4. Escudella de poemes. / (I de IV)

  

ESCUDELLA DE POEMES:

Seguim amb les cròniques. Ahir comentava el tema de la durada de dites cròniques. Així les coses: la opció curta seria del tipus: Bé, va anar tot bé. Fins i tot molt bé. Per la seva banda, la opció llarga: demostra una palesa falta de temps. Provem doncs una opció intermitja, a mode de píndoles, a veure què passa. De moment L’Apuntador ja perd. Som-hi.

I ja som dissabte. Plou. Millor dit, plovisqueja. Avui sessió matinal. Com sempre que dos actes es solapen, L’Apuntador ha d’escollir. Es decanta per l’acte Escudella de poemes, un espectacle infantil a càrrec de L’estenedor Teatre [no recordo el nom del titellaire protagonista i no veig que aparegui enlloc. Catxis.] i que, com cada any, acull la Biblioteca Sagrada Família. El Metro va lent, l’espectacle ha començat. Tot a les fosques, tot just un focus estratègicament ubicat enfoca el titellaire, que combina titelles-peces-senzilles com ara: un quadrat, un triangle o: un sol, una terra i una lluna per atorgar-li/incorporar-li, en el primer cas, ales, cua de dimoni, i, en el segon cas, uns palets que relliguen movil d’astres, i d’aquesta manera explicar/articular rondalles i poemes. [De vegades allò difícil d'escriure, i de llegir, són les comes]. De fons els sons habituals d’infants. 

Un moment de Escudella de poemes, a càrrec de L'Estenedor teatre

[Aquestes fotos no guanyaran cap premi ni re, però bé, donen una idea de la cosa]

Ara un crit, ara un que respon, un que li diu quelcom a la mare, al pare, algun gemec. El titellaire amb veu didàctica de Pare Noël (la barba blanca que lluu i la boina-barret-de-cuiner damunt els cabells ajuden fers-e dit imaginari). A través de senzills jocs de paraules que la canalla ajuda a completar, el titellaire fa albirar als infants –verges de tot espill, que diu el poeta en una altra ocasió– el crec-crec melodiós on el poema planta la llavor. Alguns riuen. Alguns pares: oh. Aplaudiments. Un nen enfila d’una cadira a l’altra. El món meravella i aïllat de l’infant és patent en tot l’espectacle. Convida a somriure. L’Apuntador somriu. [Ah, si el món fos ideal... no seria món. Ah, el doble revers de les coses. I tot i així, somriure quan cal és manament capital. Sure. L'Apuntador em convida a relaxar-me i gaudir per una estona]. “És un sol o una estrella allò que brilla la...”  “paella!!”, criden els nens. Un altre: “és un sol!”. 

L’edat mitja dels nens es bastant baixa. El titellaire acaba l’acte recomanant que es llegeixi més i es miri menys la televisió, que llegir és molt important, i que a tots i totes salut i felicitat. S'obren els llums. Entre persones i personetes hi deu haver un total de cinquanta assistents. Just en acabar titellaire convida els nens a l’escenari a fi que puguin veure de primera mà els “titelles” emprats i la seva zona de treball. Els nens i nenes s'ho miren amb ulls esbatanats com astres. [Els pares, alguns, irradien una mirada -permetem-li la llicència al Pellfinesc- més de cràter].

Al passadís, converses de pares, un xiquet estirat al terra que sembla que nedi. Rebé. Benvingudes siguin més iniciatives d'aquest tipus. I també actes per a nens i nenes de més edat. [I això que no ets pare, verge!, no et vull ni veure, si ho ets, quan ho siguis]. A fora plou. Millor dit, plovisqueja. I vinga metro-transbord-metro dins el comboi budells avall de la Ciutat Comtal, i enllà.  

I som-hi cap a casa [‘casa’, ja saben: una paraula complicada] a redactar la crònica del dia anterior, escrivint des de la confortable cadira ‘reclinable’ [reclinar-se –el moviment endavant i endarrere té quelcom del caminar– ajuda a pensar. Peripatèticament.] de la que disposa l’amic FR. Escriure, escriure, és tard, dinar, escriure, fregar plats, és tard, escriure, canviar-se, metro, és tard. Sessió de tarda.

[Continuarà...]