dilluns, 2 de maig de 2016

Les 'teories del no' d'Eduard Sanahuja

  
El professor universitari i poeta Eduard Sanahuja ha estat el guanyador del Premi Jocs Florals de Barcelona 2016 amb l'obra Teories del no, una continuació del seu últim poemari El llançador d'espases (al marge de Sang barata, una antologia d'autor publicada recentment a Adia Edicions), i que, editat en breu per Edicions de 1984, serà el seu vuitè llibre de poesia. 
Un llibre dividit en dues parts, se'ns diu, essent la primera una reflexió al voltant de l'ésser i l'existència, mentre que la segona amalgama una corrua de poemes breus que flueixen cap el silenci i el final de les coses. L'entrega del premi forma part dels actes d'inici del Barcelona Poesia 2016, el proper dimecres dia 4. Amb motiu de dit guardó l'hem entrevistat. Heus aquí el resultat:


Eduard Sanahuja



1) Eduard, què et va portar a presentar el llibre als Jocs Florals? I què et suposa haver-ne estat el guanyador d’enguany?

Els Jocs Florals de Barcelona és un dels certamens de poesia més importants i de més prestigi dels territoris de parla catalana. Tenia un llibre acabat i vaig pensar de presentar-m’hi. Si tens la sort de guanyar, és una forma de publicar el llibre en un termini breu i amb unes millors expectatives quant a la recepció de l’obra. Estava bastant satisfet de les meves Teories del no, però no tenia gaire confiança a guanyar, ja que són molts els poetes que opten a aquest premi. Ara, un cop sé que el meu llibre ha estat l’elegit pel jurat, estic molt content. És el primer reconeixent veritablement important que rebo en la meva ja llarga trajectòria com a poeta.



2) Així a priori, i molt en resum, què hi podrà trobar el lector al llibre?

No m’agrada gaire parlar dels meus llibres. Prefereixo que ho facin els lectors, perquè les meves opinions poden crear prejudicis a l’hora de llegir els textos. Però no al·ludiré la teva pregunta. Teories del no és un llibre dividit en dues parts. En la primera, hi trobem bàsicament tres components: la reflexió sobre l’ésser i la seva existència, amb un èmfasi en la negació com a forma d’afermament; el pas del temps i la meditació sobre la mort; i, finalment, un important component metaliterari, que presenta les obres del poetes com una transubstanciació de les veus que els han precedit. La segona part, “Ex-libris”, conté tretze poemes molt breus, molt metapoètics, que flueixen cap el silenci, és a dir, cap al final del llibre i de la vida. És un llibre on dominen les formes negatives.



3) És una obra continuista (temes, motius, estilística) o més aviat un punt d’inflexió respecte la resta dels teus llibres?

Crec que hi ha una notable continuïtat amb el meu anterior llibre, El llançador d’espases, publicat el 2013. En aquest llibre ja hi havia poemes en forma de “teories”. La diferència és que El llançador posava més l’accent en el dolor i el desamor. En el llibre actual, sovint el mateix poema, el mateix llenguatge poètic, és l’objecte del poema.



4) Se't coneix com a autor de llibres de poesia. Flirteges, però, amb altres gèneres? Tens algun calaix de sastre extens esperant editor?

No flirtejo gens amb cap altre gènere. Fins ara només he escrit poesia i només vull escriure poesia. No em vull distreure amb altres coses. Conec els meus límits. La poesia és l’única cosa que faig mitjanament bé. Si he de ser recordat per alguna cosa, m’estimo més que sigui únicament i exclusiva per algun poema que hagi pogut escriure.

Eduard Sanahuja, en un dels actes de Poesia als parcs 


5) Ara fa justament un any també t’entrevistava en aquest mateix blog per a parlar de l’homenatge al teu pare, també poeta, que es duia a terme dins dels actes de la Setmana de la poesia 2015 per recuperar la seva figura en ocasió del centenari del seu naixement. Durant aquest any s’han publicat les seves obres completes: ‘OBRA POÈTICA(1946-1988)’ (Curbet Edicions). De la mateixa manera, en els darrers anys tu mateix has començat a publicar més i ara has estat guardonat amb el premi Maria Mercè Marçal i, ara mateix, amb el premi Jocs Florals de Barcelona. Fa l’efecte que, per la part que et toca, les coses es van posant a lloc. Creus en la poesia com una cursa de fons?

