dilluns, 13 de maig de 2013

Monstres (Poesia, estat de la qüestió, III)

En Malgratot aprofita l’entremig d’una taula a l’altra per apropiar-se d’una aigua i prendre un Espidifen. Canvi de registre. Els puntets mentolats d’aquest model d’ibuprofè es van escampant pel cervell. Recital de traductors, però que conserva el format de taula a l’Ateneu. No caldria...pensa en Malgratot, mica a mica desennuvolat...i finalment, engega: 

No caldria, perquè, com demostra Arnau Pons, aquí hi ha taules –de savoir faire– per estona. Ell pren el relleu al traductor de Sorescu, que ha escampat somriures entre el públic. Arnau Pons avança amb veu ferma per posar un teló entremig, un teló d’acer, per dir-ho en els mots de l’època on ens transporta i per dir-ho amb la potència amb què ho fa: “del riure a la gravetat, de Sorescu a Celan, imagineu que fa 10 anys que ha acabat la segona guerra mundial, que el vostre pare, la vostra mare, els amics han mort en un cap d’extermini, que com a poeta se m’acusa de plagi...” Una martellada. Arnau Pons “tradueix” amb eficiència, a l’escenari de l’Ateneu, l’univers de Celan (De llindar en llindar) i el recita. (Pons en publicarà l’obra completa a LaBreu Edicions). 


Abans, Judit Díaz havia presentat i emmarcat Joseph Brodsky, havia revelat dubtes traductors (anar al rus, anar a l’anglès? Finalment va triar la llengua amb què s’havia fet originalment tot, majoritàriament en rus) i n’havia fet lluir l’ànima amb aquests Poemes (molt ben) escollits. I després van venir Matsuo Basho (poeta japonès traduït per Jordi Mas) i Robert Creeley (nord-americà traduït per Dolors Udina). Abans Sam Abrams havia “assenyalat la importància de la traducció per a un sistema literari”, “ens ensenya coses sobre la lectura, l’escriptura, és enriquiment de la llengua”, nous móns que s’incorporen a la literatura catalana. Més enllà de maneres d’explicar i de recitar l’autor traduït, fixeu-vos, quina tarda, a l’Ateneu: versos de Brodsky, Sorescu, Celan, Matsuo Basho i Creeley concentrats en cosa d’una hora. Com un berenar de monstres convidats a casa teva. Sense berenar material (ja vam dir allò dels tecs i la crisi d’aquests dies) però amb literatura a cabassos, a mossegades. 

Després d'en Malgratot, epíleg personal: després de la jornada ateneista, en arribar a casa vaig sentir l’estat catatònic de les coses en l’esquena grapejada per les rates del poema del romanès. Va ser ell, n’estic segura, amb els seus jocs prestidigitadors. Abans deia que el lema de la jornada havia quedat sense resposta. Potser no la buscava ni n’havia de tenir, però potser jo sense buscar-la, l’havia trobat en aquell senyal físic al pic de l’esquena: Estat de la qüestió? Estat catatònic. I encara sols és una hipòtesi.

Cap comentari:

Publica un comentari