dijous, 5 de maig de 2016

1. Jocs Florals 2016. / Cos a cos.


JOCS FLORALS 2016

Fa una tarda assolellada, primaveral, a Barcelona. El guirigall es barreja amb l’aire de vivor i oci que amara carrers i carrerons. Passejar pel centre és sucar pa a la macedònia cultural de la ciutat; parar-hi l’orella un curs introductori al poliglotisme, l’estirabot i els tractes de dubtosa legalitat. Tot en ordre. L’Apuntador fa via a l’ajuntament per assistir  a l’entrega dels Premis Jocs Florals de Barcelona 2016. Va puntual, cal fer estona. Es refugia en un bar proper però allunyat de ‘guiris’. Una cervesa, refullejar Nissaga d’abolits, encontre casual amb un poeta veí que ha tingut la mateix pensada. I va sent l’hora. A l’ajuntament, els protocols habituals d’entrada, salutacions, buscar un lloc estratègic des d’on veure desfilar el personal. La gent de l’ICUB enllesteix els últims retocs d’organització. La banda de música fa estona que és a lloc. El públic es va col·locant. Entre ells poetes com Míriam Cano, Tomàs Arias, Carles Morell, Carles Dachs, Jordi Pàmies, Amadeu Vidal i Bonafont, Arnau Pérez Orobitg, o el poeta-periodista Esteve Plantada, entre d’altres, que han vingut a fitxar o a treballar, segons el cas. Arriben autoritats, els directors del Barcelona Poesia, exdirectors com Sam Abrams, el responsable del balanç poètic d’enguany Jordi Marrugat, representants d’institucions, familiars, etcèteres i epígons varis. L’Apuntador pren seient al costat de N., la fan petar. A les butaques es van ubicant els membres del jurat, els participants en la lectura dels poemes destacats al Balanç poètic, l’encarregat de la Referència Històrica (enguany, recordem-ho, a Ramon Llull) Stefano Cingolani, i Isabel Graña, la persona encarregada de glossar el poeta guanyador d’enguany, Eduard Sanahuja. Ara sí. Música. La gent dempeus. Fa la seva entrada el poeta llorejat, custodiat pel Jaume Asens, tinent d’alcalde de Drets de la Ciutadania, Participació i Transparència de Barcelona, i una senyora de la qual no tinc el gust. La gent s'asseu, els protagonistes prenen el seu lloc. A una banda de les butaques principals, compto dos regidors. Dos de quaranta-un. Alberto Fernandez Díaz no és un d’ells.  


