dilluns, 11 de maig de 2015

Poesia i exili interior: David Sanahuja

Recuperem un text del Digital de Cultura Núvol per a aproximar la figura del poeta David Sanahuja als lectors del blog de 'La setmana', que aquest any el recordarà en el marc de la cerimònia d'entrega dels Jocs Florals e Poesia de Barcelona 2015.  Diu així:


Enguany es compleixen 100 anys del naixement del poeta David Sanahuja. Si és cert que la commemoració de centenaris serveix per alguna cosa, hauria de ser justament per rescabalar la memòria robada dels personatges que els infortunis de la nostra història recent ens han manllevat.
http://www.nuvol.com/wp-content/uploads/2015/03/David-i-Merc%C3%A8-amb-fills.Foto8_.jpg 
David Sanahuja i Mercè Yll amb els seus fills

Aquest any no tenim cap centenari “estrella” que hagi cridat l’atenció de les administracions, però sí que caldria recordar figures tan interessants com la de la malaguanyada poeta Cèlia Viñas (1915-1954) o David Sanahuja, el poeta advocat que compartí aules i tertúlies al pati de lletres de la Universitat de Barcelona amb Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló, Joan Teixidor i Ignasi Agustí, entre d’altres. Un poeta desconegut per al gran públic, però que formà part d’aquella generació educada en el període republicà, i que és el fruit d’aquella llavor sembrada en la llibertat de pensament escapçada per la Guerra Civil. Sanahuja mantingué al llarg de la seva vida una ferma amistat amb els seus companys universitaris, però també amb altres poetes com Tomàs Garcés, Marià Manent, Foix, Octavi Saltor i Miquel Dolç, per esmentar-ne alguns.
De procedència humil, la família Sanahuja es traslladà a Barcelona a inicis de segle, procedents de Sarral (Conca de Barberà), per establir-se al mateix cor de l’eixample de la capital catalana. El fill, David, estudià a l’Institut Balmes i amb només 15 anys començà la carrera de Dret a la UB (1930-35). La feliç coincidència amb aquella “generació sacrificada” de la guerra serà definitiva en la seva trajectòria vital. L’enlluernament davant Espriu i altres dels seus companys, dos anys més grans que ell, desperta la seva vocació literària, i aquell mateix 1930 podem trobar els seus primers poemes d’adolescent a l’Esquella de la Torratxa.
Tot just acabada la carrera, quan havia aconseguit la seva primera feina com a passant, veu estroncada la seva trajectòria i s’ha d’incorporar a files per lluitar en el bàndol republicà, servint al cos mèdic (com a ATS) i destinat a les bateries antiaèries del front de l’Hospitalet de l’Infant. En acabar el conflicte li toca patir la consegüent depuració franquista i no és habilitat per a l’exercici d’advocacia fins al juny de 1941.
L’atzar li somriu el dia que aconsegueix una feina de passant al gabinet d’advocats de Tomàs Garcés, que li fa de mentor literari i l’introdueix en els migrats cercles literaris de la postguerra. Allà coneix altres poetes joves, i el 1946 publica el seu primer poemari, L’Illa sense nom, amb pròleg de Garcés. El 1947, Garcés mateix, el presenta a les lectures clandestines del Passatge Permanyer, on llegeix un poemari encara inèdit, Poemes de Circ (1948), que es publicarà en una bellíssima edició de bibliòfil, amb dibuixos de Ramon Rogent i pròleg d’Espriu. Reconegut com a poeta elegant, de sensibilitat acurada i versos formalment esculturals, l’autoexigència personal el fa caure en una crisi creativa que li impedirà publicar un nou llibre fins al 1969, en què apareix el seu llibre més celebrat, El carro de l’exili, un llibre dedicat als seus companys de generació on Sanahuja aboca el que serà el seu gran tema: la petjada tràgica que la guerra deixà en aquells joves, gairebé encara adolescents. La bona acollida d’aquest llibre l’anima a continuar escrivint i el 1976 encara publica un nou poemari, La cavalcada.
La represa poètica de Sanahuja, vint anys després dels seus primers llibres, constitueix un salt mortal en el buit entre la postguerra més grisa de les prohibicions per al català i l’època predemocràtica. És a dir, entre la poètica postsimbolista dels escriptors de preguerra i les noves propostes dels joves que començaven a escriure en els anys 70 i 80 ―fins el seu propi fill, Eduard Sanahuja―, xocant així de manera frontal amb les noves estètiques d’uns autors que ja han assumit les avantguardes, i fins els moviments deconstructivistes i existencialistes posteriors. Sanahuja persisteix i es reafirma en la seva expressió continguda, formalment impecable, però evolucionant també cap a una poesia més metafísica i críptica. El seu mèrit és atrevir-se a parlar allà on moltes altres veus callaren i simplement desaparegueren, constituint-se en l’exemple viu del que anomenem “exili interior”, en el seu vessant més pur.
El 1990 mor, de manera accelerada, poc després que la seva inseparable companya, Mercè Yll, morís de càncer. Ens deixà un poemari sense editar, L’arc fràgil, i altres originals encara per explorar entre els seus papers personals, que ara ens cal recuperar i publicar com a deute a la dignitat personal i literària que ell demostrà amb la seva trajectòria.

Text:Isabel Graña
Font: Núvol
 

Cap comentari:

Publica un comentari