7. Poetes i editors de camp i ciutat. Festival Internacional de Poesia 2016

POETES I EDITORS DE CAMP I CIUTAT:

Hem arribat a l'últim dia d'aquest Barcelona Poesia 2016. Per descomptat, la pluja tampoc podia faltar. Com de costum el Barcelona Poesia s’acomiada amb el majestuós Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2016, enguany el XXXII, que comptarà amb la presència de: Mireia Calafell, Mohsen Emadi, Joumana Haddad, Violet Grigoryan, Easterine Kire i Francisco Brines. Un Festival que s'articula, en el cas dels poetes estrangers, al voltant de poetes que han patit la repressió i l'exili i les repressions que pateixen ells i/o la seva llengua al seu país d'origen.

Com deia, plou i L'Apuntador es passa el dia passant notes i actualitzant el blog. Tanmateix, abans d'assistir al Festival anirà a un petit recital que se celebra en el marc d'un d'aquells cicles que estan inclosos a les activitats del Barcelona Poesia  però que, malauradament, no tenen a penes visibilitat.

En aquest cas concret L'Apuntador es refereix al Poesia a La Xina A.R.T. Poetes i editors de camp i ciutat, un cicle que ha funcionat durant tota la setmana i per on han passat poetes com Orlando Guillén, Núria Martínez-Vernis, que ha acollit lectures de llibres d'autors com Osvaldo Lamborghini, i que avui clou amb tres poetes i traductors: Edgardo Dobry, Osías Stutman i Arnau Pons. La presentació va a càrrec de Bruno Muntané. Abans de començar l'acte, l'editor de Roure obsequia a L'Apuntador amb el llibre que acaben de publicar El meu germà femení, de Marina Tsvetàieva. Realment és un home molt amable, un plaer. Dins del local hi ha una taula amb llibres d’editorials petites, difícils de trobar, un esperit fraternal i, oh!, els organitzadors regalen cervesa. 

S'hi intueix un teixit social brodat a base de complicitats, treball a l'ombra i, en molts casos, amor  a l'art. Fent camí als marges, a lo ample. Passions subterrànies que afloren, que busquen remoure i que són dignes de ser anomenades cultura viva. 

El local de La Xina A.R.T a l'inici del recial

Una cultura conscient que articular la poesia només en funció de la visualització que aquesta pugui tenir és un error de base, i gens innocent. Un treball –i ara en Pellfinesc parla d'una manera diguem-ne més general– que s'articula, de fet, des de i per a cert exili (permeteu-me la paraula) poètic i cultural vers allò que es fa i desfà a casa nostra, al pati interior de casa; que no renuncia forçosament a la visibilitat (de fet, es manté sempre obert al possible interlocutor) però que es manté intransigent amb determinat preu a pagar, no pas com a quelcom esnob o de cenacle d'estirats sinó com a espai de preservació i, al mateix temps, de crítica i acollida. Queda dit. Pensem-hi. [En Pellfinesc diu que no sap si s'ha acabat d'explicar bé o no però que, per avui, ja s'ha guanyat les garrofes. "-Ho portes clar", li replica L'Apuntador]. I comença l'acte amb la presentació de Bruno Muntané. L'Apuntador mira el rellotge i dóna un cop d'ull a alguns dels llibres exposats. El primer poeta és Arnau Pons, que farà una lectura de poemes de Llum de ganivet acompanyada d'unes quantes explicacions (el títol prové, en part, de Tu serás mi cuchillo de David Grossman, i que, al seu torn, prové de Cartes a Milena de Franz Kafka). El local de La Xina A.R.T s'ha quedat petit i hi ha gent que resta a l'entrada dempeus. L'Apuntador tot just té temps de treure-hi el cap una estoneta i poc més: ha d'anar desfilant cap al Palau de la Música. El Festival Internacional comença en trenta-cinc minuts. Enfila Raval enllà i se'n va cap al paral·lel a agafar el Metro que el durà, budells de la ciutat endins, i amunt, al Palau de la Música. Som-hi!

