diumenge, 8 de maig de 2016

4. El nus la flor (IV de IV)

     
Recinte Modernista Sant Pau enfora [que bell que és!], L’Apuntador sopa un bocata i cervesa, mentre remenant el mòbil s’adona (de fet ja ho sabia) que la crònica que ha penjat unes hores abans necessita unes quantes correccions [Probablement aquesta també. Queda pendent]. Un bar tranquil. Futbol de fons a la televisió. I som-hi. I vinga Metro comboi avall etcètera direcció l’Institut d’Estudis Catalans, al Raval. El nus la flor és “alhora un recull de poemes inèdits d’Enric Casasses i un cicle original de música a l’entorn d’aquest recull”, versa el tríptic oficial. El claustre on se celebra l’acte ja està força ple, i van arribant gent. L’Apuntador troba lloc al costat d’un company d’escuderia que no el reconeix.  Entre el públic, alguns nens i nenes. També alguns actors i actrius. Ja és de nit. I apareixen els artistes. Al piano, Daniel Ariño. A la veu, Maria Mauri. Enric Casasses, fent de Casasses. Darrera L’Apuntador hi ha una nena amb un Cub Rúbic mentre interpel·la sons pares per si ha heretat el nas prominent del pare. En veritat fan broma però recordin, amics lectors, que sempre hi ha una orella esguardant-los en el moment menys esperat. Ha estat un dia llarg però l’espectacle promet. [L’Apuntador escrivent necessita un te o algo; fins deixa que soni el Rèquiem de Mozart que li ha tocat per sorteig en el ràndom de youtube]. Davant de l’escenari, una mica a la dreta: un parell de micròfons. Just darrera una mica a l’esquerra: el piano. I al fons a la dreta, una butaca i una tauleta que acolliran el poeta, amb el seu bolso d’espart. L’orella de L’Apuntador se’n va a l’actriu situada davant seu, que comenta: “l’Albert Roig va fer un recital la setmana passada, m’hagués agradat veure’l”. I comencem. 

El claustre de l'Institut d'EStudis Catalans, durant l'espectacle
(Foto: Pep Herrero)



La cantant Maria Mauri, amb veu de falset [que no sé si es diu així, probablement no però ja ens entenem, o això anhela L’Apuntador], preu tonada i Cassases recita-declama-envola un poema. En total serà un cicle de quaranta una peces breus, diuen, intercalades amb els poemes, ens diu, Mauri, i que si es vol aplaudir entre part i part que genial però que tampoc cal. Cassases aclarirà que els cants vénen a ser com Suites breus. Casasses: “ara mateix aquí comença la molt antiga cerimònia”, “la poesia ha de ser com _____, descarregar el carro de les mentides”. El poeta llegeix lent-mastegant, arrossegant la dicció que va s’enfila als pujols per, acte seguit, baixar al riu i perdre’s una estona a fer la viu-viu entre els ocellets –i ocelletes– del bosc.  [Bona gent de ciutat, res, que passava per aquí. Potser fins i tot em trobàveu a faltar.  I cuita que ja hi tornen... ]. L’anar intercalant funciona així: quan el poeta acaba s’asseu a la butaca, quan finalitza la cantant, s’enretira una mica. El pianista, per la seva banda, està a totes. “La clau que no forma cap pany tot li és pany i tot li és porta”, “la força del viure, indefens”, “el reveres de la dansa macabra”, “el gratar-te l’esquena amb un arbre”. Ara un poema en forma d’acudit, diu Casasses: “La nena ha fet un canvi. Si no se li nota més. Diu: per això mateix!”. La gent riu. Entremig, L’Apuntador aprèn una paraula nova: espinguet. Casasses modela descripcions gairebé pastorils amb tocs mordaços i irònics molt... molt Casasses [Bravo!]. Ara Maurí, amb el seu to agut agut: “riu amunt i riu avall, riu amunt i riu avall, també”. Ara en fan un tots tres a la vegada. És, de fet, un divertimento al ritme de música de saló [Com poden veure, L’Apuntador justeja bastant en matèria de refinaments musicals]. D’en quan en quan algun aplaudiment tímid. Casasses a lo seu: “Compreu-me aquesta d’aquest  test, és la millor: regada amb llàgrimes”. Que be que llegeix. Impecable. És clar, no llegeix. O si ho fa és simplement per fer veure que llegeix. [Nois, L’Apuntador està fos. Agafin-se’l amb paper de fumar]. Faria sonar bé gairebé qualsevol poema. “Tot el que es veu”, “i és que tot el que és viu, és veu”. 

El poeta Enric Casasses
(Foto: Pep Herrero)


I com que t’ho dic amb aquell to i aquell gest no et queda més remei que combregar-hi. [Vinga Apuntador, un esforç més!]. “He trobat una romança sense paraules que no sé si la sabré escriure”. Mauri. Casasses. Mauri. Casasses. Ariño, fent de les seves al piano. “Mig cel volia [...] ja volia serr de nit, i l’altra nit volia, volia i no podia ser de dia”. La cosa avança. Ara el poeta riu. Ja no s’asseu a la butaca sinó que es queda dret un xic enretirat. Solo de piano, que es deixa anar, mou el cos, mou els llavis, per uns instants les mans semblen una mar embravida a toc d’escull. Aplaudiments. Un “bravo!” de fons. El poeta: “no haver-te conegut seria terrible, però terrible terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria.” Rialles còmplices. El públic gaudeix. Amics, ja els hi puc anar escrivint els versos que ‘cagarela’; aquests poemes han de ser escoltats en boca de l’autor. Casasses és unpoeta que inspira, i és de fet quelcom tan natural com dir que en el pulmó on es dibuixa l’escriptura ell aspira i el que l’escolta expira. La cosa va arribant al final. “Com tan ben ordenats caminen els estels pel cel”. “I un milió de cortines gairebé immòbils”. Mauri acaba i baixa de l’escenari.I mentre el poeta recita se sent la veu de Mauri de fons provinent d’algun racó del claustre, que va agafant volada. Es com una sibil·la dant els campanades de la nit dins l’univers Casasses. I s’acaba. Aplaudiments. Aplaudiments. 

D'esquerra a dreta: Daniel Ariño, Maria Mauri i Enric Casasses
(Foto: Pep Herrero)


És sens dubte la ovació del dia i del què portem de Barcelona Poesia 2016. Que la gent vingués predisposada ni li treu cap mèrit. Fan una mica de bis. Diuen que ara agafaran el tema una mica més fonètic i embarbussat. Primer el poeta. Despres Marui que, acompanyada del piano, declama-mastega petites Suites d'embarbussaments que són producte de combinar diferents idiomes, ens dius, tals com: búlgar, alemany i japonès. També el català. Fins hi xiula El Segadors de fons. El resultat és força espectacular. Aplaudiments. Com a espectacle, impecable. És una poesia que agombola caràcters, diguem-ne popular però que tracta al lector com es mereix, això, és amb intel·ligència i obertura d'esperit. Si el mon fos ideal els poemes de Casasses serien de lo més alt mundial. El món però, va més per lliure. [Apuntador/Escrivent, deixa’t d’ironies i etcèteres que me’n vull anar al llit, va]. Tanquem la nit del dissabte. La gent, contenta. Va sortint a fora. Tots anem sortint. I la ciutat a fora, que ja ens espera.
    
Demà més. 
I recordin: 
"la nit explora els somnis"
(Francesc Garriga Barata)

Cap comentari:

Publica un comentari