Quatre per quatre, setze

Quatre per quatre setze i ú per quatre, quatre. Setze poetes van desfilar pel pati de l’Institut d’Estudis Catalans –a la nit, encara més bonic que durant el dia– durant quatre hores de recitals. Era una proposta per unir diferents “Generacions” de poetes catalans. Quatre recitals durant quatre hores. Baixaven uns, el torn dels altres. I el públic, al llarg de la tarda, anava canviant, renovant-se. Mitjana d’edat entre mitjana i alta, però algunes sorpreses, com aquella noia que passades les sis de la tarda omplia una llibreta mentre escoltava el primer recital (potser una futura poeta?). També us en faríeu creus de la gent que, per curiositat, entra en el pati, se’l mira, ressegueix l’exposició de fotografies que ara hi ha, para l’orella i se’n va. 

Però de fet, de públic, el que comptaríem com a públic pròpiament, no crec que ningú romangués en aquell pati les quatre hores seguides. (Per una raó pròpiament biològica, no atribuïble als poetes). I, de fet, en el darrer recital, el de les nou del vespre, es va produir una certa desbandada. Cada recital, amb quatre poetes d’edats diferents: començava el més gran i acabava el més jove. Sovint era més l’edat que no pas un diàleg generacional –literàries, quasi genealògiques– el que s’acaba imposant. 

Els més grans: Montserrat Abelló, Jordi Pàmias, Màrius Sampere i Francesc Garriga (particularment magistrals els dos darrers). Els més joves, Isabel Garcia Canet (referències al seu “exili parisenc” i al 15M, “ens han deixat mig en conill a la intempèrie”, Andreu Gomila (“cercam debades el sentit”, “hem fet miques la fantasia”), Josep Porcar (“segles fa que busque un concertista que al meu cor no desentoni”) i Eva Baltasar, que va oferir poemes d’amor a la dona que s’estima. Ja es veu, oi, que la tarda va ser d’allò més diversa? En les generacions que quedarien al mig, Jaume Pont (profunditat afuada i delicada), Josep Lluís Aguiló (va declarar la seva admiració per Sampere i va introduir un poema de forma elegant i sorneguera dient que versava “d’un tema mai abans tractat en la literatura, es titula Ítaca”), Carles Torner (dedicava un poema d’homenatge a Jordi Sarsanedas, professor seu a l’institut) i Roger Costa-Pau (“vers lliure, amor meu, d’ara en endavant vers lliure”). I també Jacint Sala, Josep Maria Sala-Valldaura, Josep Maria Uyà i Quim Español. De fons, de tant en tant, avions sobrevolant Barcelona, per la manifestació del 15M.

Va ser una tarda en què, de tant en tant, et venien al cap les paraules que deia en Fabio Morábito aquí mateix, sobre com recitar i apropar la poesia. Unes paraules que em fan pensar que, poc o molt, d’aquesta o d’altra manera, estil així o estil aixà, amb més o menys traça, un recital de poesia deu ser, també, mirar de comunicar-la. Provar-ho.