dimecres, 13 de maig de 2015

Conversa amb Carles Camps Mundó


Enguany Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) és un dels poetes convidats al XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Hem parlat breument amb ell sobre el festival i la seva obra i una mica tot plegat:

Foto: Carles Mercader


1) Carles, què significa per a tu ser un dels convidats nostrats del Festival Internacional de Poesia de Barcelona d’enguany?

-D’entrada, deixa’m dir que de “nostrat” res de res. La meva poesia s’escriu en la nostra llengua, però no “nostreja”. Pel que fa a la pregunta et responc que ser convidat en aquest acte significa un cert reconeixement enmig del marasme de la poesia actual, on sembla que, parafrasejant el títol pirandellià, en lloc de “sis personatges en busca d’autor”, hi hagi “sis mil autors en busca de personatge” amb què figurar més per la raresa que s’inventen a cada llibre que per la continuïtat i complexitat reflexiva d’una obra en marxa. És a dir, per aconseguir com a personatges allò que no aconsegueixen com a autors. La invitació a aquest festival és una mica com quan vaig guanyar el Riba o quan vaig rebre el premi de la crítica. Una mena de subratllat sota el nom. De totes maneres, en aquest país els subratllats es fan amb llapis i no pas amb tinta indeleble, perquè s’esborren de seguida.



2) Què creus que aporta la Setmana de la Poesia al panorama poètic del país?

-Si et refereixes al Festival Internacional, a part del reconeixement que se’n pugui derivar d’autors catalans, em sembla que el més interessant és fer-nos conèixer a través de la seva presència i de la seva veu autors internacionals que potser desconeixíem o coneixíem només de referència. Pel que fa a la resta de la setmana, tot depèn de l’acte que sigui i de l’interès que hi sàpiguen donar els autors convidats. M’hi sobra l’excessiva avidesa d’alguns que ja hi volen figurar des del primer llibre publicat. Abans no m’hi han convidat, jo n’he publicat una dotzena del frare.



3) Què ens llegiràs al Palau? Obra nova? O tiraràs més per l’antologia?

-Doncs ni obra nova ni antologia. Llegiré poemes dels meus últims llibres, La mort i la paraula, amb què vaig guanyar el Riba el 2009, i L’Oració Total, que l’any passat es va endur el premi de la crítica. Amb aquests dos llibres hi hauria d’haver La runa de la veu, però l’especificitat de les seves parts i la llargada d’una en concret m’han fet renunciar-hi.



4) La teva obra brilla per plantejar una tensió entre ètica, estètica i pensament des d’un llenguatge discursiu. Com treballes aquest ‘trio’? Et decantes per un per damunt de l'altre?

-A mi, la poesia em plau en el seu vessant filosòfic i, esclar, quan poses les paraules a pensar amb voluntat d’indagar-ne les possibilitats expressives, el “trio” que menciones apareix puntualment a la cita: podria dir allò de nulla aesthetica sine ethica, però potser no és veritat, en el sentit d’una posició moral. N’hi ha molts que han creat des de la més gran falta d’escrúpols i amb tot, encara que siguin uns energúmens morals, han sigut o són grans autors. De totes maneres, com t’he dit, sí que quan t’enfrontes al llenguatge no utilitari et surten al pas tota mena de dilemes de sentit i de forma que contenen la tensió que em planteges. Algun cop he dit que m’hauria d’haver dedicat a la filosofia del llenguatge, però per desgràcia meva, espero que no dels altres, m’he dedicat a la llengua i a la poesia. ¡Què hi farem!



5) Ja al llibre Un moviment quiet, escrius: “Aquest va ser el pecat que vam cometre,/ el terrible pecat que ens va costar/ l’expulsió de la totalitat:/ descobrir que en formàvem part, i dir-ho.” per afegir: “¿Ho veus? No som res més/ que una amputació del cicle de la vida:/ coneixem, i tenim por de morir”. Aquests versos sembla que funcionin com un vademècum del que serà la resta de l’obra que vindrà a continuació, amb títols com: El contorn de l’ombra, En nom de la paraula, La mort i la paraula, La runa de la veu... Creus que la poesia pot casar encara –o anar de la mà, almenys- amb la contradicció existent entre l’individu i la totalitat, ni que sigui en tant que amputació, runa, malaltia?

-Els versos que cites no són res més que l’explicitació d’una de les “idees força” de la meva poesia que ja ve dels meus llibres anteriors. Posant-nos bíblics, el llenguatge, arrencat de l’Arbre de la Ciència del Bé i del Mal, la interrogació a la divina Unitat, ens costa l’Expulsió del Paradís. L’U no accepta el diàleg, no admet el coneixement. El poder aparta el dissident, el crític. Això és el que ens diu el passatge de l’Expulsió. (Per cert, ¡és la dona la que interroga l’Arbre!) Doncs bé, la meva poesia tota gira al voltant d’aquesta consciència de sers despresos del Tot. Els sers lingüístics no en formem part, ens neguem a formar-ne part, perquè, per nosaltres, la Unitat de la Totalitat és la mort: d’aquí el títol del meu llibre La mort i la paraula. Els humans som les paraules que la mort ens nega. No es tracta, doncs, de casar res: l’individu, el ser humà, s’aferma precisament contra aquesta metàfora totalitària del poder com és la Totalitat. L’amputació, la runa, la malaltia, que cites, la mort mateixa, són individuals i lingüístiques per moltes estratègies sectàries que s’inventin per tenir-nos sota control per culpa de la nostra vulnerabilitat derivada de la consciència. L’únic conjunt de què hauria de formar part l’individu és del de la solidaritat amb els altres individus per poder viure en igualtat. Per això s’ha d’anar persistint en el que diem contra l’oblit: contra la mort. Per això parlem de temes universals de la literatura, i el llenguatge, la vida, n’és el fonamental. En algun lloc tinc escrit: “Tot ens passa en el llenguatge. Parlar del llenguatge és parlar de tot el que ens passa.” El discurs crític constantment revivificat és el testimoni que lliurem als que vindran, la nostra sola transcendència.



6) Com veus la poesia catalana actual? Què en destacaries? Què hi trobes a faltar?

-En destacaria no pas la màxima ambició poètica, sinó la màxima ambició de protagonisme com més mediocre és l’autor. ¿I què hi trobo a faltar? Més bons poetes de pensament, paraula i obra, com uns quants que ja tenim de molt, molt bons i que no són pas els que surten més als mitjans. Lluís Solà com a cas paradigmàtic del que dic. També una crítica literària sàvia i cosmopolita, carregada d’una autoritat que només dóna el coneixement, i no pas la coneixença, que és la causa d’aquesta mena de síndrome de “gèminis” que patim: poeta investit de crític baveja amb poeta que, al seu torn, s’investeix de crític per tornar-li la pilota plena de bava. I, si molt m’estires, uns polítics llegits i cultes que no tinguin tan sols un interès instrumental i endogàmic per la cultura, sinó que els formi part de la vida i en modeli el comportament cap a l’honestedat, la justícia, la sensibilitat, la solidaritat, la igualtat. Mai cap a l’elitisme.

Cap comentari:

Publica un comentari