4. Veus personals. / Poesia i veritat. (II de IV)

VEUS PERSONALS:

El Metro s’encanta. L’Apuntador travessa el barri gòtic en mode cursa d’obstacles. [Welcome guiriees!!]. L’Apuntador arriba esbufegant al Verger del Marès, just però bé, l’acte de les 18.00 hores encara ha començat. Cel ennuvolat. Algunes cares habituals i el ‘marché’ que va funcionat i reunint gent. [Per cert, molt encertada la opció de col·locar els llibres per autor i no per editorial]. Tomàs Arias, que recita a continuació, etziba, rialla sota el nas, a L’Apuntador: “treu el millor de mi eh!”. “Si t’ho mereixes rai”, li respon el Pellfinesc mentre L’Apuntador somriu. I entrem en matèria. La codirectora Teresa Colom presenta l’acte, Veus personals, i ens explica que degut a un impediment la participant Antònia Vicens no podrà assistir al recital. La resta de poetes són: Tomàs Arias, Montserrat Costas i Jordi Llavina. 

Comença Arias. Ens llegirà poemes del seu llibre ‘Odi sobre tela’ i després de ‘En fi, començo’. Dóna gràcies a la pluja pel parèntesi, i vinga: “Donar les gràcies per aquest aiguat a cel obert i, tan mateix, al mig del desert [Nou avís, nova norma: a partir d’ara, quan L’Apuntador dubti d’alguna part del fragment el senyalarà amb la ratlleta a sota]. De fons s’escolta la música que acompanya les sardanes que s’estan ballant a la Plaça de la Catedral. [Veies que no ho hagin fet a posta per acompanyar en Tomàs]. Som-hi. “El vi només és bo quan ets feliç”, “hi caic, sovint fora del mapa”. Veu segura, mastega bé els mots, arrossega els finals, els acompanya amb la mà com solcant l’aire. El ritme i la musicalitat hi ajuden. De fons el gemec d’un nen. “Les habilitats de l’aigua per entrar i sortir de tot”, “tot això passa en silenci”, “el millor passa i no fa cap soroll”. Del poema Clarividència: “quan t’atures i et reses en cada mirall”, “quan la clarividència t’arriba, per fi, prepara’t”. Arias et sap  posar dins del poema, en Arias la sensació de trair el poema pel fet d’escriure’n aquí tan sols  versos solts, s’amplifica. Es noten tots els recitals a les espatlles.  

El poeta Tomàs Arias

I fi de la primera part. Una intervenció notable [alt]. “Gràcies”. Aplaudiments. De fons, el so de la música que acompanya les sardanes. És el torn de Montserrat Costas. “Hola bona tarda a tothom”. Llegirà poemes del seu llibre La murga, que, aquelles coses de la vida, inclou els poemes en català i en japonès. “De tota closca viva el que val és la closca”, un poema que va d’amor i bolets. “Que és més important, ser o saber-ho”, los ocasions perdudes no has estat mai ocasions”. Són poemes breus i incisius, que busquen la reflexió del mon que ens volta, poemes que segreguen després d’abeurar-se en la quotidianitat [‘quotidianitat’ és certament un mot complicat], prenent referents pop actuals (Hello Kitty, el futbol, els superherois, etc.). Costas desprèn un aire fresc, impertinent i tendra a la vegada, desmenjada i crítica i afable al mateix temps, que a L’Apuntador li fa pensar -una micona- en el to diguem-ne poètic d’una Anna Ballbona. Seguim. Ara algun poema més oral, jocs de paraules. Ara viatgem a Portugal, poema sota l’influx de Pessoa: “després d’ell com podria escriure ja mai més sense trair-lo”. Ara ens n’anem a Japó: “Sucre sucre sucre, Hello Kity es pentina  davant el mirall sucre sucre sucre”, “I algú a l’altra banda esmolant el ganivet, sucre sucre sucre”. Poemes àgils, agraïts pel públic. Aplaudiments. 

La poeta Montserrat Costas

I passem al següent: Jordi Llavina. Comenta que li ha agradat escoltar els dos poetes anteriors perquè així ha tingut temps de fixar-se en les coses en comú que tenen amb ell (gusts pels sonets, una certa ironia, diu). I som-hi. Poemes de La corda del gronxador: “té una veu implacablement humana”, “em diuen els meus fills que les formigues han descobert el pot de la mel”. Ara un tros que L’Apuntador no entén (coi de mala lletra!). “L’home és enterramots, la dona llevadora”. Alguns dels poemes venen precedits per anècdotes del poeta amb el fill, que el poeta explica ordenadament i clara, amb gest didàctic, es nota que és professor. Poemes de Contrada: “s’esmuny com aquest vent la vida”, “aquella mà es va fer per dir-me déu [ep, aquest bé que plora bé! En Pellfinesc és dels de burxa’m però no em toquis. Ara en Pellfinesc demana drets a L’Apuntador per la troballa ‘burxesca’. Seguim]. Llavina introdueix els poemes amb algunes explicacions prèvies, poemes que expliquen vivències a partir de les quals intentar transcendir. “D’un vers que ens fa molta falta, perquè en farà un tresor qualsevol nosa”, “qui té l’estil té una eina ferma al puny per arribar ____ a la fruita estranya” [Et falta la paraula clau, Apuntador. També és mala sort]. Ara un poema en record de l’àvia, sobre com guardava els mistos guardats [goita, com ma àvia!, en pau descansi.]: “tot i que ja no poden fer foc encara poden conduir-lo”. Bona. Va acabant. Aplaudiments. Porten mitja horeta. Els poetes faran una ronda més i acabaran puntuals, deixant temps a L’Apuntador per anar a ‘repostar’. Chapeau. [L’Apuntar medita sobre si furtar, trencar i retallar versos resulta gaire lícit. Hhmmm. És cert que prendre versos solts del poema és trair el poema, però no és menys cert que també funciona com una manera àgil de veure si el poema tendeix a prosa o no. De moment ho deixa en empat].

