Un poema de Joumana Haddad

Geologia del Jo

Sóc el sis de desembre de mil nou-cents setanta,
sóc l’hora primera després del migdia,
els crits de ma mare en parir-me
i els seus crits en parir-la,
el seu úter foragitant-me per sortir de mi
i la seva suor, testimoni de la meva resistència.
Sóc els ulls de la família,
les mirades del pare, de l’avi i de les ties.
Sóc les expectatives d’allò que esperen de mi,
els somnis avortats,
els buits penjats com amulets al coll.
Sóc la que no té nom
ni mans
per tot el que hi ha enllà.
Sóc les taules de multiplicar que encara no em sé,
la suma dels dos que fa un, sempre un,
la teoria de l’obliqua, sempre obliqua;
sóc
el meu odi per la història, l’àlgebra i la física,
i la certesa pueril que la terra gira al voltant del meu cor,
i el meu cor, al voltant de la lluna.
Sóc la mentida del Pare Noel,
que encara em crec.
Sóc la mentida de Déu,
que ja no em crec.
Sóc
l’astronauta que havia somiat que seria,
les arrugues de la meva àvia suïcida,
el meu front reclinat sobre aquella enyorada falda.

Sóc la devastació, la conqueridora dels meus defectes,
i sóc la guerra,
el cadàver de l’home que els combatents arrossegaren davant meu,
i aquella cama dislocada, que maldava per tornar-se-li a soldar.
Sóc
els llibres que no em convenien de petita i vaig llegir
(i els que ara no convenen i escric).
Sóc la pubertat del meu pit dret
i la plenitud de l’esquerre,
la potència dels pits sota la brusa estreta
i la consciència del seu poder: principi de la decadència.
Sóc el meu avorriment inquiet, el meu primer cigarret, la meva tossuderia
tardana, les estacions passades.
Sóc la néta de la nena que vaig ser:
la seva fretura de la meva ràbia, i els meus fracassos, els laberints, els
anhels, les meves mentides, les guerres, les cicatrius i els giravolts.
Sóc la tendresa que duc malgrat jo mateixa, i el meu déu, la meva
cobdícia, les absències plenes dels meus morts i llurs darrers
sospirs al coixí de cada matinada.
Sóc
el meu fàstic, la meva malaltia contagiosa, el meu perill i el meu fugir
d’una covardia vers quelcom pitjor.
Sóc el meu silenci après
i el silenci que encara no domino,
i la solitud que tresca pel meu esperit com un insecte.
Sóc
la dissort de l’amor,
i l’esdevinc.
Sóc els llops de la poesia que corren per la meva sang
i al costat dels quals descalça corro.
Sóc aquella que percaça son caçador
i no el caça.

I també sóc les meves ungles, el que hi ha a sota i on s’enfonsen; el
record de llurs ferides, el record de llur indignació, el record de llur
feblesa i el record de llur força, que no necessita prova.
Sóc els bocins de carn arrencats de les esquenes en cada orgasme.
Sóc les meves dents,
les meves cuixes desitjables
i els meus desitjos obscens.
Sóc els meus pecats, i com m’agraden!
Sóc els meus pecats, i com se m’assemblen!
Sóc l’amiga que em va trair;
gràcies!
Sóc la meva columna vertebral bordant
a la cara d’aquells que se’n van.
Sóc el meu dolor,
sí, el meu dolor,
i el meu crit a mitjanit
(que reprimeixo en el moment adient).
Sóc el que em diuen que no digui,
que no somniï,
que no pensi,
que no gosi,
que no prengui.
Sóc el que diuen que no he de ser.
Sóc el que amago,
el que no vull amagar però amago,
i el que vull amagar però no amago.
Sóc el “Digues que m’estimes”
i el “No m’ho crec”.

Sóc la meva mort prematura,
ho dic sense drama,
i les runes que deixaré,
nimietats ridícules i reveladores:
postals, retalls de cartes, notes sota el vidre de la taula,
els meus somriures en les fotos antigues.
Sóc tots els homes que m’estimaven i no vaig estimar.
I sóc els qui vaig estimar i no m’estimaven, els qui no vaig estimar i
no m’estimaren, els qui sospitaren que els estimava i els qui sospitaren
que no els estimava.
Sóc l’únic home que estimo.
Sóc els set dies i els segles que em calgueren per a crear-me,
i l’instant que em calgué per a destruir-me.
Sóc els meus cossos
i els carrers humits de la meva ciutat.
Sóc les mirades que no he concedit, les paraules que no he dit i els
llavis que no he besat,
i tot el que no deixaré:
totes les bogeries que encara no he comès,
totes les anades de les quals no he tornat encara.
Sóc
la filla que no he tingut
i potser tindré.
Jo sóc la qui ara no hi és,
les coses i la gent que vaig ser,
ahir,
les i els qui seré demà
i em faran.


(JOUMANA HADDAD, traduït per Margarida Castells Criballés
-Poema extret del llibret del Festival d'enguany-)