divendres, 6 de maig de 2016

2. Distàncies poètiques. / Ievtuixenko i Margarit. / I cremo tot en cant

  
DISTÀNCIES POÈTIQUES

Encetem el segon dia. Avui hi ha teca. Entrada al Verger del Marès, són les 18.00h menys 10. A la placeta de davant l’entrada, una cantant d’òpera amenitza la tarda i es treu un pico d’euros. La cantant, rossa de pot i faccions de l’est, interpel·la el públic, aconsegueix una casi rotllana de transeünts al seu voltant, ho fa rebé. M’acosto a la bossa de la músic on també hi té cd’s seus: Maryna Krasnova, es diu. Acaba. Aplaudiments generals. Segons com es miri, pensa L’Apuntador, aquesta dona acaba de deixar el llistó de la tarda ben alt. Bé, endinsem-nos al Verger. Escales avall, el “marché a la dreta”, genteta a les cadires i alguns poetes preparant-se l’acte. En breu la primera tanda de "“joves” poetes i menys coneguts poetes acompanyats d’un “sènior” poeta". Avui tampoc hi ha coloms. L'Apuntador s’adona que han col·locat tot de punxes anti-coloms a rapisses i ampits. Diguem que els coloms eren les musaranyes de L’Apuntador. Què hi farem. Hi ha nuvolets, això sí, núvols fins travessant el cel com indicant que a fora el món continua. L’equip de poetes d’avui està format per: Feliu Formosa, Arnau Orobitg, Encarna Sant-Celoni i Laia Noguera. Breu presentació del codirector del Barcelona Poesia Manuel Forcano. L’escenari consisteix en quatre cadires amb una taula al mig, tot situat en un lateral, mentre que al mig de l'escenari hi ha plantat micròfon on el poeta sortirà a llegir-declamar-recitar. El primer a fer-ho és el "sènior", Feliu Formosa. El veí està encantat, i s’encarrega de deixar clar que coneix el poeta. Formosa: “us llegiré poemes d’un llibre de fa 20 anys, Al llarg de tota una impaciència” (un títol manllevat d’un vers de Paul Celan, s’afanya a aclarir Formosa). Al llarg de tota una impaciència resulta ser un dels seus llibres més reeixits, en opinió de L’Apuntador, que ja saliva. [Ja saben que el mot “millor” és una paraula complicada]. De fet, es tracta d'un dels llibres de poesia més reeixits de les darreres generacions, rebla L’Apuntador. Formosa va per feina, el temps és limitat i, com resulta habitual en ell, sembla que no vulgui més protagonisme del que estrictament li toca. 

D'esquerra a dreta: Feliu Formosa, Encarna Sant-Celoni, 
Arnau Orobitg i Laia Noguera


Llegeix com qui no vol la cosa però amb energia, incisió, fins i tot es diria que certa joventut. No en va, Formosa deu ser probablement el poeta jove més madur que tenim al país. Encavalca els poemes. “Forçar  el propi idioma fins a qüestionar-ne l’essència”, “i jo, intrús a Babel”, “el poema diu no sé què del silenci”, “acariciar equival a crear”. -Bravo!, etziba el veí, un senyor ja granadet. Està encantat. “Uns ulls que tot ho omplen, és això l’espectacle”. A continuació un poema dedicat a Joseph Brodsky. Els altres tres poetes resten asseguts, expectants, escoltant. “Respiro fondo, cap conclusió”, “els teus cabells on caben mil afirmacions” [Aquí L’Apuntador troba que un “caven” hi escauria prou, li donaria tota una altra volada a la cosa. Fi de l'apunt]. Ara un poema dedicat a Agustí Bartra: “escriure és doncs per mi descriure la consciència d’allò que no  és possible”. Que bo que és Formosa: “com evitar de ser massa rotund sense anar a raure al silenci?”. El veí es mou, comenta, està encantat. Formosa: “I l’amabilitat, mai no serà possible?”, “tot jo pregunta viva”. [Per descomptat citar versos solts és traïr el poema però L’Apuntador suposa i espera que ja vostès hi comptin, així que es permet la llicència].
I de sobte: “quan temps ha passat?”, pregunta  Formosa. Algú respon: nou minuts. Aleshores Formosa deu trobar que ja està bé i acte seguit s’asseu. Aplaudiments. El poeta esbufega un poc. Es posa el llibre a la butxaca, creua la cama dreta i mostra una mirada de com si la cosa ja no anés amb ell. Formosa desprèn una tendresa tímida i alhora impertèrrita que potser ve a ser l’altra cara de la processó per dins. Fent servir paraules dels Media, diria que Feliu Formosa és un dels grans poetes de veres vius que tenim. El següent a recitar és Arnau Orobitg, poeta andorrà i la descoberta del dia. Llueix un posat serè, llargues restes al vent que no, mentre comença avisant-nos que treballa amb ovelles, és pastor, i que “és en el medi alpí que jo he intentant l’endevinació poètica”. Fa alguns breus aclariments més [ja se sap que el mot “endevinació” és una paraula complicada] i comença.  “Et faré dormir de cara els fems fins que els estimis, i grillis”, “la discontinuïtat no acorda amb al melancolia”, “la fusta viva pels taüts”, “la fusta viva nodrint-se en mi pels arbres de la renaixença”,  o coses com: “el crit, car no es veu, li cal foc.” El poeta fa alguna lleu brometa. El veí les riu totes, diria que mig apassionat mig empès per una estrany impuls de que la gent sàpiga que està allà, existint. El poeta desfila bona veu, mesurada, segura, un alguns moments potser xic afectada. “L’orgànic to d’agraïment”, “l’olor més trista, terra molla que el bosc transpira”. La natura com a mare-lloba. I també: “de la sang només rajant la meravella se’ns explica”, “s’assetja l’inoït fins el dessota les pedres”.  Versos aparentment contradictoris que Orobitg cus amb força savoir faire. “La saba en mi quan m’arrela l’atmosfera”. Acaba. Dóna les gràcies. Aplaudiments. Orobitg ha publicat el seu primer llibre Distàncies, a l’editorial Andorra. Facin-li un cop d’ull. És la descoberta del dia. Per la seva banda el veí, veu ronca: -paraules noves, oh quin gust!. La veïna que l'acompanya -cabellera blanca al vent que no, deu fregar els vuitanta i pico- assenteix. L’Apuntador es refresca la gola amb la cervesa que té amagada sota la cadira. És el torn de la valenciana Encarna Sant-Celoni que, després de presentar-se, ens explica que en primer lloc llegirà poemes d’amor i, en segon lloc, poemes compromesos. Efectivament, els primers poemes són descripcions eminentment amoroses, sensuals, amb algun contrast del tipus: “somiar amb els ulls morts massa badívols”, “en furtar-te la m’hostiares el caòtic verb” [aquí L’Apuntador dubta de l’exactitud del vers, la lletra dels seus apunts no dóna per més], “mos a mos esdevinc trau i sivella”. El veí segueix encantat i li fa saber a la veïna. Al veï li entusiasma tot, ho filtra tot i ho fa saber, embadocat, quin esperit adolescent. Sonen les campanes al temps que la poeta comença un nou poema. Moment de dubte. Sant-Celoni, somriu, s’atura un instant, continua. El veí: -kamaku. El poema: “no sé quin és el misto i quina és la flama però quan sóc al jaç el joc s’aflama”. Passem als poemes compromesos, diu la poeta, i afegeix: “si són molt durs ho sento, però cal”. Poemes sobre la injustícia i la lluita de classes, fent especial èmfasi en la reivindicació de caire feminista. Diu el final d’un poema, amb tota la ironia, després de citar una corrua de desgràcies i injustícies: “tan se val. Hem vingut al món a patir”.  I segueix: “ja no plores llàgrimes verdes sinó de sang i de dol”, “ni objectes ni subjectes”. Cita un fragment d’Alejandra Pizarnik. Segueix: “què de les ombres que a tothora ens grapegen? [...] què en farem, digueu-me?”. La veïna: -Ho fa bé. El veí: -I ella, m’encanta. Ara la poeta cita Christina Rossetti. Segueix: “fem de les nostres llàgrimes un fangar d’algebs i de fils d’aram” [L’Auntador dubta d’haver apuntat bé el mot ‘algebs’]. Un poema més i acaba. Aplaudiments. Poemes en l’òrbita del plany combinat amb alguna que altra queixalada. El veí. -Bravo! Que maca, no?. Es el torn de l’últim participant en l’equip d’avui, Laia Noguera. Ens explica que com que queda força temps encara (els poetes han anat per feina) es repartiran el temps que quedi després. Algú del públic proclama: -Bisos!. Després d’uns tendres agraïments Noguera comença: “us regalo tot això, tot el que sóc, tot el que tinc”, “som com l’aigua. Siguem núvol, siguem mar o bosc o pedra. Som com l’aigua, transparents [...]”, “no hi ha cap nom ni cap cosa que no em cregui meu”. Als veïns també els hi agrada, comenten, el veí passa la mà per damunt al veïna i l’abraça. Ah, tothom és adolescent fins que es demostri, que diu el poeta. “El mar de vegades és un mirall, de vegades un tsunami, i tu?”. L'Apuntador gira el cap: les cadires del Verge del Marès estan gairebé totes ocupades. L’Apuntador fa un glop de cervesa. Noguera: ara seré una mica dura. El veí: -Va, som-hi! Mentre mig somriu per sota el nas. Tants caps tant barrets. El poema comença a descriure situacions desagradables del món i de les persones focalitzant-se en la persona ‘Mare’. Es recrea en el colpejar, ara una corrua d'ignomínies, ara de malalties. Ho fa amb una dicció clara, pausada, brillant, que li ajuda a retallar la prosa de la vida vinguda a rebentar-ho tot. “Si la mare és l’amazones, tota l’Àfrica és un país contaminat [L’Apuntador dubta per un instant de si ha escoltat bé la geografia emprada, però segueix apuntant]. El poema comboi pren ara la direcció de l’embut: “aleshores què?”, “que difícil és sentir el dolor dels altres, si amb prou feines em permeto el luxe de sentir el meu propi dolor”. Aplaudiments. Molts. L’Apuntador apunta. Veí: -Kamaaku. Veïna: -M’ha emocionat. Veí: -Molt, molt, però molt, boníssim! Final del torn. Hi haurà bisos. 

El Verger del Marès, en un moment del final del l'acte


Arnau Orobitg: “erres en la taumatúrgia”; Sant-Celoni: ressalta amb goig evident que és la primera vegada en tota la seva trajectòria de rapsode que els poetes no s’amorren al micro i no acaparen el temps. Llegeix: “m’ensabone amb la joia de veure el teu somriure”. Noguera: en diré dos, sense papers. Té una veu que relaxa, neta, que tranquil·litza. Dedica un poema a Montserrat Abelló. La veu se li trenca, com a punt d’arrencar el plor d’algun lloc del pit. El poema acaba amb la repetició dels últims versos de tal manera que el propi ritme es combrega a si mateix i la veu adopta un to més musical, gairebé de càntic. El veí segueix la melodia amb el braç. “I ser fulla, i arrel”. Aplaudiments. Veí: -Bravo, bravo!  Les paraules de Noguera desprenen cert flower power new age que, tanmateix, te la fot en el moment que més inesperat: “és ella la que parla, la terra que em camina per damunt de tot el que em penso que sóc”. Pim-pam. Aplaudiments. I surt Formosa, diu: "dos de molt breus". Llegeix molt de pressa, encavalcant gairebé els poemes: “hi ha un terratrèmol en alguna banda”, “i jo sóc el qui calla”. Aplaudiments. Aplaudiments. Encara queda una estona. Surt Forcano. Diu que 5 minuts més. Llegiran un poema més (menys Formosa, que sembla que ja en té prou). L’Apuntador s’aixeca abans d’hora. En mitja horeta comença el següent acte a La Pedrera. El recital acaba. A fora la soprano ja no hi és. Plaça de la catedral guirigall enllà, L’Apuntador travessa porta ferrissa camí del metro. Guirigall arreu, entrebanquen el camí. Definitivament Barcelona té un problema amb la gestió del turisme. L’Apuntador, nerviós de mena, esquiva obstacles com qui passa pantalles al vídeo-joc i enfila el comboi de la Linia Verda que el portarà pels budells de la ciutat amunt fins el monumental edifici de La Pedrera.

***


IEVTUIXENKO I MARGARIT

A l’entrada ja hi ha gent cuejant. Deu faltar un quart d’hora per començar. La sala, mig plena. L’Apuntador pren el lloc que la gent de l’ICUB li ha reservat. Aquesta vegada sí que es poden fer fotos, li diuen. D’entre el públic més aviat fornit d’anys destaquen, als laterals superiors, una colla de joves. L’escenari consta d’una taula dues butaques i un micro ajustat en una d’elles. Va entrant la gent. Els llums baixen d’intensitat. Silenci. La sala plena. Here we go!
Ievgueni Ievtuixenko (a partir d’ara Ievtu, per abreviar) i Joan Margarit apareix pel lateral esquerra. A Ievtu –alt i prim, vuitanta-i-pico d’anys, cabells blancs li costa un xic caminar, Margarit l’ajuda prenent-lo pel braç. Ievtu s’asseu a la butaca del micro ajustat. Llueix una estupenda i vistosa americana d’estampat impossible [com s’anomena aquell estampat que ve a ser com una bacanal d’amebes en ple viatge lisèrgic?] a joc amb la corbata. La camisa, rosa intens amb uns petits ‘topos’  platejats que L’Apuntador, per la distància a la que està assegut, no aconsegueix concretar si es tracta realment de ‘topos’ o de estrelles. ‘Topos’ o estrelletes que brillen a joc amb el llampant anell que li vesteix l’anular. És evident que el 'look' molt pensat. Tot plegat, combinat amb uns ‘xinos’ i unes bambes típiques de gran superfície [M’atreviria a dir que va vestit d’estrella del rock comunista... però jo no en sé d’aquestes coses, em diu L’Apuntador]. Margarit roman dempeus, més discret, llueix l’habitual camisa i pantalons amb jersei obert. I comença. Ens recorda que aquest encontre prové d’un anterior rencontre de fa vint-i-cinc anys, un rencontre que al seu torn ve d’un recital anterior que van fer ells dos, quan eren ben jovenets, per allà els anys seixanta, als caputxins de Sarrià. Margarit és un bon speaker, sap comunicar. Ens explica l’atmosfera que es destil·lava en aquell recital, què en digueren els diaris, ens regala l’anècdota de com a l’acte hi va assistir un Carlos Barral entusiasta, que es va presentar, com demana l’ocasió, amb un ushanka o barret rus. Mig per una voluntat histriònica, mig com a consigna política, aclareix Margarit [Recordem que el comunisme (que era com s’anomenava a l’antigua URSS al feixisme nostrat seu) constituïa el règim que hi havia llavors a l’actual Rússia, un règim del qual el Franquisme que regnava a Espanya (aquelles coses de la vida: un altre règim d’índole feixista) n’estava en absoluta contraposició]. Abaixen una mica més la intensitat dels focus. La justa per a poder escriure, es diu L'Apuntador a si mateix. 
“Això és una celebració dels dos actes anteriors [...] perquè no sabem si n’hi haurà un de futur”, etziba sorneguer. L’acte comença amb un poema llegit per tots dos (primer Margarit en català i a continuació Ievtu en castellà). “En la fosca queden els envejosos, els mals poetes, els mals crítics, els nostres biliosos enemics”. Anem forts. Ievtu es dispensa per no parlar català (diu que està en procés) i es disposa a llegir el mateix poema en castellà. Malgrat l’accent rus llegeix bé, emfatitzant sons i mesurant els ritmes. Se’ns fa saber que l’acte constarà de dues parts. Primer llegirà Margarit en català, Ievtu en castellà. Se sent un mòbil de fons. 

Ievtuixenko i Margarit en un moment de l'acte
(Foto: Pep Herrero)


Comença Margarit, dempeus, amb micro-orella. Avisa que començarà amb el mateix poema de fa vint-i-cinc anys. I enfila poemes, confessionals, agraïts, que parlen sobretot de la postguerra i dels planys haguts. “en la Girona trista dels set anys”, comença un. “Com que els de casa no volien armes, vaig comprar-la en secret i, en caminar, la sentia, pesant, dins la butxaca”, etziba més endavant, i afegeix: “presència callada del perill”.  Llegeix amb cert to afectat, enfilant el to sempre a punt de plor per després girar la truita i adoptar un to més subversiu, no absent de tocs sensuals, que apunta cap a la sentència del vers final. Aplaudiments. Segueix llegint. [L'Apuntador sent que desdobla, lleu mareig, enfila cap el lavabo]. És curiós com molts dels poemes deixen traspuar una autocrítica encoberta pendent d'espill en el lector. A continuació llegeix un dels poemes que, en una demostració d’alta humilitat, finalitza: “és tan gran la riquesa que no sembla que aquests ulls del mirall puguin ser els meus”. Aplaudiments. Ara se'ns avisa que llegirà un poema d’amor especial perquè la que hi canta és la nen que va ser estimada, i no a l’inrevés. “Has estimat molt bé, però la vida, quanta mort ha dut als teus ulls durs [...]” declama Margarit amb to mordaç, afectat, puny en mà, dents premudes, llàgrima a punt de precipici retallant la dura prosa de la vida sempre dura, sempre implacable, malgrat que ho és més amb alguns que no pas amb d’altres. Postals d’històries per a ser contades a la vora del foc que han fet fortuna i que, per tant, interpel·len tothom, tant a aquells que s’hi acaren com a aquells que no. Històries breus que en alguns casos esdevenen uns diguem-ne petits tractats morals. Una poesia que fa el seu paper dins la societat, el que aquesta li atorga. Escoltat de viva veu dóna la impressió que Margarit és més bon moralista que poeta. Té taules i es sap guanyar la complicitat del públic assistent, sap trobar-hi l’empatia lacrimògena i cert paternalisme de postguerra (que arribaria fins a la Transició) en tot un ventall de públic que oscil·la al voltant de la seva generació. Heus aquí un dels motius pels que Margarit resulta un poeta popular però, en canvi, no qualla gaire entre la diguem-ne gent jove.
[Psst! He aprofitat que L’Apuntador ha anat a canviar l’aigua de les olives. Psst! Veies que acaba d’arribar, s'ho mira,  em mira, la seva cara un poema: em diu que què 'fotu', i que aquest no és el lloc per segons quines coses. I on sinó?, li etzibo jo. I li trec la pancarta “¡poesia ve de poesis i comunicar no implica necessàriament crear; no, no passaran!”, li planto en tota la cara. Ell vocifera que he perdut els papers i no sé què de la pell fina, acte seguit em bateja com a pellfinesc i a continuació, previ dos calbots, em tanca amb clau a l’habitació contigua]. Seguim. “El pare afusellat o, com el jutge diu: executat”, “són uns morts llunyans cansats de fer de morts”, i ull amb aquest final: “la verdadera caritat fa por. Un bon poema per bell que sigui ha de ser cruel. No hi ha res més. La poesia és ara l’última casa de misericòrdia”. Impecable. I bé, aplicar la cosa als poemes ja és cosa de crítics. [Crítics? On!?  Poeta-crític? On!? On!!? Replico a cops de porta des de l’habitació contigua. Que callis home ja! Pellfinesc, més que pellfinesc! M’etziba L’Apuntador. Venut! Més que...!! sóc a temps de dir-li encara abans no em...]. Segueix Margarit, ja va acabant. Llegeix el poema titulat Barcelona, que acaba amb un: “desolada ciutat que fa de puta”. Aplaudiments. I clou el seu final de recital amb el poema, és clar, Final de recital: “Tots portem un auditori fosc dins de nosaltres escoltant en silenci aquesta història”, “no hauré estat més que l’ombra estimada d’algun altre”. Acaba amb un “gràcies”. 


Joan Margarit recitant durant l'acte
(Foto: Pep Herrero)


Aplaudiments. Els aforismes finals de Margarit hi toquen de mig a mig i van directes als palmells de l’espectador. Aplaudiments. I més aplaudiments.  
I és el torn de Ievtu. Llegeix assegut. Abans de cada poema fa una introducció, contextualitza. Parla d’històries de la guerra que ell va viure d’infant, de les bombes nazis, tots els morts, tants d’estralls mesclats amb tot d’anècdotes de l’antic règim soviètic. Explica com l’eclosió de viudes al seu poble va coincidir amb l’eclosió de la seva pubertat, estrany encontre que va derivar en diferents estratagemes per a poder-se desflorar en aquelles belles i ‘penombrades’ dames. Mescla d’ingenuïtat i fervor adolescent. El poema és, sobretot, ell. Sona un telèfon d'entre el públic, vàries vegades. Xxxttt!!! Etziba algú del públic. Ievtu també explica que la seva mare era cantant i que, si ve no era famosa, cantava a les trinxeres pels soldats, sota el xiulet esfereïdor de les bombes, i que es mereix tot el respecte. Afegeix que del fet d’haver vist la cara de la guerra, del fet d’haver-se topat amb tantes vídues, li  ha donat algunes lliçons que no pot oblidar. 


Ievtuixenko en un moment de l'acte
(Foto: Pep Herrero)


A continuació fa una crítica de Stalin, del perill de gent com ell: “era un disidente que glorificava la libertad de joven. Luego eligió otro camino. De la mentira. Dictadura. Engañó a tantos”.  “Era un poeta mancado”, afegeix. I fa una apreciació interessant: “Stalin: poeta mancado; Hitler; pintor mancado”. I es mira el públic movent el cap com dient: què us sembla, eh eh? La gent somriu, un somriure de qui assenteix davant allò que se li diu. Sona un altre mòbil, dues vegades, volum alt. El senyor-senyora del mòbil despenja i contesta, en una alta demostració de civisme i respecte vers els altres. Part de la gent es queixa, els poetes esbossen un  mig somriure, el mòbil s’atura. Malgrat el seu castellà, russejant, ja ho hem dit, Ievtu llegeix molt bé les traduccions dels seus poemes, emfatitzant les síl·labes dels versos com si les mastegués, assegut, mentre les mans acompanyen la veu. “Ahora sumerjo los pies descalzos del niño”, “acaricia los dedos de los pies como el viento acaricia cada espiga”. Són poemes combois, breus descripcions i/o confessions que funcionen, en el poema, per acumulació. Històries que es van retallant en l'experimentada dicció de Ievtu, relats que diuen el què diuen tot alternant-se amb els canvis de volum i intensitat, tendint a crit, de la veu del poeta rus. “temblante, febril, como lava los pies, cada uno”. Ara crida, perd la saliva per un instant, i segueix: “mientras fluye por su rostro [...] como balena transparente, el agua de los pies amantes, el agua de los pies queridos”. Aplaudiments. Margarit fa un glop d’aigua. Ievtu explica que a continuació llegirà ‘otro poema siberiano’. Com jaha fet en el poema anterior, ens fa una intró i comença: “nosotros, adolescentes, buscábamos las mujeres campesinas”, “tu mano debajo mi blusa, verdad que es caliente?”, el públic somriu. I continua: “Escuchando mi ingénua mentida”, “cuando por fin supiste mi edad tu estallaste [...]”.  Val a dir que sembla que es plagui de ser un conquistador (només de dones; la seva és una militància comunista a prova de bombes, ens recalca [dispensin la redundància, sense dubte poc adequada donat el cas]. Més poemes. Ara un que, segons ens explica, és la transcripció exacta amb d’una escena una nit amb una antic amor seu: “A veces parecía que Rusia existía solo en los textos de Pushkin, Tolstoi [...]”. En acabat un poema sobre l’estança de Gabriel Garcia Márquez (que fou amic seu) al seu poble i l’anècdota que la visita a la tomba de Pasternak va suscitar.  [Resulta, m’assabento després, que resulta que Ievtuixenko és una diguem-ne eminència i que al seu país omplia estadis sencers (no sabem si per pròpia voluntat o per voluntat pròpia de Gran Germà), que es veu que cada any el president del seu país, sigui el que sigui, el truca per felicitar-lo, i que a conegut a tot de personatges famossíssims del segle XX, entre els quals destaca gent com Richard Nixon o Fidel Castro. Potser sí que L’Apuntador tindrà raó i resulta que va vestit com estrella de rock comunista. Bé]. 
La cosa segueix però L’Apuntador ha de marxar per poder arribar al proper acte que comença  en menys de mitja hora a l’Església de Sant Pau del Camp. Recull els trastos i sigil·losament s’endinsa en la foscor de l’auditori on l’espera una hostessa que, juntament amb més gent que està sortint de La pedrera, els hi obra amablement la porta.

***


I CREMO TOT EN CANT

Coet al cul, cal tornar als intestins de la ciutat avall Línia Verda per arribar a temps a lloc. L’A. avisa per telèfon a L’Apuntador que no pateixi, que li ha reservat un seient. A fora ja hi ha el fotògraf i gent de l’ICUB. A dins, la gent assentada, silenci, poca llum. I minvant. No en va estem dins d’una església. La més antiga –i sencera– de la ciutat, li ‘xiven’ a L’Apuntador. Un escenari especial per acollir l’acte I cremo tot en cant, una mena de missa poètico-pagana que corre a càrrec de Martí Sales, Elisabeth Roma i Oriol Rigau. Vagi per davant doncs que assistim a una cerimònia missal. Missal pagesa. 

Marti Sales a l'inici de l'acte
(Foto: Pep Herrero)


Al bell mig de l’escenari: l’altar, i davant seu una tauleta amb un pa de quilo i una cadira amb una guitarra. A l’esquerra; un faristol de músic. A la dreta; el moble-trona, anomenat ambó, on el capellà proclama els sermons habituals. L’Apuntador s’asseu al costat d’A. que molt amablement li ha guardat el seient. A darera dos guiris granadets parlant en un català perfecte, salvant un lleu accent estranger. S’apaguen els llums. Només un parell d’espelmes ubicades als laterals i la poca claror de l’exterior escolant-se pel vitralls. Comencem. Pic-pic. Comencem. Els artistes es col·loquen. Sales xiuxiueja un poema al micròfon. “Crec en les nits”. Sona una flauta de fons provinent de les mans i boca de Rigau. El pa de quilo dins el cove i cobert amb un mantell pot arribar a evocar la figura del nen jesús, pensa L’Apuntador, quan tot just apareix Roma i es posa a llescar el pa. Plana un silencia que gairebé embafa però que ajuda el púlbic a posar-se en situació. Ara Roma pren la guitarra i assaja unes notes. Ara els llums pugen un xic d'intensitat i L'Apuntador pot apuntar. A l’ambó Sales proclama: “escoltar fa que els humans tinguin sentit d’allò poètic”, “al principi era el so, el ritme”, i coses com: “la substància sonora és la matèria primera del món, el seu fonament”. Uns arpegis de guitarra. S’encenen una  mica més els llums. O potser és que L’Apuntador s’ha acostumat a la foscor. Silenci sepulcral. L’Apuntador sent el so de les fulles del seu quadern en girar-les. Ara és Rigau qui llesca el pa. Mentrestant, arriba un grupet de públic nou i es col·loca a un lateral. La guitarra es deixa anar. Sales recórrer el passadís on hi ha el públic i recita: “cruzo un desierto y su secreta desolación sin nombre”. Silenci. Se sent algú que estossega gargall endins. Silenci. “El vino tenía el vago color de la ceniza”, “formó de tierra y de saliva un hueco, el único que podía contener un poco de luz”. Guitarra + diapasó. Tot plegat va generant atmosfera. 


L'Església de Sant Pau del Camp va acollir l'acte 
(Foto: Pep Herrero)


Ara els tres a la vegada, veu, guitarra i flauta. “Això deu ser Bach” informa A. a L’Apuntador. Sort que li ‘xiven’. A la dreta unes senyores xiuxiuegen.  El concert segueix. “Ell té tendència a retrassar el tempo, i l’altra l’estira”, xiuxiueja A. a L’Apuntador que, pobre, és força més dur d’orella. 
D’en quan en quan els músics es busquen amb la mirada. Sales torna a l’ambó. Des d’allà declama el seu sermó particular per fer-nos saber que el fet d'enunciar coses com que els diferents elements desprenen música ja ho assenyalen els textos antics de les diferents cultures del món: “el so és el primer moviment d’allò immòbil”. Rigau es passeja ara pel passadís mentre va llegint una llista de preceptes que ve podrien ser una espècie de deu manaments. Roma ens explica que a continuació interpretaran una peça de Toka Takamine (una peça feta amb tres notes que traduïdes a l’alemany formen, diu, el mot ‘mar’). Guitarra i flauta travessera, ara més llarga. El pobre Apuntador, que és dur d’orella, ho batejaria tot amb el nom d’oboè. Sales: “el silenci és la música verdadera i la música no és més que l’art de guarnir el silenci”. Les combinacions entre música, veu i intèrprets es va repetint. Diferents teories sobre el so descansen damunt la música que sona, també els elements hi són citats: “com tothom sap, la meditació i l’aigua estan entrelligades”. Entre música i veu, el silenci es deixa pressentir amarant-se en les petites sonoritats que genera el públic. Darrera de L’Apuntador algú que rebufa. Ara Sales llesca el pa que queda per llescar i el diposita a unes safates. La litúrgia es va concretant cap a la consumació final: “el so consisteix en aire psíquicament vibrat”. I entrem en un domini màgic, elegíac, vinyolià:

“Ara puc dir: sóc a la font i bec, 
i bec fins a morir-me 
de set de voler més no sabent què, 
que és així com no es mor 
en veritat del tot: vivint en la fretura 
d’alguna cosa sempre. 
[...]”

