diumenge, 17 de maig de 2015

Un poema de Carles Camps Mundó


Vivim com si el record salvés el temps de si mateix
guardant-ne immòbilment el moviment
per disposar-ne a voluntat com a temps viu
i fer-lo ser present,
sumat al temps imaginari del desig.

I amb tot, encara que viquem com si el record fos guany,
massa sovint sentim al fons del cos
-qui sap si al lloc ignot on res i ser són consubstancials-
que recordar només ens mostra el que morim:
vida que els dies ens han mort.


(Carles Camps Mundó, L'oració total)

Cap comentari:

Publica un comentari