3. Entendre l'ànima. / Homenatge a Anna Dodas. / Herois aquesta nit

ENTENDRE L’ÀNIMA

L’Apuntador arriba esbufegant al Verger del Marès. Coi de Metro i coi d'apurar. L’acte de les 18.00h tot just acaba de començar. Pels pèls. El cel està ennuvolat i el temps anuncia pluja. Veurem. DIuen que sinó canviaran la ubicació de l'escenari i llestos. Alguns coloms han tornat al Verger del Marès. Potser les pregàries de L’Apuntador no han estat en va. Escales avall, 'marché' a la dreta, pati endins i ja assegut, ens espera el recital avui anomenat Entendre l’ànima, que anirà a càrrec d’Antoni Clapés, Maria Antònia Massanet, Javier Campos i Sònia Moll. Al micròfon ja hi ha Antoni Clapés saludant i presentant els poemes que llegirà a la primera ronda. La resta de poetes romanen asseguts a les butaques distribuïdes entorn la tauleta, com és habitual. L’acte consistirà en fer rondes  de poemes on cada poeta llegirà-recitarà-declamarà la seva part i, a partir de la primera, i en funció del temps que quedi, anar repetint dites rondes. No sé si m'explico. Clapés comença amb poemes del seu llibre Pluja i remarca que espera que el títol no sigui premonitori. Alguns riures entre el públic, avui especialment granadet. Entre el públic alguns habituals: Sam Abrams, Eduard Sanahuja, Stefano Cingolani, La Núria i en Ferran de L’Horiginal, entre d’altres. L’Apuntador suposa que la codirectora Teresa Colom ja deu haver sortit a presentar. 

El poeta i editor Antoni Clapés

I comencem. Clapés: “sense sostre ets pluja tu també”. A continuació un poema per recordar Salvatore Quasimodo i la influència que ha tingut en l’autor: “la pura perplexitat de ser conscient de viure en la interrogació de dos silencis” [avís: alguns versos potser no són del tot exactes, de vegades transcriure i, en acabat, reescriure, s’assembla una mica a jugar al joc del telèfon; tinguin la bondat de ser condescendents]. Segueix amb alguns poemes nous, poemes breus aplegats sota el títol Microgrames i que espera, diu, sortirà publicat en breu, el llibre.  [Per cert, Microgrames també és el títol sota el qual s’apleguen els textos més diguem-ne endinsats i introspectius de Robert Walser, escrits escrits durant els anys que va passar al sanatori d’Herisau]. “En arribar enlloc de l’enlloc asseu-te a contemplar”, “interpel·lar el silenci”. “Gràcies”. Aplaudiments. Maria Antònia Massanet comença amb el poemari més físic que té, ens diu: Batec. Comença llegint-recitant-declamant de memòria: “en l’enterrament el nostre cos es fa sarcòfag de la nostra pura materialitat”. Seguim. Poema amb cita de Felícia Fuster. “Concert de notes que fa concert d’aquestes folles”. Poema amb cita d’Eugènides. “El meu crit mut per inarticulat”, “Des de quan pot equivocar-se un cos?”. Bona dicció, pauses mesurades, cert domini de l’afectació. Ara poemes del llibre Karabati: “no és  prou el llenguatge per dir tots els silencis que ens corsequen”, “on hi trobareu forats no hi busqueu sintaxi”. S’atura, pren el llibre que havia quedat al faristol, mira, s’asseu. Aplaudiments. 