***

XXXII FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESIA DE BARCELONA:

Amb el paraigua com a barret L'Apuntador arriba al Palau de la Música. Recollir entrada, llibret i 'lampadeta'. Cares conegudes, algunes salutacions; la ceremònia acostumada. El hall i el bar acullen una ambient distès i animat. A poc a poc la gent va pujant per les escales i prenent posicions. L'Apuntador deixa que l'amic FR (un 'sketcher' que ve amb la llibreta, diu, a punt per fer alguns esbossos d'allò que vagi veient durant l'acte) enfili pis amunt mentre ell es dirigeix a la tribuna lateral. Té sort; estarà al costat de la tribuna dels poetes convidats. El Palau, imponent com sempre. S'escolta una remor de fons del públic que es va dirigint als seus seients mentre la fan petar entre ells. L'Apuntador ja ha pres posició. Els poetes entren per un dels laterals de l'escenari i es col·loquen a tribuna. Van tots molt elegants, val a dir-ho. L'acte està a punt de començar. Mireia Calafell, la primera participant a sortir a escena, observa l'escenari amb cara de concentració i al mateix temps de "i ara em toca sortir davant tota aquesta gent!?". Som-hi! La veu en off dóna breus indicacions i a continuació surten els directors a presentar breument el festival, tot destacant el fet que aquest any s'ha volgut donar rellevància a poetes que viuen la condició d'exiliats (es fa menció especial al genocidi armeni) i a atorgar-los un altaveu, en un moment en què veiem permanentment el drama dels refugiats i la passivitat/hipocresia/impunitat de les elits davant una desfeta humana d'abast mundial com aquesta. Des del Festival Internacional es vol ajudar a difondre la seva veu i ajudar a que es prengui consciència de tot plegat. També s'explica que clourà l'acte l'il·lustríssim Ramon Llull en veu dels participants, en un intent de buscar en la seva figura un punt de trobada, diàleg, concòrdia i amor entre els diferents pobles. I comença pròpiament el Festival. La veu en off deixa anar el primer nom de la nit: MIREIA CALAFELL:

Mireia Calafell

(Foto: Pep Herrero)

Aplaudiments, algun bravo, es nota que juga a casa. Silenci. Un focus il·lumina la poeta i la zona del faristol on recita. Com cada any, la platea està engalanada per les discretes lampadetes recorda a un bosc poblat de cuques de llum". Llueix texans, americana i samarreta de tons obscurs. "Menjar el que no diu cap paraula/ i així, amb la boca plena, escriure". A continuació llegeix el poema Naufragi, i fa una introducció prèvia: ella que, diu, encara pot parlar de naufragi com una metàfora el dedica, amb tots els respectes, als poetes que avui recitaran al Palau i que han sofert en la pròpia carn la repressió,i l'exili, els que "tenen tota la càrrega", diu. Tot i que ella no la té, continua, sent la vergonya de formar part d'aquesta gent que permet els naufragis que, conclou, no tenen res de metafòric. Calafell recita seriosa, amb temprança i una modulació neta, quasi diàfana, que tanmateix esdevé dura. Finor de ganivet quan passa i traspassa. Un llegir pausat que sembla venir d'una implosió interna continguda i que s'ajusta al text i a la pròpia respiració. A continuació llegeix alguns poemes de caràcter més amorós. El vers: "l'amor romàntic alimenta les putes. // Però ni amb la repetició t'has convençut" esbossa alguns somriures entre el públic. En un moment del recital Calafell també té un moment de record i suport a  Dolors Miquel i el seu polèmic poema Mare Nostra. A continuació un poema contra aquells que han suspès la llei de pobresa energètica. "Contra ells: llops", rebla abans de començar a llegir el poema de nom homònim. Segueix amb un poema inèdit ("ho desfem tot/ que la veritat/ ho sé del cert/ és tan sols fe/ i fe vol dir/ voler-ho tot"), i finalitza amb el seu ja conegut poema, Diacrític. Aplaudiments. Fos al negre. Silenci. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. El següent a sortir és MOHSEN EMADI:

Mohsen Emadi

(Foto: Pep Herrero)

"Muy buenas noches, voy a empezar". Llegeix en persa, mentre la gent va (f)ullejant el llibret per seguir-lo en català. El primer poema el dedica a l'activista Farzad Kamangar (professor, poeta, periodista i activista pels drets humans), que va ser executat a Iran. Durant l'execució van repartir xocolata entre els assistents, afegeix. Comença: "m'estic assegut a la fi del món". Es tracta d'un poema llarg dividit en parts. L'Apuntador apunta alguns fragments: "amb el primer foc/ cremen la llenya i totes les abstraccions,/ i el gust de xocolata es torna cendra a la boca", "jo a la fi del món/ cremo els papers/ on es barregen en la decoració de les cases / ala pell de les dones i les meves mans", "Les barques van a rem pel no-res,/ el vent recorre les cases buides,/ i totes les flames són de color blau", "una tomba, un bressol,/ on les flames blaves/ són l'única metàfora ardent que hi balla,/ com una cita a la fi del món/ mentre em trobes a faltar". La resta de poetes escolten atents. Brines amb les dues mans recolzades en el bastó. El volum de veu d'Emadi puja i baixa fins a assolir un punt xiuxiuejant, de fregadís. Aquí L'Apuntador no sap si és cosa de l'autor o de la llengua, que té quelcom d'arrossegament, probablement es tracta de les dues coses trenant-se com una xarxa remolca i empeny. Emadi continua amb el poema Amsterdam: "el pou és la teva boca/ unida a un cos ardent,/ que davalla cap al centre de la terra,/ a la massa fosca de les ferides anònimes.", "la paraula és cendra.", "Cantem, i aboquem les cendres/ sobre les ferides/ per aturar l'hemorràgia,", "Les dones,/ s'asseuen vora el riu amb cubells de cendra,/ canten mentre renten plats,", i encara: "La cendra porta el record/ de la forma original de totes les coses, excepte d'ella mateixa. / Canten les dones,/ i en el seu cant hi tremola la lluna". Aquí el to d'Emadi pren més intensitat encavalcant cada vers de manera concèntrica, que es retroalimenten a si mateixos, els versos, com un seguit d'onades. "Aquesta nit els cants es tornen cendra al fons de la gola;/ ombra al mirall": El poeta acaba. Aplaudiments. Fos al negre. Silenci.

És el torn de la dansa i la música. Un focus. Joel Bardolet, violí, es planta al passadís del mig de platea i toca mentre es va acostant a l'escenari. Ara entra un ballarí a l’escenari i comença a moure's com seguint el fil del violí. Dos focus. Ara músic i ballarí a l'escenari: la intervenció esdevé una mena de mímica que interpreta la música. Acaben. Aplaudiments. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. El següent participant a sortir és JOUMANA HADDAD:

Joumana Haddad

(Foto: Pep Herrero)

"Bona nit", saluda. Va vestida d'etiqueta: vestit color 'lúrex' gris marengo amb faldilla volant a 15 cm del genoll [gràcies Est.!]. Sembla més una estrella que no pas una exiliada. L'Apuntador busca a internet: consta com a activista, entre altres coses. Haddad llegeix El retorn de Lilit, un poema llarg que barreja el vers amb la prosa. La poeta àrab destil·la una veu sensual, amara i que amara, convida a deixar-s'hi arrossegar. "Jo sóc Lilit, la dona selva", "Fecundo tots els meus membres per fabricar la llegenda)

El poema sembla funcionar com a reconstrucció/readaptació del mite. De tant en tant Haddad deixa anar uns versos en català: "els beso en el meu cos, són les nafres dels que i intenten". Segueix avançant: "Jo sóc Lilit, el secret dels dits quan són diligents", "sóc la donzella nua/ i concedeixo a la nuesa la flor del seu sentit", ara uns versos en català (en total ho farà quatre vegades): "Jo sóc Lilit la copa, i sóc el coper". I segueix: "Uneix-te a mi,/ que l'afer és només un", "Jo sóc Lilit, el versicle de la poma", "I per a restablir la lògica de la creació, torno a Adam la seva realitat i, a Eva, els pits furiosos", "Sóc el fetus poeta". Acaba amb uns versos que recita en català: JO sóc Lilit,/ i torno del meu exili/ per heretar la mort de la mare que vaig parir.". Aplaudiments. Fos al negre. Silenci. Haddad ha estat potser un xic més breu. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. L'Apuntador dóna un cop d'ull als poetes que seuen al costat: en falta algun. Ara la veu en off anuncia que és el torn de  VIOLET GRIGORYAN:

