Cant de corbs a l’Institut d’Estudis Catalans

Surto a tota màquina del recital al Verger per a passar un moment per casa abans del bany de masses a l’Institut d’Estudis Catalans. Tinc el temps just per a penjar la crònica, treure’m les sabates una estona –Sofrir per embellir, que diuen a la rondalla!– i dirigir-me, a través dels carrers i carrerons del Raval Nord, cap al recital de Viggo Mortensen (Nova York, 1958) i Fabián Casas (Buenos Aires, 1965).

El pati de l'Institut d'Estudis Catalans, ple a vessar força abans de l'inici de la lectura

El pati de l’Institut d’Estudis Catalans, tot de rajoles verdes i blanques i sanefa, és ple a vessar. A la porta, els encarregats de seguretat conviden els assistents més tardans a asseure’s a les cadires que l’organització ha habilitat per a seguir la cosa des d’una pantalla. És increïble l’enrenou que pot arribar generar una munió de persones que ha vingut a escoltar poesia: gent jove i no tan jove, de tots els gèneres i posats, asseguts els més sortosos en cadires davant l’escenari, i la resta drets així com han pogut al fons o enfilats als bancs del claustre. Sona l’avís que la lectura és a punt de començar i, per sorpresa meva, es dreça un silenci sepulcral. Arriben Teresa Colom i Àngels Gregori, directores del Barcelona Poesia d’enguany.

Teresa Colom explica que va ser un amic comú de Mortensen i Casas qui va pensar que seria una bona idea que fessin un recital junts. A més, els unia una samarreta: la del Club Atlético San Lorenzo de Almagro. “Es van fer amics, després molt amics”, diu Colom. “És el primer cop que pugen junts a l’escenari per a recitar els seus versos”, segueix, i penso en l’excepcionalitat de la cosa, agradi o no, i recordo quan vaig saber per Àngels Gregori, l’altra directora, que Mortensen els havia proposat l’actuació de manera desinteressada amb una sola condició: comptar amb la companyia de Fabián. Al seu torn, Gregori destaca Mortensen no només com a autor, a banda d’actor, sinó també com a editor de poesia i de llibres d’art al capdavant del segell californià Perceval Press.

Mortensen i Casas entren a escena, des d’un vèrtex del pati. Salten els flaixos. Retrona un aplaudiment gens mesurat. Mortensen porta texans i una camisa de quadres de tonalitats blavoses, a joc amb els seus ulls i els cabells platejats. Casas, una dessuadora esportiva i vambes informals. Tots dos s’asseuen en dues cadires de vímet, amb una tauleta al costat, d’on prendran llibres per a anar dient.

Fabián Casas (esquerra) i Viggo Mortensen (dreta), durant la lectura

Mortensen comença agraint la presència del públic i fa broma: “Vamos a hablar de la temporada del San Lorenzo de 1968”. No debades, els seguidors del Club Atlético es fan dir cuervos, d’aquí el nom de l’espectacle: Dos cuervos. I rectifica, és clar: “Mejor vamos a leer poemas, alternando, a ver qué pasa”. També adverteix: “Espero que los que toman antidepresivos estén al día con la dosis”. Casas, més breu, juga amb el tabú de l’evidència: “Hola, buenas noches, mi nombre es Viggo Mortensen”. La gent riu davant el que per a molts és un desconegut, però que es podria convertir en un bon descobriment per a alguns.

“El pelo de María” és el primer poema que diu Mortensen: “Un poema es la flor de una mentira. La mentira que son las palabras”. Després descobrim com es tracta d’un text sobre un poema, un quartet, on Viggo exposa les seves creences vers la literatura. “Un poema es una bomba casera, más o menos bien construida”, afirma, “pero los poemas no funcionan por sí solos: un poema no va a matar a nadie ni puede eliminar a la poesia por mucho que intentemos odiarla”. Juga amb canviar els adjectius del quartet inicial i els cabells de María ara són blaus, l’avió és ros, el públic riu. I acaba: “Creo sinceramente que hay que proteger a la poesía de los poemas. Y de los poetas, sobretodo”. Sonen aplaudiments.

Casas pren la paraula i comença amb preguntes retòriques: “Quién consigue expresar sus emociones en una simple conversación? Qué preguntas hacemos para que nadie nos responda?”. Esbossa un taxista, un mirador, un banc, quotidianitat, un tren, la lluna reflectida sobre les vies. També parla d’“el eterno retorno de los ciclos del amor” i, tornant a l’advertència inicial de Mortensen, diu que “los tranquilizantes flotan como flojo coñac dentro de mí” i que “el ruido metalúrgico de los talleres literarios no me deja dormir”. Protegir la poesia dels poetes, beure i medicar-se per a poemar.

Quan hi torna, Mortensen demana si se sent bé des de darrere. La gent diu que sí i és cert. Diu un poema breu que ho té fàcil per a arrancar aplaudiments. També diu el seu “Ensayo bonsai”, escrit des del record: la primera vegada que va veure un concert d’Elvis Presley amb la família. La seva poesia té un innegable pòsit beat, quotidià, de barriada i de bar. “El señor Presley era un gordo enfundado en un traje de torero”, amolla, i explica com “mi mamá tarareaba las canciones hasta que se cortó la luz” i que “cuando volvió la luz el concierto había terminado”. També recorda que “los chicos del barrio hablaban de la media hora de Elvis Presley” i torna a la metaliteratura, al metallenguatge: “El lenguaje tiene que haber surgido así”.

Un Viggo Mortensen bromista i molt còmode diu els seus poemes a l'IEC

Tots dos riuen. Fabián li demana quant temps va trigar la seva mare a recuperar-se de la mala recepció del programa i Viggo diu: “Ninguno. Murió”. Més rialles. El públic totalment embutxacat.

Segueix Fabián amb el poema “Recortes”. Bufa ventet i el silenci, per encara major sorpresa meva, s’ha mantingut. Els assistents segueixen atentíssims mentre Casas recita poemes sobre parcs, el segon a Buenos Aires. També toca temes com l’etnicitat: “Soy negro, dijiste. Soy de raza inferior para el resto de la eternidad”. Segueix amb el poema “Te doy”, com una promesa, una enumeració amb un cert moviment i molt de ritme, algun matís, alguna pausa, que acaba amb una ditada de sucre candi que arranca algun oh i uns punts molt suspensius: “Te lo doy para que nunca te sientas completamente sola”.

Mortensen es manté en el record: “Los océanos se llevan nuestros secretos. Lo que no queremos ver ni oler nunca más”. I ho barreja, record i literatura, en versos compactes, dubitatius: “Quizás los peces comerán nuestras palabras”. Explica com una vegada va trobar un anell de noces però “no lo toqué, ya estaba casado”. La gent riu més i Fabián diu un poema sobre la complicada convivència matrimonial.

És després quan Mortensen deixa els poemes de banda i passa a les confessions: “Hemos pasado unos días muy lindos. Cometimos el error de comprar la caja entera de Los Soprano. Fue un error. Pero bueno, algo de Los Soprano habrá influído”. Diu que no és partidari d’explicar els poemes, que si no s’entenen no s’entenen. I és coherent amb l’enunciat. Això sí, fa un aclariment lingüístic: pochoclo vol dir crispeta, a Argentina. El segueix Fabián amb un poema sobre la família, i Mortensen torna amb el poema “Asesino”, on sentencia: “Los mitos son como los mocos. No dejan de renacer y a veces vienen con pelitos”.

Casas i Mortensen no es parteixen els poemes. S’alternen, cadascú diu els seus, cadascú fa el que li toca per part seva. Són poemes propers a l’humor a l’existencialisme lleuger, proper a l’absurd però sense arribar-hi, les anotacions aparentment automàtiques d’un observador. Si abans Casas parlava dels tallers literaris ara ve el contraatac: “Las revistas literarias duran casi siempre no más de dos números”.

Casas i Mortensen, il·luminats en la foscor absoluta del pati

I arriba un dels punts més àlgids del recital, si més no per un públic lliurat a la causa. És quan Mortensen, resident a Barcelona, diu un poema seu, “Te veo”, en català: “Et sentiré fins que oblidi per què no et vaig estimar més aquest hivern”. Ara els oh del públic s’enlairen i me’ls imagino en forma de llum negra, projectant-se pati amunt en forma de raig quadrat. Llum de corb. En acabar el poema la gent aplaudeix molt fort, s’exalta, crida.

Casas torna amb un dels seus “Poemas en Prozac”, que defineix com “cien poemas en contra de mi ex-mujer” i que aclareix que compta amb un epíleg de Julio Iglesias que diu “Si me dejas, no vale”. Segons ell, burleta, aquesta expressió liquida tota la filosofia de Hegel i de Heidegger. Segueix amb el poema “Surgir”: “El hombre invisible no quería ser invisible y se pasaba por la cara una cinta blanca para surgir”. Al següent poema, de Mortensen, hi apareix Tony Soprano i Casas dedica el que ve després al seu primer editor –“es un poema triste”–:  “Un escritor no debería ir siempre en contra de su habilidad?”, es demana. I torna a invocar el mirall de les grans veritats: “El sueño americano cabe en un mp3. El sueño de los dioses no nos incumbe”.

Casas i Mortensen parlen entre ells, mig fora de microfonia, i riuen. Mortensen diu un poema sobre el seu pare i el seu volar final, en forma de corb, i acaben fent bromes sobre futbol que no puc seguir. El públic, tant si les segueix com si no, no ho sé, riu.

Encarem la recta final: Mortensen avisa que farà un poema llarg i convida el públic a anar al lavabo o a fer un cafè. És el moment. És el poema “Lo que no se puede escribir”, sobre un mare, que canvia alcohol per Dickinson. Imperceptible per molts, Ariadna Gil, actual parella del poeta i actor, surt per una porta de l’extrem oposat a l’escenari, on sóc jo. S’ho havia mirat des de dalt. Em mira amb ulls de “I aquest què fa allà on no s’hi veu i amb el portàtil a les mans?”. Parteix abans que tothom se’n vagi i Mortensen acaba el poema, que no s’ha fet llarg però sí que pot haver deixat els ànims una mica a baix: “creo que de ahí surgió la expresión de alegría de la huerta”. Casas diu el poema “Los ciclos”, on afirma que “Estuve hablando con tu verdugo” i que “me dijo que por ser yo podría elegir la forma en que te irías”. Hem arribat al final i Mortensen diu que “muchas gracias por quedarse, ahora pueden hacer pis”. Se’n van sense oferir un retorn, un segon aplaudiment. La gent, tan disposada a sortir ara com hi havien estat fa una estona a sentir els poemes, mou empentes i colzades cap a un carrer del Carme ara estibat.

Entre l’embús de la sortida, la festa de les cares conegudes: veig que Rosina Ballester i Aurora Luque han sortit de recitar al Verger per a assistir al duet de corbs. També hi són la poeta Pura Salceda, que havia tret el cap al recital anterior, i la professora, crítica literària i teatral i incansable activista cultural Maria Nunes, que diu que sobretot “el poeta molt bé”, que tots dos li han agradat. No hi posarem cap emperò: si ho diu ella, n’haurem de fer cas.

Sebastià Portell