dilluns, 18 de maig de 2015

6. Qui no sap riure no sap viure. / Jesús Lizano, amb pròleg poètic de Giovanni Nadiani.


QUI NO SAP RIURE NO SAP VIURE


Hem tingut una ‘Setmana’ amb un temps esplèndid. També avui diumenge -avui, per ahir-, assolellat i primaveral mentre faig camí a l’espectacle ‘Qui no sap riure no sap viure’. Arribar al Poble Espanyol, però, tot i dormir-hi relativament a prop, ha estat més complicat del que creia l’Apuntador. Que si ‘Saló de l’Automòbil’ al palau firal, que si no es pot passar, que si naps i cols, l’Apuntador es veu obligat a vorejar tota la zona i enfilar escales amunt primer i avall després. De camí, es perd una mica pels carrerons que condueixen a Montjuïc. El sol comença a apretar fort. 

***

Un cop dins del recinte del Poble Espanyol, banderetes i paradetes, guirigall i cotxets a manta. Falten quinze minuts i a la porta del teatre ja hi ha cua. Sembla, però, que hi cabran tots.  L’espectacle de poesia per a totes les edats ‘Qui no sap riure no sap viure’, va  a càrrec d’Andreu Galan (poeta, professor, artífex del llibre de mateix nom, Qui no sap riure no sap viure, i cofundador de Pissiganya) i Jaume del Corral (que estarà al teclat i acompanyarà en algunes veus). I s’obren les portes. Entra un petit exèrcit de nens en estampida, amb ‘alçadors’ de color vermell, a cercar un bon lloc. Ja asseguts, el nen del meu davant m’escruta, els seus ulls per damunt de la butaca, el nas aixafat al forro del respatller, talment un periscopi. Al seu darrere, l’Apuntador sent un pare que diu: “¿Sabes que es la poesia? La poesia es cuando la gente habla con rima, diciendo coses bonitas”. L’Apuntador, apunta. Sona música pop instrumental de fons, suau, una mica a lo Brian Eno. L’espectacle és a punt de començar. Dos nens es fan el lleó l’un a l’altre: “gruaaaaa-gruaaaaa”, un altre s’inicia en l’art de l’escalada de butaca. Una dona del costat comença a donar el pit. Tot d’una, una nena s’aixeca i agafa un dels llibres exposats de ‘Qui no sap riure no sap viure’. No sap que són per vendre. Acte seguit, és clar, obre la veda i ja tenim tot de nens corrent a agafar llibres. La Rosa de l’ICUB a de córrer a posar ordre. Es tanquen els llums. La codirectora Teresa Colom presenta l’acte. Tindrem rialles, por i sorpreses assegurades, ens explica. Surt Galan: “bon dia i bona hora”, el micro en mode pinganillo. Puja el músic Jaume del Corral i es posa als teclats, que estan situats a la part esquerra de l’escenari. Al mig, una taula amb tot d’utensilis que faran servir per l’espectacle. Galan es posa uns titelles a les mans i comença el seu repertori: poemes dels trobadors, la història del vell pollastre i la gallina filipina. Tot amb un joc de moviments d’histriònica precisió i un posat enfoteta a la vegada que dolç. Teatralitza bé. Els nens de seguida s’hi enganxen.




A continuació el poema ‘Menú’: “plat d’abecedari fa molt bona digestió, desembussa el sil·labari, fa una bona cançó” que, amb la modulació que fa Galan, s’enfila a cavall entre el cant i la recitació. També explica una mica els seus projectes i presenta el llibre Qui no sap riure no sap viure. I segueix, amb els teclats de fons: “el mar era un plat, un perol, on bullia la cassola”, interactua amb el públic, sembla que alguns dels nens han vingut amb els deures fets i ja s’han llegit el llibre. Ara més titelles: la puça, la gata. Galan se’n recorda del recentment traspassat B.B. King, i continua amb un poema del Bestiari de Josep Carner. Ara Galan insta els nens a que, a la seva senyal, repeteixin el que ell faci. Pica de mans i peus: “salut i alegria!”. “Salut i alegria!”, repeteixen els nens. I així: “jo sóc l’elefant”, “jo sóc l’elefant”, “i el forçut més gran que la terra tria”, “i el forçut més gran que la terra tria!”. Ara el públic també pica de mans. El nen de davant canvia l’‘alçador’ de posició i hi apoia les cames, un altre es mou més del compte i el pare li crida l’atenció. És el torn del fantasma pixa-llits, que, de la mà de Galan, versant versant, dispara aigua al públic. Galan baixa de l’escenari i mentre recita va disparant a l’aire en direcció a les butaques. Els nens, contents. 


Andreu Galan i el fantasma pixallits


Torna a l’escenari. Convida a una nena del públic a que pugi a l’escenari perquè l’ajudi amb un poema. La vesteix amb una capa. Galan no para. Ara pica de peus i el públic l’acompanya amb les mans. “Esteu bé!?”, pregunta mentre els públic es deixa endur per la música. I treu un semàfor de cartró, on les llums són finestretes que amaguen dibuixos que representen estats d’ànim. "És el pisco-semàfor", ens avisa. La declamació de Galan: “cada tres minuts canvia de sentiment i la gent comuna s’enfada perquè sóc diferent”. La cosa avança. Galan segueix instant a que els nens participin: aquest cop promet que te el conjur per aprovar tots els exàmens, només cal que el repeteixin amb ell. “Tots aprovats!”, conclou. Ara es el teclista, Jaume del Corral, s’aixeca i es dirigeix als nens explicant la història d’un ovni que està apunt d’aparèixer mentre va fent sons hip-hoperos amb la boca: “tupa-tupactu-tu-tu-tupactu” mentre es posa a ballar, per un moment la sonoritat rítmica de la seva boca recorda algun tema de Michael Jackson. Val a dir que ho fa molt bé. Torna a aparèixer Andreu Galan i, tots dos junts, fan un 'rap' adoptant les postures televisives que més o menys tots coneixem. Galan, amb ulleres de sol, lletreja movent-se a banda i banda de la pista, amb soltura. Del Corral posa la música amb les seves habilitats bucals. "ttctupactct-ttctupactctc". Fins i tot algun pare mou cap i peus al ritme del rap, de tema culinari: “esqueixada i empanada i entre mig uns bons cigrons”, i endavant: “sóc un pi de llarga branca molt amic dels meus amics”. 


Andreu Galan i Jaume del Corral, en un moment de l'espectacle


El nen del meu davant no para quiet. Els pares de darrere es tornen per treure el fill més petit a fora a que li toqui l’aire. Ara ens expliquen el conte d’un drac xinès i una princesa, mentre Del Corral tecleja la tonada de la sèrie Games of Thrones. Estem arribant al final. Galan agraeix la bona acollida que està tenint el llibre i la presència del públic, que ha omplert les butaques. Recorda la importància del món dels nens i el fet de saber-los escoltar per aprendre’n una mica tots: “els xiquets fan preguntes que es carreguen prejudicis, convencions i filosofies”. Finalment, el bol màgic. Amb un petit morter comença a fregar un bol metàl·lic i li treu un so de reminiscència budista. Mentre el so persisteix a l’aire, ressonant, recita un poema que són preguntes: “com se sent la flor d’un dia en saber que tot s’acaba?”, “què s’amaga dins l’espill i perquè la nit és negra i fa cric-cric el grill”. “En voler trobar respostes n’obtindràs les recompenses”. Els pares somriuen. Galan agraeix el suport de l’ICUB, el Poble Espanyol, el tècnic de so, la codirectora de 'La Setmana'. “I conte contat, aquest recital ja s’ha acabat”, conclou. Aplaudiments. S’obren els llums. Tot de nens surten esperitats en busca d’alguna altra cosa. A fora, calor i gent, vorejar el ‘Saló de l’automobilisme’. 
Per l’Avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia, entre la floridura d'ales d'àngel pels vorals, passen tres Ferraris i un Lamborgini conduits pels ‘pousers’ de torn. A la dreta, el pavelló alemany de Mies Van der Rohe. A l’esquerra, l’Apuntador es fixa en els anuncis de les exposicions del CaixaFòrum. Arreu tot de coses que estan molt bé, però cal fer via: el sol cou, la set apreta, és hora d’anar a dinar.
    


***


PRÒLEG POÈTIC DE GIOVANNI NADIANI


Ja de tarda entrada, l’Apuntador enfila cap a l’Antiga Fàbrica Damm, que acull un homenatge a Jesús Lizano, juntament amb un ‘pròleg poètic’ de Giovanni Nadiani. Abans d’entrar, olor de gessamí. Saluda els ‘segurates’ de l’entrada, en direcció a la sala vestíbul. Finestrals, objectes estranys, paviment de gres hidràulic a l’estil noucentista. Disposats de manera modular, uns grans dipòsits de coure en forma de làmpada exòtica amb un tub perllongant-se fins el sostre. Tot plegat adopta una aire retro-futurista, entre allò asèptic d’hospital i d’antic magatzem. A l’Apuntador li ve al cap l’interior del submarí Nautilius de Jules Verne. Al costat de l’ascensor, dels antics, un cartell que posa “sala de màquines”. I amunt. L’edifici està totalment reformat i dóna gust de veure. I endins. La sala ja està plena. Al fons, l'escenari. Els poetes s’asseuran en sis cadires col·locades en paral·lel, al costat de l'escriptori-faristol semblant als dels polítics però diguem-ne més neumàtic, en forma de cervesa. Els poetes seuen. Presenta David Castillo. “Lizano tenia molt de públic, enganxava moltíssim”, “intentarem fer un simulacre, amb la vostra col·laboració”.