POESIA I VERITAT:

I entrem al segon recital, titulat: Poesia i veritat, que anirà a càrrec d’Héctor Bofill, Míriam Cano, Miquel de Palol i Pau Vadell. Introdueix l’acte Teresa Colom.  Comença Bofill. Americana, corbata daurada i pantalons rosats. Explica que la seva poesia versa sobretot en dos àmbits, l’èpic i el líric. Comença amb l’èpica: “Apunt per expulsar tots aquests anys de pau, invalidesa, que no surten als mapes de la història”. Un altre poema comença amb una cita que el soldats alemanys cantaven, diu, camí de la guerra durant la 1ª guerra mundial, i que traduït seria: “no hi ha en el món mort més bonica”. El poeta segueix però interrompen L’Apuntador i no té temps de captar el poema. Crec que va de quelcom de la pàtria. [L’Apuntador rep un calbot d’en Pellfinesc. A veure si espaviles! Passa que la cosa advoca per una esmena a la totalitat, em replica L’Apuntador]. És difícil caçar versos a l’aire perquè són diguem-ne versos llargs que d’alguna manera van serpentejant i L’Apuntador és dispers de mena. 

El següent és Miquel de Palol: “crèdul em tolero en la mesura que la meva desgràcia em convé”, sóc un neoplatònic pervertit” [En Pellfinesc murrieja i somriu], “les coses més greus les dic rient”, “jo traeixo cent cops al dia els tractes que vaig fer amb la mort”, “busco refugi en l’última certesa d’haver mort”. Poemes discursius amb versos i sentències que són de bon caçar al vol: “no hi ha després perquè tots som tu”. Alguns versos conviden a rumiar. I és el torn de Míriam Cano: “Hola bona tarda, quin  plaer recitar aquí”, diu, amb bonhomia [En Pellfinesc advoca pel neologisme compost ‘amb cert melindrosisme, més aviat’. Ets  conscient que demà dilluns et toca a tu pujar a l’estrada, sòmines més que sòmines!?, li replica L’Apuntador. Collons, què paassa!? A més, és a tu a qui t’han convidat!, replica en Pellfinesc. Sí sí, demà prepara’t nano, respon L’Apuntador]. Cano comença amb un poema de Phillip Larkin que, explica, va ser important pel seu últim llibre, Ancoratge. “t’obligues a actuar com si el que tens, en realitat, t’encantés”. 

A continuació, llegeix poemes d’Ancoratge: “l’oblit de la sang no és l’oblit de la ferida”, el poema Receptacle (que s’obra amb una cita de Simone de Beauvoir ): “no seré una plora cossos que espera ____ amb el ventre badat”, “la por que alimenta aquestes ganes salvatges de vida”. 

Vista posterior de l'escenari, amb els poetes i el Verger al fons

Declama suau però amb energia, es fa entendre. “L’amor que tot ho pot als llavis flonjos”, i un de breu que, explica, pot funcionar com a resum del llibre: “em tiba la pell si aboco massa ànima al cos que em limita”. Aplaudiments. 

I arribem a Pau Vadell: “un  plaer estar entre dos mestres i la Míriam”, comença. Vadell farà una tanda de poemes dedicats al seu amic i autor (recordem que a més de poeta Pau Vadell és editor de Adia Edicions) Francesc Garriga i que, explica, conformaran un llibre que sortirà l’any que ve. Vadell llegeix directament des d’una tablet, amb la seva veu nassal característica, va per feina: “no et mereixes la fretura? no”, “no badallis de suor”, “tan alt t’enfiles que l’esclat s’esdevé mortal”, “plom a plom”, “el dubte et farà carnisser”. I goita: “de quin color vols la pluja, ànima de pedra?”, “la mateixa perfecció plora pel vel i no per això els ulls s’arrosseguen per la fosca impunement”, “mastegar amb silenci i febre el declivi de la terra”. I també: “devorar la terra cremada, el desert dels cadàvers no deixarà el pòsit, la llavor d’un mot en flames”.  Fi de la primera ronda. Sembla que en total faran tres intervencions cadascú. I torna Bofill a escena però L’Apuntador fa tard, va a tope de solapaments, i l’esperen a l’Homenatge a Montserrat Roig. 

A L’Apuntador li sap greu perquè és el primer recital que deixa a mitges, i perquè és fa difícil valorar el poeta i el poema en escena amb tot just una ronda. En fi. Marès enfora carrer enllà, L’Apuntador pren la ruta habitual camí del Metro Línia Groga. A la Plaça de la Catedral, eixams de guiris formiguegen a la velocitat acostumada. [Verdaguejes, Andreuvidalejes!]. Comboi endins budells enllà pel subterrani de la cuitat, previ transbord, L’Apuntador arriba a l’imponent recinte Modernista de Sant Pau, Sala Cambó. La sala ja està  plena, “queden llocs a dalt”, li xica la Rosa l’ICUB a L’Apuntador. Quines vistes,  quin de tot i que cuidat, es nota que se’ls gasten. Els participants, Pilar Aymerich, Montse Guallar, Marta Pessarrodona, Ignasi Riera i la morderadora, Àngels Gregori, ja són a lloc, un escenari amb cinc cadires en paral·lel de cara el públic i un ambó-faristol situat a l’esquerra de tot, a punt per llegir-hi. L’espectacle 25 anys sense Montserrat Roig és a punt de començar.  

[Continuarà...]