Violet Grigoryan

(Foto: Pep Herrero)

Vestit negre i samarreta cenyida de color vermell a sota. Arracades penjants amb una peça vermella al mig. A platea les llumetes-cuques de-llum estan en el seu punt àlgid. Giorgyan somriu, i comença: "Besa'm, i.../ ja no envelliràs,/ besa'm i.../ no emmalaltiràs,/ besa'm, i/ mai no moriràs.". Poemes que esdevenen càntics d'amor i d'unió fraternal. De vegades la poema adopta un to més diguem-ne quequejant, producte del joc de repeticions d'alguna part del poema i també, suposa L'Apuntador, de la mateixa llengua de l'escriptora armènia. L'Apuntador intenta apuntar traslladar la fonètica d'alguns d'aquests versos al seu quadern: "hartashem shish, hartashem shish" ("i inhala'm i exhala'm, i inhala'm i exhala'm). Grigoryan llegeix gairebé immòbil, estàtica, el mans damunt el faristol. A continuació el poema Elegia: "-Era bona, bona –brollava el cor afanyós/ dels gats negres a quatre veus." ("Era bona, bona" sona alguna cosa així com: "omera, omeh"). "I tot s'ha perdut per sempre més..." (Que sona alguna cosa així com: "iebandelatar kulab armenitsh"). Els poemes vénen a ser invocacions. "I tot s'ha perdut per sempre més.../ I tot s'ha perdut per sempre més.../ I tot s'ha perdut per sempre més ("iebandelatar kulab armenitsh, iebandelatar kulab armenitsh, iebandelatar kulab armenitsh"). Aplaudiments. Fos al negre. Silenci. I torna a ser el torn de l'espectacle de dansa i música:

  

Pep Ramis i Maria Muñoz

(Foto: Pep Herrero)

Una música oriental (o que hi evoca) de fons, surten un ballarí i una ballarina a cada banda de les portes d'accés, als extrems de l'escenari. Avancen a poc a poc, s'aturen, els focus pugen una mica d'intensitat lumínica, avancen fins a estar un davant de l'altre. La música es torna més intensa, apareixen tambors. Comença la dansa, els ballarins acarats i mòbils en un diàleg gestual, sensual, sense tocar-se però com hi hagués una corda transparent entre ells que els uneix. Dolls. Ara es toquen, s'agafen de la mà, es deixen anar, giren sobre el seu propi eix, els gestos i la música prenen volada. En un moment concret L'Apuntador ha apuntat (la mà li va sola, escriu per defecte): "acaben de fer un moviment molt guapa" (es deu referir a algun gir dels dos ballarins aplegats), ara els ballarins funcionen com una sola peça, superposats. Un parell de salts més i final. Aplaudiments. Un cop finalitzat l'espectacle algú ha 'xivat' a L'Apuntador que mentre ballaven es podia apreciar, projectat al fons, un cavall. L'Apuntador no s'ha fixat en aquesta part de l'espectacle. L'Apuntador es pregunta si FR deu estar dibuixat tot el que va passant. Cronista gràfic! Fons al negre. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. Algú acaba de rebre un 'uatsap'. I és el torn d'EASTERN KIRE:

Easterine Kire

(Foto: Pep Herrero)

