dijous, 9 de maig de 2013

Jocs Florals (2)

La veu de la donassa Marta Pessarrodona retruny pels domassos del saló en glossar Àngels Gregori, una “poeta catalana escandalosament jove”. (Insistirà diverses vegades en la qüestió de l’edat; també, després, irònicament, en Miralles, en ressenyar que els mèdia el van titllar de “poeta veterà”; au, “la poeta jove” i “el veterà”). Pessarrodona, que al vespre serà la menys formal -o solemne?- dels poetes “espriuans” congregats al Verger del Museu Marès, apunta de Gregori que “malda per la seva mètrica, que assoleix la perfecció a Quan érem divendres. “Sap emprar els mots i donar-los vida literària”. Celebra “el triomf d’una veu de la que en sentirem a parlar molts anys”. 


Àngels Gregori, emocionada, continguda, consigna alegria i agraïment. I proclama i celebra, com ja feia en l’entrevista que li vam fer en aquest blog, el seu fort lligam amb Barcelona, amb el festival de poesia i una efemèride feliç: guanya els Jocs Florals deu anys després de guanyar el premi Amadeu Oller. “Sort que als valencians sempre ens quedarà Barcelona”. “Fa 10 anys que visc en aquest ciutat, gràcies a uns pares que han confiat suficientment en mi com per no deixar-me tornar a València”. “Em costa molt parlar del meu llibre, però crec que diu adéu a la postadolescència, que he volgut allargar al màxim però ara em sembla que ja s’acaba”. Somriures entre el públic (diguéssim que majoritàriament llunyà a la postadolscència). Llegeix tres poemes, entre ells, aquest: 



ELS ÀNECS DE CENTRAL PARK

Ahir, mentre em preguntaves 
on van a parar els records quan s’obliden, 
pensava en començar aquest poema. 
I m’hauria agradat dir-te, per exemple, 
que als records els passa el mateix 
que els ànecs amb el llac del Central Park 
quan ve l’hivern i es gela l’aigua, 
que se’n va a un altre lloc per sobreviure. 
M’hauria agradat dir-te això: 
que, ara que és hivern a la teua memòria, 
t’he guardat els records 
en un lloc prop del mar, esperant-te. 


“Jo sóc un poeta lent i ple de dubtes” 

Per què un poeta de la seva “edat” i “condició” es presenta a un premi especial per a un sol poema? No va caldre fer-li la pregunta perquè Miralles mateix ja la va articular i respondre. “La meva dedicació com a lector i estudiós de la poesia, i en particular, a la poesia d’Espriu, va ser la raó per la qual m’hi vaig presentar. Va respondre la pregunta i va seguir explicant, molt prosaicament, com havia anat la tria del poema presentat i finalment, guanyador. “Jo sóc un poeta lent i ple de dubtes”. Per tant, per això va preferir triar entre poemes que ja tenia fets. Però va preferir que la tria la fes un amic seu, ell no es decidia, i pel que sembla, l’amic la va encertar. “Aquest trobo que quedarà prou espriuà”, diu que va dir. 


I aquest poema és “Hi ha feres d’altre temps, a hores d’ara increïbles” i sorgeix d’un dia del 2006, que Miralles es va quedar a la ciutat de Palerm. “Vaig estar donant voltes per Palerm i em van passar moltes coses pel cap”. “Com a conseqüència d’aquell dia vaig escriure una suite que conté set poemes, i el primer és aquest que llegiré”: un poema que s’acara a la bellesa existent en un material que prové de les tombes i que reposa al Museu Arqueològic de Palerm.

Cap comentari:

Publica un comentari