dilluns, 15 de maig de 2017

Romania-Saragossa-Berlín

Arribem al Verger amb Míriam Cano, l’altra cronista d’aquesta setmana i companya inseparable molt més enllà. Ahir va fer anys. No és de les que amaguin res, tampoc les xifres: trenta-cinc. Ahir li varen dir que els porta molt bé, com si hi hagués maneres de portar malament els trenta-cinc. Hem dinat amb els seus pares i na Sílvia, la seva germana, i encara tenim a les galtes aquella alegria de la bombolla del cava. 
Com al primer recital de cada tarda, el pati de cadires no és del tot ple. Ara ja sabem que s’acabarà omplint. Tranquils, passem pel bar i agafem seient, esquivant alguns dels fans d’una de les poetes que recitaran.

Esteve Plantada, a la dreta, llegeix poemes del seu darrer recull, Big Bang Llàtzer
Presenta els poetes Àngels Gregori, codirectora. Diu que el recital d’avui, “Assedegats”, compta amb tres veus molt diferents però molt estimades: són el romanès Ion Mureșan (Vultureni, 1955), Esteve Plantada (Granollers, 1979) i Loreto Sesma (Saragossa, 1996), “un fenòmen de les xarxes socials” segons Gregori, que acaba de publicar el seu darrer volum, Revolver. Quan diu que ens acompanya Xavier Montoliu, flamant premi Serra d’Or de traducció pel volum Per què ens estimem les dones, de Mircea Cărtărescu, el Verger es fon en aplaudiments.
Enceta el torn Esteve Plantada, americana, samarreta i vambes, que adverteix que el llibre que recitarà, Big Bang Llàtzer, és força dur. Són poemes marcats per la caiguda del mur de Berlín, inspirats en un imaginari postsoviètic. Allò que mor i que neix, necessàriament, alhora. Diu dos poemes i “gracias, querido público”. Es disculpa altra vegada per la duresa dels poemes, potser innecessàriament. Sembla que agraden i molt, el silenci es podria tallar amb un full de paper. Ens porta a Potsdamerplatz, a través del fum: “i això ja és un poema”.
Ara és la jove Loreto Sesma, que afirma que és un privilegi ser-hi i poder aprendre de les persones que l’acompanyen. El públic l’aplaudeix. “Cuidando tus lágrimas de cristal fino” és el primer vers que recita. Amb falda i top negres, llarguíssims els cabells, diu els seus poemes amb un to d’intimitat en què no costa entrar. “Me imagino a tus demonios corriendo de aquí para allá”, segueix. Parla de dibuixos animats, de l’insuls, del pervers, de partides mal començades, de la culpa que s’arrossega fins que arriba la valentia. “Como a mí se me da fatal hablar, voy a leer y punto”, diu, i penso que tan de bo molts poetes que es consideren més experimentats s’apliquessin el mateix. Somriu. Segueix. És aplaudida.

D'esquerra a dreta: Esteve Plantada, Ion Mureșan, Xavier Montoliu i Loreto Sesma, que recita
El següent a recitar és Ion Mureșan, amb barret i armilla d’inspiració safari i un posat amigable, directe, planer. Xavier Montoliu no l’acompanya, resta darrere. Mureșan aixeca la mà esquerra com si els versos que diu poguessin ser dibuixats a l’aire. Recita en romanès, els assistents l’aplaudeixen, la majoria segurament sense entendre què ha dit. Acte seguit, el sempre discret Xavier Montoliu en diu la traducció: “com si les cèl·lules se li haguessin alineat en files i files sota la pell”, amb “els llençols arrugats i no precisament nets”. Segueix Mureșan, amb un poema de músiques plenes d’x i d'esses sonores. “Transilvània també és poesia”, ens diran que ha dit. I no sé si als altres, però a mi em ve al cap un comte de pell blanca escrivint a consciència sobre la pell finíssima dels alls. “En una taula de vidre vam menjar, vam beure i vam dormir. I en el seu país es va començar a parlar una altra llengua”, aclareix després Montoliu. Mureșan ho reprèn, ara amb Montoliu dret a darrere. Es palpa la cara i gronxa el cos, se’l nota a gust. “Quina puta vida, diu ell de tant en tant”. El poema parla d’un barbut i d’una dona i no puc evitar mirar-me la barba de Mureșan. “El seu pubis rodó i dur com un ou de fusta”, segueix. I aquí deixo d’imaginar. Mentre Montoliu recita, Mureșan espera darrere, les mans plegades a l’esquena. 
Ara és Plantada qui torna al micro: “segona i última ronda”. “Ai, l’amor”, segueix el poeta, que confessa que li agradaria haver escrit alguna cosa semblant als versos d’Enric Casasses “l’amor és Déu en barca”. Enganya, perquè després ataca i fa mal: “Si em pregunten quina mena d’amor prefereixo sempre diré: la nostra por”. No cal dir gaire més. El públic aplaudeix. Després segueix amb Fosca límit, que aprofita per a recordar que comparteix editorial amb Assedegats, l’antologia traduïda per Montoliu on apareix també Mureșan. M’alegra constatar que Pau Vadell, editor d’Adia i poeta guardonat als Jocs Florals d’enguany, és una personalitat molt recurrent aquests dies.
Proper a la mitomania, Plantada recorda el transbordador Challenger, d’on en sortí el poema “Pulsió”. Recorda com es va acabar casant amb una persona nascuda el mateix dia que el transbordador va esclatar. El Verger riu. “Escric dessagnat i la vena es xopa de tu”, continua. “Tinc tanta set que escric caiguda i m’estimbo pels marges d’allò que podria haver estat el nostre record”. I també: “El foc impressiona, però la llum, la llum pot assassinar”. Plantada fa confidències i parla de cinema, d’una escena d’Interstellar: “els pares prenem consciència de la vida quan prenem consciència que som el fantasma del futur dels nostres fills”. Pou de referències, també passa pel Guggenheim de Bilbao: “ser el dubte del no res, del tot esbudellat en una mà poruga”. I acaba: “Arribar a la coordenada i dir que sí, que tot valdrà la pena”. Per ara sembla que sí, que l’ha valgut.
Es que claro, me da palo porque a mí se me da mal hablar y todo el mundo se ríe”, confessa Loreto Sesma, que el segueix. Parla de fer anys mentre Míriam Cano pica al seu portàtil, a les totes, la crònica sobre el recital de Luís García Montero i José Mercé, en homenatge a Lorca, ahir vespre davant la catedral. “Madurar es darte cuenta de que no tienes que esperar que nadie te diga que te quedes, porque quien te quiere no te deja ir jamás”. Recorda el seu avi i evoca Hitchcock: “pararte, respirar, fingir”. Parla de cotó de sucre, de les “caries que me taparon de pequeña”. I enfila el camí cap al darrer poema, no sense oferir els seus agraïments: “sentirme aparte de un todo, buscar el codo a codo de Benedetti”. I, abans de tornar-se a asseure al costat de Plantada: “Que sé que mi error es amar donde no hay amor”.

Ion Mureșan i Xavier Montoliu reciten a la segona ronda de poemes
Ho reprèn un Mureșan amb tota la presència. Mentrestant, veig com la gent va entrant i sortint, i penso en tots aquells que s’estan perdent els seus versos. Dits, si més no. No veig gaires poetes entre els espectadors, i no em sembla una mala notícia: no cal escriure, per a llegir i escoltar. Unes orelles verges com a bona nova. “Glu-glu-glu, Maria”, diu, i la font brolla incansable. Al final, després d’aquesta setmana serà l’única que ho haurà vist tot. Romanins i peix. Montoliu en llegeix la traducció, una conversa amb un bàrman, un prec a una amant, una invitació a fumar. “En tot cas, a la cultura romanesa es plora massa. Ja que, amb el seu permís, som un poble de ploraners”, segueix, i penso en el patrimoni brutal que, entre Montoliu i Corina Oproae, present ahir al recital d’Ana Blandiana, ens estan descobrint: els mateixos Blandiana i Mureșan, Mircea Cărtărescu, Marin Sorescu, Letitia Ilea, Ioan Es. Pop, Eugène Ionescu, Paul Celan… Potser que ploréssim d’aquesta manera, també, els catalans. “El cel era com unes obres abandonades de pressa quan hi va arribar l’hivern”.
Ara sí, Mureșan diu el seu poema “Alcohol”. En un moment donat crida, amb tota la seva còrpora, i més d’un bóta del seu seient. De darrere, Montoliu segueix els versos des del seu llibret. “I ells xerren i xerren sobre la vida. Sobre la vida, així, en general”, recita després. “Aleshores, un darrere l’altre, s’aixequen de la taula”. Arribem al final.
Montoliu tanca la lectura agraint la presència als assistents entre més aplaudiments, recordant-los que hi ha tota una parada muntada per la llibreria La Central amb títols de poesia. De tota la gent que he vist passar pel Verger aquesta setmana, és el primer que ho recorda de viva veu. Ens vénen a saludar Núria Isanda i Ferran Garcia, amfitrions poètics de l’Horiginal. Na Núria fa anys demà. Quina petita gran família.

Loreto Sesma, d'esquena i asseguda, atén els seus lectors, que fan cua després del recital
Davant l’escenari, una guarda de jovenets, noies, sobretot, fan cua amb jaquetes texanes, smartphone en mà, per a fer-se una foto amb Sesma. Penso en el recital que va inaugurar les lectures al Marès aquesta setmana, amb Rupi Kaur i Elvira Sastre, en què la poeta canadenca ja va causar sensació entre els fans àvids d’imatges. Lectors, seguidors, amants de la poesia, tant se val, molts, militants: autèntics assedegats.


Cap comentari:

Publica un comentari