Maria Sevilla (Badalona, 1990) és autora del recull Dents de polpa (Adia Edicions, 2015, Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia) i enguany ha estat ni més ni menys que la poeta seleccionada per a representar la poesia catalana al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que se celebrarà dimarts que ve al Palau de la Música. Parlem amb ella sobre la seva primera publicació, sobre què significa per ella participar d'aquesta manera al Festival i d'altres qüestions relacionades amb l'escriptura.
 |
| La poeta Maria Sevilla (Badalona, 1990) © Anna Sevilla |
Sebastià Portell: La teva irrupció al món de la poesia no podria haver anat millor: guanyares el premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí amb el teu primer llibre, Dents de polpa (Adia Edicions, 2015) i de llavors ençà t’has convertit en una de les participants més assídues en festivals d’arreu del país. Com ho has viscut, això?
Maria Sevilla: Doncs crec que, fins fa ben poc, no he acabat de ser conscient de tot el trasbals que aquesta assídua participació que dius m’ha pogut produir. I és curiós que no n’hagi sigut conscient abans perquè molts dels meus poemes volen ser una reflexió, precisament, sobre la construcció d’unes certes identitats i sobre la representació —en l’espai públic, i com a subjectes polítics— d’aquestes mateixes identitats. He reflexionat força, doncs, sobre la violència (explícita o simbòlica) de l’obertura, sobre la fragilitat dels cossos quan s’exposen als ulls dels altres... però, tot i així, és com si encara no hagués estat conscient que, recitant, jo també estic posant el cos a la disposició de les mirades altres.
S.P.: T’has sentit, en certa manera, vulnerable?
M.S.: Exacte! I no només per la vulnerabilitat inherent a l’obertura, sinó també pel fet d’haver-me’n adonat, de cop, tan tard. Les ficcions més poderoses són, probablement, aquelles que ens passen desapercebudes, i a mi m’havia passat del tot desapercebuda la projecció de la meva exposició en el moment del recital. De fet, em sembla que ha estat justament la imminència d’aquesta ficció més gran encara, que és la Setmana de la Poesia de Barcelona, el detonant que ha fet esclatar l’artificiositat de tot aquest meu muntatge: de sobte, és com si se m’hagués esbotzat la quarta paret i hagués pogut mirar sota les faldilles dels mecanismes amb què havia emmascarat, còmodament fins ara, el meu personatge.
Trobo, però, que en comptes de celebrar la tramoia, m’ha agafat vertigen i he sentit que em quedava literalment en boles. També és cert que cap dels festivals als quals he participat fins ara té el desplegament mediàtic de què disposa el Barcelona Poesia, i això és excitant i desconcertant alhora. Excitant ho és, és clar, pel mateix vertigen; desconcertant ho és, m’imagino, en bona part per motiu de les característiques pròpies del mitjà: em desconcerta veure la paraula poesia impresa en cartells que decoren els fanals de la ciutat —a mi, que encara no sé què coi vol dir, això de «poesia»; em desconcerten els versos convertits en eslògan; em desconcerten els tríptics; em desconcerta l’espectacle, i em desconcerta, en definitiva, la immediata i lacònica univocitat que pren qualsevol missatge passat pel filtre de la ficció mediàtica.
S.P.: Hi ha moltes coses que et desconcerten…!
M.S.: Suposo que estic acostumada a pair les coses a un altre ritme...
S.P.: Dimarts que ve recitaràs al mateix escenari en què Maria-Mercè Marçal, un dels teus principals referents, va recitar «El meu amor sense casa», al Price dels poetes del 1995. A més, ets l’única representant de la poesia catalana al Festival. T’ho prens com una responsabilitat, com un honor, o com cap d’aquestes coses?
M.S.: M’agrada moltíssim que facis referència precisament a això perquè, ara que ha sortit la biografia de Maria-Mercè Marçal (escrita per Lluïsa Julià), i que he estat repassant la seva vida, m’he recreat molt en aquesta fita concreta que dius. Pots comptar, doncs, que m’ho prenc com un honor, sí. I espero que no em vagi balder: la meva trajectòria, ara per ara, és força breu, i impressiona sentir-se, per dir-ho així, avalada d’aquesta manera. En un poema de Dents de polpa que es titula «Autoretrat» vaig escriure: «Els plecs de l’altre. I jo ser-li el cos invers / (quan jo l’únic que vull és desmerèixer)». Crec que, ara mateix, el vertigen davant del sobtat mereixement d’aquest honor (que no sé si puc o sé merèixer) també em retrata bastant bé. Però l’«honor» no deixa de ser una mica, també, una ficció. Visc d’una manera més conscient, en canvi, el sentiment de responsabilitat, que en aquest cas em va per tota una altra banda.
El que vull dir és que, de responsable amb la meva feina, m’hi sento tant o més la resta de l’any: quan presento un llibre, quan publico una ressenya, quan faig un recital qualsevol (dins o fora del marc d’un festival), quan vaig a unes jornades a defensar un article, quan faig classes... i quan escric, és clar, en la poc lluïda penombra amb pijama del meu estudi. Recitar al Palau de la Música, al costat de noms com ara Ana Luísa Amaral, Gioconda Belli o Aurora Luque, dóna molta visibilitat a la meva feina, i això no ho puc deixar de dir i d’agrair. Però és una visibilitat molt fugaç per a una feina que segueixo fent (que seguim fent, vaja) la resta de l’any. Precisament, però, i per l’enorme visibilitat que tenen els esdeveniments poètics durant aquesta setmana, sento que la meva responsabilitat com a participant he de dirigir-la, justament, a assenyalar aquestes fissures per tal que ens replantegem tot un seguit de coses.
 |
| Maria Sevilla treu la llengua davant la càmera © Joan Martínez |
S.P.: Ens en podries posar algun exemple?
