El balanç poètic en X frases (3)

“La referencialitat perd radicalment protagonisme a Les naixences latents, de Ricard Ripoll, una aposta per l’escriptura entesa com a joc, que reivindica la funció lúdica de la literatura i és alhora experiment i homenatge (a Rimbaud, a l’OULIPO)” 

“També la ultraescriptura de Carles Hac Mor a Dietari del pic de l’estiu (guanyador dels Jocs Florals) està disposada a portar-nos, si ens atrevim, als límits d’allò que som capaços de comprendre des de la raó. Reivindica una pòetica-política fonamentada en l’acció d’escriure, en la pulsió i el desig d’escriure, fins a conduir al col·lapse el discurs racional tal com està establert i desfermar altres maneres de sentir-pensar a través del llenguatge” 

“En una línia semblant de labor d’orfebreria s’articula la veu poètica i les diferents peces que conformen El fàstic que us cega, un poemari dur que ens regala Joan Todó. Colpeix la força semàntica que aconsegueix esprémer a cada vers i l’autonomia dolguda del món que hi apareix, en el qual no podem endinsar-nos sense trasbalsar-nos i reconèixer-lo al capdavall com a nostre” 

“La premi Amadeu Oller, Irene Solà, que a Bèstia estrafà burleta una veu lírica de noia estranya, i amb ironia i intel·ligència aconsegueix posar en funcionament uns versos d’imatgeria insòlita i sorprenent (“Perdre’t és com anar amb banyador”, 44), que recuperen i recontextualitzen elements de l’àmbit rural, sovint amb presència directa o indirecta d’animals” 

“Demano disculpes perquè, com a fetitxista declarada, podríem dir, parafrasejant un vers de “Posseït”, de Gabriel Ferrater, que sóc jo qui s’ha estimat impúdicament pel cos dels poemaris. I sí, el que conforma aquest text no és un panorama sinó un paisatge, perquè prové d’una mirada que s’estableix des d’un lloc, que se sap subjectiva” 

“Tota la poesia de 2012 és inabastable, però un vers pot salvar-nos un any, ni que aquest sigui el menys poètic de la teva vida. Val la pena acceptar els reptes, malgrat les trampes que nosaltres ens posem. Blasmeu-me. El meu vers és: “Només fuig qui, de veritat, no estima”.