Maria Antònia Massanet recitant al Verger del Marès

Al verger els núvols aguanten el vol, un colom al fons de tot fa com que s’ho mira, hi ha transeünts acarats a la finestra reixada de l’entrada. És el torn de Javier Campos. Alt, bigoti ulleres i cabells arrissats. L’Apuntador no pot evitar pensar en Kurt Vonnegut. Pel físic, s'entén. Campos llegeix amb una mateix tonada, els peus molt junts: “el fino olfato del tigre salvaje”. Deixa el llibre al faristol. Aquí L’Apuntador no entén els versos que ha apuntat. “Necesitarás mi sangre, aunque [...]”. Segueixen un parell de poemes més. I arriba el torn de Sònia Moll: “Bona tarda, tinc poqueta veu. Se’m sent?”. I afegeix, fent referència al nom que s’ha donat al recital, que no sap els seus versos arribaran a palpar l’ànima aquesta nostra, que aviam si entre els seus i els dels companys recitadors i els que vindran després, que aviam si entre tots podem albirar-la una mica, diu. I comença. “I em faran de mirall els dies plens de nusos”, “amb aquesta necessitat absoluta que siguis tu avui, que vinguis i m’abracis”. Poemes dedicats a la mare i entorn la malaltia de l’Alzheimer.  “I avui que ja t’has mort cent-mil vegades”. Enllaça bé un poema amb l’altre de tal manera que en algun moment costa diferenciar on acaba el comentari previ al poema i on comença el poema pròpiament dit, poemes acompanyadors que empatitzen bé amb el públic. L’Apuntador busca on lloc on carregar el mòbil-càmera-etc. Els poemes segueixen: “ja no vull saber de quin color és la mort que em toca plorar avui”, “en el teu laberint sense fils d’Ariadna”. Un espontani aplaudeix. Acaba la ronda amb el poema Reservat el dret d’admissió. Aplaudiments.

Surt Clapés, amb cara entre divertit i astorat: “Acabem d’assistir al récord mundial de velocitat en un recital”, “ens hem passat de prudents”.  Els hi queda força estona encara, cert: faran vàries rondes més. A continuació Clapés llegeix un poema i torna a la butaca per deixar pas a Maria Antònia Massanet, que llegeix un  poema titual Autobiografia poètica. L’agossarament de la paraula ‘fritanga’, emprada en el text provoca un assentiment en forma de 'oh/he!' a un senyor situat darrera L’Apuntador.  A continuació un poema amb un vers que toca de prop L’Apuntador: “Com qui se sap un Husky passejant a l’agost per Sevilla”. [Si només fos l'agost rai]. I repeteix Javier Campos. Faristol en mà, llegeix el poema Los gatos:  “hace muchos años que miro por la ventana i sé que no volverás nunca más”. A continuació Sònia Moll llegeix el poema Residència de gent gran. I com que van bé de temps encara llegiran una parell de breus rondes més. L’Apuntador fa una estona que està rere l’escenari dempeus cervesa en mà. L’Apuntador parla un moment amb l’Arnau Orobitg i s’interessa pel seu llibre. De pas, L’Apuntador -que es gastarà el nom- s’assabenta que Orobitg no fa de pastor als Pirineus sinó que pastura als Alps. [Pedigrí, xavals]. L’Apuntador sent una espècie d’enveja sana que sap que desapareixeria a la primera setmana de campar per aquests monts de déu entre ovelles i frescúria. A l’esquerra, asseguts als graons que condueixen al bar, tres dels poetes que sortiran a continuació fumen i es preparen l’acte: l’Homenatge a Anna Dodas. Salutacions vàries. El recital va acabant. [Bon dia gent de ciutat. Han notat que he deixat que L’Apuntador faci tranquil? Ahir vaig allargar-me i tot just m’acabo de llevar. Paaassa res. Només dir que allà on diu "entendre" jo hi he llegit "estendre", Estendre l'ànima. També sonaria bé, oi, oi? Bé. Me’n vaig a carregar piles i torno. Au.]. Força gent al 'marché'. S’agraeix que tinguin llibres poc habituals o difícils de trobar a les llibreries de torn.

***

HOMENATGE A ANNA DODAS

L’Apuntador pren lloc. Comença l’Homenatge a Anna Dodas. Presenta Ramon Farrés i informa que el recital està pensat per a celebrar la seva poesia més que no pas per a commemorar la seva mort, un acte de barbàrie "que sempre ens semblarà inassumible", diu. Recalca que els poemes de Dodas no han perdut actualitat ni interès amb el pas del temps [“el volcà poètic d’Anna Dodas és ben actiu i ens continua sacsejant”, afirm] i presenta els poetes participants, quatre poetes joves però amb obra ja consolidada, diu, als que agraeix la seva presència. Són: David Caño, Blancallum Vidal, Núria Martínez-Vernis i Pau Gener, que escolten des de les butaques de l’escenari, cervesa i coca-cola en mà, cigarrets per entre el dits. Farrés aclareix que es farà un primer torn on els poetes llegiran poemes d’Anna Dodas, i un segon torn on els poetes llegiran obra pròpia i la posaran el relació amb la de Dodas a fi que dialoguin. I comença Caño amb Paisatge d’hivern, el primer llibre de Dodas: “una aixeta degota com un plor que rellisca i tot dorm”. S’acompanya amb la mà rítmica, amb pauses que atorguen caliu a allò recitat. Del llibre El volcà: “hi ha ombres en la nit, ombres com [...] [aquí L’Apuntador es perd], taques [...]”, “la nit aspra i és aire fred tot el que m’abraça”. Caño segueix, mirada a l’horitzó: “i el silenci, el silenci el gran plor del món”. A la l’esquerra de L’Apuntador hi ha un home tan ‘apoiat’ en una arcada que sembla que l’estigui sostenint. Caño, aguantant la dicció: “la lenta vida..., aquell somieg”, “una mà plora damunt una ciutat indefensa i plena de llum”. Aplaudiments. És el torn de Blancallum Vidal. Comença explicant que hi ha un vers de Dodas que sempre l’ha impressionat: “I davant teu serà la fosca”, no només pel què diu sinó perquè va més enllà del que diu, sobretot pel què no diu després. Una declaració d’intencions. A continuació Blanca Llum  llegeix el poema Pare: “la suau transparència de l’infant no nat encara”, “la soga de la corbata sempre amb por de morir-hi”. Modula els tempos, emfatitzant volum i to segons el què va dient el text. Més volum: “ara no és ara ni un dia, ara ets tu i el matí serà altra vegada temps”. Ull. Finalitza amb un: Anna Dodas!”. Aplaudiments. El següent és Núria Martinez-Vernis, que calça unes lluents DC  i el seu aire tan seriós com despistat, un aire de despistada de claror i de cos llegant el cost, una despistamenta de pell fina al revers de la mascarada per deixar-hi veure l’endins, un despistamenta a la que anem tots i de la que ella, pell reblada, ja en torna. 'Ciudadu'. [Bon dia gent de poble. He aprofitat un moment que L’Apuntador a anat no sé on per treure el cap per aquí. I veies que torna. Siau.]. Vernis: "Bé, m’agrada molt l’Anna Dodas". Explica l’anècdota de quan va rebre el premi Anna Dodas a obra publicada: “és el millor que et pot passar al món, que no et presentis i te’l donin”, diu sorneguera. El públic riu. Comença: “jo sóc el salt, no sóc res més”,  “dos sols surant per calitges talment dos cors”, “parla d’amor encara, i el saxo es manté esgarrapant entre la nit”. Sonen sirenes d’ambulància, la remor d’un avió que vola baix, un colom s’esvalota amb les seves ales bla-bla-bla. De moment no plou. Ara Vernís muda a l’histrionisme ala-tocada, mig canta mig recita el poema, ala-teatre, per acabar amb un: “I això és tot”. Aplaudiments.

