Mort i costums

Dilluns, penúltim dia de la Setmana de la Poesia. Últim acte abans del Festival Internacional de Poesia al Palau de la Música. Deu de la nit de dilluns. El bar del pati del Museu Marès està tancat. Menys públic que les altres dues nits poètiques al verger del Marès. Algú altre fa com jo i va a buscar-se alguna cosa per menjar i beure. Si els altres recitals al verger han tingut un to general (amb excepcions) de solemnitat, de lectura sòbria, sense cap concessió, avui és el dia menys indicat perquè això canviï. I no canvia, és clar. De fet, és, sobretot, una lectura. El tema que fa de fil conductor és la mort, que pretén entroncar, una vegada més, com altres dies, amb una determinada i particular línia de tradició que es vol treure a relluir: concretament, la tradició de la poesia elegíaca, que canta i homenatja alguna persona traspassada o reflexiona al voltant del fet luctuós. “Un recital fúnebre”, en diu un dels participants abans de pujar a l’escenari, sense malícia. 

Un dels directors de festival, Sam Abrams, els presenta i, com de costum, enfila per a l’auditori-alumnat aquesta connexió amb la tradició, que va des de Joan Alcover fins a Clementina Arderiu i Espriu: l’acte –“La pèrdua. Memorial Joan Teixidor”– vol ser un homenatge a Teixidor, nascut fa cent anys i que va conrear la poesia elegíaca arran de la mort prematura del seu fill. El poeta, colpit per la desgràcia, va visitar el seu mestre, Carles Riba, que també havia perdut un fill abans d’hora. Riba li va aconsellar que convertís el seu dolor en art. D’aquí surt, pondera Abrams, el seu poemari referencial, El Príncep, que després alguns dels poetes citats al Marès esmentaran. Com de costum, també, Abrams comenta que “els poetes recitaran per rigorós ordre alfabètic”. Per tant, sense sorpreses de darrera hora, comença Margarita Ballester. 

Sense preàmbuls, si no és per anunciar a qui estan dedicats, Ballester llegeix diverses elegies a poetes morts (a la memòria de Vinyoli, Ferrater, Rosa Leveroni...) i al pare mort. “Els déus abandonaren el banquet i al cap dels anys, s’han podrit les viandes”. Prossegueix Carles Camps Mundó, que llegirà diversos poemes creats arran de la mort de la seva mare, i compartirà les reflexions i pensaments que li va suscitar el fet (serà, en aquest sentit, el més comunicatiu de tots): “la meva mare era creient i jo no, no tinc capacitat de creure en cap transcendència i cap més enllà”; “però quan es va morir vaig tenir el desig que la seva credulitat fos veritat perquè ella pogués disfrutar d’allò amb què ella creia”. Un vers agafat i anotat al vol: “Has mort i visc amb tota culpa la vida”.

Tot seguit, Jordi Cornudella, amb uns prolegòmens de Catul, va continuar amb poemes a la germana morta i a la filla d’uns amics també traspassada. Silenci estremit al Marès. Sols se sentia la remor de ciutat, de fons. Margarit –“més avall, més avall, si us plau”, indica, precís, perquè li anivellin el micròfon–, que ja havia estat a la primera nit al Marès, de poetes de tall espriuenc, va recitar diversos poemes dedicats o referents a la Joana, la seva filla morta. Recita, com és costum, marcant la voluntat expressiva, la intenció, però de vegades el volum, l’actuació, l’entonació se’n van de mida. Tanca Txema Martínez, que llegeix poemes del seu darrer llibre, Dol, a la memòria del seu germà. Dolor i patiment amb alguns caires existencials, imatges d’una gran força.

El públic ha escoltat garratibat, immòbil a les cadires. Qui es bellugaria? Passen uns minuts de les onze de la nit. L’auditori–alumnat es retira, silenciós.

* Les fotografies són obra de Pep Herrero.