Un dels grans titulars de la jornada van ser els hologrames. Ahir a la tarda, en la jornada sobre “Poesia, estat de la qüestió” (tranquils tots, que, evidentment, la resposta no és una), el poeta Jaume Pons Alorda va explicar que ara a Silicon Valley estan investigant en hologrames. Sí, hologrames sobre els quals llançar text. I el text el trobarem als arbres, els passos de vianants o als fanals (explicat a grans trets). L’hipertext serà per tot arreu. I després en Lluís Calvo, poeta i agitador via Daltabaix, que moderava la taula de blocs i poesia, va reblar el clau –ja aixecats de la taula– dient que la lluita estarà en l’espai on llançar l’holograma i el text. Apropiació de l’espai, seria. Com en Pons Alorda sabia això de Silicon Valley i podia llançar “aquesta profecia”? (El noi, que no queda curt, ho va anomenar profecia). Doncs no ho sé, però semblava saber-ho de bo de veres.
L’altre titular del dia, que més aviat és una descoberta: un poeta romanès anomenat Marin Sorescu. És un dels grans poetes de la literatura romanesa. L’ha traduït en Xavier Montoliu i publicat Lleonard Muntaner. El seu traductor era un dels participants al recital de traductors que tancava la jornada catatònica –el meu col·lega, en Malgratot i jo ens hi vam passar el dia a l’Ateneu Barcelonès– de l’Estat de la qüestió de la poesia. Per qui no n’havíem sentit mai a parlar (modestament, diria que érem uns quants) la poesia de Sorescu va sorprendre per irònic afuat, sí, sí, clavo la brometa o l’enginy però punxo que fa mal amb allò que t'aboco una versió particularíssima d’Ulisses tornant a casa i Penèlope que no s’està d’orgues, “Shakespeare va crear el món en set dies”, “Déu és sord (...) però a mi no m’entén la lletra” o “es pinten els llavis amb matarrates”.
La resta: memorial de greuges, queixes i rondinades diverses, noves idees, idees de futur, possibles col·laboracions, esquerdes generacionals, pensaments encara analògics i d'altres que no, pessimisme, empenta i trempera, intoxicació i ganes de fer-ho bé, famílies i col·legues, de plasma i de cartró, realitats virtuals i realitats de tocar de peus a terra...No sé, una mica de tot, impossible de fer-ho exhaustiu. El sector amb el sector i per al sector i amb ell mateix es va reunir a l'Ateneu, trobat en alguna taula o entre el públic. El meu col·lega, en Malgratot és un hipster postmodern de poble dels que ja no en queden. Com el seu nom indica, si una cosa li agrada fer és d'advocat del diable. Ell ho va veure tot una mica així:
(continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada