Conversa amb Eduard Sanahuja

Hem conversat amb Eduard Sanahuja, fill del poeta David Sanahuja (1915-1990), del que aquest any es produeix el centenari del seu naixement. Heus aquí el resultat:

 Carnet de practicant de David Sanahuja, durant la Guerra Civil

 

 1) David Sanahuja ha estat un poeta poc o molt poc reconegut fins ara. Personalment recordo tot just un acte de recordatori que se li va fer a l’Horiginal pels volts de l’any 2009. En aquest sentit, creus que pot servir d’alguna cosa l’efemèride que s'està celebrant enguany, en relació al centenari del seu naixement?

-D’aquest acte de l’Horiginal, no en sé res. Hi va haver una lectura de poemes seus a l’Aula de Poesia de Barcelona, “La túnica dels humils cada dia es fa més blanca. David Sanahuja, una llarga absència” (Biblioteca Mercè Rodoreda, 18-02-2010), en què hi van intervenir Jordi Virallonga, Sam Abrams i jo mateix. Arran d’aquest fet, en Sam va publicar a l’Avui l’article “Rescatem David Sanahuja” (28-03-2010) i Isabel Graña, probablement la persona que millor coneix la poesia de David Sanahuja, una article a Serra d’Or, “El poeta David Sanahuja: semblança i trajectòria literària” (núm. 653, maig de 2014). Crec la celebració del seu centenari en el marc dels Jocs Florals de Barcelona serà, sens dubte, una fita important en el procés de recuperació de l’obra poètica de David Sanahuja.

2) Eduard, com a poeta que ets també: com t’ha influenciat l’obra del teu pare? Quina va ser la teva relació amb el David Sanahuja poeta? Què en destacaries?

-No tinc dubte que m’ha influenciat. Recupero algunes imatges seves, que ja formen part del meu endoplasma poètic, i tinc, com ell, molta cura en els aspectes formals. Al meu pare li feia gràcia que jo també escrivís, tot i que em sembla que no se’m prenia gaire seriosament, perquè la meva poesia de joventut era molt experimental, molt influïda per les avantguardes. El seu paper va ser de mestratge. Quan jo tenia catorze anys, em va dir: “Escriu cent sonets i estripa’ls. Després ja podràs escriure el que vulguis i com vulguis”. Recordo que van escriure algun sonet plegats, encara en castellà, perquè jo no vaig començar a escriure en català fins als vint-i-tres anys.

3) Entre el segon llibre de David Sanahuja, Poemes de circ, i el tercer, El carro de l’exili, van transcórrer 21 anysde silenci. Va ser buscat? Obligat? Podríem afirmar que els dos primers formen part d’una etapa d’aprenentatge i a El carro de l’exili ja trobem el poema diguem-ne més madur?

-Hi va haver, efectivament, 21 anys de silenci, en el quals ell seguia escrivint, sense presses, sense cap objectiu que no fos acomplir amb la necessitat que tenia d’escriure. No crec que fos un silenci buscat, sinó que en aquells temps ell tenia altres prioritats, laborals sobretot. Molts diumenges a la tarda, després de dinar, llegia poemes en el seu nucli familiar. Per a ell comptava això. Desconfiava de l’èxit i de la glòria, sempre incerta. No era intervencionista respecte de la seva obra: creia que si alguna cosa havia fet bé, ja es veuria en el futur. No suportava les capelletes ni les picabaralles i enveges del gueto literari.

Quant al tema de la maduresa, potser podríem dir que el seu primer llibre, L’illa sense nom, és encara un llibre d’aprenentatge; però no afirmaria el mateix de Poemes de circ.

  David Sanahuja amb la seva dona Mercè, passejant per l'Acròpilis

 

4) Estàs d’acord en l’afirmació que el seu gran “tema” fou la petjada tràgica de la guerra en els seus i tot allò que comportà?

-El “tema” de la guerra és fonamental en la seva vida, i en la de tots els escriptors i escriptores de la seva generació. Però aquest tema no forma pas part de la seva obra poètica, molt poc referencial respecte de temes històrics o socials. Els seus temes són els universals: amor, mort, pèrdua, i una reflexió clarament pessimista al voltant de la condició humana.

5) David Sanahuja va tenir molta relació amb Salvador Espriu, que en reivindicava la seva obra i criticava la manca de sensibilitat general (“Aquesta és la meva creença i la meva certitud” (4-XI-1969) ). Quina va ser la relació de Sanahuja amb la resta de poetes i els cenacles contemporanis?

-Fins al principi dels anys 50 mantenia relació epistolar amb altres poetes i era present en alguns cenacles literaris, com les lectures poètiques del Passatge Permanyer, a casa de Josep Iglésies, i va publicar en alguna antologia menor i a les revistes Ariel i Pyrene. Després es va aïllar cada cop més, de manera que la seva relació literària es va circumscriure, gairebé en exclusivitat, a Salvador Espriu (a qui venerava i no volia destorbar mai) i, sobretot, a Tomàs Garcés, amb qui va treballar més de 30 anys.

 David Sanahuja amb la seva dona Mercè i fills

6) A què podem atribuir l’oblit de l’obra de David Sanahuja a les antologies del moment (com són, per exemple, les de Triadú, la de Molas i Castellet i fins i tot la de Comas i Bofill i Ferro, on diuen que hi apareixia tothom)? Oblit cultural? Miopia literària?

-El meu pare sempre es va autoeditar, perquè no volia anar darrere dels editors ni de ningú. Suposo que aquesta “absència” del molt literari més visible i oficial explica la seva exclusió d’aquestes antologies. No obstant això, apareix a l’antologia de Cesare Giardini, Antologia del la poesia catalana (1845-1935) (Aldo Garzanti, Milà, 1951).

7) Actualment, hi ha alguna previsió de reedició de la seva obra i/o de publicació dels llibres seus inèdits, com ara L’arc fràgil?

-Gràcies a Isabel Graña, he entrat en contacte amb un editor per publicar la seva poesia completa, incloent-hi L’arc fràgil. Tinc fermes esperances que aquest volum pugui aparèixer en un termini no excessivament llarg.

Eduard Sanahuja

8) [Sobre una pregunta que no t’he fet i t’agradaria respondre] Influències.

-David Sanahuja va ser un poeta de l’òrbita post-simbolista. Tenia una gran predilecció per la poesia francesa, particularment per Mallarmé i Valéry. També coneixia molt bé la poesia clàssica espanyola, tot i que el deute més gran el trobo amb García Lorca i amb Jorge Guillén. Quant a la poesia catalana, s’emmirallava en Espriu i tenia una especial predilecció per un llibre de Tomàs Garcés, Vint cançons. La poesia experimental i la poesia social o aquella de caire més narratiu i realista no li van interessar mai. “Per explicar una història, ja tenim la prosa”, solia dir. S’obsessionava a trobar un “lirisme pur”.