Aplaudiments. La noia que l'acompanya i que està asseguda a la tribuna deia anar un yuuuh! I aplaudeix fort al mateix temps que somriu amb boca i ulls, orgullosa. Kire lluu un vestit i sabates negre, mitges gris fosc i un fulard gran que l'embolcalla. És de color blanc i té unes traces verdes i vermelles gravades, albira el miop Apuntador. Deu ser quelcom trdicional o significatiu del seu poble, es diu. Acabat el Festival L'Apuntador preguntarà i corroborarà que, efectivament, va vestida amb les gales del seu poble. Kire, nascuda a Nagaland (una zona del nord-est de l'Índia històricament sotmesa per diferents estats), llegirà en tenyidie, una llengua de tradició principalment oral. Poemes clars, que es busquen prop dels elements de la natura i que semblen cercar la fraternitat del món. "Reis gitanos/ que reparteixen cançons de llibertat/ com ceptres orgullosos". Com a curiositat, llegeix tots els títols els poemes en anglès. Del poema Tenir dret als contes: "Arbre, penya, ocell, foc, ocell, flor,/ cada riu té el seu nom/cada muntanya una història/ cada història el dret a ser explicada.". Kire té un llegir pausat i dolç, amb un punt ensomniat, potser és cosa de l'idioma. I Segueix: "com la pluja que cau/ damunt la llavor nova", "Germà arbre sense cordons umbilicals entre nosaltres, ni estranyesa tensa per allò desconegut, les només escorça i confiança pregona [...]". Els seus poemes tenen un punt més naïf, però que, de tant en tant, potser de manera més velada, també les van fotent. Poema Llibertats: "Una mica de sangria/ i una mica de tu". Algú una part del públic somriu. (["Una mica de tu", que sona a algo així com: "hipna ti neri". L'Apuntador dóna un cop d'ull a la zona de tribuna dels poetes. Mohsen no hi és, ni Grigoryan. Tampoc Francisco Brines, que es deu estar preparant per a sortir. Haddad, acompanyada d'un home elegantíssim com ella. Calafell, darrere, va seguint el festival a cavall de l'escenari i el llibret. Kire va acabant: "i sóc el núvol de la nit/ que besa la brillantor de la lluna plena", la seva dicció resulta tan suau que a L'Apuntador se li acut comparar-la amb un ventet amarant les fulles. "Escolta com cau la neu/ és com la veu del meu amor,/ igual de suau, igual de tendra,/ tota plena d'afecte callat". "Gracias". Aplaudiments. Fons al negre. Un operari ajusta a corre cuita el micròfon pel següent participant. I és el torn del darrer poet de la nit, FRANCISCO BRINES:

Francisco Brines

(Foto: Pep Herrero)

Fa la seva entrada a poc a poc, lenta i arrossegant cames i bastó però amb determinació. Un senyor l'acompanya. I comença: "esta difusa espera, que es la fidelidad de mi cansancio", "todas las noches de mi vida, envejeciendo". Brines passeja una veu que té quelcom de viscuda i gastada, i que també se li compassa amb la respiració, en aquest cas més lenta. Com si li costés, com si cada dues paraules dites mereixin una breu pausa per a fer-les més present. "son una iluminada rosa negra,/ un secreto esplendor que aún no es ceniza/ y nadie puede ver". Dedica el poema El usurpado a Enrique Morente i ens explica una anècdota que va tenir amb ell. "Y como el beso ya no servía/ mordí los labios del difunto", "Mi memòria/ te araña rigorosa. Tú, usurpado,/ me has dejado ignorado en el olvido". Llegeix lent. Com Haddad, passa de llarg un dels poemes que figuren al llibret del Festival. Llegeix el poema Imagenes de un espejo roto: "(aún rozan los cristales/ los jazmines, las alas de los pajaros)". A la tribuna de l'esquerra algú –L'Apuntador suposa que és de l'entorn proper de Brines– ho grava amb una tablet. L'home que l'acompanya (L'Apuntador, miop de mena, diria que és tracta del ballarí Pep Ramis. De fet, la foto ho aclara.) es manté impertèrrit en un segon pla al costat de Brines. Ara la veu de Brines desfila més desenrogallada, val a dir que a la seva manera té una veu imponent, aquell tipus de veu que amida la grandesa per la fondària, diguem. "¿Y en dónde se han perdido el amor y el dolor,/ esta verdad pequeña de haber sido?". Tanca la seva intervenció amb el poema Mi epitafio. Explica que el primer vers és, de fet, la rèplica d'un altre poema seu que va publicar pel ja llunyà any 1977, i afegeix que tot que el poema no està en el programa el llegirà. L'Apuntador ha apuntat el títol però amb les presses escriu de qualsevol manera i no s'entén la lletra (Tanmateix, juraria que el poema forma part del llibre Insistencias en Luzbel). I anem al poema Mi Epitafio. Brines llegeix: ""Como si nada hubiera sucedido"/ Es este mi resumen y está en él mi epitafio./// Habla mi nada al vivo/ y él se asoma a un espejo/ que no refleja a nadie." Aplaudiments. Aplaudiments. Fons al negre. Ara diferents operaris col·loquen tres micròfons a l'escenari.
És el torn de Ramon Llull, diu la veu en off. El públic somriu. Durant uns breus instants no apareix ningú. El públic somriu més, divertit . Val a dir que conceptualment la cosa, buscada o no, té la seva gràcia. I apareixen tots els poetes participants per a posar veu a l'il·lustre homenatjat. Els poetes es reparteixen en parelles: Kire-Brines, Haddad-Calafell, Emadi-Grigoryan, i llegeixen, per torns, cadascú en el seu idioma, uns fragments del Llibre d'Amic e Amat. I ara sí, fi. Aplaudiments. Aplaudiments. Es van obrint els llums. Els poetes es queden a l'escenari, apareixen els directors del Barcelona Poesia 2016 Teresa Colom i Manuel Forcano, els dos ballarins i el músic. 

