dijous, 5 de maig de 2016

Un poema de Violet Grigoryan


Fulles grogues a les gàbies buides
de la tardor, ensangonades, espargides,
plomes ensangonades, això és tot,
el gat s’ha menjat l’ocell de foc.
I tot s’ha perdut per sempre més...
Guants blancs sobre el teclat,
i sobre la lluentor negra del piano,
una rosa de fosca vermellor, densa i furiosa.
Dits delicats modulen experts,
i una melodia enlaira la pregunta:
—Era bona la cuixa de l’ocell de foc?
—Era bona, bona —brollava el cor afanyós
dels gats negres a quatre veus.
I tot s’ha perdut per sempre més...
Blaus tuls, indòmits i febles alhora,
i la ballarina, tensa i graciosa,
resplendeix entre tuls i entre tuls s’esvaeix,
ja s’enlaira, i de sobte, cap enrere,
i es passeja de puntetes, i com passeja!
Deïtat guaridora, i seductora d’esperits,
evoca les plomes mortes...
—Les cuixes menjades, ai, no ressusciten—
singlota satisfet el cor atiplat dels gats el cant malastruc.
I tot s’ha perdut per sempre més...

Ja no ressonarà el cant fetiller,
i ja no florirà
i ja no florirà
i ja no florirà mai més
la vinya pansida.
Mira, l’última ploma s’ha convertit en engrunes,
Mira, la ballarina s’ha esvaït, s’ha dissipat en el seu passeig,
i l’última rosa, mira!, furiosa
oscil·la, cap avall davant l’abisme...
A la gàbia de la tardor, ossos rosegats...
Això és tot —ossos rosegats...
I tot s’ha perdut per sempre més...
I tot s’ha perdut per sempre més...
I tot s’ha perdut per sempre...


(VIOLET GRIGORYAN, traduït per Maria Ohanneslan
-Poema extret del llibret del Festival d'enguany-)

Cap comentari:

Publica un comentari