i senyors! Ea!!]

***
*****



[I UNA ESMENA:

L'Apuntador demana disculpes per les faltes que hagi pogut cometre al llarg dels diferents posts, siguin de caràcter sintàctic, gramatical o ortogràfic. També per algunes imprecisions. Malgrat que en alguns casos L'Apuntador es pren llicències -i ben preses són, per allò de transmetre la vivor de les coses tal qual són-, en altres ocasions és degut a no repassar-ho prou i també a les mancances del mateix Apuntador. A favor de L'Apuntador cal remarcar que va de cul i que penjar la crònica l'endemà mateix per tal que els lectors la puguin llegir implica haver de retallar per alguna banda. Escriu massa. Tanmateix, cap dels motius no són excusa –ni ho volen ser– per a no haver d'escriure correctament. És per això que L'Apuntador apunta aquesta esmena. I decideix revisar-ho més d'una vegada, i més de dues, encara que ja estiguem a les acaballes. I a veure si quan finalitzen tots els actes troba un moment per anar-ho revisant tot i, en la mesura del possible, corregir-ho. I ei, a partir d'aquí, feta l'esmena, a parlar sense vergonya!]