La poeta Núria Martínez-Vernis

Apareix Pau Gener, impàvid i murri com la gorra que sempre l’acompanya: “Dodas era de Folgueroles, Osona. Els ausetans en diuen: Fugaroles! Són bojos aquests ausetans.” [Sàpiguen que nosaltres, de petits, als de Fugaroles els hi dèiem follafaroles, tan embrancats com estàvem en la sempiterna i adolescent dialèctica Villarriba versus Villaabajo. Que ho sabíeu això? Això no interessa a ningú, m’etziba L’Apuntador. Sabut és que ningú és profeta a la seva terra, li reblo mentre m’allunyo pel passadís.] I comença Pau Gener: “tu erets silencis i ara ets espina”, “Si veiessis el jardí clos com una branca”, “si veiessis la foscor, la silueta de les coses”, “jo només sé la nit i la gran mà que es tanca”. Poca broma. Segueix: “al llot peülles, peülles marcades”, “l’entrada de casa és un prodigi de focs artificials”. Acaba. “Anna Dodas, gent!”. Aplaudiments. I segona ronda, amb poemes dels poetes participants. Caño llegirà quatre poemes acabats de fer, diu, i que "perdoneu-me l’atreviment", diu, i "perdoneu-me que no demani perdó". Comença, agafa el micro, s’hi troba bé: “seria bonic poder immolar-nos” [Nois, a mi em sona un xic impostat. Vull dir que uns vers així no pot no ser impostat en la seva pròpia militància, no us sembla? Psst, escolto:  i què ens saps tu, beneit, del patiment de l’altre? em replica L’Apuntador. De vegades crec que té la pell més fina que jo, li responc. Ell calla, com dient que té prou feina com per escoltar més tonteries]. Segueix Caño: “seriem feliços entre refugiats i contrabandistes”, i afegeix, amb un somriure per entre el nas: “què té a veure això amb l’Anna Dodas!? No ho sé tios. Però algo hi té”. “Jo sí que ho sé!!!, etziba amb la seva veu inconfusible Vernis, que ha sortit un moment de l’escenari i ara es troba entre el públic. Caño: “vas amb l’udol que t’acompanya”, “fins on allarga la llum del far, què se n’ha fet dels caps de setmana?”, “per on circulen els nostres maleïts poemes?”.  Acaba amb un “gràcies”. Aplaudiments. 

El poeta David Caño recitanta la seva segona ronda

Torna Blanca Llum i ens informa que llegirà un fragment d’un poema llarg que li va sortir després de retornar al Càntic dels càntics. [Se m’acut que no sé se li deu haver acudit a algú de fer alguna mena de cosa sota l’auspici del títol ‘Càntir dels càntirs’. L’Apuntador em diu que menys conyeta i em mana posar l’olla al foc i a pelar els xampinyons del dinar. Si ho dic seriosament!, li dic. Res a fer]. Blanca Llum subratlla que al Càntic dels càntics no hi ha un jo o un tu concret sinó que no es precisa aquell qui parla (malgrat que en algunes ocasions s’hagi reemplaçat aquest espai previst per un cor a la grega, diu). “No es diu qui parla. Parlen ells? Parlen els altres? D’entrada no se sap, o no importa gaire...”. I comença: “només sé que sé ser-li l’aresta que embasta l’embut”, “una flor que s’esclafa per viure”. Segueix: “ets resistent com l’oblit”, “les teves dents confirmen la brama, amb tu es va a la font sense càntir” [heus-lo!; calla, em diu], “en l’ésser no ésser d’una flor venturera”, “vaig néixer amb escull i ara escullo cargol per dir néixer”. La cosa va agafant embranzida in crescendo i intensitat, esplendor: “no hi ha pronom per lligar-nos”, “la inversió feta norma”, “contra l’ésser per a la mort, escriure dos cops”, el to es manté a dalt a punt d’enfilar la baixada altre cop: “I parlar tan fluixet que farem molta nosa”. Alça el cap al públic, xiuxiueja: “ja està”.  Aplaudiments. [aquests sí que t’han agradat, eh, eh, em tusta L’Apuntador. M’agrada quan la llengua velada de la poesia parla clar i català i bé mentre al mateix temps deixa entreveure les dues llengües (o llenguatges) acarant-se, li responc des del fons on segueixo preparant el dinar. Pobredemi.]. Torna Vernis, més ‘ditxaratxera’ si cap. Recitarà un poema amb un títol llarg: “No ho callen tot [...]”. “És un poema d’amor i té un final d’Anna Dodas”. Amb Vernis costa saber si se’n fot o no, perquè es tracta d’un “enfotisme” que articula. Vernis: “I s’escolta per tot: ratafiaa bonicaaa!!”. Encadena versos lapidaris que poden funcionar com aforismots: “un pot si té tapa tanca el cercle”. Pim-pam-pum. Modula el so amb l’histrionisme ja esmentat  i gesticula amb un crit talment un crit de patufet. “Un vol que no fa núvol mentalitza”.  Empra el faristol, una mà arrambada al cos, a l’altra un bolígraf. “El poder no té paraula i el fang fa per mi”. Rient rient les va fotent. I no para, encadena, tupà-tupa-tupà: “cabells que cusen botons per tot”. Breu aturada i segueix, diu no sé què de “veu ample” per afegir, mig rient mig no sé què: “és a l’estil de l’Anna quan diu l’Hora!”. Continua amb el to pujat. Ara us faré una cançó que diu així, i que hagués encantat a l’Anna, segur. Somriu. El públic tambe somriu. “Tinc un hemisferi cerebral a les estrelles”. Ara Vernis rapeja. “I sento a penes llur guspira ja”. Segueix. tupà-tupà. I acaba. Aplaudiments. Aplaudiments. I surt Pau Gener, més ‘ditxaratxero’ si cap: “Torneu-hi. Aplaudiu, sisplau” i segueix amb la presentació habitual: "Bona tarda, bona gent de ciutat". Llegirà poemes del seu darrer llibre Flama de bruc. Aquí L’Apuntador no aguanta més; ha d’anar a canviar l’aigua de les olives. Mentre fa cua escolta Gener de fons. Pau fa de showman. Proposa al públic que canviï un mot del poema que llegirà: “la gent que vulgui envoltori! La gent que vulgui embolcall”. I segueix amb el poema: “tot aquest envoltori t’ha servit per circular [...]”.  La terrassa del bar està plena. Gener de fons va fent de les seves, sembla estar com a casa. Ara fa el joc amb el vers de la llibertat, joc que ja ha repetit en aquest mateix recinte farà cosa d’un parell d’anys, dins del Barcelona Poesia corresponent. Però li segueix funcionant. Fa repetir al públic: “quan arribi la llibertat...”. I El públic: "quan arribi la llibertat...". “Més fort, molt més fort.[...] Ha de caure la catedral!”. I vinga, i el crit unànime: “quan arribi la llibertat!!! ...les nostres primeres paraules seran el nostres propis noms”. Aplaudiments. Sí. Es nota que la gent agraeix interactuar, que l’hi diverteix. Per cloure l’acte surt el presentador Ramon Farrés, dóna les gràcies als participants i llegeix l’últim i breu poema del llibre de Dodas, Volcà. Matisa que és tracta d’un esbós que ella va deixar escrit en un paper, però que van creure oportú incloure’l en la reedició del llibre: “Mai ningú  m’havia semblat tan bell  pujant l’escala”. Final. Aplaudiments. Anna Dodas! El cel ha aguantat. Salutacions vàries, cordials i fraternals. L’Apuntador la fa petar amb E. N. i F. mentre E. i N. es prevenen de L’Apuntador i quan diuen no sé què  de L’Apuntador, L'Apuntador els hi diu: "Què dieu?" Elles callen se’l miren mig rient. Anem tirant cap a fora del recinte i a la plaça de la Catedral cadascú pren el seu camí. L’Apuntador ja no arriba al següent espectacle a Sarrià així que es deixa endur pel maremàgnum del centre. Alguna trucada, amics retrobats. Cerveses a preu de guiri, algú amb gintònics bevent sense set i celebrant, al mateix temps, una boda moderna i un final de ‘festa fotre’ laboral. Ambient caribeny del nord i breu posada al dia, una mica amb el costum aquell tant nostrat de deixar lo bo i més interessant pel proper dia sempre.

*** 

HEROIS AQUESTA NIT

Entrepà ràpid en mode peripatètic i de cap vers el darrer acte del dia, que es celebra a l’Institut d’Estudis Catalans: Herois d’aquesta nit. Un espectacle que comptarà amb la presència de Nacho Vegas, Eva Vaz, José Luís Piquero i David Castillo. L’espectacle, que es celebrarà al bell claustre de L'Institut, passarà per un recital amarat en el marc de cert ‘malditisme’ i underground que ja resulta habitual i característic entre els participants. Ah, les etiquetes. Micro al mig de l’escenari. All fons les butaques i la taula que acollirà els poetes i poeta-cantant. Els poetes i poeta-cantant fan un xic salat, menys Castillo que d’un bot ep! es planta a l’escenari i mentre els espera fa bromes i una mica de comèdia: “Esteu contents o què? Hahaha. Una mica d’aplaudiments, va, hahaha”. I enfotent-se d’ell mateix s’interpreta com a vell rocker d’èxit, improvisant breument un tros del “y seré tu amante bandiiidoo bandido”. Apropa el faristol, pren la bossa, mira el rellotge: “no vénen els poetes, no ve el públic”. Algú del públic llança un tímid “eh!” i Castillo replica que des del seu alt punt de vigia ve que es divisen clarianes cap al final, i que en fi. Va fent estona de brometa en brometa, és un gat vell de l’enfotisme: “No sé si me precipitat... Sí. L’any que ve no em contractaran”. Segur que sí. I arriben els poetes i el poeta-cantant. Carles Mercader fa la presentació: gràcies i presentació dels participants. “Quatre veus poètiques molt importants”, afirma [Jo dic, em dic, que ‘importància’ és una paraula complicada i, sobretot, relativa. I que vull foc! L’Apuntador està cansat així que aprofito la seva baixada de defenses]. “Avui tindrem herois i heroïna”, afegeix Mercader. I segueix David Castillo, poeta, periodista i director des de finals dels vuitanta del suplement del diari Avui, actual Punt Avui. Castillo se’n recorda de Lizano i, enfilant brometa a brometa, va repartint i es queda a gust.  Ara un poema “de la meva època quan vaig començar amb el Lizano i jo era un terrorista de pacotilla”. Ara explica que llegirà poemes del seu llibre, recent editat: El túnel del tiempo. Poemas adolescentes y de primeros antecedentes penales. La gent riu. Brometa a brometa empeny: ara un poema sobre com corria rere els grisos, ara un encapçalant amb cita de Vicente Huidobro: “mañana el campo seguirà los galopes de caballo” que repeteix “perquè és molt bona”, diu. I segueix. L’Apuntador va caçant versos a l’aire: “libre en las largas tardes de la modelo, modelando el caràcter del que no se rinde”, “sin intentar convencer a los desengañados”, “lectores de Baudelaire detenidos por los analfabetos”, “¿quién detendrá a los hijos del fuego?”. Aplaudiments. “Com que heu comès l’error d’aplaudir, segueixo”, diu. “Recitar en castellà és com està en un altre àmbit”, afegeix. I: “aquest està escrit a la Model de Barcelona que abans del Barcelona Poesia sempre anàvem a recitar pels presos”. Vegin la línia d’enfilalls de claus que acorden el pentagrama discursiu del poeta. Es podria dir que la poesia de Castillo funciona com a contrapunt –o li posa– a la de Margarit. Acarant-se ambdues, templa a templa, en el diàleg inequívoc  d’una poesia que pretén arribar a tothom en un món sord de tan com crida. “Los antidisturbios nos han escupido su mierda olor a pólvora”. Segueix amb poemes de joventut. Va acabant. “Com anem de temps?”, “Nem bé, nem bé”, diu Mercader. “Bé, he he, ben malament anem”, respon Castillo. Ara se’n recorda de Jordi Pujol, ara un poema filosòfic, diu, ara un sonet de Lizano: “mierda, madre común, yo te saludo!”. Acaba. Aplaudiments. “Moltes gràcies a tothom per la paciència”, afegeix. Aplaudiments. 