La 'Sala de Bàscules', plena (foto: Pep Herrero)


Però primer, el ‘pròleg poètic’ de Nadiani que, a més de l’autor, comptarà amb la col·laboració de la resta de poetes participants a l’acte: el mateix David Castillo, Enric Casasses, Joan Vinuesa, David Caño, Núria Martínez Vernis i Pep Gómez. Nadiani escriu en Romanyol (una llengua que també es parla a Itàlia, a la zona de Bolònia, que s’hi parlen més idiomes a part de l’italià, es veu). Comença Castillo, amb un poema traduït al català: “mai sabrem, quan marxem d’aquí, dins del nostre avió, amb un nus a la gola, si serà per sempre i ja mai ningú pensarà en nosaltres”. Ara és el torn del propi Nadiani, que llegeix en Romanyol. Estira la veu, entona bé. Aplaudiments. 


Giovanni Nadiani, en un moment del recital (foto: Pep Herrero)


A continuació, una successió dels poetes. Martinez Vernis. Nadiani. Castillo. Nadiani. Caño: “y si fuera así, y si no llegamos a ningún sitio?”. Nadiani (llàstima que l'Apuntador no l'entén massa). Castillo, que finalitza i dóna les gràcies a tots. Aplaudiments.


HOMENATGE A JESÚS LIZANO

Segueix Castillo: “amb l’estrella aquí davant, no sé si semblo el Che Guevara o una llauna de cervesa”. Riures del públic. Ens explica que Lizano (convalescent d’una llarga malaltia) està millor, que no ha pogut assistir a l’acte però que se’l pot anar a veure. Presenta breument els poetes. Entre ells també hi ha Pep Gómez, titellaire i amic. Castillo llegeix un poema de Lizano: “quiero morir entre el tumulto de lo inocentes”, “que nadie se de cuenta de que me muero”. Aplaudiments. És el torn de Casasses, que es posa dret però sense moure’s de lloc: “señoras y señores, soy el payaso del circo y ustedes los domadores”. Llegeix un poema seu dedicat a l’homenatjat, i explica una com es relaciona amb la seva obra. A continuació llegeix Lizano: “¡contempládme, lianas de la selva!”, “¡mi semen sórbalo la muerte! A continuació, Vinuesa: “Lozano es va fer poeta salvatge i a alguns això ens agrada molt”, “tractar amb ell era/es vulcanescament arriscat”, i ens n’explica una anècdota: “a la facultat de Filosofia fou considerat, quan es feien aquestes coses, de manera seriosa, diu, el segon tipus més rar de la seva promoció. El més rar fou Àngel Carmona, també poeta”, “sempre va estar orgullós d’aquest títol”, afegeix. Riures de fons. Llegeix a l’atzar alguns dels seus poemes: “la muerte tan aparente calla”, s’envola amb el poema, la veu li creix: “el corazón es solo una paloma al aire”. “El poema continua”, diu, mentre va passant pàgines, “tot aquest comboi potser no cal”, ve a dir. I acaba: “Són las cosas del mar”. La cosa anirà així, intercalant poetes anar llegint Lizano. Després de cada poeta, aplaudiments. Castillo: “yo veo mamíferos”, “yo veo mamíferos: policías, sastres [...]”, “¿como puede creerse aparejador un mamífero?”, “Catalanes? Yo veo mamíferos”, “nadie al aprecer recuerda que es mamífero?”. I així una estona. “Algú li va dir que s’havia oblidat de posar els ‘poetes a la llista. I es va enfadar!”, subratlla Castillo. Surt Caño: “somos los pobres”, “pobres fantasmas”, “pobres de nada”, i així una estona. Acaba: ¡“però que vivan los pobres, coño!”. Martínez Vernis: “yo creo que el regno de los cielos es similar a un grano de mostaza”. Llegeix lenta, arrossegant, gairebé quequejant per donar la força i el ritme que escau al poema. Castillo: “mierda, yo te saludo complaciente”, “un univeso llenos de intestions, danza de lo comido y lo crudo”, i així una estona. Acaba: “¡Mierda, madre común, yo te saludo!”. Caño se’n va a la barra a demanar una cervesa. Casasses: “todo es tan senzillo: basta ser un hombre, luego suicidiarse. Todo es tan senzillo: Debussy és el arte, luego debussyarse”. Riures de fons. 


D'esquerra a dreta: Joan Vinuesa, Pep Gómez, Enric Casasses, Giovanni 
Nadiani, David Caño i la imatge de Jesús Lizano (foto: Pep Herrero)


Vinuesa. S’embala amb el poema, per donar-li corda: “[...] cómo la locura, perfecta!, finalitza, gemegant. Castillo: “¡vivir, morir, que mierdo!”. Caño: “el cabrón d’en Castillo em va fotent els ‘hits’, deixa anar. Castillo: “a mi me gustan las personas curvas”. Última ronda. Duo Casasses-Martínez Vernis: “y morirse de perfil”. Ara Vinuesa se’n va a la barra a demanar una cervesa. Vernis: “popoca, catepel”: Casasses. “popoca, catepel”. I així una estona. El públic escolta impàvid, estoic, divertit. Val a dir que el poemes tendeixen a l’encadenament, mescla de jocs fonètics i de sentits. Vinuesa: “Lizano és un personatge inoblidable”, “era un poeta capaç de tenir una cosmogonia pròpia”. I acabem amb Caño i el poema ‘Oda a las mujeres que querían ser soldado’. Acabem? Encara no. És el torn de Pep Gómez. “Explicarà algunes coses”, diu Castillo. “Si encara queda algú”, replica Gómez. Tot seguit ens explica una història d’un viatge amb poetes per Sud-Amèrica, s’apoia a l’escriptori-faristol, s’hi posa bé. A continuació agafa un paper: “el papel es recto, a mi no me gustan las cosas rectas”, emulant el poema de Lizano, i el va tallant i  tallant a tiretes, i el reblega. Riures de fons. I hi torna, amb un altre paper: “a mi no me gustan las cosas rectas”, i talla i talla, i aquí ho fa de tal manera que el paper queda amb tres forats en forma de màscara que es posa a la cara com a final de la ‘performance’. 


Imatge de Pep Gómez, emmascarat (foto: Pep Herrero)


Agafa un altre paper, el plega: és “un loro albino”,diu. Riures de fons. I a continuació ens fa una demostració teatral, tirant a circense, de com es pot matar “un loro albino”. Això és: per violència, per verborrea i per indiferència, i ho exemplifica amb histrionisme. Més riures de fons. Segueix amb una papiroflèxia. Castillo: “bé, això s’ha acabat”. Però informa que tenen una sorpresa, encara. Que es veu que a Jesús Lizano li agradava regalar els seus llibres al final dels actes poètics. I clar, que ara què? I explica que gràcies als gestors que s’han fet càrrec de l’edició de les seves obres completes (Lizania, volum I i volum II) en poden regalar uns trenta exemplars. Que no s’esverin per obtenir-ne un exemplar, que en tot cas un altre dia en porten més i tal. I que a continuació també hi ha una ronda de cervesa gratis cortesia de la Damm, així que la cosa es diversifica. Uns a la barra, d’altres a buscar el llibre, els de més enllà mirant el mòbil. Val a dir, amics, que l’acte ha resultat més distret del que probablement ho ha estat aquesta crònica. L’Apuntador se’n fa el càrrec. Is it what is it.   

*** 


Bé, la cosa està clara: cerveseta en mà la gent la fa petar de seguida. Aquí i allà, hom gaudeix de les instal·lacions de l’Antiga Fàbrica Damm. Els organitzadors fan cara d’estar més relaxats; ja només falta el Festival Internacional de Poesia de demà –per avui–. L’Apuntador saluda algun company i conegut. En Ferran i la Núria de l’Horiginal li expliquen que aquest any s’han dosificat una mica més i que la cosa ha anat millor: “tres actes per dia és massa”. A la terrassa, aprèn genealogia figuerenca de la mà de la impressionant mare d’Enric Casasses. També hi ha Martinez Vernis, trempada com sempre. Se senten alguns petards. El Barça ha guanyat la lliga. Escales avall, l’Apuntador torna a passar per la sala del Nautilus i s’imagina el què donaria de si aquest local com a ‘after hour’. Saluda els ‘segurates’ de la sortida. Olor a gessamí. Trànsit. Passeig gaudí avall, el sol va caient, els ‘guiris’ no. No encara. 
Finalment, l’Apuntador entra al Metro com qui es deixa aspirar per una son molt llarga i fonda, i s’imagina eixir-ne renovat, en una altra punta de món, mentre, parada a parada, se li van tancant els ulls.  

Cap comentari:

Publica un comentari