Nit de "duende"

Nit de versos i fandangos, bulerías i rumbes, flamenc, rimes i zapateaos, esqueixos i esgarips, lemes i homenatges, “olés” i “guapes”. Nit de gitanos reclenxinats, gitanes voluptuoses, ulleres de pasta i accents d’aquell català gitano de Gràcia, accents d’aquell català postmodern de Gràcia, apunts hipsters al centre del barri gitano, seguidors de la lírica, amants del fandango...Tot, tot poesia. “50 anys sense Carmen Amaya”. Una barreja excelsa, les americanes fosques de cultureta es fonien amb les camises negres gitanes, una festa a la plaça del Raspall que haguera fet les delícies de l’homenatjada –ui, si s’haguera arrancat a ballar, l’Amaya! – que havia de crear algú amb un “duende” així de gran, així, així de gran, com Núria Martínez-Vernis, l’ànima de l’espectacle que es va veure divendres a la nit. Qui ha estat capaç d’unir en un mateix escenari l’escanyolit d’El Jani, cantaor de fandangos, amb un Premi Nacional de Literatura com l’Enric Casasses, el cantaor Miguel de la Tolea amb la finor berguedana de la Blanca Llum Vidal...

La Vernis, veïna del barri, que els coneix a tots d’una hora lluny, va pensar i idear aquesta sacsejada de duendes, que va fer que aquella nit tot de follets pessiguessin gitanos i paios, tots ens miréssim, ens preguntéssim, celebréssim els “oles” i “guapes”, la trempera d’una nit irrepetible però que tant de bo que es repeteixi, l’embadaliment en observar tot l’espectacle, que era a l’escenari, que era a tota la plaça, a tot el barri. 

Per l’escenari van desfilar guitarristes (Antonio Agujetas Chico i Jordi Bonell), cantaors (Miguel de la Tolea i El Jani), el bailaor Miguel del Toleo, Manuel Maseado a la percussió i Jonathan i el Cor de Nens Gràcia Caló. El cor de Gràcia, entre còmic i emotiu i l’ovació local, va cantar una rumba de Víctor Nubla (Ay Candela!). Entremig, els poetes van regalar poemes per a l’ocasió. Casasses recita un fandango i després unes bulerías –crec que va dir–, i l’artista marca amb versos rotunds un ritme que s’hi acosta, “L’ànima d’Amaya”: “música amb els peus, i amb l’esperit et pessiguen”, “amb els ulls canta flamenc”. (Olé de les gitanes). “Pica i pica i pica a terra, repica a taula amb els dits”. I Blanca Llum, més discursiva, canta a Amaya “per tornar-te a la mar i la platja flamenca”. David Castillo es treu de la màniga un “Carmen vuelve al Somorrostro”: “dame algo, dame nadie, dame playa, dame Carmen”. “Carmen...qué?” Amaya!!!”

I entremig una gitana jove, es diria que adolescent, es pintava els llavis i els hi pintava a una altra de més petita. Eren tota una colla. Cosines, parentes. De fet, tots els gitanos allà són família d’una manera o altra. Pujava algú a l’escenari, “olé mi tío”. Ah, però que sou família? Sí, és el meu tio”. I s’enriolaven i xiuxiuejaven adolescents. “La Carmen Amaya era cosina germana del meu iaio”. I ens ajudaven a identificar, per exemple, quan el tio, El Jani, passava d’un fandango a una rumba, com si res. “Sí, ho sap fer molt bé, això, ell baixa a la plaça de vegades i es posa a tocar, tothom el coneix”. “Què estàs apuntant?” Ens hi vam fer amigues amb aquesta colla. Voleu que hi entrem? Hi entrem.

Olé mi tio”, “olé mi primo” són constants. “Això que canta són fandangos”, diuen d’El Jani. “I ahora se ha ido a rumbas”. “De vegades (El Jani) canta amb El Bola, el meu iaio”. El teu avi es diu El Bola? “Sí, i el meu és El Moro, que toca la guitarra. I l’avi d’una altra és “El Sali”, i qui no canta toca la guitarra. I les noies diuen que a l’estiu El Jani treu el cajón a la plaça i te’l trobes en un banc cantant. Després El Jani, que diguéssim que és tot un personatge del barri, ens explicarà unes quantes històries més, que si ell té swing, que si no li ha agradat mai pujar a l’escenari i cantar per tanta gent, prefereix a la plaça, a casa d’algú, “El Pescadilla i el meu pare són cosins germans”, tota la família són cantaors, “canto perquè em surt”...

Quan en Castillo dedica els seus versos al tio Palop les noies fan com un “ai” col·lectiu d’estremiment, mans a la boca. “Qui era el tio Palop?” I torna a produir-se el mateix gest. I una, que sembla que faci de portaveu més entenimentada, explica que anomenar vàries vegades un patriarca mort porta mala sort. “Però qui era el tio Palop?” I una altra em renya, que no l’anomeni més, gairebé esglaiada. Que és veritat, però de veritat, que porta mala sort i que a mi demà (avui dissabte) tot m’anirà malament (ara que escric això que s’acaba el dia de l’endemà, trobo que el tio Palop ha estat prou benvolent). Era un dels grans patriarques de Gràcia, aquest senyor. Les noies ovacionen, gairebé com “groopies”, el comiat d’El Jani de l’escenari: “us la dic? Us la dic? Visca la mare que us va parir!”

PS. – En Sebastià Gasch, si hi hagués pogut ser a la plaça del Raspall, com haguera xalat!

* Les fotos, una delícia, són de Pepe Herrero.

Poemes llargs: recital i gènere

Algú podia pensar que l’epígraf de “Poemes llargs” era un pretext com un altre d’aixoplugar una tirallonga de poetes, de fer anar un recital. Un pretext singular, pintoresc, fins i tot. De fet, podia pensar-ho fins i tot jo. Però les paraules de Sam Abrams, un dels directors, per introduir el recital van augurar tota una altra cosa. I després, Jordi Julià, un dels poetes citats i professor a la UAB, ho va rematar amb el seu discurs acadèmic ineluctable. Per engegar, Abrams va comentar que “la modernitat poètica de principis del segle XX va saber recollir la tradició de poemes llargs” (Eliot, Pasternak o a Catalunya, Maragall, Bartra, Josep Maria de Sagarra...). “La poesia contemporània també ha treballat el poema llarg, un gènere alegre però difícil”. I per encarar la nit al Verger del Museu Marès, va afegir: “aquests cinc poetes referencials demostren que el poema és un gènere viu i divers”. Per ordre d’actuació, Enric Casasses, Jordi Cervera, Antoni Clapés, Jordi Julià i Josep allunyats, com es va poder veure. Tots conreadors del poema llarg –segurament mai ens els havíem mirat exactament així?– però amb “dues coses que els uneixen”: “són entusiastes de la poesia i s’hi dediquen des d’aspectes molt diferents” i “són persones que han agafat el discurs poètic i l’han investigat i explorat a fons”, va remarcar Abrams. 

La segona nit al pati del Museu Marès la confirma com una plaça forta d’aquest festival. Explica la gent de l’Icub que en les dues anteriors edicions no n’havien pogut utilitzar el pati per qüestions logístiques –concretament, obres– però que és un espai que sempre ha tingut molt d’encant. Confirmadíssim. Aquesta segona nit és d’atenció profusament concentrada: els poemes llargs, i, per tant, les poques pauses i incisos, ja ho tenen i ho demanen això. Un altre ple, i aquesta vegada de públic més heterogeni. Alguns assistents ja se sap per quin dels poetes han vingut. L’encís del Marès arriba a tals cotes que l’endemà al matí, a l’entrada, es trobaran uns missatges poètics agafats a les reixes del museu (sí, s’ha d’entendre així a l’estil romàntic). 

Casasses i Pedrals ofereixen el que en termes futbolístics i no tant poètics anomenaríem un recital. Un obre, l’altre tanca la vetllada i omplen l’escenari. Casasses –corbata virolada– fa de Casasses (de vegades tantes còpies en la ma-ne-ra-de-dir feien obviar la llum de l’original), estil personal i contundent, sincopat, sonoritats que s’enllacen harmònicament, com si res, plena naturalitat i domini del vers i les imatges poderoses: “excitants que no exalten l’eufòria, ans la i-di-o-te-sa”, “duc més finestres que el cimbori de Vallbona de les Monges”, “i doncs, tu què vols parir?”, “i quin peix remunta contracorrent de tu”. 

Pedrals demostra per què és una bèstia d’escenari. “Recitaré un fragment d’una obra que estic escrivint, d’un guió cinematogràfic que en realitat és una novel·la però està escrit en vers”. Bé, concretament, per no fer curt, en sonets: “és la història d’un pistoler de l’oest a qui li passen coses”. Hi ha diàlegs, veus del venedor, del pistoler, d’un nen que fa de redemptor. Té ritme, té trempera, el nen que es pregunta “de veres que em podeu fer un cavaller?”, tot com si no pogués ser d’altra manera (un rodolí no buscat, el deixarem). L’escena de western contradiu i contraria l’afany pistoler i gairebé agafa via esperançadora. 

(Entremig passa un quillo rapat amb xandall d’Adidas, és veritat això, eh? Fa com diverses voltes pel pati, potser aclaparat per tanta llargada poètica, i finalment s'escola per aquella entrada que l’endemà esdevindrà poètica) 

Abans d’ell, d’en Pedrals, Jordi Julià ofereix un recital plenament narratiu, una història impol·lutament versificada. “El poema llarg és un gènere que m’apassiona, des del meu primer llibre, fa més de 15 anys, he fet per col·locar-hi un poema llarg”. La seva història –perquè és una història– és una faula i una altra manera de fer que guia el públic cap a les atzagaiades amoroses del protagonista. “Una reflexió sobre l’amor”, “la història d’un paio de mitjana edat, de menys de 40 anys, a qui l’ha deixat la dona”. I fa circular llaços de “vides confidents i entretingudes”, ampolles de vi, amants més o menys ocasionals, ocasions... 

Entremig, Antoni Clapés sembla que hagi estat el menys llarg de tots: fa poemes llargs, però són d’un to fragmentari, com de llançament continu de focs d’artifici al cel, un devessall d’imatges constant que semblen demanar més intimitat que un recital obert. Són imatges que bufen a l’orella l’Alta Provença, aires de profunditat, de quietud i pau, i jocs d’oposicions i paradoxes (això em va semblar agafar al vol): “el silenci abrusador de la paraula i la callada ombra de l’accent”. Jordi Cervera encaixa potser un xic menys en la tònica que sembla agafar la nit, per bé que esquitxa el seu discurs poètic amb una mà de dites –o frases populars– i rimes contundents, com de rondalla: “en Joan petit com balla”, “anirem a Barcelona a veure el cul de la mona”, “cap al llit al primer crit” o –agafeu aire– “amb quin gust recony quin gust que té aquest cony quan te’l poses a la boca”. 

(Nota final: diuen que el bar del Marès ha acabat el pa de pita –o com es digui aquest pa tou–; tot apunta que caldrà que reposin existències)