Guitarra i flauta segueixen, persisteixen, en la combinatòria. Sales pren un porró de vi negre i rega el pa que, a continuació, amaneix amb sucre. Pa amb vi i sucre. Goita, el berenar de mon pare, pensa l’Apuntador. Gira un moment el cap; la part de darrera l’església s’ha anat omplint. Més música, més versos. 

D'esquerra a dreta: Elisabeth Roma, Martí Sales i Oriol Rigau
(Foto: Pep Herrero)


Sales. “cal deixar-nos de somnis i noses i ser un terrible solidari clau?” [L’Apuntador dubte del mot ‘clau’ però és el què ha escoltat]. Algú d’entre el públic pateix un breu atac de singlot. Sales apaga el micròfon. Anem acabant. Baixa un graó, s’acara al públic. “No estic encadenat, no estic encadenat [...] i vaig anar a la nit il·luminada”. Fi de missa. Aplaudiments. I més aplaudiments. Sembla que ha agradat. Els protagonistes reparteixen les safates plenes de pa amb vi i sucre però no arriba a A. i a L’Apuntador. Hi ha gana. La cosa s’ha allargat i tocarà anar a sopar. Degut al currículum d’algun dels intèrprets “m’esperava algo més punk”, li etziba una coneguda a L’Apuntador. Un espectacle mesurat i rigorós, que ens ha recordat el so de les coses a les que no acostumem a parar l’orella, sords de tant com cridem mentre callant callant ens tremola endins, un espectacle missal que advoca per una mística no melindrosa sinó de recerca i autoconeixement, desentranyant els nusos de la poesia constreta en el pentagrama del món, mentre de veu en veu va estelant-lo.  N'haurien de fer un cada mes. [L’Apuntador informa que s‘apunta al joc només per informar que el pellfinesc ha aconseguit sortir de l’habitació i campa tot ell fet cant com aigua en pressa desbocada, essent ell l’únic responsable de l´última reminiscència poètica escrita ara i aquí. Quedi dit.]. Abans de marxar L’Apuntador saluda alguns dels protagonistes i acorden els cromos de tot allò citat. Alguns L’Apuntador ja les havia apuntat, d’altres no. Per qui ho vulgui, i més o menys per ordre:  Rilke, Valente, la Bíblia, Vinyoli, Carner, Kavafis. Recordin, però, que L’Apuntador és dur d’orella: segur que se n’ha oblidat algun. L’Apuntador comenta breument la jugada i, de passada, s’assabenta de com ha anat el final del recital a La pedrera.  Perquè L’Apuntador no té el do de l’omnisciència però mira de parar l’orella. Així les coses, resulta que en un moment del recital de La Pedrera hi ha hagut gent –entre el públic hi havia un sector rus– que ha demanant a Ievtu que recités algun poema en rus, el qual davant tal fet s’ha enfadat tot etzibant que allò no eren maneres i que si el feixisme i que si estava entre falsos dissidents. “Ho ha dit en rus, però s’ha entès tot”, m’han dit. L’Apuntador apunta de cap. Vaja vaja, el final de l’acte ha resultat ser divertit. Es veu que un cop a bambolines ha quedat més clara la traducció de l’assumpte. Ah, vell compatriota de Dovlàtov i tants d'altres. Ah, els poetes! Ah, la poesia. Poesia!? Poesia és voste, Ievgueni Ievtuixenko!! I què seria el Barcelona Poesia sense les aventures i desventures dels poetes [ja he dit en algun banda que el mot ‘poeta’ és una paraula complicada?]? No ens ha d’estranyar per tant que el poeta pugui construir poemes a partir d’anècdotes que ha viscut, i que ho pugui fer de manera ben literal. Heus aquí una mostra de la força i la veracitat de l’assumpte. Heus aquí també com els vestits de l'emperador, o de l'estrella del rock, resulten ser moltes vegades inescrutables. Gairebé tant com el conegut camaleó de John Keats. Però és tard i hi ha gana. 
A. i L’Apuntador se’n van a fer un mos i de pas a arreglar el món unes quantes vegades, que sempre es posa bé quan es fa en bona companyia. L’Apuntador promet que demà –per avui– s’allargarà menys. Paraula. Que sintetitzarà més i mantindrà a ratlla el jo pellfinesc que porta dins, diu. I que és tard, i hi ha gana. I ja va sent hora d’anar a fer el dinar.
       

Cap comentari:

Publica un comentari