Eva Vaz en un moment de l'acte

És el torn d’Eva Vaz, poeta onubense. Saluda amb un “gràcies” i apunta que ella, en fi, és una mica més tràgica que Castillo, i que primer llegirà uns inèdits. Per començar, un poema que versa sobre una dona que va veure morir. Els dos poetes restants, Castillo ha baixat, s’embolcallen uns ‘pitillos’. Vaz: “me gustaría saber com se muere uno; tu ya tenías experiència”, “cada cual debía elegir, tu elegiste el vino”, poesia de les experiències amb algún que altre contrapunt: “dejad las roses para los idiotas”. Segueix amb poemes del seu llibre Leña: “más sola que un labio solo”, “los cuentos completos de Pushkin, nunca los terminé”, i coses com: “nuestra habitación, nuestra fosa común”. Ara la gent aplaudeix a cada poema. [El pellfinesc comença a pesar figues]. Ara un poema que parla d’una ionqui: “no te das cuenta de que el inconformismo tambien es gregario”. Goita, Pim-pam. [el pellfinesc obra mig ull]. Segueix: “Aprendí a vivir sin sentido”, “se vive por años, no por gramos”, “mi vida no está tan mal Anna, incluso a veces soy feliz”. Segueix amb un poema que versa sobre els atacs de pànic: “con ojos fuera de los ojos”, “respirar a trompicones con un freno de mano en la garganta” [El pellfinesc obra l'altre ull, fa com que va a dir alguna cosa però tot el gesticular acaba en tot just un badall i un sant tornem-hi al seu veure-hi clar particular]. Llegeix bé, sap trobar el to pels seus poemes, casi a cau d’orella: “Y ahora tengo que dejaros”. “Soy la siesta infinita dela suerte” [Compro! Diu el pellfinesc que per allò que li convé sempre un mot a la punta de la llengua esperant]. Vaz baixa el to altra vegada, final xiuxiuejador: “gràcies.” Aplaudiments. Aplaudiments. I surt José Luís Piquero. “Bona nit a tots”, i saluda alguns amics presents i els companys recitadors. “Me han presentado como Asturiano, y lo soy, per no sé si ya cuento como Andaluz”. El primer poema és una invitació a la rebel·lió: “ninos, que levante la mano el que quiera morir siendo útil  y sensato”. Segueix amb un poema que ve a ser una reivindicació dels propis defectes. “Lo cabrón de nosotros mismos, al formar parte de nosotros mismos, tambien es bueno”. “Gracias por dejarme ser inconstante y dulce”. I seguim. Ara un poema més festiu, diu, ara un poema més compromès que versa sobre l’autolesió, mentre recorda un amic seu versat a tal efecte, ens explica. “Autolesionar es hablar tambien de la adolescència, funciona como una estratègia para regular las emociones”. Dos poemes més. “En realidad todos somos un poc dummies”. I acaba amb un “gràcies, os dejo con Nacho Vegas”, el qual també s’enceta amb el “bona nit” de rigor. “Orgulloso de coincidir con grandes poetes y amigos tambien”. “No voy a leer mucho porqué no voy a dar la talla; luego cantaré un poco”. “Cuando los escribí me parecían muy buenos; cuando lo releí el otro día me parecieron una mierda sin paliativos”. El públic somriu. Fa una lectura que ve a ser un assajar la lectura, una mena de dubtar d’allò escrit per llavors fer com que explica els motius del poema i d’on venia i la gràcia que podia tenir. Potser molt millor així. A continuació versos solts que funcionen com aforismots. “Frankenstein era el doctor, en todo caso tu vas de monstruo”. Algunes bromes. El públic somriu. “Sangre púrpura, un púrpura que brilla hermoso. Porqué estas coses hay que decirlas en poesía”. Busca la complicitat amb el públic i hi té ofici. “La poesia y la canción son dos lenguajes diferentes, aunque son hermanos”. Agafa l’ukelele.

Nacho Vegas, ukelele en mà, durant l'acte 

Es posarà a cantar. “Hay una parte de la poesía que es la antipoesía”. Veies. Cita Brecht més o menys de memòria: "qué tiempos son estos en que una conversación sobre árboles es casi un crimen porqué implica un callar sobre tanta miseria", canviant “árboles” per “rosas”. Parla una mica de la vida en general, hi té ofici. Explica una breu historieta que acaba amb un: “usted no necessita un psiquiatra, usted necessita un comité de empresa”, i afegeix, ja fora de la historieta: “a veces necesitamos escuchar la realidad”. “Porque en realidad creo que esto va de la urgencia más que de otra cosa”. Segueix cantant, rascant l’ukelele: “que importancia tiene todo esto mientras haya un desahucio más”. Vegas llueix la mitja melena habitual, jaqueta xula del tipus bohemio-hipster-empresari [si algú sap el nom concret que baixi i el digui], botes i pantalons pitillo, tot molt ben estilitzat. Aparentant un quelcom de music trobadoresc ‘d’alt estanding’. “Y gritarles a los poderosos mientras haya un desahucio más”. Segueix. “Voy a afinar poéticamente mi ukele”. Avui la corda de l’enfotisme treu fum. Vegas és força elegant, però. "Voy a cantar una canción popular proque creo que la poesía es un conjunto de saberes y cantares compartidos, y estos son los cantos populares". Passa ventet, fa fresqueta [El pellfinesc ja deu anar pel setè son]. Vegas va acabant. “Vivo en la Ciudad más triste de este país”, “tan triste que cuando alguien se ríe lo hace mal, “vi más gente triste qeue en el Molinón”. Raspeig d’ukelele, aquí la cançó pren més vivor, més puixança, Vegas s’implica més: “saldremos a cenar y a exigir qeu nos devuelvan la Ciudad”, “hay que prender fuego a esta Ciudad”. Acaba. “Gracias”. Aplaudiments.  Ara pugen tots els poetes que, tret de Piquero, han anat baixant. Saluden. Vegas es posa més al final, potser perquè acaba de finalitzar la seva actuació, potser perquè no vol robar protagonisme.

D’entre el públic algun “bravo!”, algun “otra!”. La cosa s’acaba. Castillo: “Bonanit companys!”.  Llums, la gent es va aixecant, és força tard. Cigarret i enfilar el camí de casa. [‘Casa’ és certament una paraula complicada, em xiuxiueja el Pellfinesc mentre el passejo pels entramats i selvàtics carrers del Raval i l’Eixample. I afegeix , xiuxiuejant, -moment sensible- que l’haig de cuidar més, que no el cuido prou, que som parella de fet i deixat estar, i que és cranant la pell fina com s'arriba al cor enclotat de les coses].

***

Recorden que L’Apuntador va prometre que avui seria més breu? Mentia. Ja ho veuen. Però no per això deixarà de persistir en la seva obstinació. Ja veuran. L’Apuntador ha començat més breu, més sintètic i s’ha anat endinsant, arborescent, en l’embull de fils per cosir. Demà –per avui– el Barcelona Poesia continuarà amb sessió de matí, tarda i nit. I bé. De nit o de dia, pau i salut per a tothom. I no s’oblidin, com deia Francesc Garriga, que “la nit explora els somnis”, ni que sigui, de vegades, amb l’ajuda d’un calbot.