dimecres, 11 de maig de 2016

6. Rosas de papel. (II de II):

    
I arribem a l'últim recital del penúltim dia d'aquest Barcelona Poesia 2016. El TNC acull l'espectacle Rosas de papel, una obra basada en els texts i els pensaments de Jaime Gil de Biedma, en el 25è aniversari de la seva mort. Falten deu minuts per l'inici. L'Apuntador pren el lloc que li han reservat, els acomodadors van col·locant la gent. Avisen que no es podran fer fotos. 

El públic prenent lloc poc abans de l'inici de l'espectacle


"Senyores, senyors, comença l'espectacle". [Diu la veu en off que es veu que ara al teatre no pots desembolicar caramels ni estossegar; on anirem a parar! Però si tu ets el primer a qui li molesten els sorollets així que, Pellfinesc, què coi dius?]. L'escenari en negre. S'albiren ombres dels protagonistes prenent posició. Es tracta d'una cantant, Sílvia Comes, i un actor, Pep Munné. Un focus il·lumina Comas, asseguda, guitarra en mà, i les mans que ja hi desfilen. Cançó de lament amorós. Acaba. S'encén un focus a la dreta de l'escenari. Just a sota: Munné amb ulleres, camisa i pantalons blancs, caracteritzat com a Gil de Biedma. Assegut en un escriptori que acull llibres, una làmpada i un marc amb una fotografia. Darrere seu un penjador sosté una jaqueta i el característic barret panameny. Munné comença a parlar en mode monòleg (si L’Apuntador ho ha entès bé, l'autor treballa a partir de textos extrets de Diarios 1956-1985 de Jaime Gil de Biedma). Fa una breu introducció biogràfica i en acabat va entrant en temes concrets. L'acte constarà de diferents parts els títols els quals s'aniran indicant en la pantalla situada al fons de l'escenari: la imatge projectada és un llibre en blanc amb el títol del tema que s'està tractant a escena. Així les coses: va passant pàgina a mesura que avança l'espectacle, acompanyant-lo. "[Somos] por mala consciencia escritores de poesía social". Se'n recorda de la mare, en el bon sentit, va enfilant textos i temes. Comas acompanya amb la guitarra de fons. S'ho van combinant. Per exemple: hi ha moments on només hi ha la veu de l'autor, d'altres on ell calla i deixa pas a què la cantant interpreti una cançó. Gil de Biedma Munné s'aixeca i es posa un whisky, no deixa de parlar, ho té tot dins el cap. "Este resentimiento contra la clase en la que nací". Ara la guitarrista acompanya el so de la guitarra tot xiulant. 

La cantant Sílvia Comes a l'inici de la funció


"Sean ellos, sin más preparación que su instinto de vida", “que la ciudad les pertenezca un día, como les pertence la montaña”. [Ja se sap que els mots 'Massa' i/o 'obrer' resulten paraules complicades]. Gil de Biedma Munné sosté un cigarret que no s'encén, el passeja. [deu ser pel coi de norma que prohibeix fumar, ni que sigui part justificada de l'espectacle, de la mateixa manera que ho heu el whisky, o el suposat whisky]. Gil de Biedma Munné va encadenant temes, d'allò personal a afers polítics, amb ell i les seves circumstàncies com a taló de fons. "De todas las historias de la Historia sin duda la más triste es la de España, porqué termina mal", "triste precio pagado a los demonios con hambre y con trabajo de sus Hombres", "a menudo he pensado en una nueva España en donde si importe un mal gobierno". Les connexions de la seva obra amb l'actualitat resulten evidents, i no deu ser pas per casualitat que han escollit alguns dels passatges emprats. A continuació entrem en el tema –diguem-li tema, va, tinguin la bondat d'acceptar-me la imprecisió– de la sensualitat, molt present en l'obra i vida de Gil de Biedma: "el dia que me falte la sensualitat [...] la vida serà un sitio inhóspito". La guitarra ha estat una estona en silenci i ara hi torna. Ell està recolzat damunt de l'escriptori: "las llàgrimas por ser más que un Hombre". S'alça, canvi de tema: l'homosexualitat. Algunes anècdotes nocturnes, i com "un mundo cerrado es la primera condición para escribir buena literatura". Ara s’inclou un escena un xic picant; l'autor té un punt burlesc. Part del púbic riu discretament. L'espectacle va resseguint la vida i obra de l’autor barcelonès: amors, viatges, reflexions... tot plegat intercalat amb algun poema i l'acompanyament de fons de Comes, que de tant en tant també esdevé, en forma de cançó, la veu principal.

L'Apuntador ha escrit molt: li agrada i interessa allò que va escoltant i, quasi per defecte, no pot deixar d'apuntar-ho. En un moment determinat, però, s'adona que del què es tracta és d'adquirir els diaris de Jaime Gil de Biedma i llegir-los. I van acabant. Ara el seu conegudíssim poema No volveré a ser joven: "Que la vida iba en serio empezé a saberlo más tarde". Gil de Biedma Munné encén el cigarret, per fi. I un poema final per cloure l'acte: primer el declama Munné i a continuació Comes el canta i musica. "Las rosas de papel no son verdad, y queman" Llums que es van apagant a poc a poc. Silenci. Fons al negre. Aplaudiments. El públic dempeus. Els actors saluden. Aplaudiments. Merescuts. I el ritual habitual, ja saben: actors que saluden, aplaudiments, actors que se'n van, aplaudiments, actors que tornen, aplaudiments, i així un parell de vegades. Ha agradat. A L'Apuntador també. I és qüestió d'anar desfilant. A fora continua el plovisqueig. A fora, la nit s'ha estès jove, tendra i humida. L'Apuntador està cansat però rep una proposta per anar a prendre copes amb alguns poetes i arreglar el món. Tot el que succeeix a partir d'aquí ja és off the record. Tan sols afegir un breu incís final per a destil·lar una mica el què va ser la nit: visca Mohsen Emadi!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada