Dos poemes de Montserrat Rodés

PERMETRE'M la lleu claredat.
Per sempre. L'existència al marge.
La carn encesa al vidre. Si
hem estat cos. Més que aquest
mai que devora, és allò
de ser. El fruit per redimir-me,
l'altra veritat. Invocada.

(Alarma)



SORTIA, A POC A POC,
d'allò que no comprenia.
Exhausta, se submergia
en el murmuri remot
d'uns infants intemporals
que habitaven el seu ventre.
I es lliurava, amb fervor,
a l'antiga esgarrifança
d'acostumar-se a viure.

(D'incertes certeses)