Tres poemes de l' 'Anauri poètic 2016' (I)

¿Un Tot immens, la infinitud?
¿O, quan hi penso, ho penso en Unitat?
Però, ¿com?, si cap suma dóna Soledat.
Deu ser que Tot en absolut no pot ser més que res:
un lloc que no té lloc, un temps que no té temps.
Uns quants noms dits contra la mort i prou.
Perquè la nit i el fred, que no demanen foc per ser,
¿són res en si, a part d’absència de llum i d’escalfor?
No, no n’hi ha, d’existència sense consumpció.
¿On la Paraula de paraules fent-se Veu
que no sigui en la nostra por mortal?
¿O Tot és un Silenci sol, sense Qui el sent?


(CARLES CAMPS MUNDÓ, Cap nom del món)


               ***


PULSIÓ

Escric sang i xuclo el paper.
No curen les coses que et diuen,
perquè la llengua et vol
i s’aferra als vidres d’una nit
sense llindar.
Escric dessagnat i la vena es xopa de tu,
mentre et sé al cantell del Graal
i m’apropo l’ullal als llavis.
Tinc tanta set
que escric caiguda
i m’estimbo pels marges
d’allò que podria haver estat el nostre record,
i em desmembro
com les partícules alumíniques
del transbordador Challenger.
El foc impressiona,
però la llum pot assassinar.

I sega, a la fi,
com la sang que et fa present,
mentre escric pèrdua
i tot allò que visc entra en col·lisió.
Com si la ceguesa fos possible.


(ESTEVE PLANTADA, Fosca límit)


               ***


travessa el llamp el dia – en l’entrellum – la nit del temps fendeix presents –
guspires salines a les roderes del mar de viure – paraules – als torterols d’una
pila antiga – cremant de lluny – braçada a braçada – les mans nuant-se –
moment a moment
(ara – en una illa treta de terra – de cap illa – sinó illa)


(IRENE TARRÉS, Treta de terra)