dimecres, 11 de maig de 2016

6. Pertorbadora realitat. / Poesia i responsabilitat. (I de II)

PERTORBADORA REALITAT:

I arribem al penúltim dia de la Setmana de la Poesia 2016. La pluja torna a ser protagonista. Dilluns endillunsat. Fa dia d'hivern. La programació d'avui –per ahir– , a banda de les exposicions fixes, consta de dos recitals al Verger del museu Marès, el recital poètic Maleïts Poetes, al qual L'Apuntador no pot assistir i, finalment, l'obra-homenatge a Jaime Gil de Biedma, Las rosas de papel, en el 25è aniversari de la seva mort. Dit això, ja podem anar-hi. I aquí L'Apuntador ha de fer un petit incís: com alguns de vostès ja saben, avui L'Apuntador serà apuntador i apuntat al mateix temps. No és que l'univers hagi decidit implosionar ni res per l'estil, no. O, com a mínim, no més que de costum. En pellfinesc ho sap prou bé. Hi ha qui diu que potser L'Apuntador no s'hauria d'auto-apuntar. L'Apuntador hi està d'acord. En Pellfinesc no. De fet, diu en Pellfinesc que es portarà tot d'amics pellfinescos col·locats estratègicament a fi que hi diguin la seva. [I, escolteu, L'Apuntador ve pot fer d'Apuntador des de l'escenari. Total...]. Fet l'incís, continuem.

Previ fer unes cerveses en bona companyia al ras, cadascú el seu, dins d'un bar [que car que és el centre de Barcelona, llamp de llamp!], L'Apuntador enfila cap al Verger. Plou. L'escenari, sota les voltes. Una de les gràcies del Verger del Marès és que resulta polivalent i permet certa ductilitat per casos com la pluja, entre d'altres. Els protagonistes del primer acte (Laia Carbonell, Joan Duran, Xènia Dyakonova i Francesc Parcerisas) ja estan asseguts al seu lloc. Títol del recital: Pertorbadora realitat. Per pertorbador, el títol. Presenta la codirectora Teresa Colom. I comença Carbonell. Avisa que alguns poemes poden resultar pertorbadors. I llegeix poemes del seu llibre Finlàndia: "la teva mare m'escriu cartes en finès", en un moment determinat L'Apuntador caça el vol un fragment final de poema en francès. El caça, però se li escapa. Segueix: "com poden viure sense saunes al sud?". Poemes que tracten la quotidianitat i el fred. Aplaudiments. Ara surt el poeta Joan Duran que dóna les gràcies al públic i els organitzadors, i enfila amb tres poemes del seu llibre "potser més realista pertorbador", diu, Domèstica Veritat




El poeta Joan Duran en un moment del recital, amb el públic al fons





Diu: "la mort [o era l'amor?] em put a tija", "tinc l'edat del teu groc", "del teu verd de morta". I coses com: "Suava com el pa a la pallissa", "a tu la mort i a tu la vida ens put a tija de boixac". O: "ens acordem amb el silenci que segella els pactes". Llegeix-recita. Una mateixa línia de tou, suau, vocalitza. Poemes a flor de mot que desfilen en paisatges de la pell endins. [Apuntador, deixa ja de voler escriure com un poeta. Tots t'ho agrairem]. Acaba Duran: "Si ningú no et dirà mai la veritat". Hi ha algunes cadires buides al fons de la sala; la climatologia, és clar, no ajuda. L'Apuntador, dempeus, apunta però cap a una altra banda [en Pellfinesc li roba molt de temps. Apuntador, en veritat sóc jo qui està 'musaranyejant' a una altra banda; adona-te'n d'una vegada, llamp de llamp!], la bufeta comença a notar el 'cervecisme il·lustrat'. Ja el dispensaran. [Ha! Goiteu, ja comença. En Pellfinesc en una altra vida deuria ser una paparra amarada de canícula

]. Apareix el codirector Manuel Forcano, saluda, es queda darrere el públic i fa un cop d'ull. Saluda. Valen'déu. Ha de marxar; en Llull el ten ben foll, pobre. [Pobre? Ja t'has mirat al mirall avui?].

A continuació és el torn de Xènia Dyakonova. Saluda. Va per feina: "em roben el temps reservat per Shakespeare, que tampoc llegeixo", "em llevo amb febre perquè pico des de dins", [L'Apuntador no ha escoltat –sigui per 'despistamenta' o perquè no ha dit– la procedència els poemes; suposa que són del seu primer llibre publicat en català: Per l'inquilí anterior]. A continuació llegeix el poema Superstició: "no sé per què, t'imagino en un hotel submarí". Dyakonova també treballa de prop amb la quotidianitat, però la barreja amb un imaginari prou particular. La poeta d'origen rus llegeix amb un accent casi perfecte i el deix que li resta esdevé ja marca de la casa. I arriba el torn de Francesc Parcerisas, el diguem-ne sènior de la tarda. "Bona tarda". Aire serè, llibre en mà, llegirà 3 poemes del llibre 62 poemes, diu: "l'aire és una manera blana [o era blava?] de parlar dels somnis", "s'adona que, tot i adormit, estima". El poeta continua: "allò que és bo i allò que és dur són, per ventura, en ell natura". Del poema Companyia: "que l'ombra morta faci giragonses damunt els nostres peus". Aplaudiments. Ja saben. En general els poetes mesuren i no s'estenen gaire en les seves sessions. I nova ronda. Torna Carbonell, que llegeix uns quants poemes més de Finlàndia: poema El dia del casament, poema Spotify: "per ensordir el vòmit de l'amic ___ a la tassa del vàter", "les rialles són massa intenses per la mediocritat de la conversa". Duran, aprofitant que avui és la Diada d'Europa, llegeix un poema que vol ser crític amb el funcionament de la mateixa Europa. L'Apuntador en pesca el següent vers: "jo he vist com els somnis perdien alçada i gravitaven pels patis ___ dels orfenats". 



D'esquerra a dreta: Joan Duran, Xènia Dyakonova, Francecsc 
Parcerisas (tapat per aquesta última) i Laia Carbonell


Dyakonova: Recita primer un poema escrit a partir d'una visita a l'aquari amb la seva neboda de tres anys, després un altre que, explica, parteix d'un conte de Joan Amades. En el torn de Parcerisas, aquest segueix amb alguns poemes del llibre 62 poemes. Faran una breu ronda més encara. [En pellfinesc s'entesta en voler una cervesa, plou; el bar està tancat. No pot més, diu. Busca l'En-bona-companyia-al-ras i s'escapen furtivament a consumar l'entestament. Cal anar de pressa; a penes queda temps pel següent recital]. El recital acaba. La gent ocupa part de l'escenari per parlar amb els protagonistes. El temps constreny. Teresa Colom demana a la gent que miri d'anar seient per a poder començar el següent acte, titulat Poesia i responsabilitat.


***



POESIA I RESPONSABILITAT:



Colom comença a presentar informant que el poeta Carles Duarte no podrà assistir a l'acte i que, per tant, l'acte comptarà amb la presència de tres poetes i no quatre: Pep Joan Noguerol, Estel Solé i Ramon Boixeda . Atenció, punys fora! Implosió! [...]Llibres i papers damunt la taula, l'aigua de rigor, les butaques: prou còmodes però no els hi aniria malament un coixí. Els focus enceguen una mica. Surt Pep Joan Noguerol. Llegeix poemes d'una compilació de poesia de "4 autors joves de Mallorca” anomenada Tetràgon d'exilis. A dins, la part de Noguerol: Afàsies. Llarga cabellera i dessuadora casual. Ubica micròfon. Saluda, i explica breument el què llegirà. No sembla nerviós, potser un punt tímid que escau amb el lloc i el temps. Llegeix bé, 'mallorquinament', el to potser resulta un xic monòton. Comença amb alguns poemes breus, després la cosa s'allarga una mica. També un parell de poemes d'altri. I bé, com que ningú ha apuntat res del que deia, heus aquí un poema:


DUTXA EN SOLITUD



No la pots trobar.

Si tens ànima, deu ser

la ferum que et ve

del petit punt de l'esquena

on les teves mans no arriben



Aplaudiments. Fora, al cel, segueix la llangor gris-plom. Potser és Hac Mor, que es manté encara amb la seva ja alta i pura poesia del fer ploure, de cap a cap de broma. A dins, al fons, s'hi albira Arnau Orobitg, les seves llargues rastes al vent que no. Ha assistit a gairebé tots els actes, cal aprofitar l'escapada. L'Apuntador ho pot corroborar. [Baixi més sovint per aquests verals, Sr. Orobitg, baixi que calen més cames fermes que treguin a pasturar les ànimes dels Homes, que deia el poeta]. I som-hi. La següent a llegir-recitar és Estel Solé; està embarassadíssima. "De 7 mesos", diu. Lluu un barret negre i un penjoll d'aquells que –si l'Implosionat no l'erra – diuen que relaxen els nadons. Llegeix poemes de – si l'Implosionat no l'erra– Dones que somiaven ser altres dones. És actriu i es nota quan parla. I com que tampoc ningú n'ha apuntat res, heus aquí un fragment del seu poema de títol homònim:



Recordes com ens cremaven

els dies entre els dits?

Arribàvem sempre tard a l'andana

de les oportunitats,

se'ns escapaven tots els trens

i no podíem ni pagar el bitllet senzill

per anar a classe.

Més que animals terrestres,

érem bèsties assedegades de senyals,

subterrànies i nocturnes,

mal acostumades al desastre,

crisàlides que ja no eren cucs,
però tampoc papallones.
[...]



Llegeix segura, tranquil·la, vocalitza. Fa algunes explicacions dels poemes. Poemes sobretot de la diguem-ne experiència [ja saben, experiència és una paraula complicada], no se n'amaga. Fins i tot ho fa servir per a un poema quan, diu, un vespre li ve la inspiració després de sopar i es posa al sofà a deixar portar per les muses i el xicot, el company, li diu que a veure què, i que ja està bé de posar la inspiració com a excusa per escaquejar -se de fregar plats i de les feines diguem-ne més mundanes. És actriu i es nota. I arriba el torn de Ramon Boixeda. Adidas gazelle i jaqueta negra a joc. Es col·loca el micro a l'alçada, amb una mà es rasca el cap, amb l'altra sosté els papers. "Bona tarda i bona pluja" i no sé què de quina llauna que el bar estigui tancat. Un tímid atrevit. Breument explica que, ja que han titulat l'acte Poesia i responsabilitat, que llegirà també, com a acte de responsabilitat diguem-ne poètica, diu, alguns poemes d'altri les veus dels quals no s'escolten prou. Implosió! ["¡no, no, nos moverán!", vocifera en Pellfinesc abans que l'instant se'l cruspeixi]. El diguem-ne poeta comença a llegir. Poemes més aviat breus, d'aquells que es mengen la cua. Coses com: "Si fum, llegeixi's pel fum l'escriure de la flama" [Aquí ningú apunta però, vostès saben, L'Apuntador disposa de la 'xuleta']. A continuació tres poemes breus d'altri: un d'Arnau Pons, un de Lluís Solà i un de Luiza Neto Jorge. Heus aquí el breu poema de Neto Jorge:



"La gravetat:

el pes just de què disposes

per riure."



Acaba amb un fluixet "gràcies". Som-hi. Faran dues rondes més i una última d'un sol poema. Avantatges/inconvenients de ser un poeta menys. Torna a ser el torn de Noguerol, cabellera al vent que no; ara ens llegeix un poema més llarg. Des del seu seient corresponent, l'Implosionat aconsegueix quedar-se amb un vers (Mentida. L'has buscat després al llibre, botifler. Llamp de llamp). Diu: "Si sóc la Mort, és simplement perquè he fet sempre el que m'ha donat la gana". Ull. I acaba Aplaudiments. A hores d'ara ja es poden imaginar que el públic aplaudeix cada vegada que el poeta finalitza la seva sessió. Solé continua en la mateixa línia que abans. [Potser els poemes que ara llegeix són del seu llibre Si uneixes tots els punts, l'Implosionat no ho té clar]. Encadena els poemes amb algunes explicacions, [fins al punt que en alguns moments un té la sensació de que costa diferenciar entre allò dit i allò llegit]. Solé és actriu i es nota. Vegis a tall de mostra un fragment extret de llibre Si uneixes tots els punts: "Ni jo sé sobreviure a la hipotèrmia ni elles saben res del sentiment de culpa". Els focus irradien massa llum, massa directe als ulls. Es troba a faltar el bar i la cerveseta de torn. I surt Boixeda. Diu no sé què que llegiran alguna cosa més amb el permís del públic, si no es cansa, i si tampoc se n'han cansat abans els poetes [vols dir que va anar així?] amb to de broma, sorneguer [Ppssst! Es deu pensar que fa gràcia el xaval. La típica excusa dels tímids atrevits per a dissimular la cosa escènica. Ai, aquest jovent que puja. Llamp de llamp]. De primer uns poemes del llibre El sedàs: "La sal amb regust de nàufrag". Després, alguns inèdits. Coses com: "la crosta es resisteix a ser paisatge". Faran una ronda més d'un poema i ces't fini. Són gairebé les set. Teresa Colom clou l'acte amb unes paraules d'agraïment. És el darrer acte al Verger del Marès. El Barcelona Poesia 2016 va entrant en la seva recta final. Aplaudiments. La gent s'aixeca, va desfilant, hi ha qui passa per l'escenari, que està situat al mateix nivell, a saludar. 




D'esquerra a dreta: Pep Joan Nogueral, Estel Solé i 

Ramon Boixeda, al final de l'acte





Tothom és molt amable. Ja se sap. Al fons, a l'entrada del Verger, hi ha qui fuma. [Alguns pellfinescos deixen anar breus comentaris a l'Implosionat, es contenen. Vegis una mostra: "opacitat a lo Bob Dylan". "-No s'entenia? -No!" "-Ah, el vocalitzar. Mon pare fa igual, deu venir de família." I: "però és creïble, i els poemes: bonicos". Un altre: "Ho vas fent millor". "I en general?" "Bé, lo esperable. Cadascú en la seva línia." [aquí les cometes hi campen a tall d'ajudar a quallar el relat; no són paraules literals]. Ah, l'opacitat. Es nota que no els pago. Llamp de llamp.]


***



L'Apuntador torna a ser L'Apuntador, hola, i som-hi que no ha estat res. Poetes i altres es disposen a allargar la jornada en algun bar de la ciutat. L'Apuntador, però, està de servei i ha de seguir cobrint els actes. El Barcelona Poesia no s'atura. De fet, cada dia hi ha prop d'una desena d'actes que es van celebrant en paral·lel per la ciutat. L'Apuntador enfila, metro endins comboi enllà pels budells de la ciutat comtal, cap al TNC, que acull un dels homenatges que el Barcelona Poesia 2016 ret: Rosas de papel, un espectacle basat en l'obra i els pensaments de Jaime Gil de Biedma, en el 25è aniversari de la seva mort. Metro amunt L'Apuntador arriba a Glòries. A fora plovisqueja. Dilluns endillunsat. Fa dia d'hivern. Mentre L'Apuntador deixa enrere la Torre Agbar i fa via al TNC, l'skyline gris-plom de la ciutat s'ha convertit en una boira que engoleix les torres Mapfre. Mordor i Diazepan. Desprèn el paisatge un no sé què de fi del món.

Cap comentari:

Publica un comentari