El Saló de Cent en un moment de l'acte


L’acte està presidit per Jaume Asens (en representació de l’alcaldessa Ada Colau), que fa una breu introducció i dóna pas a l’actriu àngels Bassas, que conduirà l’acte. Breu introducció i és el torn del primer protagonista, Stefano Cingolani. 
El medievalista italià llegeix una Referència Històrica gens autocomplaent, anteposant la crítica i el rigor als fastos preceptius i commemoratius per se, en un intent de ‘despullar el rei’. “La realitat no sempre és tan glamurosa”, etziba. Compara la figura de Llull amb la de Montaner [ara faria la broma amb allò de The Ramones però L’Apuntador em pica les mans i em llança una mirada amenaçadora. Seguim] i remarca que “ens trobem davant de dos manipuladors obsessionats amb la veritat (la seva)”.  De Llull remarca que tenia una ploma poc refinada a fi de multiplicar el públic potencial que se sumés a l’apostolat catòlic, i que, segons els criteris de l’edat mitjana, la poesia de Llull no passaria de l’aprovat . “No deixarem de seguir-los el joc”, afegeix, “però hem de saber distingir entre els molins i els gegants” i insta a que “la literatura ens pot, i gairebé ens deu, enganyar, però no ens deixem obcecar per la crítica o la retòrica de les celebracions”. Finalitza amb un més aviat fluixet “visc(a) la república Catalana!”. [El parèntesis és meu, és clar. Brometa tonta. Perdó]. Aplaudiments.  
N. em fa un somriure còmplice. És el torn dels poetes escollits per llegir un poema del Balanç Poètic. En primer lloc Josep L. Badal, del qui segurament en sentirem a parlar més. Acaba. Aplaudiments. Els poetes són concisos. Poema i avall. Bé, Pau Gener Galin , abans de llegir el seu poema, se’n recorda de l’afer del poema de Dolors Miquel  de fa uns mesos en aquesta mateixa sala i, abans de llegir el poema, dóna les gràcies i afegeix: “i una salutació especial per Alberto Fernández Díaz, que és un gran amant de la poesia”. I del poema: “Cendra absoluta, desembeinada. Text al text i cendra a les cendres.” Aplaudiments. Baixa Pau Gener, puja Gemma Gorga, mesurada i discreta com és habitual en ella, i llegeix el poema Sopant a soles: “m’acompanya la sagacitat dels mosquits”. Baixa. Aplaudiments. És el torn de Mª Antònia Massanet que llegeix En un món en desaparició. “la mateixa destrucció és un acte de persistència”, etziba amb el seu accent mallorquí. Baixa Aplaudiments. Puja Irene Tarrés. “travessa el llamp del dia- en l’entrellum- la nit fendeix presents-guspires [...]”. Algú que deu ser familiar s’aixeca per fer una foto.  Baixa. Aplaudiments. 
Àngels Bassas dóna pas al president del jurat del premi Jocs Florals, Antoni Vidal Ferrando. Ferrando va una valoració molt positiva del premi d’enguany. Ressalta l’alta participació (122 originals) i que aquesta hagi estat d’arreu dels territoris de parla catalana, fent palesa la vigència i importància del premi, diu. Al fons un home que se’n va. Ferrando afegeix que el premi ha suposat “un gran esforç d’imparcialitat” per part del jurat, i subratlla la importància de que les circumstàncies polítiques que estem vivint afavoreixin a una cohesió de la llengua i les varietats del domini lingüístic, i no a l’inrevés.  Del llibre guanyador en destaca  l’alta ambició literària “la capacitat de conjurar les veus dels grans mestres per tal de donar suport al seu discurs literari”. Ja és, de fet, allò que s’espera de tot poeta amb cara i ulls. També ressalta que un llibre com aquest demostra que “no cal que la postmodernitat entri en litigi amb la tradició i que els nostres dies de caos necessiten més que mai a les fonts de la saviesa i de l’experiència”.  A continuació Àngels Gregori, membre del jurat, llegeix el veredicte. Ens anem apropant al final. Entre el públic estant diviso un parell de persones pesant figues i tres que ‘soliloquejen’ amb el mòbil; la resta atenta i en silenci. Els dos regidors es mantenen impertèrrits talment les estàtues del Saló de Cent que els hi guarden les espatlles. 
És el torn de la persona encarregada de glossar el poeta, Isabel Graña. Graña recorda els inicis del poeta en una llengua que no era la seva degut a “com han estat de brutals els talls intermitents a què s’ha vist sotmesa aquesta cultura nostra”,  i fa un repàs per l’obra de Sanahuja i la seva evolució.  Al seu darrera la quatribarrada damunt les teles senyoreja el silencia habitual del Saló de Cent. Graña afegeix: “el poeta sap que cada llavi és un temple, i que cada poema un forat”. I coes com: “la vida és com un vers que imita la mentida”. I acaba amb unes paraules de Marina Garcés: ““La poesia és l’esperança de trobar una paraula que no mata, sinó que ajuda a respirar”. Això ho sap molt bé Eduard Sanahuja”. 
I arriba el moment [Redoblen els tambors al cap de L’Apuntador] d’entrega del premi. Surt Eduard Sanahuja i Yll i rep el ram i el guardó acreditatiu de mans de Jaume Asens pel seu llibre Teories del no. Molts aplaudiments. Fotos. L’Apuntador corre a fotografiar una mostra digne del moment. 


Eduard Sanahuja rebent el premi de mà de Jaume Asens


[L'enfocament de les fotografies, regular; l'enquadrament, anar fent. L'Apuntador promet fer-ho millor mentre espera les fotografies del professional]. Parla el guanyador. En primer lloc els agraïments, que semblen sincers, tan el dirigit a la persona que  l’ha glossat com als lectors previs que ha tingut el recull i els suggeriments que aquests li han fet al respecte, sense els quals, ha dit, probablement no hauria guanyat el premi.  També hi ha un moment pel record: al seu pare, el també poeta David Sanahuja, (del qual l’any passat, en el marc d’aquest mateix acte,  va ser objecte de la Referència Històrica) i  per l’antic alcalde d’aquest mateix ajuntament, Pascual Maragall, de qui en destaca la seva vàlua. A continuació Sanahuja llegeix alguns poemes del llibre premiat. El primer el recita de memòria perquè no troba les pàgines amb els poemes. Pel segon ja les ha trobat. Segueix. “Només el que no saps és veritat”. En un moment explica els diferents significats que ha tingut el No i com avui es queda amb el No, el negar-se a alguna cosa, és sobretot autodefensa.  L’apuntador alça el cap. Les grans làmpades que imiten les espelmes tenen quelcom de dron en punt mort. Sanahuja fa un breu comentari al següent poema, algú del públic riu. El poeta enfila el final del seu torn. “No hi ha cap mena d’arma contra el temps”. I un petit lapsus: “en el mirall del temps volen les merdes”, diu, i de seguida canvia el “merdes” pel “merles” correcte. Alguns riures tímids d’entre el públic. N. em somriu, divertida. L’Apuntador troba que el petit lapsus millora el vers. Se l’apunta. El poeta acaba. Aplaudiments. Aplaudiments. 
Torna Àngels Bassas i deixa pas a que el tinent d’alcalde clogui  l’acte. Porta un paper escrit. Asens es posa dret i agraeix la feina dels poetes [i poetisses, diu. Quina mania. Perquè...Ep! L’Apuntador em posa la mà a la boca!]. “Gràcies per fer-nos millor”, afegeix Asens. A continuació cita Freud per dir que la cultura ens permet transcendir allò que som, i agrareix el fet “d’entregar-nos trossos d’ànima que són els vostres poemes”, diu. I "gràcies per emocionar-nos” i “de vegades les paraules del poeta poden ser ganivets”. Amb bona fe, ho diu. A continuació subratlla que és un bon dia per reivindicar la ciutat com una ciutat lliure de cultura. També fa una referència a l’afer del poema de Dolors Miquel i a l’ "afer" [quins temps aquells en que un "afer" versava sobre un 'lio de faldilles'!] que va tenir lloc en aquesta mateixa sala fa tot just uns mesos [tots el tenen present, suposo], senyalant que “la poesia és algo que està viu i que “els crims que es cometen sobre el paper són crims que es cometen sobre el paper i han de ser jutjats pel tribunal de l’estètica [...] i no per un jutjat penal”, i que la seva funció com a polítics és justament preservar aquesta llibertat.  Cita a Mercè Marçal, s’empatolla una mica. Fa menció a la tradició dels jocs florals i la seva itinerància durant la “llarga nit del franquisme”.  També recorda que molts poetes es van haver d’exiliar i la seva condició de refugiats. Ara el discurs pren un meandre i recorda que a la façana de l’ajuntament hi relluu un cartell que diu: “Benvinguts refugiats”, i insta a que la memòria dels poetes també ha d’ajudar per articular el discurs contra el feixisme i el racisme i que ha de servir per no quedar-nos amb els braços creuats. A la pràctica però, sigui per culpa de qui sigui, a les úniques persones a les que el cartell dóna la benvinguda és als turistes. N. em mira em cara de cansadeta. Asens també subratlla que “la poesia no ha de ser una lluita de classe sinó que ha d’estar oberta a tothom” i, en aquest sentit, rebla en la importància d’actes com el Barcelona Poesia per apropar-la al gran públic. També se’n recorda d’alguns dels homenatjats: Carles Hac Mor, Montserrat Roig. I, ep, no ens oblidem d’Anna Dodas i Jaime Gil de Biedma. Ja se sap que saber improvisar vol dir molta feina al darrera. Finalment, acaba amb el poema Corrandes d’exili de Pere Quart. Aplaudiments. Sona Els segadors. Tothom dempeus, mentre L’Apuntador aprofita per fer un parell de fotos. Fi de l’acte. Fotos oficials. 