D'esquerra a dreta: Pep Ramis, Joumana Haddad, Mireia Calafell, Easterine 

Kire, Manuel Forcano, Francisco Brines, Teresa Colom, Violet Grigoryan, 

Mohsen Emadi, Joel Bardolet i Maria Muñoz

(Foto: Pep Herrero)

Saluden el públic, riuen, parlen entre ells. Aplaudiments. La gent es comença a aixecar, va sortint. Darrere de L'Apuntador hi ha part dels treballadors de l'ICUB comentant la jugada, fan broma, estan distesos. Feina feta.

I un apunt: no ens oblidem dels traductors dels poetes, que realitzen una tasca que resta més oculta però que, tanmateix, resulta imprescindible. Això és: Alexandre Queraltó (per Mohsen Emadi), Margarida Castells Criballés (per Joumana Haddad), Maria Ohannesian (per Violeta Griogryan) i Francesc Parcerisas (per Easterine Kire). A bambolines, a la sala diguem-ne vip, cava un piscolabis i comentar la jugada amb els poetes i la gent del 'gremi' que hi ha assistit. L'Apuntador comparteix amb F.A. la postura que ha estat un dels millors Festivals Internacionals que s'han vist, com a mínim dels que L'Apuntador recorda. Els poetes, el fil argumental de fons, l'equilibri entre espectacle escènic i poesia, el final Llull tots aplegant tots els poetes per a posar-li veu. L'Apuntador no fa lletjos al cava ni al generós pica a pica; és hora de sopar i hi ha gana. Més tard L'Apuntador es trobarà amb l'amic FR i aquest, molt amablement, li cedirà un dels 'sketchs' que ha dibuixat.

'Sketch' del Palau de la Música, per Francesc Ricart

El cronista es treu el vestit d'Apuntador i fins a l'any que ve si déu vol. A fora ja és de nit i, és clar, plou. L'Apuntador encara farà una copeta en bar proper on unes amigues estan sopant. Comenten el recital, els poetes: val a dir que situen a L'Apuntador en la pista d'alguns detalls que aquest havia passat per alt. La resta, off the record. I toca anar desfilant, el definitiu. Fi de festa. Amics, coneguts, i visitadors ocasionals, ha estat un plaer.

Un Taxi conduirà a L'Apuntador i en Pellfinesc, que ja fa estona que dorm, a destí. 
Llegeixin, llegeixin-se i recordin que "la nit explora els somnis", ni que de vegades sigui a través d'un calbot. Siguin bons i fins a la propera. Fos al negre. Siau!