Certament, al meu pare, David Sanahuja, i a mi les coses ens van millor, perquè fins ara hem estat pràcticament inexistents en el panorama poètic català. Ell no ho ha pogut veure, però la tasca de recuperació de la seva obra que, entre altres, han fet Isabel Graña, Sam Abrams i Quim Curbet, és d’absoluta justícia poètica. En el meu cas, que a penes he figurat en les antologies i en els esdeveniments importants al voltant de la poesia del nostre país (fixa’t que, per exemple, no he estat cridat a participar en cap acte dels programats a la Setmana de Poesia d’enguany), aquest premi és una carícia, una mostra d’afecte que necessites per viure una mica més feliç. Però no ens confonguem: tot això és flor d’un dia. L’important és anar fent, viure i escriure, sense curses, sense esperar gaires coses, sense tenir mala sang. L’important és que, al cap dels anys, algú pugui fruir d’algun dels poemes que has escrit, que algú hi trobi encara algun significat i que el pugui incorporar a la seva consciència i al seu imaginari. Per a mi la poesia no és una cursa, sinó més aviat un mirall on demà potser algú hi podrà veure algunes imatges, algun poema, unes formes d’amor. Si corres molt, sempre hi ha el risc que el teu mirall es trenqui.



6) Relacionada amb la pregunta anterior: sembla que ens els darrers anys s’està donant més visibilitat als poetes i a la poesia. Ets dels que pensa que aquesta revifalla és un fenomen més aviat efímer, superficial, o que ha vingut per quedar-se?

La poesia catalana viu un gran moment. Som un país petit que sobreviu i s’identifica gràcies i al voltant de la llengua. Per això som un país de poetes. Tenim molts bons poetes (homes i dones, òbviament) sèniors, però també un relleu extraordinari, unes noves generacions que pugen amb força i que efectuen propostes noves sense menystenir les aportacions de les generacions anteriors. La poesia no està, ni estarà mai, “de moda”, però és uns dels eixos de la nostra construcció com a poble. Hi haurà poetes mentre pervisqui la llengua.



7) Ets professor titular de la Universitat de Barcelona, especialitzat en Didàctica de la llengua i la literatura i en Poesia catalana contemporània. Així les coses, dues preguntes obligades: a) com veus el binomi guanyar-se el pa/ literatura en l’actualitat; i, b) què et sembla el panorama editorial i poètic català actual? Ets dels que pensa que es publica massa? Què en destacaries de bo, i de dolent?

Amb la poesia gairebé ningú es guanya la vida en sentit material, però som molts els qui ens la guanyem des del punt de vista vital, perquè la poesia és una de les coses que justifica la nostra vida. És a dir, no ens guanyem el pa amb la poesia, però sí que ens guanyem la vida. Quant al panorama poètic, ja he dit abans que és excel·lent del punt de vista de la creació, i també de l’edició. Han aparegut en els darrers anys un munt de petites editorials que cuiden la poesia, els autors i els llibres. I que aconsegueixen sobreviure! A les multinacionals no els interessa la poesia, perquè no crea plusvàlues. Només s’implica en la poesia la gent que l’estima.  També s’ha anat transformant el concepte de llibreria, com un espai obert, amb bons llibreters que saben què tenen entre les mans i que no només venen llibres, sinó que s’obren a realitzar un gran ventall d’activitats en els seus locals. Mai no es publicarà massa. Mai no es llegirà prou. Llegir ens permet créixer fins al darrer moment.


8) Què t’agradaria que et passés ara mateix, des del punt de vista literari?

Que em traduïssin al francès, una llengua que adoro i en la qual em vaig formar de petit, perquè vaig començar els meus estudis al Liceu Francès de Barcelona.



9) I ja per acabar: projectes de futur? Algun nou llibre a les mans? Què n’hem de fer avui de la cultura (catalana i no catalana)?

Sóc molt limitat i faig les coses d’una en una. No tinc cap projecte. No sé què escriuré demà. Sé que tinc de fa uns anys un llibre d’aforismes que m’agradaria publicar, i que vull seguir llegint i escrivint poemes. Si no llegeixo, no escric; si no visc, no escric. Aquest és el binomi en el qual estic immers.

Quant a la cultura, és cultura des de la manera de tallar el pa o el formatge, fins a la forma de resar o de no resar. No només és cultura El Quixot, la Sagrada Família o les piràmides d’Egipte, cal que ho tinguem ben present. Jo no sóc polític, ni vull ser-ho, de manera que no em preguntis sobre programes i línies culturals. Només sé que, sense tancar-nos al canvi, no hem d’oblidar mai allò que som. I que cal potenciar la presència de la poesia catalana a l’exterior, cosa que feia força bé l’Institut Ramon Llull, però que darrerament també ha entrat en crisi.

Cap comentari:

Publica un comentari