El guardonat, amb els membres del jurat, l'editor i el tinent d'alcalde


Les habituals salutacions entre participants i gent del públic. L’Apuntador no es pot quedar més perquè en breu comença el següent acte al Verger del Marès. Recull l’Anuari que entreguen a la sortida i enfila plaça Sant Jaume enllà entre el guirigall i el temps primaveral que convida a passejar.

*** 


COS A COS

[Li dic a L’Apuntador que s’enrotlla massa, que a partir d’ara faci el favor de ser més breu i concís, que ens tancaran el supermercat i etcètera. L’Apuntador em replica que a Barcelona els supermercats no tanquen de migdia i que si li tallo les ales al text aquest perdrà vivor i noséquèmés i m’etziba un calbot, i que calli ja]. Al Marès tot és a punt i, mentre l’ocàs ja es deixa pressentir, sembla que el “marché” de llibres de poesia instal·lat funciona prou bé. La gent tafaneja, compra. Cal reconèixer que genera cert dinamisme. 


El "marché" del Verger del Marès


Les cadires ja estan força plenes. A l’escenari, tot just una petita taula en un dels laterals. Damunt, tres copes de vi. Sembla que l’acte no serà pompós. En breu comença Cos a cos, espectacle basat en el Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull protagonitzat per Biel Mesquida, Pepa López, Carme Callol. L’Apuntador es demana una cervesa amb got de plàstic i ocupa un seient al lateral de la primera fila. No en va, darrere li cobreixen les espatlles la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, i l’editora Maria Bohigas. El fotògraf Pep Herrero ja és a punt. La gent es va col·locant. Surt a l’escenari el codirector del Barcelona Poesia 2016 Manuel Forcano per donar la benvinguda a tothom i remarcar que s’ha volgut que el primer acte del Barcelona Poesia, després de la cerimònia d’entrega del premi jocs florals, fos per commemorar l’Any Llull i retre-li homenatge. També ha explicat la voluntat de que el verger del marès sigui el centre neuràlgic del Barcelona Poesia 2016, el jardí clos de la poesia durant tota la setmana, i n’ha ressaltat la novetat del “marché”. Abans d'acabar ens recorda que l’espectacle que veurem a continuació està basat en el Llibre d’Amic i Amat de Llull però també en obra dels poetes glossadors de dita obra, Jacint Verdaguer (amb l’obra Perles) i també Joan Vinyoli. I afegeix un petit incís per pregar que s’insonoritzin els mòbils i fer palesa la voluntat dels protagonistes de l’espectacle en donar constància de que dit espectacle va dedicat al recentment desaparegut Carles Hac mor. I comencem. A l’escenari Biel Mesquida tot sol, americana-jersei, les habituals ulleres de sol i micro a l’orella, comença cantant Llull amb la seva veu de tro afinat, una veu mescla d’home de món i d’avi que tothom hauria volgut tenir. Feta la 'intro' apareixen Pepa López i Carme Callol i els tres, dossier en mà, es posen a generar un diàleg-recital  que intercala els versos de Llull amb algunes explicacions i amb obra i passatge de Verdaguer i Vinyoli a fi de generar un tot que esdevingui més que la suma de les parts. Se’ns explica com Verdaguer reprèn Llull però sense èpica, només lírica i mística. De veu en veu, els tres artistes es van passant el torn. 


Mesquida, Callol i López, en un moment de l'acte


Ara Mesquida entona un càntic, ara ho fa Callol, ara alguns passatges interessants de la vida de Verdaguer: “els anys 1890-93 Verdaguer es dedica a parlar amb els dimonis”. Se’ns fa saber algun paral·lelisme de l’obra de Llull amb les Perles de Verdaguer. Darrera meu algú que o pesa figues o està interioritzant molt molt l’espectacle. La resta, silenci. L’espectacle no s’atura. López: “mística a l’estil català, llullià, un estar bé que està més enllà del bé i del mal”. Al fons a la meva esquerra assegut a un escaló hi ha Cingolani mirant-s’ho. La llibrera està al seu costat fullejant llibres i recol·locant-los. La cosa sona bé. La dicció funciona, el format en heptasíl·lab dels versos, tan propi de la parla catalana, hi ajuda. A la finestra del fons que dóna al carrer s'hi acara tot de gent encuriosida. Ara Verdaguer, sobre Llull: “fora dels llibres sagrats jo no recordo haver llegit poesia mística més alta”. De veu en veu. Ara Callol enfila el cant, li passa el torn a López, López a Mesquida i així successivament. Algú del públic que se'n va, petits grups de guiris anar i venir, arriba F., fulleja llibres, pren el banc. Pepa. Biel. Callol. Cos a cos. [Ara un vers de Pepa que L’Apuntador, perquè l'ha apuntat amb la seva bona lletra habitual, no  entén dels seus apunts]. Va caient la nit sota les gàrgoles impertèrrites. Ni un colom. L’Apuntador apura la cervesa. Mesquida canta. Ara la seva veu de tro sembla competir amb les campanes que donen l’hora. No queda clar qui pot més [Entrat en matèria, li etzibo a L’Apuntador: quin bé de Déu!]. La campana repica per últim cop. Mesquida: “Paraula viva”.

Pepa. “Amic i amat s’ennuaren [...]”, Callol s’enrogalla un poc, un vist i no vist: “Adéu clavell morenet, adéu estrella del dia”. Mentre l’ocàs ja s’ha fet tot, comencen a aparèixer versos de Vinyoli, en una tirallonga de versos i fragments que va guanyant intensitat , una mica a la manera dels focs artificials. “Perquè érem dos a contradir la nit”, “ens tornarem de foc i d’encens”, “m’he desullat de tan mirar-te, m’he emboirat de solitud”. Ara els protagonistes empatitzen més amb el text, hi ressona tot. S’aturen. Prenen la copa de vi. Pepa posa veu a Vinyoli: “la nit és tota per nosaltres, encén el vi”. Copes amunt. Final. Aplaudiments. La gent dempeus. 


Els protagonistes saludant el públic al final de l'espectacle


Cos a cos. Un espectacle auster i de tall ortodox que sembla que ha agradat. El “marché” torna a vendre alguns llibres. La gent va desfilant. El guirigall passar segueix mirant per la finestra. L’Apuntador la fa petar breument amb F. Queden que tal. A la terrassa del bar gent de l’ICUB recuperant forces. Manuel Forcano s’acomiada. Primer dia passat però queden moltes coses per fer. Toca anar tirant. Creuar el Gòtic i el Raval. Guirigall i formigueig. L’aire de la nit com dient: en vull més. Paral·lel. Entrepà de llom amb formatge, cervesa i futbol de fons. Tot en ordre. Toca jaure, agafar el llit, deixar que –en paraules de Francesc Garriga– la nit explori els somnis. Demà –que és avui– més.
   

Cap comentari:

Publica un comentari