dijous, 16 de maig de 2013

Llumetes, arbres i dents


Salutacions per aquí i per allà, gent del “sector” que es busca o s’esquiva, aquell renou d’una hora abans al vestíbul del Palau, el ple habitual, començar a fullejar el llibre, del taronja llampant corporatiu d’aquesta Setmana, bosc de llumetes i no acabes d’agafar lloc que ja comença...ai, se m’encalla el llumet que m’ha d’il·luminar poèticament (no és cap metàfora baladrera, s’ha encallat de veres, que no engega): sort que el noi del costat, que seguirà austerament el recital, sense ni obrir el llibre llampant, en un acte d’amabilitat infinita em cedeix el seu llumet...Ara sí, ara pla, ara clar. Comencem. 


Com ha passat en altres recitals que han format aquesta Setmana, al Festival Internacional de Poesia al Palau s’imposa la lectura clàssica, la solemnitat, la gravetat, sense concessions ni gaire preàmbuls ni gaire sorpreses. Una certa austeritat a l’hora de presentar el text poètic llegit al públic, en aquest cas hauríem de dir-ne més espectador, que se centra bàsicament en això, en un text poètic llegit en públic. Entre els poetes, cap cortina, cap altre so que no sigui la veu del poeta, cap sorpresa, cap sotrac. La megafonia anuncia el següent i el poeta sortint d’escena encaixa les mans o es fa dos petons amb l’entrant. Poemes nus, pocs comentaris previs, fregant allò mecànic. Vist així, suposo que deu ser allò de centrar-se en la paraula i la seva puresa àulica. Però tot i així, per moments, amb segons quins casos, et dius: “quan arribi a casa ja m’entretindré a llegir-lo perquè avui...”. L’únic “embolcall” seran uns dibuixos clars (blanc amb negre més algun blau) que pengen de dalt a baix en un costat de l’escenari (l’espai escènic és obra de Perico Pastor).

Sis poetes en lloc dels nou de l'any anterior passaran per l’escenari: els catalans Francesc Parcerisas i Carles Miralles, el xinès Bei Dao, l’alemany Hans Magnus Enzensberger, la nord-americana Jorie Graham i el mexicà Fabio Morábito. Quina potència, un luxe indubtable tenir-los aquí i poder-los descobrir. El més jove, Morábito (1955), que es queixarà poèticament de la seva dentadura i serà el més irònic i sorprenent (la descoberta de la nit, sens dubte); el més gran, un Enzensberger (1929) d’aspecte àgil i juganer (i poèticament dels que a casa guanyen). 


Engega la veu enregistrada d’Espriu recitant l’"Assaig de càntic al temple", “oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria allunyar-me’n, / nord enllà / on diuen que la gent és...”. El primer poeta és Francesc Parcerisas, aquella veu d’un rogallós suau sembla que encara doni més fondària als seus poemes, un darrere l’altre, fulls que tomben (no ho entenc si és en la pròpia llengua, no estem a classe). Passat el primer poema algun desaprensiu que no ha sentit el missatge previ de megafonia (“aplaudeixin al final de cada poeta”) fa el gest d’amagar amb l’aplaudiment, però altres del públic li fan un shhhht. Versos que traspuen pas del temps, quotidianitat propera, profunditat existencial, com una textura delicada...


Però per suavitat i delicadesa sonora, presencial, la de Bei Dao, el poeta xinès, abillat amb americana fosca de tall oriental. S’elevarà i levitarà en algun moment, com en els dibuixos animats? (Ai, disculpeu-me la frivolitat banal). No, no hi ha sorpreses, hem quedat. Costa de seguir. Per mi, amb diversos patracols a la falda per fer anar, és impossible. Però és dels que avui, un cop a casa, he pensat: “ah, calla, que aquí hi ha teca” (redimonis, torno a parlar de teca i no ho hauria de fer): “aquelles vísceres de peix com la làmpada / que torna a lluir de nou”; “surto a fer un volt / les cases aprenen a escoltar”; “cal saludar amb la mà / els ocells i els caçadors d’ocells (la traducció és de Manel Ollé). Per com ens sona el xinès, la veu fina de Bei Dao (poeta exiliat des de Tiananmen) passa com un xiuxiueig. 


Jorie Graham entra amb l’aire de remolí, deixa un mocador (o similar) penjat al micròfon i diu “bona nit” i “visca el Barça” (alguna crònica diu que també va dir “visca Catalunya”, jo, ho sento, no ho vaig arribar a sentir), i ja sembla que s’ha guanyat al públic, aplaudiments. És un gest entranyable i de bona voluntat, sí, encara que després en Miralles farà pensar si cada cop que un estranger diu alguna cosa en la nostra llengua és necessari bavejar (bé, en Miralles no ho expressarà així, sols ho farà pensar). Graham llança una tirallonga de poemes narratius, una certa sonsònia, que s’interroga, s’atura, es contradiu, dubta constantment, i fa l’efecte que s’allarga (però és un efecte): “Hi ha cap altre mestre, també allà, en una / taula del darrere, un habitual, algú que no podem reconèixer / però a qui el cambrer coneix, aquell que no / aplaudeix mai?” 


“No diré que visca el Barça perquè farà un altre efecte”. Carles Miralles, l’estudiós, l’hel·lenista, entra demostrant una ironia –i autoironia– que el faran proper i que, junt amb les breus introduccions dels seus poemes, serviran també per apropar la seva lírica de tall clàssic. “Ara faré tres poemes sobre diversos enderrocs, del llibre La ciutat dels plàtans (“no és molt original, però és que es diuen així”): “Tot és enderroc i un forat / de ciment vell, maons i objectes / abandonats, però l’oculten / anuncis on tothom triomfa...” O bé “aquest és un poema sense oració principal, per tant, els prego que em perdonin”: “Escorça d’arbre imatges / i desigs, figuracions / i ensonyaments vermells, grans de raïm / verds de la por, escorça d’arbre, / la pell de la basarda / com la d’un préssec / senyalat per la pedra, simulacres...”

Algú, en acabat, va dir que havia sentit molts “arbres” durant el recital. Jo no me n’havia adonat, però tenia raó... 


Hans Magnus Enzensberger sembla el personatge d’una pel·lícula...d’abans, no sé ben bé dir-vos de quina dècada, poseu-la vosaltres: americana i pantalons clars, posat afable, molt comunicatiu en recitar, de vegades d’una eloqüència que, tot i que inintel·ligible (per mi, vull dir!) frega la comicitat. I genera alguns somriures. Algun moment s’embolica amb els fulls. D’una comicitat que és més afuada del que pugui semblar: “per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que probablement torna a provenir d’un xinès –o era un japonès?– i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos un matxet: la incompleció és bona”.


Però qui va fer riure, va sorprendre, es va posar el públic a la butxaca va ser Fabio Morábito. I no és que fes ni jocs de mans ni poesia del ji-ji-ja-ja. “Sols” emmarcar ridículs, paradoxes, treure-les a assolellar sense vergonya, versos per emmarcar, riure’s d’un mateix per acabar estrafent una ganyota molt més enllà, de més recorregut, més dolorosa, més mirall que es tomba i et fa dir “hòstia, si sóc jo, si parla de mi, aquest paio”. “Los columpios no son noticia, / son simples como un hueso / o como un horizonte”. O el poema en què mira de convèncer la dona de per què només li ha regalat un anell en 30 anys de casats: “Entre tú y yo jamás ha habido / un círculo, aunque sea tenue, de plata / o de oro, una mínima / presión en uno de tus dedos / que le recuerde a tu circulación / que existo...”. O la preocupació per l’estat de les seves dents: “un mal cuidado / a lo largo de los años / ha afectado el hueso que los sostiene. / Tres piezas se perdieron / y otras cuatro / están en grave peligro”. O el final de traca i mocador, fins i tot alliberador de massa cotilla, de massa formalitat, alliberador:

                 “Siempre me piden poemas inéditos. 
                  Nadie lee poesía 
                  pero me piden poemas inéditos. 
                  Para la revista, el periódico, el performance, 
                  el encuentro, el homenaje, la velada: 
                  un poema, por favor, pero inédito. 
                  Como si supieran de memoria lo que he escrito. 
                  Como si estuvieran colmados de mi poesía 
                  y ahora necesitaran algo inédito. 
                  La poesía es siempre inédita, dijo el poeta en un poema, 
                  pero ellos lo ignoran porque no leen poesía, 
                  solo piden poemas inéditos.” 


S’acaba la nit. T’entretens fent-la petar a la platea. No sé si massa estona. Però quan baixes i comentes la jugada una mica més, no t’estens gaire, o potser sí, sempre fa de mal dir, veus que aquest any no hi ha copa de cava per a la parròquia general. Allò de la teca que dèiem, també al Palau. Però és que sense copa de cava i tot, ja comencen a apagar els llums, senyal inequívoc i universal, també en un lloc com el Palau, que si d’aixòs, podria anar sortint. “Per aquest costat”. Quedem uns grupets a fora, com foragitats, entestats en acabar d’enfilar finestres que ens hem deixat obertes. Que no és també això, la nit al Palau? Que no és també trobar-se una mica i arreglar distesament les coses del món? Apaguen tots els llums. Com si diguéssim que abaixen la persiana. S’ha acabat la Setmana de la Poesia. Busquem un bar a prop.

* Les fotografies extraordinàries són de Pep Herrero

Cap comentari:

Publica un comentari