dijous, 5 de maig de 2016

Entrevista a Mireia Calafell


Entrevistem a Mireia Calafell, una de les poetes participants al XXXII Festival Internacional de Poesia, guanyadora recent del Premi Lletra d'Or pel llibre Tantes mudes, i moltes altres coses. Passin, passin: la conversa és productiva, amb preguntes i respostes que en alguns casos es reprenen tot encetant algunes vies ben interessants que, per format i espai, aquest blog tan sols pot assenyalar. A continuació en poden comprovar el resultat: 

Mireia Calafell 
(foto: Nadia Sanmartin)

1) Què significa per a tu ser la convidada nostrada del Festival Internacional de Poesia de Barcelona d’enguany?
Que m’hagin convidat em fa, d’entrada, moltíssima il·lusió. No m’ho esperava! És clar, a més d’il·lusió em fa respecte, sobretot perquè enguany sóc l’única poeta catalana. No és que senti que hagi de representar ningú, ni molt menys (mai no represento més que a mi mateixa, i amb prou feines), però sí que m’agradaria no decebre els companys poetes que vinguin al Palau i que els directors de la Setmana surtin d’allà pensant que sí, que ha estat un encert convidar-me.


2) Què creus que aporta la Setmana de la Poesia al panorama poètic del país? (Aquí en pots destacar aspectes determinats i, si vols criticar-ne algun altre, també endavant)
Entenc que la Setmana hauria de ser sobretot l’oportunitat de poder escoltar poetes de diferents llocs del món d’una banda, i de l’altra oferir la possibilitat de reconèixer –i impulsar– trajectòries. Em sembla, a més, que és l’ocasió de donar veu i prestigi a la feina que es fa durant tot l’any a Catalunya i a Barcelona en particular per part de llibreters, programadors culturals, editors, etc. Si recull això i a més ho completa fent visible el panorama poètic català en tota la seva varietat i confegint-hi internacionalització, crec que podem dir que la Setmana de Poesia aconsegueix els seus objectius. Entenc que la feina de la Teresa Colom i en Manuel Forcano va en aquesta direcció. 
I sí, que un país tingui el seu propi festival de poesia en majúscules és quasi imprescindible, al meu parer o, almenys, en el sentit que dono jo al que és i hauria de ser un país. Ara bé, amb això només en faríem poca cosa. El que aporta i importa és que un país estigui literàriament i literalment viu al llarg de l’any: amb escriptors i escriptores que escriguin, amb editors i editores, amb recitals arreu, i sobretot amb lectors i lectores.


3) Què ens llegiràs al Palau? Obra nova? Tiraràs més per l’antologia?
He dubtat molt, però entenc que si enguany m’han convidat és sobretot perquè Tantes Mudes ha rebut el Premi Lletra d’Or, així que he decidit llegir bàsicament poemes d’aquest llibre. N’hi he afegit un d’inèdit, això sí, perquè ja tinc ganes de sentir-me dir nous versos. D’alguna manera, m’agradaria que el recital al Palau fos l’inici d’un tancament, i començar després a recitar obra nova, mica en mica. 


4) Com veus el panorama de la poesia catalana actual? Que en destacaries? Què criticaries? (és una pregunta molt àmplia; si vols fes-ne només una breu pinzellada)
Des de dins sempre és difícil veure-hi clar, ho saps prou bé. La distància sempre suma i ser fora, veure les coses de perfil, amb un cert descentrament, més. Assumint llavors que la meva mirada és parcial (com totes, de fet!), et diria que la veig molt viva i amb molta força i sobretot, amb moltes ganes. Mica en mica s’està aconseguint treure la poesia d’aquell espai privat –i per privat vull dir no comú– restringit a només uns quants. La quantitat de recitals, festivals, editorials que hi ha avui ho demostren, i en garanteixen la bona salut. A més, enguany, que formo part del jurat del Premi de Poesia Amadeu Oller, puc celebrar que tenim gent molt i molt jove amb moltes coses a dir i amb una manera molt interessant de dir-les. Ara bé, si hi ha quelcom que em preocupa de vegades és que arribem a un punt d’excés en que finalment el cercle, enlloc de fer-se cada vegada més gran, s’encalli, i es calli. Que hi hagi més poetes que lectors, vaja. Ara, també et diré que si aquest és el perill, benvingut sia. De perills com aquests n’hem de voler molts. 

Mireia Calafell 
(foto: Laia Serch)


5) Se’t coneix obra publicada en poesia i també en textos crítics com a integrant del grup ‘Cos i textualitat’ de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es relacionen d’alguna manera o per a tu funcionen com a caselles compartimentades? Tens previst abastar algun altre gènere literari?
Formar part del grup Cos i Textualitat ha estat un regal en el sentit que m’ha facilitat accedir a lectures teòriques que, evidentment, s’han traduït després en els poemes. Els textos crítics que he escrit al llarg dels anys en què hi he format part mai no han estat ‘caselles compartimentades, per dir-ho com ho dius, no només perquè penso que tot allò que llegeixes i escrius es barreja inevitablement si t’afecta i et toca, sinó també perquè hi ha hagut sempre una voluntat de fer palesa l’amalgama. A Tantes mudes, per exemple, hi ha un poema que neix directament d’una lectura d’Adriana Cavarero, a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer a un seminari que es deia “Cos, memòria i representació”. El poema Diacrític és un altre exemple: el vaig escriure en unes jornades en què vam convidar l’artista Mireia Sallarès, mentre veia el documental “Las muertes chiquitas”.
Pel que fa a si tinc previst abastar un altre gènere literari, et diria que no. Prou feina tinc per ara intentant entendre’m amb la poesia.

6) Has participat en diferents festivals  i espectacles (ara penso en ‘Textures’) on els teus poemes es fonen amb les arts visuals i la música. Entens la poesia com un gènere híbrid o la fusió amb les diferents disciplines artístiques és més aviat un mitjà, una manera de poder amplificar i fer arribar la pròpia veu?
En la poesia i en la vida en general, m’agraden les mescles, les barreges, la possibilitat de crear llocs de trobada poc previstos. Ara, és cert que reunir poesia amb música i visuals és quelcom que ja fa molt de temps que es fa, i que tampoc no és tan original. Aquí tenim, per exemple, l’Eduard Escoffet i Bradien, amb un projecte consolidat que crea escola. Tanmateix, si torno a la teva pregunta, et diria que entenc la poesia com un gènere i tots els gèneres com a híbrids. Quina por, la puresa.


7) Se t’associa sovint amb una poesia de caire diguem-ne intimista però al mateix temps reivindicativa i amb un caràcter eminentment feminista. Entenc que aquest tipus d’etiquetes poden donar a lloc a equívocs o simplificacions. Com vius i com et sembla que es viu el tema del gènere en la poesia en general i en la catalana en particular?
Si intimista vol dir escriure sobre allò que visc o podria viure, si significa parlar de coses en veu baixa, sense grandiloqüències ni veritats, llavors sí que escric una poesia intimista. I clar, és reivindicativa perquè entenc l’escriptura com a reivindicació, sense que això vulgui dir en absolut ser pamfletària. Potser d’això em salva precisament el fet de reivindicar amb i des de la intimitat, no ho sé. En tot cas, sí, la meva poesia ­–i aquí altra vegada, la meva manera de viure– és i vol ser feminista, sense cap mena de dubte. I feminista vol dir feminista, és a dir, una manera de veure el món que es reconeix situada, que valora la reproducció –i la creació– més que no la producció –i el producte– (amb les conseqüències que té això en tots els àmbits, des de l’econòmic al cultural i fins i tot poètic), que procura veure l’androcentrisme i el sexisme allà on és i, en general, que fa el que pot i sap per dir-se i escriure’s contra un model de vida, d’escriptura i de lectura patriarcal i capitalista.
Amb tot, et diria que sí, que actualment, hi ha moltes poetes dones, i moltes poetes dones que destaquen, que són imprescindibles si es vol explicar la nostra literatura. L’altre dia, a Vilaweb, en Jaume Pons Alorda citava en Lluís Calvo, per afirmar que “el present i el futur de la poesia catalana és en femení, o sigui, una poesia escrita per dones”. A mi, però, m’agradaria més encara que la poesia catalana contemporània –i el sistema literari, i la manera de llegir– fos, més que en femení, feminista. També la poesia que escriuen els poetes homes, és clar. Feminista en el sentit que intentava dir abans, un sentit que va molt més enllà del que es diu d’algunes dones que escrivim quan se’ns vol simplificar.

Mireia Calafell 
(foto: Nadia Sanmartin)

8) De vegades, i en poesia també, sembla que el feminisme hagi d’atènyer únicament a les dones. Creus que a la gent li costa diferenciar entre escriptura femenina i en femení? Que el fet de diferenciar, per exemple, entre poeta i poetessa és, de fet, quedar-se en la superfície, no entendre o pouar en la problemàtica que planteja? Què en penses de tot plegat?
Tal i com et deia, el feminisme no és ni pot ser una cosa només de dones. Explicar-lo així és només una manera de desactivar la seva força, el seu abast. I pel que fa al concepte literatura femenina, el cert és que no acabo de saber què significa. Sé el que volen dir els qui usen l’adjectiu, i em temo que no va mai per la via de l’elogi, però jo no en tinc ni idea. Curiós, perquè teòricament sembla que ho hauria de saber, ni que sigui per la quantitat de vegades que en altres ocasions m’han fet aquesta pregunta. Potser m’aniria bé, per entendre-ho, veure que un dia algú li demana en una entrevista a un escriptor si creu que la seva és poesia masculina. No ho tinc clar, però intueixo que si més no seria interessant saber quina és la seva resposta, la seva reacció. Si saps d’algú a qui li hagin preguntat, fes-m’ho saber, siusplau. És clar que molt em temo que la possibilitat i probabilitat que algú faci aquesta pregunta és ínfima. És una llàstima, perquè em sembla que provocaria un moviment tectònic necessari, una agitació que potser, qui ho sap, faria que s’esfondrés a la vegada la idea de literatura femenina. Està per veure. Estic a l’expectativa.


8bis) Potser fer plausible dita diferència –i d’aquí les etiquetes– pugui servir també per a remarcar millor allò que és feminista d’allò que, malgrat vendre’s com a tal, no ho és. Si entenem el poema com un espai de llibertat crítica, podríem dir que anticipar-li un sexe al text en funció de si l’ha escrit un poeta o una poeta, és no deixar parlar al poema, que hi digui la seva. Ara penso en el pròleg que Arnau Pons va escriure pel llibre de poemes de Luiza Neto Jorge, on ho planteja així: “Perquè posar un sexe al subjecte, al ritme, a la natura o a la lectura no té sentit. Més aviat es tracta d’inventar un sexe com d’inventar el ritme, sense passar per l’androgínia. En cada moment de veu i d’experiència –o de lectura. Aquest és l’espai acústic i datat de la poesia.” El comparteixes?
D’acord amb l’Arnau Pons? I tant. Ara bé, no és gens senzilla aquesta qüestió, perquè de fet en última instància parla de què entenem per autor. En aquest sentit, deixa’m recomanar l’assaig que Aina Pérez Fontdevila està escrivint sobre l’autoria i la noció d’autor/a. Encara no ha estat publicat, però caldrà parar-hi atenció i no perdre’ns-el.
Hi ha qui ha defensat que esborrar el cos de l’autora i les seves marques és quelcom que es pot fer només des de l’autoritat. Matar l’autor (i l’autora) quan l’autoria fa referència a aquells grups hegemònics per a qui la posició d’autor ha estat negada és, per a teòriques com Cheryl Walker, un gest d’opressió. Adriana A. Bocchino, a “Exilio y desafío teórico: cuando la escritura hace lugar al autor” (2006) diu alguna cosa semblant en relació a la literatura produïda pels qui van fugir de la dictadura militar argentina, en tant que les escriptures de l’exili es caracteritzarien pel fet de representar el lloc de l’existència i la no desaparició dels autors i els seus cossos, la negació per tant d’allò que l’Estat hauria volgut fer amb ells i elles. Copio la cita de l’obra perquè em sembla que promou el debat: “Sólo allí [en la escritura] encuentran espacio para reconocerse y nombrarse, haciéndole lugar al sujeto de carne y hueso, empiria rastreable en el nombre propio que firma el libro. […] Su marca de escritor en la escritura es quizá su única prueba”.
De tot això n’he provat de parlar a un text que vaig escriure per la revista Mundo Nuevo sobre la relació entre experiència, veritat i autoria a partir d’un poemari magnífic que mereixeria molta, moltíssima, més atenció: Volver antes que ir, de la Flavia Company. En aquest poemari, Flavia Company juga constantment amb la noció d’autoria i les marques d’autora. Al debat que planteges sobre el gènere d’un text, hi afegeix la qüestió de l’origen, l’exili i la migració. L’autora es presenta, amb documents que provarien la fidelitat del que diu (fotografies, diaris, un pròleg escrit per ella mateixa), com una dona que ha viscut l’exili. Sembla que sigui aquesta la clau de lectura del poemari, que en això recaigui la veritat de l’obra. Aquells qui els agrada parlar de literatura femenina no tindrien cap dubte en afirmar que el poemari de la Flavia és una obra femenina i migrant o exiliada. És clar que la Flavia, com deia, només fa que jugar amb això, de la primera a l’última paraula. Llegiu-lo, que és magnífic com ho fa. Ens ofereix la possibilitat de pensar una noció d’autor/a que no anunciï ni la seva mort ni la seva resurrecció, sinó que l’accepti com a ferit, amb un cos vulnerable que és alhora un espai d’inscripció que, com a text, és dóna a llegir i és interpretat. Si he estat capaç d’explicar-me, vol dir que he aconseguit transmetre la idea que si als meus textos se’ls anticipa un sexe, un gènere i fins i tot una sexualitat, diu més de qui els llegeix que no de mi, i menys encara dels poemes.  


9) I ja per acabar. Mireia, alguns plans de futur confessables? Llibres, projectes, etc.?
Confessables, sí, però també obvis: trobar més temps per a llegir, seguir escrivint, robar-li hores al dia per dedicar-li a la poesia. És un pla amb conseqüències, estratègies, còmplices i testimonis. Hauria de ser fàcil, però no ho és.
   

Cap comentari:

Publica un comentari