M.S.: És clar: en primer lloc, ¿com podem trencar amb la dinàmica d’invisibilització d’aquest tipus de tasques, que no tenen un registre monetari, però que es nodreixen (en silenci) d’una enorme potència (re)productiva de base comunitària? Després, ¿com ens ho hem de fer, per no malbaratar aquest potencial en mans d’empreses que l’acabaran capitalitzant però que, d’altra banda, sovint són l'única esperança per als creadors o emprenedors que vulguin acabar veient algun caler? I ¿per què ens empassem, encara, l’enganyifa de l’emprenedoria? Ja posats, ¿són els premis i els festivals —tan prolífers arreu del territori— la millor estratègia de gestió cultural per donar el reconeixement que els pertoca a aquestes tasques i per assegurar-ne la subsistència?
També podríem demanar-nos de quina manera un desplegament tan espectacular com el de la Setmana de la Poesia de Barcelona contribueix, encara més, a convertir la ciutat en un decorat d’ella mateixa... Però repeteixo que aquesta dèria potser només em ve de la impressió abismal que em produeix el sol fet d’imaginar-me l’espectacular escenari des del qual, com deies, l’any 1995 Maria-Mercè Marçal aconseguia deslocalitzar-se per dir la demarcació fugissera del seu «amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa».
S.P.: Creus en la poesia com a arma política?
M.S.: Com ja he dit, no sabria dir-te ben bé què és la poesia. Hi ha moltes coses que són considerades com a poesia que jo no crec, ni de bon tros, que puguin ser considerades una «arma política». El que és cert, però, és que tot allò que m’agrada i que m’atreveixo a identificar com a poètic acostuma a tenir un component desestabilitzador important. Per a mi, doncs, allò que convinc a anomenar poesia és, efectivament, desestabilitzador. Cal tenir en compte, però, que la desestabilització pot dirigir-se cap a molts i diversos referents però que, tal com ho veig —i en el cas de la poesia—, ha de donar-se des d’un lloc molt precís, i aquest lloc ineludible és la llengua.
M’explico: tenint en compte que, en general, assimilem allò polític amb allò públic, a vegades sembla obvi que si certes fórmules (versificades i incloses en un poemari) tracten temes o motius com ara la revolució, la guerra o l’exili, aleshores podem parlar de poemes polítics. La cosa no és tan clara quan aquestes mateixes fórmules versificades tracten menys de les revolucions públiques i més de les revoltes privades d’un cos que, per exemple, menstrua, o avorta, o és diagnosticat com a x o representat socialment com a y. Per sort, ja fa temps que vam aprendre que allò privat és públic: és per això que podem dir obertament que la poesia, per exemple (i tornem-hi), de Maria-Mercè Marçal és una poesia polititzada. Però allò que fa, en darrer terme, que la poesia de Marçal funcioni com una «arma política» és que la lluita per la desestabilització es lliura des del terreny de la llengua i amb la paraula com a principi ordenador —però ordenador de la seva mateixa desestabilització constant.
Dir, per tant, és fer existir. A Dents de polpa, de fet, hi ha força textos amb els quals vaig voler dir la paraula en tant que eina de significació de la realitat, i l’acte mateix d’anomenar com a acte cr(e/i)ador d’identitats: altrament, el món no és sinó «la bretxa / on s’instal·la la demència de les hores, / i l’engruna. Dissecada en contorns / de queratina»; altrament, jo no sóc sinó la veu «dient-te “nuca” i apagant-me / si no tinc cap loop que em reverbera» (que diuen els finals de «Sòcol» i de «Michaux i la mescalina», respectivament).
 |
| Imatge presa per la mateixa poeta a la manifestació nocturna prèvia al 8 de març de 2017 a Sants. © Maria Sevilla |
S.P.: N’hi ha prou, aleshores, de ser conscient del poder performatiu que té el llenguatge?
M.S.: No ho crec. El màrqueting, per exemple, diu des de la consciència més cínica i malparida del seu potencial performatiu, però no ho fa amb l’objectiu de qüestionar sinó de corroborar i de fixar discursos i categories (és en aquest sentit que s’ha insistit en la capacitat del capitalisme per integrar qualsevol mena de diferència... sempre que pugui fer negoci amb ella).
La poesia, en canvi, i com a arma política, l’entenc des de tot aquell potencial constructor i desconstructor —però sempre radicalment desestabilitzador— gràcies al qual podem formular i reformular els problemes il·limitadament, i també gràcies al qual no podrem resoldre’ls sinó des de l’aprenentatge de l’ambigüitat, de la paradoxa, de la síntesi intraduïble i irresoluble. Diria aleshores, potser, que la poesia tota, o almenys la poesia que es vulgui política, és aquella que resulta impossible de destil·lar en una versió unívoca i total (total, com la «poesia tota»?) d’ella mateixa.
I diria, també, que és per això que em desconcerta la poesia-eslògan i la inequívoca transparència amb què, almenys una setmana l’any, els mitjans diuen la poesia a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada