"Adéu a la postadolescència"

Sembla que tot conduïa Àngels Gregori a guanyar els Jocs Florals de Barcelona. N’és una de les guardonades més joves. Nascuda a Oliva (La Safor) el 1985, viu a Barcelona de fa una dècada. De fet, es va llicenciar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, i la seva tesina va versar, precisament, sobre festivals de poesia i una part important la va dedicar al Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Quan érem divendres és el flamant guanyador dels Jocs Florals d’enguany, un poemari on l'autora acomiada “definitivament” la post-adolescència, amb Nova York com una fixació recurrent i central. 

Aquest vespre Àngels Gregori rebrà el premi, en un acte de lliurament que, a més, obrirà la Setmana de la Poesia de Barcelona. A diferència d’anys anteriors, els Jocs Florals enceten i no pas tanquen la Setmana, un dels canvis que han introduït els nous directors, Sam Abrams i Ernest Farrés, que relleven en el càrrec Martí Sales i Eduard Escoffet, després de tres anys d’estar-ne al capdavant. L’acte al Saló de Cent també servirà per entregar el “Premi Extraordinari Salvador Espriu” que, escaient amb l’Any Espriu, s’ha decidit incloure. Es tracta d’un guardó a un sol poema, en aquest cas, a “Hi ha feres d’altre temps, a hores d’ara increïbles”, de Carles Miralles (Barcelona, 1944), poeta i traductor, catedràtic hel·lenista i estudiós de la literatura, que també serà al tancament de la Setmana, el XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, al Palau, dimarts que ve. Curiosament, Miralles és jurat del premi Amadeu Oller per a poetes joves i inèdits, que Àngels Gregori va guanyar ara fa deu anys i que li va permetre publicar el seu primer llibre, Bambolines. Després van venir Llibre de Brandàlies (Premi Ausiàs de March de poesia de Gandia, el 2007) i New York, Nabokov & Bicicletes (Premi Alfons el Magnànim de poesia de València, el 2010). Abans no trepitgi el Saló de Cent avui dimecres, parlem amb ella sobre Quan érem divendres i altres dies.

- Què passava Quan érem divendres? 

- Crec que finalment és el meu llibre que diu adéu a la postadolescència, que he intentat allargar al màxim, crec que definitivament ja se m’acaba. Per mi, el divendres és la metàfora de la festa. Quan anàvem a l’escola sempre esperàvem que fos divendres. Doncs, per mi, és un poc així. És dir adéu a una etapa que es tanca, a tot aquest temps. 

- En el llibre, per tant, hi trobaríem, com en l’anterior, molts poemes relacionats amb l’experiència pròpia? 

- A la poesia, els poetes, els lectors i els crítics sempre li exigim una dosi més alta de dades biogràfiques que en altres gèneres. Aleshores, sí, evidentment, hi ha moltes coses biogràfiques. És un llibre que porto escrivint en els últims tres anys, des del 2010 més o menys, quan vaig acabar l’altre. 

- Destacaries elements que marquin aquest final de post-adolescència que deies? 

- Hi ha moltes ciutats. En el meu anterior llibre també hi havia moltes ciutats, o hi ha una ciutat, que era Nova York. I en aquest llibre jo crec que també. Algú va dir, no me’n recordo qui, que un poema era un instrument perfecte que contenia una vida. Aleshores, són això, petites dosis del que hem anat passant, de parlar d’un barri de Nova York fins a la cuina de casa o d’una cullereta de cafè. 

- Hi ha coses diferents respecte els altres llibres? T’has proposat altres salts? 

- És un llibre que ha llegit molt poca gent, i les dues persones que l’han llegit m’han dit que és el meu llibre més madur. Jo crec que també. No sé si hi ha salts diferents. 

- Com va ser que et decidissis a presentar-lo als Jocs Florals? 

- Sí, jo et diré que ja ho havia provat, no amb el mateix llibre. Els Jocs Florals són un dels grans premis importants que tenim en la literatura catalana. I feia molt de temps que no publicava un premi ací, a Barcelona, i em feia molta il·lusió. El meu primer llibre va ser un premi a Barcelona, que va ser l’Amadeu Oller. I just ara fa 10 anys que vaig guanyar amb l’Amadeu Oller. 

- Com “afrontes” l’acte d’avui? Sempre és com solemne... 

- La veritat és que no hi he anat mai. Sí que ho he seguit sempre i he anat als actes de la Setmana. M’agraden les persones que estaven en el jurat, tant en Parcerisas, el Vicenç Altaió, la Simona Skrabec com també el Josep Piera són uns referents en la poesia. Per tant, això ja em fa molta contenta. La glossa me la farà la Marta Pessarrodona. 

- Llegiràs alguns poemes teus? Quins? 

- Llegiré un poema que es diu “Els ànecs de Central Park”, un altre que es diu “Culleres” i un altre que es diu “Magnolia Bakery”, que és el poema que tanca el llibre. És un establiment que hi ha a Nova York que venen cupcakes i tot això. 

- D’on ve la teva història amb Nova York? 

- Just ara n’acabo de vindre. És una ciutat que m’apassiona. Per mi, Nova York és la metàfora de la ciutat on tot és possible i tot pot passar. De vegades, m’adone que en l’altre llibre, que tractava molt de Nova York, estic parlant de Nova York però en realitat estic parlant d’Oliva. Utilitzava molt la ciutat de Nova York per parlar del meu poble. Nova York és una fixació meua. 

- Hi has anat molts cops, per tant? 

- Hi he estat tres cops. 

- Ara una pregunta punyeteta, però si Nova York és la ciutat on tot és possible, Barcelona què és? 

- Barcelona és una ciutat que m’encanta. Fa deu anys que visc a Barcelona i cada dia em dic, i més si veig com està el panorama amb València, que és una ciutat on no he viscut mai, per cert, sempre em dic: “sort que els valencians sempre tindrem Barcelona”. Perquè per mi Barcelona és una ciutat que m’ha donat molt. Vaig venir quan tenia 18 anys, vaig estudiar ací i és una ciutat d’on no m’he mogut i d’on espero no moure’m. 

- Tu organitzes la Poefesta a Oliva i tens, per tant, trajectòria muntant històries poètiques. Què et sembla el festival de Barcelona? 

- L’he seguit sempre, des que visc a Barcelona, la Setmana de la Poesia. És un dels grans esdeveniments literaris, un dels més importants d’Europa. De vegades hem tingut una nòmina d’escriptors i de poetes que és impressionant. I ja no només la nòmina de poetes sinó també la forma en què ha incidit això en la ciutat. Pensem, per exemple, fa tres anys o fa dos anys, la gran afluència que s’ha arribat a tenir en tots els aspectes en les diferents activitats que s’han fet. És un èxit. I que faci tants anys. El festival, no la Setmana, crec que és un dels més antics d’Europa, sinó el que més. Jo, de fet, vaig fer la meua tesina sobre festivals de poesia i una part molt important que vaig destacar va ser el Festival del Palau. 

- Ostres, una mica tot et portava a la Setmana de la Poesia, no? 

- Tot em portava! (riem). Crec que era l’any 2006 o 2007, que vaig participar a l’acte del Palau. Veure allò i la manera que es mou la recepció pública que té en una ciutat com Barcelona la Setmana de la Poesia és impressionant. I una cosa que s’ha guanyat molt en els últims anys és incrementar encara més, com s’ha fet, l’afluència de públic.

* Si heu arribat fins aquí, endevineu d'on és feta la fotografia d'Àngels Gregori? A Nova York, a Rockefeller Center!

* Àngels Gregori també participarà al recital de demà a la tarda a la Fundació Tàpies, "Amb la lluna per estendard"