Algú podia pensar que l’epígraf de “Poemes llargs” era un pretext com un altre d’aixoplugar una tirallonga de poetes, de fer anar un recital. Un pretext singular, pintoresc, fins i tot. De fet, podia pensar-ho fins i tot jo. Però les paraules de Sam Abrams, un dels directors, per introduir el recital van augurar tota una altra cosa. I després, Jordi Julià, un dels poetes citats i professor a la UAB, ho va rematar amb el seu discurs acadèmic ineluctable. Per engegar, Abrams va comentar que “la modernitat poètica de principis del segle XX va saber recollir la tradició de poemes llargs” (Eliot, Pasternak o a Catalunya, Maragall, Bartra, Josep Maria de Sagarra...). “La poesia contemporània també ha treballat el poema llarg, un gènere alegre però difícil”. I per encarar la nit al Verger del Museu Marès, va afegir: “aquests cinc poetes referencials demostren que el poema és un gènere viu i divers”. Per ordre d’actuació, Enric Casasses, Jordi Cervera, Antoni Clapés, Jordi Julià i Josep allunyats, com es va poder veure. Tots conreadors del poema llarg –segurament mai ens els havíem mirat exactament així?– però amb “dues coses que els uneixen”: “són entusiastes de la poesia i s’hi dediquen des d’aspectes molt diferents” i “són persones que han agafat el discurs poètic i l’han investigat i explorat a fons”, va remarcar Abrams.
La segona nit al pati del Museu Marès la confirma com una plaça forta d’aquest festival. Explica la gent de l’Icub que en les dues anteriors edicions no n’havien pogut utilitzar el pati per qüestions logístiques –concretament, obres– però que és un espai que sempre ha tingut molt d’encant. Confirmadíssim. Aquesta segona nit és d’atenció profusament concentrada: els poemes llargs, i, per tant, les poques pauses i incisos, ja ho tenen i ho demanen això. Un altre ple, i aquesta vegada de públic més heterogeni. Alguns assistents ja se sap per quin dels poetes han vingut. L’encís del Marès arriba a tals cotes que l’endemà al matí, a l’entrada, es trobaran uns missatges poètics agafats a les reixes del museu (sí, s’ha d’entendre així a l’estil romàntic).
Casasses i Pedrals ofereixen el que en termes futbolístics i no tant poètics anomenaríem un recital. Un obre, l’altre tanca la vetllada i omplen l’escenari. Casasses –corbata virolada– fa de Casasses (de vegades tantes còpies en la ma-ne-ra-de-dir feien obviar la llum de l’original), estil personal i contundent, sincopat, sonoritats que s’enllacen harmònicament, com si res, plena naturalitat i domini del vers i les imatges poderoses: “excitants que no exalten l’eufòria, ans la i-di-o-te-sa”, “duc més finestres que el cimbori de Vallbona de les Monges”, “i doncs, tu què vols parir?”, “i quin peix remunta contracorrent de tu”.
Pedrals demostra per què és una bèstia d’escenari. “Recitaré un fragment d’una obra que estic escrivint, d’un guió cinematogràfic que en realitat és una novel·la però està escrit en vers”. Bé, concretament, per no fer curt, en sonets: “és la història d’un pistoler de l’oest a qui li passen coses”. Hi ha diàlegs, veus del venedor, del pistoler, d’un nen que fa de redemptor. Té ritme, té trempera, el nen que es pregunta “de veres que em podeu fer un cavaller?”, tot com si no pogués ser d’altra manera (un rodolí no buscat, el deixarem). L’escena de western contradiu i contraria l’afany pistoler i gairebé agafa via esperançadora.
(Entremig passa un quillo rapat amb xandall d’Adidas, és veritat això, eh? Fa com diverses voltes pel pati, potser aclaparat per tanta llargada poètica, i finalment s'escola per aquella entrada que l’endemà esdevindrà poètica)
Abans d’ell, d’en Pedrals, Jordi Julià ofereix un recital plenament narratiu, una història impol·lutament versificada. “El poema llarg és un gènere que m’apassiona, des del meu primer llibre, fa més de 15 anys, he fet per col·locar-hi un poema llarg”. La seva història –perquè és una història– és una faula i una altra manera de fer que guia el públic cap a les atzagaiades amoroses del protagonista. “Una reflexió sobre l’amor”, “la història d’un paio de mitjana edat, de menys de 40 anys, a qui l’ha deixat la dona”. I fa circular llaços de “vides confidents i entretingudes”, ampolles de vi, amants més o menys ocasionals, ocasions...
Entremig, Antoni Clapés sembla que hagi estat el menys llarg de tots: fa poemes llargs, però són d’un to fragmentari, com de llançament continu de focs d’artifici al cel, un devessall d’imatges constant que semblen demanar més intimitat que un recital obert. Són imatges que bufen a l’orella l’Alta Provença, aires de profunditat, de quietud i pau, i jocs d’oposicions i paradoxes (això em va semblar agafar al vol): “el silenci abrusador de la paraula i la callada ombra de l’accent”. Jordi Cervera encaixa potser un xic menys en la tònica que sembla agafar la nit, per bé que esquitxa el seu discurs poètic amb una mà de dites –o frases populars– i rimes contundents, com de rondalla: “en Joan petit com balla”, “anirem a Barcelona a veure el cul de la mona”, “cap al llit al primer crit” o –agafeu aire– “amb quin gust recony quin gust que té aquest cony quan te’l poses a la boca”.
(Nota final: diuen que el bar del Marès ha acabat el pa de pita –o com es digui aquest pa tou–; tot apunta que caldrà que reposin existències)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada