Nit de "duende"

Nit de versos i fandangos, bulerías i rumbes, flamenc, rimes i zapateaos, esqueixos i esgarips, lemes i homenatges, “olés” i “guapes”. Nit de gitanos reclenxinats, gitanes voluptuoses, ulleres de pasta i accents d’aquell català gitano de Gràcia, accents d’aquell català postmodern de Gràcia, apunts hipsters al centre del barri gitano, seguidors de la lírica, amants del fandango...Tot, tot poesia. “50 anys sense Carmen Amaya”. Una barreja excelsa, les americanes fosques de cultureta es fonien amb les camises negres gitanes, una festa a la plaça del Raspall que haguera fet les delícies de l’homenatjada –ui, si s’haguera arrancat a ballar, l’Amaya! – que havia de crear algú amb un “duende” així de gran, així, així de gran, com Núria Martínez-Vernis, l’ànima de l’espectacle que es va veure divendres a la nit. Qui ha estat capaç d’unir en un mateix escenari l’escanyolit d’El Jani, cantaor de fandangos, amb un Premi Nacional de Literatura com l’Enric Casasses, el cantaor Miguel de la Tolea amb la finor berguedana de la Blanca Llum Vidal...

La Vernis, veïna del barri, que els coneix a tots d’una hora lluny, va pensar i idear aquesta sacsejada de duendes, que va fer que aquella nit tot de follets pessiguessin gitanos i paios, tots ens miréssim, ens preguntéssim, celebréssim els “oles” i “guapes”, la trempera d’una nit irrepetible però que tant de bo que es repeteixi, l’embadaliment en observar tot l’espectacle, que era a l’escenari, que era a tota la plaça, a tot el barri. 

Per l’escenari van desfilar guitarristes (Antonio Agujetas Chico i Jordi Bonell), cantaors (Miguel de la Tolea i El Jani), el bailaor Miguel del Toleo, Manuel Maseado a la percussió i Jonathan i el Cor de Nens Gràcia Caló. El cor de Gràcia, entre còmic i emotiu i l’ovació local, va cantar una rumba de Víctor Nubla (Ay Candela!). Entremig, els poetes van regalar poemes per a l’ocasió. Casasses recita un fandango i després unes bulerías –crec que va dir–, i l’artista marca amb versos rotunds un ritme que s’hi acosta, “L’ànima d’Amaya”: “música amb els peus, i amb l’esperit et pessiguen”, “amb els ulls canta flamenc”. (Olé de les gitanes). “Pica i pica i pica a terra, repica a taula amb els dits”. I Blanca Llum, més discursiva, canta a Amaya “per tornar-te a la mar i la platja flamenca”. David Castillo es treu de la màniga un “Carmen vuelve al Somorrostro”: “dame algo, dame nadie, dame playa, dame Carmen”. “Carmen...qué?” Amaya!!!”

I entremig una gitana jove, es diria que adolescent, es pintava els llavis i els hi pintava a una altra de més petita. Eren tota una colla. Cosines, parentes. De fet, tots els gitanos allà són família d’una manera o altra. Pujava algú a l’escenari, “olé mi tío”. Ah, però que sou família? Sí, és el meu tio”. I s’enriolaven i xiuxiuejaven adolescents. “La Carmen Amaya era cosina germana del meu iaio”. I ens ajudaven a identificar, per exemple, quan el tio, El Jani, passava d’un fandango a una rumba, com si res. “Sí, ho sap fer molt bé, això, ell baixa a la plaça de vegades i es posa a tocar, tothom el coneix”. “Què estàs apuntant?” Ens hi vam fer amigues amb aquesta colla. Voleu que hi entrem? Hi entrem.

Olé mi tio”, “olé mi primo” són constants. “Això que canta són fandangos”, diuen d’El Jani. “I ahora se ha ido a rumbas”. “De vegades (El Jani) canta amb El Bola, el meu iaio”. El teu avi es diu El Bola? “Sí, i el meu és El Moro, que toca la guitarra. I l’avi d’una altra és “El Sali”, i qui no canta toca la guitarra. I les noies diuen que a l’estiu El Jani treu el cajón a la plaça i te’l trobes en un banc cantant. Després El Jani, que diguéssim que és tot un personatge del barri, ens explicarà unes quantes històries més, que si ell té swing, que si no li ha agradat mai pujar a l’escenari i cantar per tanta gent, prefereix a la plaça, a casa d’algú, “El Pescadilla i el meu pare són cosins germans”, tota la família són cantaors, “canto perquè em surt”...

Quan en Castillo dedica els seus versos al tio Palop les noies fan com un “ai” col·lectiu d’estremiment, mans a la boca. “Qui era el tio Palop?” I torna a produir-se el mateix gest. I una, que sembla que faci de portaveu més entenimentada, explica que anomenar vàries vegades un patriarca mort porta mala sort. “Però qui era el tio Palop?” I una altra em renya, que no l’anomeni més, gairebé esglaiada. Que és veritat, però de veritat, que porta mala sort i que a mi demà (avui dissabte) tot m’anirà malament (ara que escric això que s’acaba el dia de l’endemà, trobo que el tio Palop ha estat prou benvolent). Era un dels grans patriarques de Gràcia, aquest senyor. Les noies ovacionen, gairebé com “groopies”, el comiat d’El Jani de l’escenari: “us la dic? Us la dic? Visca la mare que us va parir!”

PS. – En Sebastià Gasch, si hi hagués pogut ser a la plaça del Raspall, com haguera xalat!

* Les fotos, una delícia, són de Pepe Herrero.