EL MIRALL; LES ALOSES
De tanta nit i tardor clara
que es va esmunyint amb un pas net,
només en queda el pensar estret
de cada vers, el que hi declara.
Bec un got ple d’una aigua avara
i amb cada glop m’omplo de set,
el sot immens al racó fred
del temps passat que surt encara
de cada gest, de cada tara,
i mostra un pur no ser complet.
Cada instant diu el desig dret
de no ser Un; i se n’amara.
Vénen del fons dur de la cara
dies sencers, que com aquest
que els arrossega, donen dret
d’existir més a allò que els para
d’anar durant tot just s’hi acara,
l’instant que ve i els escomet.
El vers separa amb ganivet
l’instant que és fill d’aquell que és pare.
L’instant que mor essent la mare
d’allò que ha estat i es torna indret,
i es torna el blanc d’una paret
sense ressalts, i una llum rara.
(JAUME COLL MARINÉ, La gata groga)
***
Tornàvem de venir, i sobre l’asfalt
opacament lluent, tot ell de cel,
la pluja queia quieta, com un tel
lletós als ulls trencats del temps verbal.
Tornàvem d’enyorar aquell somni vell
que ja va ser i que, ara, dins el cervell,
se’ns confonia amb el fum que ens vam vendre.
Veníem de seguir, sense rumb fix,
les passes noves de camins antics:
volíem ser, com una fulla tendra,
la pell que entén l’udol d’un sol d’or cendra
quan, estenent el foc dels seus abrics
damunt la falda de turons amics,
demostra tot el que encara hem d’aprendre.
(CARLES DACHS, A dalt més alt)
***
TERRAL
No és de matinada si no acabo al Kentucky
pidolant. Un glop. Si no s’assequen les voreres.
No és de matinada si no sento que no sóc
jo ja mai més. Com si tu i la teva ombra, i boca seca.
No és de matinada si no pixo de puntetes al lavabo,
i m’esquitxo. Se me’n fot. I no m’eixugo.
No és de matinada... no pot ser si no m’hi pixo
i si no sóc la teva puta, boca seca. I no m’eixugo...
i no m’eixugo. Se me’n fot. S’eixuguen soles les voreres
amb el vent que ve de dins i deshidrata. Em deshidrata
(boca seca. La ressaca. Aquest vent que ve de dins:
Arc del teatre, de l’Est, Nou de la Rambla, el terral glaça).
I les voreres, assecant-se. I la disfàsia alcoholitzada
d’una puta. Que sóc jo.
Que sap que
no és de matinada si no acaba al Kentucky
pidolant. Un glop. O pidolant saber-se carn
de la teva ombra. Pidolant. Només un gest teu
vincladís fent-se glaçó de whisky ranci
en got de tub a la vorera. Abandonat.
Com si mai, com si no fos. Ressecant-se
amb el pixum que ve d’aquella cantonada
on hi ha vint cèntims. Rebutjats.
Que ningú almoina.
(MARIA SEVILLA, Dents de polpa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada