dijous, 14 de maig de 2015

2. Erato de poesia i òpera. / Càntics i muses. / Poetes i suïcides.

ERATO: POESIA I ÒPERA


Comencem la tarda del segon dia de 'La Setmana' amb l’acte Erato. Poesia i òpera, que acull la sala Pau Gil, dins de l’impressionant Recinte Modernista de l’antic Hospital de Sant Pau, totalment rehabilitat. Recordin que, al mateix temps, 'La Setmana' també s'ha mogut per altres bandes: la primera sessió de Finestres: poesia i edició (al Centre Cívic Pati Llimona), Vèncer el temps: poetes recuperats (a la Biblioteca de Catalunya) i, més tard, Poesia i cos: teixit (Verger del Museu Frederic Marès).
Són les set i quart de la tarda. A la sala Pau Gil, els finestrals i els nervis blau i groc del sostre  es combinen amb el parquet; el fals sostre, ubicat a la part posterior de la sala, amb les passarel·les superiors d'acer i vidre; uns envans laminats de fusta actuen d’envà divisori. Fa goig. El públic, majoritàriament granadet, ja fa una estona que hi és i ha pres lloc. La sala està pràcticament plena. Aquesta tarda es tracta de combinar òpera amb poemes d’alguns dels autors del cànon nostrat de la mà de la soprano Eulàlia Ara i el pianista Jordi Vilaprinyó. Ella, vestit blau sense tirants, collaret perlat amb arracades de doble pis però que van a joc i un pentinat semi-recollit amb dos tirabuixons que li llisquen pels laterals. Ell, vestit amb llacet i faixa, barbeta. Impecables. La llum s’escola pel finestral que tenen a darrera. Som-hi.


Foto: Pep Herrero


A les primeres files una senyora filmant-ho tot. Silenci absolut. El primer tema  és ‘Sospirs’ de Jacint Verdaguer, acompanyat amb música de Lluís Millet. Amb un tall de piano clàssic, a poc a poc la veu d’ella ens va engolint, la lletra s’hi perd, com feinejant als pulmons de la soprano, que sembla en estat de semi èxtasi. Caço fragments del text al vol, que em duen a fer combinacions aleatòries amb resultats prou curiosos. “no tornaré mai més”, “...que espatlles”, “com ho podré oblidar”. Ella, ara mans tancades ara mans obertes, ara damunt del piano, interpreta una mica, gesticula com per a completar el seu exercici virtuós. Ell, impertorbable, com si ho fes cada tarda. A cada peça finalitzada la gent aplaudeix i els músics saluden, majestàtics, amb una lleugera inclinació. A mesura que avança l’acte la soprano sembla menys tensa, més donada a la música. Aplaudiments. L’apuntador caça més paraules al vol: “garbí”, “si et veiés sofrir”. Ara el piano sona més a cabaret. “Jo per pagar-la”, “martiri”. A continuació els hi passo la llista amb la relació de peces tocades, així se’n poden fer una idea. Vegin:

Jacint Verdaguer: Sospirs. Música de Lluís Millet.
Apel·les Mestres: Elegia eterna. Música d’Enric Granados.
Joan Maragall: Festeig. Música d’Eduard Toldrà.
Guerau de Liost: Revetlla. Música de Jordi Vilaprinyó.
Josep Carner: Estiu. Música de Xavier Montsalvatge
Joan Salvat-Papasseit: Amo l’aroma. Música de Jordi Vilaprinyó
Tomàs Garcés: Joc d’infant. Música d’Amadeu Vives.
Josep M. de Sagarra: Clavell de balcó. Enric Morera
Màrius Torres: Ara que em toca el foc de viure. Música de M. Rosa Ribas.
Carles Riba: Vastituds I. Música de Francesc Taverna Bech.
Agustí Bartra: Oh, camarades!. Música de Manuel Garcia Morante.
Josep M. Boix i Selva: Temença. Música d’Antoni Massana.
Josep Janés i Olivé: Damunt de tu, només les flors. Música de Frederic Mompou.
Joan Vinyoli: Les noies a la tardor. Música de Lluís Benejam.
Salvador Espriu: Cançó del triomf de la nit. Música de Carles Gumí.
Josep Vicenç Foix: Si de noiet. Música de Salvador Brotons.
Joan Brossa: Poema. Música de Xavier Turull.
Miquel Martí i Pol. Avarament, Senyor, vivim... Música de M. Teresa Roig.
Rafael Caria: Sento la mar. Música de Manuel Garcia Morante.

A poc a poc, no sé si per l’entonació de la soprano o perquè un servidor ja s’hi va acostumant, es van entenent més fragments dels textos. “T’estimo”, “les teves ales”, “què diu el xiprer”, “t’estimo, t’estimo, t’estimo” amb un final de cançó que finalitza amb la veu de la soprano a dalt de tot.


Foto: Pep Herrero


Aplaudiments. En acabar la peça ‘Oh, camarades!’ d’Agustí Bartra els músic fan una brevíssima mitja part i s’hi tornen a posar. Paraules com: “Somriure”, “quina llum”, "tu saps”. Ella: mirada a l’infinit. Ell: somriure de complicitat. M'aixeco a fer fotos. Les veïnes del costat porten el compte de la cançó a la que passem i m’ho ‘xiven’. Pel finestral del fons, carrer Cartagena amunt, passen cotxes i motos com un Guadiana impàvid i aliè a nosaltres. El cel que hi apareix és d’un intens blau fumat. De fons, el so d’una sirena d’ambulància. “I anava el mort pel món”, “el delit no em reposa”. Aplaudiments. S’acaba la cançó i la soprano saluda algú del públic amb un rictus de complicitat. Fora d’això, solemnitat, faccions impertorbables; la música reclama certa gravetat. Mentrestant, la llum de la tarda va caient i la sala s’aombra a poc a poc.  Arribem al poema 'Llistat d’afectes' de Joan Brossa i la soprano canvia el registre de la veu per posar-se recitar directament, a cavall entre el to més burlesc i la cosa més convencional: “una papallona, un arbre japonès, un ocell, serradures, llimones, bombes de paper, miralls, parracs verds, una espasa, una coca, raïls” per retornar a la veu de soprano pròpiament i acabar el poema amb un cant final. Aplaudiments. Em fixo que la senyora del davant segueix gravant amb la càmera. A continuació travessem el poema de Miquel Martí i Pol, “Avarament, Senyor, vivim les hores...”, “i així creient cada matí una mica”. El text a estones s’entén, a estones no. La veu d’ella sembla que sorgeixi directament dels pulmons i no de la gola, talment un cos fet veu.  El pianista; impertorbable dins el seu ball de dits, però amb una soltesa com si estigués al saló de casa. Arribem al darrer poema “Sento la mar” de Rafael Caria. Aplaudiments. Alguna reverència. Ara els músics somriuen d’orella a orella. Se’n van, i tornen. Més aplaudiments. 


Foto: Pep Herrero


Algú del públic els va a saludar. Decideixen fer un bis amb un poema de Josep Carner del quan no n’aconsegueixo captar el nom ni l’autor de la música. M'hauran de dispensar.  El tema és breu. Més aplaudiments, i els músics que se’n tornen a anar per tornar a entrar i saludar. Aplaudiments finals. La gent sembla contenta. Anem desfilant. Un servidor es perd pels lavabos d’aquest gran espai que és el Recinte Modernista Sant Pau. Gran de veritat. Toca caminar i agafar el metro per arribar, encara que sigui amb la pel·lícula a mitges dites, a la sessió d’avui del cicle “Poesia i cinema” realitzat als Cinemes Girona.
  ***


POESIA I SUICIDI?

La pel·lícula: Amor Fou (de l’any 2014), dirigida per Jessica Hausner, i que versa al voltant de la figura i mort de l’escriptor Heinrich von Kleist. Berlín, segle XIX, els batecs de romanticisme han fet efecte en un jove poeta tràgic, narcís de mena. Allò autènticament interessant de la sessió, però, és la taula rodona que es presenta a continuació, “Poesia i suïcidi?”, formada per Jordi Cornudella (escriptor, traductor i editor), Oriol Martí (metge i psicoanalista) i Albert Serra (director i productor de cinema), moderats pel crític i escriptor Jordi Galves. El cartell, com veuen, és ben llaminer.
La pel·lícula finalitza, s’obren els llums, algunes persones se’n van. D’altres s’apropen a la zona de la pantalla on han muntat l’escenari pel debat, que consta de les cadires pels participants i els focus que els il·luminen. 


Els participants, a l'inici de la 'Taula rodona'


Entre el públic, hi ha qui es porta l’entrepà i tot. Jordi Galves fa una breu presentació que acaba amb un “aquesta és la presentació que, com veieu, la tenia escrita”. I deixa anar la primera pregunta: “Des del punt de vista professional, com heu vist la pel·lícula?” Entrem en el debat. Contesta Cornudella, que ens aclareix que més que un punt de vista professional (que segons ell no hi seria) hi posarà el seu propi. Parla, amb l’erudició a la que ens té acostumats, del moment d’eclosió del romanticisme, d’una literatura, la de von Kleist, basada en l’expressió i no tant en la recepció del públic, una manera de fer que, paradoxalment, es tracta d’expressar-se i de que els altres t’admirin, en clau narcisista. Algunes bromes entre Galves i Cornudella, a partir de la samarreta de Cornudella, estampada amb un dibuix de Mozart. Se les van fotent. Agafa el micro Albert Serra, se li acobla. Serra explica com el concepte de “representació” tendeix a mudar cap el de “expressió”, obrint així una nova “representativitat”. També es pregunta per l’interrogant del títol de la taula rodona “Poesia i suïcidi?”, que diu no entendre massa, que si de cas la li explicaran. Respecte la seva opinió sobre la pel·lícula, no se’n va per les branques: no la troba interessant, diu, ja que forma part de tot un cine que és esclau de la història i del guió, on allò que menys interessa és la pel·lícula. Es pregunta si els ideals que es volen representar a la pel·lícula, bastant vagues, es corresponen al text. Que passa sovint, diu, que la idea narrativa rarament es concreta a nivell visual. Dels autors concreta que són tolerables, segurament perquè no són professionals, i de la directora només remarca: “és una nul·litat bastant considerable”, com sabent molt bé del que parla. “Romanticisme?!”, afegeix. “La pel·lícula és absència de risc per excel·lència!”. I insta a que algú li digui què aporta la pel·lícula. Silenci. Algunes mirades. La cosa s’allargaria. 


Albert Serra, dient-hi la seva en un moment de debat


És el torn del metge Oriol Martí, que comença explicant com ell va contribuir a posar l’interrogant al lema de la 'Taula rodona', ja que per ell l'asociació de poesia amb suïcidi no deixa de ser una llegenda urbana. Constata l’evidència de que l’Home pateix pel fet de ser Home, així com la tensió existent entre el voler viure i la certesa de que el camí vital condueix inextricablement cap a la mort. Així, afegeix, podríem entendre els trastorns, i també el suïcidi, com un intent de curtcircuitar aquesta tensió. Subratlla, però, la llegenda urbana que s'ha creat al voltant de l’artista romàntic que es deixa endur pel frenesí de la passió, i que, fet i fet, no hi ha evidències que el fet de ser poeta impliqui suïcidar-se més. De fet, com a dada curiosa, explica que la professió amb un percentatge més elevat de suïcidis són els odontòlegs. És clar que; com comptabilitzar si els que se suïciden són poetes? El fet de no cotitzar a la Seguretat Social no hi deu ajudar, certament. Parla també d’un narcisisme desaforat, el del protagonista de la pel·lícula, d’aquell que vol se referent i el centre de tot. Ara el micro passa a Cornudella. Les explicacions són més breus, més intercalades, Galves deixa fer perquè la cosa es condueix bastant sola. Cornudella també vol treure pes a la figura romàntica del poeta i l’equipara a un perruquer o a qualsevol altre ofici diguem-ne ‘normal’. Mentre esbossa una diguem-ne hermenèutica sobre si la pel·lícula vol dir això o allò, Serra l’interromp amb un: “no subestimis l’estupidesa de la directora”. Galves somriu, el públic somriu. Cornudella també. Mirades penetrants. Cornudella segueix i subratlla com el suïcidi de Heinrich von Kleist no representa el suïcidi arquetípic, sinó el d’aquell que li agrada morir en companyia, i a continuació destaca que la idea de “d’artista genial”, plantada durant la Il·lustració i desenvolupada pels artistes i pensadors alemanys com Goethe, genera aquesta idea de “Geni” i, per tant, de tenir unes altes expectatives que entren necessàriament en conflicte amb el món, amb la crisi consegüent. Galves comenta, divertit, que, al capdavall, la prova de que poesia i suïcidi no van tant de la mà és que avui encara tenim poetes. Els participants es van animant, debaten sobre si l’amor és “fou” o no. La pel·lícula dóna de si. Oriol Martí: “El personatge té un narcisisme que no se l’acaba”. Per contextualitzar aquest tipus de comportaments posa l’exemple malaurat de l’avió estavellat als Alps francesos pel copilot, tot just fa unes setmanes. Martí cita Freud i explica que allò que no vessa en l’altre i es queda a dins acaba intoxicant a un mateix: “Quan gires massa els ulls endins t’acabes intoxicant de tu mateix”. Albert Serra separa els judicis morals dels estètics i proposa un traçat històric que va de Sèneca al segle XX passant pel romanticisme exacerbat del segles XVIII-XIX i en destaca l’evolució de la introspecció. Per ell el gest de Gabriel Ferrater no té res a veure amb un romàntic, per exemple. Associa els suïcidis de Raymond Rousel o Arthur Cravan a una base més diguem-ne existencialista, posa també l’exemple de la generació “Beat” com a mostra de la idea aquella de viure amb la màxima intensitat i punt, duri el que duri. En definitiva “el suïcidi com a acte de sobirania davant el buit”, diu. Aquí el metge Martí hi posa cullerada: “potser el tema a plantejar-se aquí és: seré recordat per com he mort?”. Serra i Cornudella es posen apassionats. Cornudella equipara una mica els suïcidis de Sèneca i Ferrater, ambdós com a acte profilàctic, i no veu que hi hagi, en casos com aquests, una voluntat exhibicionista. I s’interroga: “Es pot ser poeta sense tenir un narcís com una casa?” Galves dispara una altra pregunta: “La gent de la cultura tendeix més a la qüestió del narcisisme? És més una cosa de rics, per avorriment?” I ara la cosa va més de pinzellades. Tot plegat és un pim-pam d’anar-se-la passant.
El temps passa de pressa. Són gairebé les onze de la nit. Martí: “la protagonista és una precursora de la histèria severa”, “el suïcidi és una cosa particularment ben repartida”, i emfatitza en el fet que hi ha molta gent que es suïcida a poc a poc, en el sentit que està deixant de viure: “quan algú és, per exemple, un addicte, s’està suïcidant en to menor". Poca broma.


Oriol Martí, en un moment de la seva intervenció


Albert Serra: “Suïcidi com a resultat del fracàs de la recerca d’un absolut”, “En el fons el suïcidi és un gest i no té més”, “és un acte de sobirania humà, malgrat tot”. Ara el metge Martí assenteix, i fa la seva explicació. També Cornudella, sorneguer: “el que és cert és que, si es fa bé, és un gest irrepetible”. Arriba el torn del públic. Un senyor situat a la meva dreta alça el braç i, micro en mà, etziba una pregunta que és una crítica a molts dels posicionaments que s’han fet, dels que creu que no deixen de constituir un dogma de fe. Coses com: que es tracta d’una pel·lícula de baix pressupost i no pertany a cap tipus de “star sytem” europeu (referit a Albert Serra), que si lo del patiment que propugna el psicoanàlisi ja ho deia Buda molt abans (referit al mege Martí), que si la pel·lícula no pretén ser un ‘biòpic’ de Heinrich von Kleist sinó que, segons ell, intenta reflectir la idea de l’Europa d’avui, de l’Europa culta: la idea de que estem tots malalts, on “la gent es creu que per pagar impostos, ja són lliure” (referit a Cornudella). Els protagonistes coincideixen en algunes coses, en d’altres no. Galves agraeix la intervenció i convida a que la gent pregunti, que sigui crítica, que hi hagi foc d’artilleria -educadament, això sí- entre uns i altres, perquè, afegeix, si estem tots d’acord dins un sol minuet cultural tot plegat serà avorrit i no tindrà cap interès. “Aprofiteu ara que els teniu aquí reunits!”, etziba. Però no hi ha més preguntes. Els protagonistes estan animats i encara tenen temps per debatre una estona. Galves: “Es com tenir els set samurais però en tres.” Serra decideix canviar de postura, o matisar-la: “Sí que considero que l’artista és diferent de la resta dels humans”, diu, “ de la mateixa manera que l’experiència mística no està a l’abast de tothom, amb l’experiència artística passa igual”. El metge Martí assenteix, està d’acord amb l’especificitat de l’artista. Per un moment tinc la impressió que Serra li tornarà a girar l’argument, però no, assenteix. Cornudella: “Al capdavall l’obra d’art s’acompleix quan la veu l’espectador.” “I amb aquestes paraules sàvies -diu Galves-, acabem”. Deunidó. L’assumpte ha donat de sí. Ha estat una trobada la mar d’interessant, prou interessant per aguantar-la sense sopar. Esperem que aquest tipus d’actes tinguin continuïtat. La gent s’acomiada. A fora un poeta dissenteix una mica de l’enfocament de l’acte, hi ha trobat a faltar alguna cosa, diu, tot i que encara no té clar el què. Ja es tracta d’això. Poder-ne seguir parlant. El rellotge apunta quarts de dotze. La humitat comença a calar la nit barcelonina. És hora de fer via avall i agafar el metro, ciutat endins. 

***


De camí a casa l'Apuntador coincideix amb uns amics poetes, ja entaulats. Whiskys. L’Apuntador no ha sopat però “comer és de pobres”, que diuen a Sevilla. Sortir a fumar. Canviar de bar. Posar-se al dia, 'L'Askarabitxa', allò de parlar una mica de tot i res. Comprovar que Lo Xeic s’ha passat als puros, que l’Epilogista manté la tradició d’embriagar-se a base d’aigües i ‘vichis’, que en Furga Na Tirant està com sempre. Última ronda. Toca acomiadar-se. Cal posar per escrit allò que ‘La setmana’ ens ha ofert avui. L’Apuntador s’estira al llit, que l’acull i atrapa com un whisky definitiu.

Entrem ja al tercer dia de ‘La Setmana’. El sol despunta. Obrin bé ulls i orelles. 
          

Cap comentari:

Publica un comentari